ADVENT EN TEMPS D’ABUNDÀNCIA

De vegades es comenta que en els països desenvolupats com el nostre vivim a l'era de l'opulència, de l’abundància, de la saturació. A tots els nivells. I això es comenta amb una ingènua satisfacció.

A l'àmbit del consum, podem triar en els supermercats entre desenes de varietats d’un mateix producte. En el camp de la informació, en un sol dia es produeix en el mon més informació de la que abans s'havia generat durant segles. A l'àrea del lleure, ens podríem passar dies i nits enganxats a una pantalla sense esgotar les ofertes d’entreteniment. Tenim de tot. Més del que volem o del que podem pair.

No voldria ser apocalíptic, però, del punt de vista de la fe, penso que aquesta opulència pot jugar en contra nostra. Pot ser difícil de gestionar. Quan s’està massa tip, no es té gana. I la fe és només per als que tenen gana. També l’Advent ho és. Només per als que se senten buits, per als que es necessiten omplir.

El risc de l’abundància és quedar enlluernats pel que se’ns ofereix i no prendre consciència del preu que s’està pagant per fer-ne un ús incontrolat. El preu de la sobreabundància d'aliments és una pandèmia d'obesitat i de sobrepès: avui a la major part del món ja mor més gent per un excés d'alimentació que per la seva manca. El preu de l’opulència informativa és una pandèmia d’infoxicació, una infodèmia, una saturació de fake news, d’informacions falses.

El preu que es paga per la sobreabundància de plaers és una pandèmia d'addiccions i de dependències: a l'alcohol, a les drogues, al sexe, a les pantalles. El preu per un increment sense precedents del benestar material és, en fi, una pandèmia de depressions, de solitud, d’ansietat i de suïcidis.

En definitiva, si l’Evangeli es torna a fer realitat cada any, aquest Nadal Jesús només tornarà a ser acollit pels necessitats, de manera que a l’Advent ens toca fer-li lloc, desfent-nos de l’opulència supèrflua, de tot allò que ens fa sentir tips. L’Advent és un temps litúrgic pensat perquè ens buidem i perquè tornem a sentir gana.

Joan Ferrés Prats (01/12/24)

MIRALLS I FINESTRES

El psicòleg Carl Jung deia que el que ens irrita dels altres ens pot ajudar a entendre'ns a nosaltres mateixos. Una cosa semblant deia l'escriptor basc Miguel de Unamuno: "Només estimem, igual que només odiem, el que d'alguna manera se'ns assembla". I en la mateixa línia s’expressava l'escriptor alemany Hermann Hesse: “Quan odiem algú, odiem una cosa que habita en nosaltres mateixos. El que no és en el nostre interior no ens altera”.

Anem, doncs, per la vida pensant que estem mirant, a través d’una mena de finestra, unes realitats externes i, de fet, la finestra té molt de mirall. El que veiem ens reflecteix a nosaltres.

Aquestes consideracions estan fetes des de la ciència, però tenen molt de sentit assumides des de la fe. El que ens molesta dels altres diu molt sobre nosaltres mateixos. Els defectes dels altres no ens molestarien tant si no fos perquè inconscientment ens hi veiem reflectits.

Per una d'aquelles curioses ironies que té la vida, l'única realitat que mai no podrem veure de manera directa és precisament allò que tenim més a prop nostre: nosaltres mateixos. Necessitem mediacions per poder accedir a la nostra realitat física: miralls, reflexos o imatges enregistrades. Mai no ens podrem veure directament a nosaltres mateixos.

Potser per això Déu ha volgut que en veure’ns reflectits ens els altres tinguem l’oportunitat de conèixer-nos a nosaltres mateixos. Si el comportament dels altres ens agrada, el podem prendre com a model. Si no ens agrada, ens pot ajudar a corregir-lo en nosaltres.

Alhora, aquest joc entre miralls i finestres ens hauria d’ajudar a ser més comprensius amb els altres. El mateix defecte ens fereix més quan el veiem en els altres que si el tenim nosaltres mateixos. I, en canvi, som tan vulnerables com ells. Compartim límits.

Joan Ferrés Prats (24/11/24)

UN MINUT DE SILENCI

Fa quinze dies, en el partit de futbol que va enfrontar el Barça i l'Espanyol a l'estadi de Montjuic es va fer un minut de silenci per les víctimes de la Dana. Bé, en realitat no va ser un minut, sinó uns quants segons. I no va ser de silenci, sinó de música.

Algú pot suportar avui un minut de silenci? El mòbil, els ordinadors, la televisió i els auriculars ens permeten viure eternament estimulats. Una borratxera d'imatges i de sons. Moltes persones no es concedeixen ni un segon de silenci.

A l'època de Jesús l'entorn era infinitament menys sorollós que el d'avui i, això no obstant, Jesús, per resar, s'allunyava a la muntanya buscant el silenci. I és que només en el silenci ens podem trobar a nosaltres mateixos i podem trobar Déu.

La incapacitat de fer front al silenci no és preocupant només des del punt de vista de la fe. Sense silenci no podem prendre consciència de la nostra buidor i, en conseqüència, de la necessitat d’omplir-nos. I sense omplir-nos no podem descobrir el que és essencial i no podem encarar de manera madura als problemes als que la vida ens obliga a fer front.

Suposo que per això el filòsof Friedrich W. Nietzsche va escriure fa molts anys que la qualitat d'una persona es mesura per la quantitat de silenci que es capaç de suportar amb ella mateixa. Si és així, la cultura del soroll ens porta a una preocupant pèrdua de valors interiors.

Segurament aquesta incapacitat de quedar-nos tot sols amb nosaltres mateixos sigui un dels factors que expliquen les creixents pandèmies d'estrès, de depressió, de solitud i de suïcidis.

Penso que si les víctimes de la Dana ens han portat a incrementar els simbòlics minuts de silenci, les víctimes de la cultura del soroll els haurien de portar a incrementar els minuts de silenci a les nostres vides, per tenir més oportunitats de trobar-nos amb nosaltres mateixos i d’experimentar el que aporta Déu a les nostres vides.

Joan Ferrés Prats (17/11/23)

CAL MILLORAR                Joan Ferrés Prats (10/11/24)

Com a educador sempre m'he sentit incòmode a l'hora d'avaluar els alumnes. M'hauria agradat poder estalviar-me aquesta obligació, però reconec que l'avaluació és imprescindible per generar aprenentatge. Si volem créixer com a persones, ens cal saber què hem de millorar i com ho hem de fer.

Per a aconseguir-ho, a la vida en general i a la vida de fe en particular, no n'hi ha prou que ens avaluem a nosaltres mateixos. Cal que, a més, ens deixem avaluar, perquè, com saben molt bé els especialistes en la ciència del cervell, no hi ha res més fàcil que enganyar-nos a nosaltres mateixos.

A l'evangeli d'aquest cap de setmana podem comprovar, per una banda, que Jesús no dubta a l'hora d’assumir la responsabilitat d'avaluar comportaments i actituds, i que ho fa trencant els esquemes, deixant clar que de vegades el que nosaltres valorem com a positiu no és el millor als ulls de Déu.

Per altra banda, en aquest fragment de l’evangeli també podem comprovar que els mestres de la llei, als que Jesús critica tan durament (Mc 12, 38-40), son una bona mostra de la facilitat amb la que ens enganyem a nosaltres mateixos. Han endurit el seu cor per justificar les seves actituds i comportaments. Estan convençuts que serveixen Déu a través de la religió. Jesús, en canvi, els denuncia perquè se serveixen de Déu i de la religió per  alimentar la seva vanitat i el seu afany d’ostentació. Això demostra que fins i tot en la fe i en el servei ens podem enganyar a nosaltres mateixos.

Segurament si Jesús no té por d’avaluar actituds i comportaments, és perquè té molt clars els criteris amb els que ha d’avaluar. Crida els seus deixebles (Mc 12, 42-44) per posar-los com a model una vídua pobra en la que ningú més no s'ha fixat. Si la vídua pobra rep per part de Jesús la millor nota, és perquè es refia totalment de Déu i dona tot el que té, i perquè ho fa sense pretendre treure’n cap avantatge, amb el cor transparent, sense dobles intencions.

PRESÈNCIA I ABSÈNCIA

L’escriptor alemany Johann W. von Goethe ens va deixar una distinció que trobo molt suggerent. Va escriure: “Hi ha una gran diferència entre viure amb algú i viure en ell. Hi ha persones en les que es pot viure sense viure amb elles, i viceversa”.

Goethe venia a dir que es pot viure amb una persona, o que es pot estar una estona amb una persona, sense que estiguem afectivament units a ella i, a l'inrevés, que es pot estar molt unit afectivament a una persona encara que no s’estigui físicament amb ella, encara que físicament no hi sigui.

De vegades tenim molt present una persona que no hi és, que està absent i, en canvi, en una reunió amb altres persones estem mentalment absents, tot i que aquelles persones estiguin físicament al nostre costat.

Aquesta relació paradoxal entre presència i absència resulta encara més pertinent a la nostra època que a la de Goethe, degut a les tecnologies. Els telèfons mòbils i les xarxes socials faciliten molt aquestes contradiccions o paradoxes: converteixen en presents persones que estan físicament allunyades i, en contrapartida, ens allunyen o ens absenten dels que són presents.

Goethe deia que “unir ambdues coses (la de viure amb i la de viure en) només és donat a l'amor i a l’amistat més purs”. Jo penso que no. Aquesta distinció també és molt pertinent per a l'àmbit de la fe.  La fe es fonamenta precisament en aquesta capacitat: sentir en tot moment la presència de Déu sense que hi sigui físicament present. O sentir-lo present en entorns que no tenen una relació directa amb la fe.

A diferència, però, del que ens passa amb els mòbils o amb les xarxes socials, la connexió amb Déu no hauria de comportar que desconnectem dels que tenim al costat. Just al contrari, viure en Déu ens hauria d’ajudar a viure més amb els altres i en els altres. 

Joan Ferrés Prats (03/10/24)

LA HISTÒRIA ES REPETEIX

Un capellà amic m’ha fet arribar un vídeo curt. És en blanc i negre, perquè va ser enregistrat  fa més de 60 anys, exactament la nit de l’11 d’octubre de 1962. Aquell dia s’havia inaugurat el Concili Vaticà II i, al vespre, més de 100.000 persones es van reunir a la Plaça de Sant Pere amb torxes enceses. El secretari del Papa va anar a l'habitació de Joan XXIII per explicar-li el que passava. El Papa va trencar els protocols, es va acostar a la finestra i va improvisar un breu discurs.

Va dir als fidels que estava impressionat pel fet que a aquell gran espectacle de persones amb torxes enceses se li hagués afegit l’esplendor de la lluna plena, il·luminant com mai no ho havia fet  la façana de la Basílica de Sant Pere. Déu i els homes plegats, unint forces per posar llum a la nit.

Segons el Papa, aquella llum, vinculada a l'amor de Déu i a l'amor dels homes, s’havia de mantenir encesa: “Ara, quan torneu a casa, feu una carícia als vostres fills. I digueu una bona paraula si trobeu alguna llàgrima per eixugar”.

Va ser un inici entranyable del Concili Vaticà II. El Papa Joan XXIII l’havia convocat confiant en què propiciaria el que en italià en diuen un aggiornamento de l'Església, una posada al dia. Aquell vespre els fidels van respondre a la iniciativa del Papa amb un signe tan potent com el de posar llum a la nit.

Més de seixanta anys després d'aquell esdeveniment, l'Església torna a necessitar un aggiornamento, una posada al dia. També avui vivim una situació de nit fosca. Per això el Papa Francesc va convocar el Sínode, que ara mateix es troba en una fase especialment rellevant.

En aquest nou context tornem a necessitar la confluència de les torxes enceses, per una banda, i de la llum de la lluna, per l'altra. En la nit d’aquests nous temps, necessitem que es retrobin la llum que ens ve de Déu i la que estem cridats a encendre els cristians.

Joan Ferrés Prats (27/10/23)

CULTURA DE L'ESFORÇ, CULTURA DE LA CREU
En el mon de l'educació cada vegada es reivindica més una cultura de
l'esforç. Hi estic d'acord. La reivindicació és necessària perquè l'esforç
és un valor imprescindible i no és que estigui de moda, segurament com
a conseqüència d'una mala interpretació del progrés.
L’objectiu del progrés és facilitar-nos les coses, i en una època de
progrés és temptador pensar que tot es pot aconseguir sense esforç. No
és així. Si més no, no ho és per a les coses importants.
A meitats del segle passat li varen fer una entrevista a Sheik Rashid, que
era primer ministre de Dubai, i li varen preguntar pel futur del seu país.
Va contestar:
- El meu avi anava amb camell, el meu pare també, jo vaig amb un
Mercedes, el meu fill amb un Land Rover. El meu net també anirà
amb un Land Rover, però el meu besnét tornarà a anar amb un
camell.
Sorprès, el periodista li va preguntar per què feia aquesta afirmació. Va
contestar:
- Molt senzill. Els temps difícils creen persones fortes, les persones
fortes creen temps fàcils. Per la seva banda, els temps fàcils creen
persones dèbils, i les persones dèbils creen temps difícils. Molts no
ho entendran, però cal crear guerrers, no paràsits.
En temps de progrés l'experiència ens continua demostrant que no hi ha
res important que es pugui aconseguir sense esforç, sense paciència,
sense lluita, sense implicació. Els professionals de l'ensenyament i els
pares i mares de família ho comprovem cada dia.

Com a creient, ho diria amb unes altres paraules. Per molt de progrés que
hi hagi, per molt que les invencions tecnològiques ens ho facilitin tot cada
vegada més, només carregant amb la creu es pot assolir una nova vida.
No és que siguem masoquistes, no és que ens agradin les creus. Però,
des de Jesús i amb Jesús, creiem que les hem d’abraçar si volem créixer
cada dia, renéixer cada dia a una vida nova.
Joan Ferrés Prats (20/10/24)

LA PARADOXA DE LA RIQUESA

Em produeix una sentiments contradictoris la meditació del drama del jove ric de l'evangeli d'aquest cap de setmana. L’havia llegit i sentit moltes vegades, però no era conscient de la profunditat i la complexitat del conflicte interior d’aquest jove.

A l’inici del relat, el jove arriba corrent fins a Jesús i es postra als seus peus. És un senyal que se sent necessitat, que no està satisfet amb la seva vida, tot i haver complert els manaments. “Jesús se’l mirà i el va estimar” (Mc 10, 21). Al final del relat, el jove abandona Jesús lentament i amb tristesa. No se sent amb forces per acceptar la seva invitació.

Al nucli del relat hi ha un conflicte que resulta paradoxal. És la però alhora és incapaç de renunciar a aquella riquesa que li genera insatisfacció. El relat posa de manifest, doncs, la profunditat de les

contradiccions humanes.

La reflexió que fa Jesús al final del relat és molt dura: “Que n'és de difícil per als que tenen riqueses entrar en el Regne de Déu (...) És més fàcil que un camell passi pel forat d'una agulla, que no pas que un ric entri al Regne de Déu” (Mc 10, 23-25).

Per mi, del relat del jove ric se'n desprenen dues conclusions, una social i una personal. Des de la perspectiva social, el relat remet a la paràbola del judici final: som responsables dels pobres, de la seva situació de necessitat. El que fem o deixem de fer als pobres ho fem o ho deixem de fer a Déu (Mt 25, 35-40).

Des de la perspectiva individual, aquest relat és una oportunitat per comprendre una altra sentència de Jesús a l´evangeli: “Ningú no pot servir dos senyors, perquè, si s'estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner”(Mt 6, 24).

 Joan Ferrés Prats (06/10/24)

L'ATENCIÓ I L'ENERGIA

En una recerca feta als Estats Units els voluntaris havien de treballar davant d’un ordinador. Alguns, com a salvapantalles, hi tenien una imatge de dòlars. Els altres una imatge de coloms. Doncs bé, al final de la tasca les persones que havien estat exposades a la imatge dels diners es van mostrar menys generoses que les altres. Per exemple, ajudaven menys que les altres a recollir del terra els llapis que, suposadament sense voler, se li havien caigut a l’investigador.

En una altra recerca els voluntaris havien de construir una frase a partir de 8 paraules aïllades que se’ls donaven. Les paraules de la meitat dels voluntaris tenien a veure amb els diners, les dels altres no. Els efectes van ser similars.

En una recerca diferent, feta també a la universitat, els voluntaris havien d’anar a lliurar una carta. Uns l’havien de dur a la biblioteca i els altres al bar. Quan els organitzadors aturaven els voluntaris per parlar amb ells durant el trajecte, els que anaven a la biblioteca parlaven més fluix que els que anaven al bar. Tenir al cap la imatge d’un bar o la d’una biblioteca era suficient per alterar el seu comportament en base al tipus d’ambient amb el que s’havien de trobar.

Tot això demostra que som molt més vulnerables del que pensem. Se'ns pot manipular fàcilment, perquè, quan es controla la nostra atenció, s'està controlant la nostra energia i el nostre comportament.

Però d’aquesta conclusió també se’n pot fer un ús positiu. Se la pot convertir en una oportunitat. Des del punt de vista de la fe, per exemple, se'ns obren unes perspectives estimulants.

Si allà on posem l'atenció hi posem l’energia i el comportament, només  caldrà que concentrem cada vegada més la nostra atenció en Déu, que l'anem convertint en el centre del nostre interès, que el tinguem cada vegada més present, perquè la nostra vida es vagi transformant.         

Joan Ferrés Prats 06/10/24

GUIEU-NOS CAP AL CEL   Joan Ferrés Prats (29/09/24)

Aquest mes, en els actes d’inauguració del mil·lenari de la presència dels benedictins a Montserrat, es va recórrer a tres signes que, a més d'innovadors i espectaculars, eren molt oportuns per destacar la importància de Maria en el camí de la nostra fe.

I és que, a la lletra del Virolai, Jacint Verdaguer es dirigia a Maria des de “la catalana terra” (l'ara i aquí) i li demanava: “Guieu-nos cap al cel” (la meta, la trobada amb Déu). La funció de Maria, model i guia, és impulsar-nos a fer camí cap al cel i acompanyar en aquest camí.

El primer signe el va protagonitzar l’abat Manel Gasch escenificant un diàleg a tres amb l'Abat Oliba, primer abat de Montserrat l'any 1025, i amb un abat imaginari de l'any 3.025, aquests dos representats a través d’hologrames. Feien palès que el camí de la fe es fa en el marc del camí de la història. Com a catalans creients formem part d’una història molt fecunda. Al llarg d'aquest mil·lenni Maria de Montserrat ha tingut un paper decisiu en la fe de sants com Ignasi de Loyola, Francesc de Borja, Ramon de Penyafort, Pere Nolasc, Josep de Calassanç, Antoni M. Claret, Pere Poveda, Vicent Ferrer...  Son només la punta de l'iceberg de milers i milers de cristians anònims per als quals, durant aquests mil anys, la pujada a la muntanya de Maria ha estat un pas decisiu en el camí de la seva fe.

Segon signe. A l'interior de la basílica la colla dels castellers de Vilafranca va aixecar un pilar de cinc. Maria s'ho mirava des del cambril. Els castellers ens recordaven que som una comunitat de creients que, amb Maria com a primera cristiana, necessiten unir forces per poder pujar ben amunt.

Darrer signe. En la foscor de la nit de Montserrat, 200 drons il·luminats es van desplegar pel cel fins a dibuixar la figura de la Moreneta. Gràcies a la tecnologia Maria es convertia en “de Montserrat estel”, l’estel que ens recorda la meta, l’estel al que demanem “Guieu-nos cap al cel”.

Maria, que al llarg de la història és present a totes les muntanyes, a totes les pujades, des del Calvari fins a Montserrat, és cabdal en la nostra fe per impulsar-nos en el camí cap al cel.

  MATCH POINT              Joan Ferrés Prats (22/09/24)

És el títol d'una pel·lícula de Woody Allen en la que el cineasta utilitza el tennis com a metàfora de la vida. Simplificant molt, Woody Allen ens ve a dir que la trajectòria d'una vida pot fer un tomb radical, igual que un partit de tennis, depenent del fet que en un moment crucial la pilota que colpeja la xarxa caigui cap a un costat o cap a l'altre de la pista. Això pot suposar el pas de la victòria al fracàs, o a l'inrevés, i tot en base a un detall gairebé imperceptible i incontrolable.

A la vida quotidiana, d'aquests imponderables se’n diu atzar. El filòsof francès Edgar Morin va escriure que el que anomenem atzar no és tal, sinó alguna cosa les causes de la quan no encertem a explicar-nos. El que anomenem atzar, deia, és el fruit de la nostra ignorància.

Els creients ens estimem més parlar de providència. L’escriptor francès Théophile Gautier deia que la casualitat, l’atzar i les coincidències son potser el pseudònim de Déu quan no vol signar.

Els cristians no tenim solucions màgiques per explicar, entendre o justificar aquests girs inesperats de la vida, aquests imponderables. Tenim, però, l’exemple de Jesús per saber com els podem encarar.

A l'hort de Getsemaní Jesús va demanar al Pare que, si era possible, apartés d’ell aquella copa (Lc 22, 42). Permeteu-me que digui que Jesús va demanar que la pilota que colpejava la xarxa caigués a l'altra banda de la pista. Però en aquell moment la voluntat de Déu no era aquesta.

Des de la fe i des de la història sabem que si Déu Pare no va concedir a Jesús el que li demanava no era perquè no volgués el triomf de Jesús en un moment clau del partit de la seva vida. Era perquè tenia per a Ell un altre pla. El volia portar al triomf per un camí diferent. n

LA NECESSITAT DE DÉU

És un conte oriental que vaig llegir quan era jove. Ara m'ha tornat a les mans i el vull compartir. Diu que un home que havia arribat a la maduresa va decidir que era el moment de dedicar-se a la vida espiritual i a la recerca de Déu, de manera que va anar a visitar un sant ermità del que havia sentit a parlar i li va explicar que volia trobar Déu.

- Per trobar Déu cal un requisit, només un, però és molt important.

- Quin és? -va preguntar l'home.

- Vine i t'ho mostraré -li va contestar l'ermità.

Tots dos homes van caminar fins a un toll proper. El sant va ordenar al visitant que s’ajupís. Llavors el va agafar pel coll i li va submergir el cap sota l'aigua amb molta força. Quan l’home estava a punt d'ofegar-se, el sant el va deixar anar i li va preguntar:

- Quan tenies el cap sota l'aigua, què senties? Què era per a tu el més important?

- Tenia una necessitat absoluta d'aire. El més important per mi era l'aire.

- Doncs quan Déu sigui per a tu una necessitat absoluta, quan sigui el més important a la teva vida, llavors el podràs trobar.

Fins aquí el conte, que connecta molt bé amb el nucli de l’Evangeli. D'entre totes les persones que s'acosten a Jesús en els diferents evangelis, només s’acaben obrint a Déu aquelles que se senten necessitades, que  

experimenten mancances: els pobres, els cecs, els sords, els leprosos, els famolencs, els pecadors.

Per molt que s’acostin a Jesús, no s’acaben obrint a Déu ni els que se senten protegits per les seves riqueses ni els que se senten protegits per la moral i pel compliment de la llei.

Trobaràs Déu quan sigui per tu una necessitat absoluta.

                                                                           Joan Ferrés Prats (15/09/2024)

“ E F F E T À ”

A la Bíblia es recorre sovint a la sordesa per referir-se al tancament del poble d'Israel a les crides de Déu. ^”A qui, doncs, he de parlar i conjurar perquè m’escoltin? Tenen l'orella incircumcisa, són incapaços d’escoltar” (Jer 6, 10). I també: “Tu, fill d’home, vius enmig d’un poble rebel, que té ulls per a veure-hi i no hi veu, i orelles per a escoltar i no escolta. És un poble rebel” (Ez 12, 2).

A l’Antic Testament el tema de la sordesa es presenta sovint associat al del cor endurit. "Ves a dir a aquest poble: ‘Escoltareu, però no entendreu; mirareu, però no comprendreu’. Fes insensible el cor d’aquest poble, fes sordes les seves orelles” (Is 6, 9-10). I en un altre moment: "Però ells no volgueren escoltar, es van girar d'esquena i es van tapar les orelles per no sentir-hi. Van endurir els seus cors com el diamant i no feren cas dels ensenyaments i de les paraules que l'esperit del Senyor de l'univers els enviava per mitjà dels profetes” (Za 7, 11-12). També en els Salms es fa palesa la insistència: “No enduriu els vostres cors” (Sl 95).

Si les metàfores bíbliques de la sordesa i del cor endurit s'utilitzen com a expressió de la resistència per part del poble d’Israel a escoltar la paraula de Déu, no és estrany que a l’Evangeli les escenes sobre la sordesa, com la d’aquest cap de setmana, siguin relats de conversió, invitacions a vèncer les reticències davant les crides de Déu.

Tots els creients patim la temptació de “tenir orelles i no sentir” (Sl 115). Per això tots estem obligats a mantenir una actitud de conversió, però recordant que el protagonisme li correspon sempre a Déu. És Ell qui ens crida a la conversió: “Effetà, obre’t” (Mc 7, 34). I és Ell qui ens dona les forces per dur-la a terme: “Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres el cor de pedra i us en donaré un de carn” (Ez 36, 26).  

Joan Ferrés Prats

 (08/09/2024)

SIGNES D’UNS ALTRES TEMPS

Aquest estiu, viatjant en tren des de Barcelona cap a Madrid, em va assaltar un sentiment de tristesa. Va ser veient per la finestra un reguitzell de petits pobles disseminats per la geografia. Tenien tots un factor en comú: una església i un campanar que sobresortien pel damunt de les cases

Aquells pobles no només eren el símbol d'una era que ja no hi és. Eren el testimoni de la pèrdua d'uns valors amb els que em sento implicat. Els campanars coronant les cases corresponien a una època en la que la fe cristiana era el valor suprem, un valor que impregnava la vida social, cultural i personal. És comprensible que prendre consciència de la pèrdua d’aquests valors em provoqués un sentiment de buidor, de mancança, no sé si d'enyorança.

En aquell moment vaig posar els meus sentiments, la meva vida i la meva fe davant de Déu. Vaig convertir els meus sentiments en pregària. Paradoxalment només des de la fe podia fer front a la tristesa provocada per la pèrdua de la rellevància social de la fe.

A poc a poc els primers sentiments es van anar transformant. La sensació de fracàs es va esvair. Em vaig adonar que des de la fe no havia de pensar en termes de pèrdua, sinó d'oportunitat.

Vivim l'inici d'una nova era. Déu ens ofereix l’oportunitat d'un canvi cultural i espiritual. A partir d'ara la fe cristiana ja no serà una tradició ni una rutina cultural. No hi haurà cristians que ho són perquè toca, perquè tothom ho és.

El símbol d'aquesta nova era, d’aquesta nova església no seran uns campanars que estan físicament per damunt de tot, sinó el gra de mostassa (Mt 13, 31-32), la més petita de les llavors, que creix des de la humilitat i la petitesa. O el llevat (Lc 13, 20), que és capaç de fermentar la massa i que dona sabor a una societat i a una cultura mancades de sentit.

Joan Ferrés Prats (01/09/2024)

PENSAR EN DÉU, SENTIR A DÉU

Com a creient, si hagués de recopilar frases que considero importants per a la meva vida, segur que la majoria serien de la Bíblia. Però n’hi hauria que no ho son, tot i que hi connecten. Fa poc en vaig incorporar una provinent d’un llibre sobre neurociència. Al meu entendre, trenca esquemes. Diu: “Ens comportem davant les realitats, no en funció del que pensem sobre elles, sinó en funció del que ens fan sentir”.

Per què la trobo tan potent, tan trencadora? Perquè posa de manifest que, encara que ens considerem animals racionals, sovint a les nostres decisions pesa més el que sentim que no pas el que pensem. Ho asseguren els professionals de la ciència del cervell.

Se m’acut un exemple significatiu. Perquè jo intenti tenir una relació propera amb una persona és més important el que em fa sentir que no pas el que penso sobre ella. Difícilment intentaré apropar-me molt a una persona si penso que és extraordinària però, precisament per això, em fa sentir petit, inferior, em fa sentir poca cosa.

El màrqueting i la publicitat són molt més hàbils en l'ús d’aquest principi que no pas l'escola i l'església. Ells no es preocupen tant de convèncer-nos sobre la qualitat dels productes que promocionen com de fer-nos creure, sovint de manera irracional, que amb aquells productes ens sentirem més lliures, més feliços o persones de més èxit.

És una llàstima que en el món de l'educació, i també en el de l’educació de la fe, ens preocupem més pel que pensem que no pas pel que sentim. A l'àmbit de la fe, a mi el que em permet saber si Déu té realment pes a la meva vida no és si penso que és important. És si sento que ho és, si visc com a important la seva presència a la meva vida.

Joan Ferrés Prats 28/07/24

L'EFECTE PAPALLONA

M'agrada estendre ponts entre la meva vida de fe i la meva vida quotidiana o professional, entre les meves creences i les meves idees. Per això m’agrada tant allò que es diu que moltes vegades el que comença sent una creença s'acaba convertint en una evidència científica.

Jesús a l'evangeli parla de manera insistent sobre la importància del que és petit: “Amb el Regne del  cel passa com amb el gra de mostassa” (Mt 13, 31). “Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel” (Mt 18, 2). “Mireu de no menysprear cap d’aquests petits” (Mt 18, 10). I sant Pau: “Déu ha escollit els qui no son res per anul·lar els qui son alguna cosa” (1Cor 1, 28).

És una insistència que xoca amb les nostres conviccions. Fins i tot els creients tendim a pensar que són només les persones poderoses o intel·ligents les que podem transformar la societat o l’Església. Creiem que, si som poca cosa, no podem aspirar a fer res important.

Avui la ciència ens diu, a través de l’efecte papallona, que accions petites o esdeveniments aparentment insignificants poden tenir conseqüències importants, de la mateixa manera que una papallona batent les seves ales en un lloc i en un moment específics pot desencadenar una sèrie d'esdeveniments que culminen en un canvi dràstic en el clima a un altre lloc del món.

L'efecte papallona, aplicat a la vida de les relacions humanes, es tradueix en el fet que una petita decisió que una persona pren a la seva vida o unes senzilles paraules que diu o una petita actitud que manté en un moment donat pot tenir un impacte en el futur dels que l'envolten.

                Com a creient, em vull moure pel que diu Jesús, però m’agrada que la ciència confirmi que anem pel bon camí. Per poca cosa que em senti, no hauria mai de deixar de batre les ales. Déu acabarà provocant els canvis que consideri pertinents.                     Joan Ferrés Prats  (21/07/24)

ANEU I ANUNCIEU

Quan ja tens uns quants anys, vas prenent consciència que la meditació de l'evangeli està sempre condicionada per la teva història personal i de fe. És el que m'ha passat meditant l'evangeli d’aquest cap de setmana.

Jesús crida els Apòstols i els envia a anunciar l’Evangeli. La interpretació que jo feia d'aquest fragment de l'evangeli quan era petit és radicalment diferent de la que faig avui. Aleshores pensava obertament que aquesta història no anava amb mi, que estava destinada exclusivament als sacerdots i als missioners. A més, llavors donava per suposat que per a un cristià era molt més important la celebració dels sagraments que l'anunci de la fe.

Avui he pres consciència que la missió evangelitzadora és la tasca més important que té encomanada l’Església. I la missió evangelitzadora, l'anunci de Jesús, és cosa de tots, ens correspon a tots els creients.

El que va ser Pastor de la diòcesi de Barcelona, l’enyorat Bisbe Toni Vadell, no només ho tenia molt clar. No només hi insistia contínuament, sinó que, a més, feia una recomanació molt compromesa al respecte.

Deia que sempre hauríem de tenir al cap una llista amb els noms d’algunes persones properes (familiars, amics, col·legues de la feina) als quals ens comprometrem a anunciar Jesús, persones amb les que compartirem la nostra experiència de fe i a les que intentarem encomanar la nostra vivència.

No és gens fàcil. A més, l'anunci de Jesús avui sol generar moltes reticències, tant de tipus personal com sobretot institucional. Déu hi ha de fer més que nosaltres. Necessitem l’impuls del seu Esperit. Però nosaltres no ens podem eximir com a creients de la responsabilitat de sembrar, de deixar la llavor. 

Joan Ferrés Prats (14/07/24)

L’ENVEJA, PECAT CAPITAL

Cada cop hi ha més investigacions en les que es demostra que hi ha una relació directa entre l'ús de les xarxes socials i l'increment de malestars emocionals com el sentiment de solitud, la depressió, l'ansietat i fins i tot els suïcidis.

Les xarxes socials no són, per descomptat, la causa única d'aquests malestars, però contribueixen directament a incrementar-los. Es demostra a través d’investigacions en les que es comprova que només cal estar tres setmanes allunyat de les xarxes o reduint-ne el temps de l'ús perquè millori el nivell de benestar. En alguns casos fins i tot amb una sola setmana ja se n’observen resultats positius.

De vegades penso que, si diuen  que tots els camins porten a Roma, jo puc dir que per mi tots els camins porten a la fe. Ho dic perquè s'ha descobert que a l'origen dels malestars emocionals provocats per les xarxes socials hi ha la tendència a comparar-se amb els altres i a l'enveja, és a dir, el sentiment que als jardins dels altres l'herba és sempre més verda. Com podem ser feliços si a les xarxes sempre sembla que els altres ho son encara més?

Amb l'enveja es demostra que, en contra del que pensen alguns creients, no és que algunes coses siguin negatives perquè son pecat, sinó que, si hi ha coses que son pecat, és perquè son negatives.

Un proverbi alemany diu que a l'enveja li agradaria ser tota sola al cel. L'enveja és un pecat perquè és un sentiment negatiu, destructiu envers els altres (ens molesta la seva suposada felicitat), però també perquè és un sentiment que ens destrueix a nosaltres mateixos (ens impedeix ser feliços).

La psicoterapeuta estatunidenca Moya Sarner diu que vivim a l'era de l’enveja. Que Déu hi faci més que nosaltres! Que ens ajudi a superar aquests sentiments destructius que de vegades ens envaeixen.

Joan Ferrés Prats

          CREADORS DE CONTEXT   per  Joan Ferrés Prats

Fa anys em va sorprendre llegir que els comunicadors persuasius eren creadors de context. No ho vaig entendre. Amb els anys he trobat exemples que m'han ajudat a fer-me’n càrrec.

Tots coneixem, per exemple, una estratègia utilitzada pels professionals del màrqueting i la publicitat quan volen incrementar la venda d’un producte. Consisteix a situar-lo en mig de dos productes similars, un més car  i l'altre més barat.

Un altre exemple. Hi ha investigacions en les que es demostra que, si s'ha de valorar a partir d'una imatge l'atractiu físic d'una persona, la nota és més baixa si la imatge es presenta després d’imatges de persones molt atractives, i més alta si es presenta després d’imatges de persones gens atractives. Un amic m’explicava que lligava més a les discoteques quan hi anava amb un amic no gaire agraciat.

Valorem les realitats en funció dels referents que tenim més a mà, i els que treballen en la persuasió i en la seducció se n’aprofiten per manipular-nos, creant contextos adients perquè prenguem les decisions que els convenen a ells.

En l'àmbit de la fe també tenim l'oportunitat de crear contextos, fins i tot de crear-nos-els nosaltres mateixos. En aquest cas, però, sense manipulacions, només per facilitar que les nostres decisions siguin més coherents amb l’esperit de la fe.

La meditació i la pregària son un bon exemple de creació de context. Cada vegada que incorporo a la meva vida un moment de meditació i de pregària estic creant un context que propicia que les decisions que prengui després siguin més a prop de Déu.

En altres paraules, obrint-me a Déu Pare en la pregària, posant-me a les seves mans, demanant-li forces estic creant un context perquè em sigui més fàcil acceptar la vida com a manifestació de la seva voluntat.

                             LA NIT DE SANT JOAN       Joan Ferrés Prats

Aquest cap de setmana coincideix amb la nit de sant Joan, una de les festes més entranyables de l'any. Litúrgicament celebrem el natalici de sant Joan Baptista, l’únic sant, conjuntament amb Maria, del qual celebrem, a més de la mort, el naixement. En ser el precursor de Jesús, celebrem el seu naixement tot just sis mesos abans que el de Jesús.

Fa segles l'Església va adaptar per a la festa de sant Joan, que se celebrava el 24 de juny, unes festes paganes que s’havien celebrat al llarg dels segles coincidint amb el solstici d'estiu, que era i és el dia 21.

Són unes festes mil·lenàries, situades originàriament a la nit més curta de l'any i vinculades a l’experiència màgica del foc. Amb les fogueres et pretenia retre culte al déu sol, ajudant-lo perquè no hi hagués nit, perquè pogués vèncer del tot les tenebres.

Sant Joan es va convertir, doncs, en la festa del foc que il·lumina i que crema. O, per ser més precisos, del foc que ha de cremar perquè pugui il·luminar. Per això, tradicionalment es feien rituals com cremar els mals endreços o llençar al foc papers en els que s’havien escrit els mals records o tot allò que se pretenia superar. Es tractava de fer foc nou, de recomençar el que no anava prou bé.

És clar que, en ser una festa centrada en el foc i en la llum, als cristians ens remet a la nit pasqual. Com a la gran festa cristiana, també per sant Joan celebrem que només cremant el passat podem encendre el foc nou que posi més llum a les nostres vides.  

Però celebrem sobretot amb humilitat que els petits focs que nosaltres podem encendre son només un complement de Jesús, el sol que il·lumina del tot les nostres vides.

                  EL REPTE DE LA SOLITUD                        Joan Ferrés Prats

La intel·lectual britànica Noreena Hertz va escriure un llibre en el que definia el nostre segle com “el segle de la solitud”, i el catedràtic de psicologia Manuel Pérez Álvarez va posar com a subtítol d’un llibre seu “la multitud solitària en temps de xarxes socials”.

Fa dues dècades, a començaments de segle, els experts ja parlaven que hi havia al món una pandèmia de solitud. En aquell context alguns van saludar amb optimisme i esperança l'aparició de les primeres xarxes socials, perquè pensaven que serien la vacuna per fer front a aquella pandèmia.

Deu anys després, la situació havia empitjorat sensiblement. L'any 2014 es publicaven unes dades alarmants: una de cada cinc persones se sentia crònicament sola. A més, es deia que les xifres havien anat empitjorant al llarg de la darrera dècada. A hores d'ara encara no han parat de créixer.

És un problema seriós, perquè cada vegada afecta un número més gran de persones a tot el mon i perquè els efectes son greus: actualment la solitud mata tantes persones com el tabac.

Les xarxes socials no només no han resolt el problema, sinó que l’han incrementat. S'ha comprovat que les pròpies xarxes afegeixen solitud a la solitud. A més, provoquen un sentiment de culpa en els que se senten sols, perquè alimenten la necessitat d’oferir una imatge pública de satisfacció, d’acord amb les expectatives socials.

Com a creient no puc ser insensible a aquest problema. La solitud és una pandèmia, i a la paràbola del judici Jesús es pronuncia sobre com ens hem de comportar amb els malalts: “Estava malalt i em vau visitar” (Mt 25, 36).

En el cas de la solitud, però, podríem dir que hi ha un repte encara més gran, perquè hi ha molta solitud amagada, que caldria descobrir.

JESÚS I LA FAMÍLIA, per Joan Ferrés Prats

En un primer moment pot sorprendre que, sent la religió i l'església defensores tradicionals de la família, en aquest passatge de l'evangeli sembli com si Jesús nostres un cert menyspreu envers la família.

La família és la institució triada per Déu per perpetuar la tasca creadora de Déu, per ser font de noves vides. Els fills neixen i creixen en aquest context d’amor creador. Per tant, és clar que Jesús no s'oposa a la família.

El que fa Jesús és anunciar el Regne de Déu, que és una nova comunitat, una nova família, la comunitat dels creients, la família dels Fills de Déu. En aquell moment Jesús està predicant això a molta gent que hi està interessada, a tanta gent que ni tan sols li queda temps per menjar (Mc 3, 20).

De sobte, sorgeixen unes quantes interferències amb Jesús i amb el seu missatge. Per exemple, unes persones que seuen al seu voltant l’interrompen per dir-li que la seva mare i els seus germans l’estan buscant (Mc 3, 32). Per altra banda, uns  familiars se’l volen endur perquè diuen que ha perdut el seny (Mc 3, 21). Finalment, uns mestres de la Llei diuen que està posseït per Beelzebul (Mc 3, 22).

La reacció més dura de Jesús és contra aquests darrers. Els acusa de blasfemar contra l’Esperit Sant. Blasfemar contra l’Esperit és afirmar que Satanàs habita en ell i, en conseqüència, negar que és l’Esperit qui actua a través d’ell. Negar-ho és un pecat greu, perquè deslegitima la seva obra, treu valor a la nova comunitat que ha vingut a construir.

Pel que fa a les reaccions dels seus familiars, Jesús no reacciona posant-se en contra de la família, sinó establint una nova jerarquia de valors. La família de la carn no pot passar per sobre de la família de l’Esperit.

La família és important, però n’és més la nova família dels fills de Déu que està construint, la nova família de la que hem estat convidats a formar part. 

LA MORT A SAMARKANDA                                      

És una vella llegenda de la qual fins i tot grans escriptors com Gabriel García Márquez n’han fet una versió. Diu que un dia, de bon matí, el visir es presenta trasbalsat davant del califa.

- Si us plau, permeteu-me fugir de la ciutat avui mateix. En el mercat he sentit un cop a l'esquena i, en girar-me, he vist la mort que em mirava fixament. M’ha fet un gest estrany per a espantar-me.

El califa, que estima el visir, l’ajuda a fugir ben lluny. Li dona el seu millor cavall perquè pugui arribar aquella mateixa nit a la llunyana ciutat de Samarkanda. El visir travessa les portes de la ciutat i galopa embogit en direcció a Samarkanda.

Aquella tarda el califa, turmentat per un pensament secret, es disfressa i surt del palau. Es dirigeix al mercat i, efectivament, descobreix que el visir no s'ha equivocat. La mort és allà.

- Per què aquest matí, quan el meu visir venia a palau, l’heu tocat i espantat, mirant-lo amb un posat amenaçador?

- No pretenia pas espantar-lo ni l’he mirat amb aire amenaçador. Senzillament no he pogut dissimular la meva sorpresa. No esperava veure’l aquí, perquè tinc una cita amb ell aquesta nit a la ciutat de Samarkanda.

És una història fascinant o terrible, segons com es miri. Es pot interpretar com una demostració implacable de la força del destí o com la confirmació poètica de la impossibilitat de fer front a la mort.

Interpretat des de la fe, penso en l'exemple de Jesús. Jesús comparteix amb el visir i amb nosaltres la tendència instintiva a fugir de la mort. A més, com el visir, té una persona que l’estima, a qui pot demanar ajut. Primer li demana que, si és possible, es pugui estalviar aquell calze. Però de seguida li demana forces i es posa a les seves mans.

En Jesús el rebuig instintiu de la mort i la tendència natural a fugir-ne van acompanyats de l’esforç d’abandonar-se els seus braços de Pare, de confiar que el que Ell té escrit per a la nostra vida és el millor per a nosaltres.                                                                   

 Joan Ferrés Prats (02/06/24)

SENTIR-SE ESTIMAT

Aquesta setmana he llegit una informació sobre les conseqüències de sentir-se o no sentir-se estimat. Es un estudi que es va fer als Estats Units, a l'entorn familiar, sobre la problemàtica del favoritisme dels pares, tal com és percebut pels fills.

Es va comprovar que, quan els fills se senten menys afavorits pels pares que els seus germans, quan creuen que se'ls estima menys que als altres germans, és més probable que siguin més agressius amb els germans. La percepció de manca d'estimació redunda en què ells mateixos estimin menys.

A més, aquests fills tendeixen a tenir una autoestima més baixa. És a dir, la sensació que no son prou estimats fa que s'estimin menys a ells mateixos. Finalment, els fills que senten que reben menys estimació o menys atenció per part dels pares tenen menys benestar psicològic i més depressions quan son adults.

El que m'ha fet pensar més de tot això és que es tracta d’un favoritisme percebut, no necessàriament real. En aquest sentit he recordat aquell consell tan savi que donava sant Joan Bosco: “No n’hi ha prou a estimar els joves. Cal que se sentin estimats”.

L’evangeli ve a dir el mateix en un exemple negatiu. Jesús diu que no podem presentar l’ofrena a l'altar si no estem en bona relació amb els germans. Però no diu que no la podem presentar si pensem que hem fet alguna cosa malament al nostre germà, sinó “si en el moment de presentar l'ofrena a l'altar allí recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu” (Mt 5, 23). És a dir, no ens hem de preguntar si estimem el germà, sinó si el germà se sent prou estimat per nosaltres.

És un matís molt important en el manament de l'amor, un matís que ens obliga a afinar molt més com a pares i mares, i en general com a persones. Som corresponsables de com se senten les persones que ens envolten. 

Joan Ferrés Prats  (26/05/24)

PENTECOSTA AHIR I AVUI                      

Joan Ferrés Prats (19/06/23)

Quan era adolescent, hi havia un salesià que va influir molt en la meva vida de fe. A les grans festivitats insistia que les celebracions litúrgiques no eren un record del passat, sinó una actualització. Ens deia a cada festa que estàvem convidats a fer la mateixa experiència que havien fet els apòstols i els deixebles en el temps de Jesús, i que Déu es tornava a fer present cada vegada, actualitzant cadascun dels misteris cristians del passat.

Aquesta setmana, meditant sobre la festa de la Pentecosta, he recordat el que ens deia aquell salesià i he de confessar que m'he sentit una mica culpable observant els sentiments que se’m desvetllaven.

M'ha resultat molt fàcil identificar-me amb la primera part de la festa de la Pentecosta. Em refereixo a la part dels deixebles reclosos al cenacle per por dels jueus, de les portes tancades, del sentiment de frustració per l'absència de Jesús, de les inseguretats i les temences. M'ha estat fàcil trobar paral·lelismes entre aquella experiència i la situació eclesial actual de crisi, d’inseguretat, d’incertesa i d’un cert retrocés.

Si m’he sentit una mica culpable és perquè, en contrapartida, m’ha resultat difícil actualitzar en la meva ment la segona part de la Pentecosta, la fase de les portes obertes, de la valentia substituint la temença, de l'anunci de la fe substituint el silenci, del creixement del nombre dels creients en Jesús substituint el replegament i el fracàs.

M'he sentit culpable en prendre consciència de la feblesa de la meva fe, de la debilitat de la meva esperança. Paradoxalment la presa de consciència d’aquestes mancances meves, d’aquesta falta de confiança, m'ha ajudat a adonar-me del sentit de la festa de la Pentecosta. El que celebrem (actualitzem) en aquesta festa és que, com a persones i com a institució, només podem vèncer les nostres debilitats, la nostra manca de fe i d’esperança, amb la força de l'Esperit.

EL LLEGAT DE JESÚS

Sempre podrem trobar un argument per justificar que les paraules d'un fragment determinat de l'evangeli tenen una importància especial. A l'evangeli d’aquest cap de setmana costa ben poc de trobar-ho.

Quan sabem, com li passava a Jesús en aquest fragment de l'evangeli, que estem a punt d'acomiadar-nos d'aquest món, som molt curosos amb les paraules que pronunciem. En aquest cas Jesús pronuncia una mena de testament, es dirigeix als Onze i els deixa el seu llegat, els diu les coses que considera més importants en el moment d'acomiadar-se.

En aquest llegat hi ha dues idees fonamentals. La primera és ”Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat” (Mc 16, 15). La segona és una llista de senyals que acompanyen els qui creuen, senyals com expulsar dimonis o sanar malalts (Mc 16, 17-18. Per què uneix Jesús aquestes dues realitats?

Quan era jove, vaig viure amb l'idealisme i amb la ingenuïtat que em corresponia el maig del seixanta-vuit a París. Entre els eslògans que es van popularitzar en aquella mena de revolta n'hi ha un que em va quedar molt gravat. Deia: "El que ets parla tan fort que no deixa sentir el que dius".

LA RAÓ I LA FE

Sempre m'han sorprès aquells creients que parlen de manera despectiva sobre la raó. Ho han fet fins i tot grans personalitats com Martí Luter, l’impulsor de la Reforma protestant, que va escriure que la raó era la gran ramera, la gran prostituta. Com es pot parlar negativament d'una facultat humana que és un do de Déu?

A l'altre extrem, també em sorprenen aquelles persones  que consideren que la raó és un bé suprem, i neguen tot allò que no es pot explicar de manera racional. Son persones que posen en el mateix sac, per exemple, realitats com les supersticions i la fe.

Resulta curiós que la ciència, el treball de la qual es basa en un ús rigorós de la raó, s'hagi encarregat de posar de manifest els límits de la pròpia raó.  Fa uns trenta anys els científics del cervell van descobrir que aquelles persones que tenien intactes les seves capacitats mentals superiors, com la raó o la comprensió, però tenien danyades les facultats emocionals, eren incapaces de prendre decisions adequades tant des del punt de vista de l'eficàcia com des de la moral. Eren capaces de jutjar o valorar les coses, però no de decidir. Amb la sola raó podem raonar, però no passar a l'acció.

La ciència va descobrir, doncs, a través de la raó, que la raó és imprescindible però insuficient per a un comportament madur. Com a capacitat humana superior que és, la raó només pot funcionar adequadament amb l’ajuda d’una facultat mental inferior com l'emoció.

A partir d’aquest descobriment, em pregunto com a creient: si la raó necessita, per ser eficaç, el suport d'una facultat inferior, no pot ser que doni el millor de si mateixa quan té el suport d'una facultat superior, com la fe?

Joan Ferrés i Prats (5 maig 2024)

UN TESTIMONI DE FE

La conversa amb un bon amic xilè m'ha dut a actualitzar un record que ens uneix als catalans i als xilens: fa poc s'han celebrat els 50 anys de la mort a Xile d’un sacerdot català, Joan Alsina.

Era empordanès. Havia nascut a Castelló d'Empúries l’any 1942. L’any 1968, tres anys després de ser ordenat sacerdot, se’n va anar a Xile com a missioner. Allà va connectar amb el compromís social de Salvador Allende. El dia en el que es va produir el cop d’estat d’Augusto Pinochet, l’11 de setembre de 1973, van assassinar Allende. Vuit dies més tard, el 19 de setembre, el van detenir a ell, el van torturar i el van matar.

Joan Alsina, tocat pel vent renovador del Concili Vaticà II, s’havia fet capellà-obrer. Se sentia molt a prop dels més desvalguts, dels més marginats. Els qui el coneixien asseguren que el seu compromís social sorgia d’una profunda espiritualitat. Era a partir de la vivència amb Jesús en la pregària que se sentia impulsat a veure’l en els més febles.

Quan jo era jove, tocat també pel Concili, vaig llegir escrits sobre Joan Alsina i em va marcar la seva figura. A hores d'ara el seu testimoni em continua interpel·lant. El que sempre m'ha impactat més és la seva serenitat a l’hora de la mort i la seva capacitat de perdonar. Les seves darreres paraules son impressionants. Les va dir al soldat que l’anava a afusellar: “No em tapis els ulls, vull veure't per poder donar-te el perdó”.

A la història de l’Església hi ha hagut maneres ben diferents d’entendre i viure la fe en Jesús, sensibilitats i carismes diferents. Cadascú hem de trobar el nostre. Però sento que la vida de Joan Alsina encarna tres valors molt importants per tot cristià: l'espiritualitat intensa, la preocupació pels necessitats i el perdó com a expressió màxima de l’amor.

Joan Ferrés Prats (28/04/24)

LLIÇONS DE LA NATURA

El fet que la celebració de la Pasqua coincideixi amb la primavera ens ofereix l’oportunitat d’entendre les relacions que hi ha entre els fenòmens de la naturalesa, els processos humans i els de la fe. No és pas estrany que hi hagi coincidències, perquè el Déu de la creació és el mateix Déu de Jesús.

A diferència del que passava en temps de Jesús, cada vegada hi ha menys persones que treballen al camp o en contacte amb la natura, i aquest allunyament comporta una pèrdua en la capacitat de comprendre els misteris de la vida, amb repercussions a l'àmbit de la fe.

Treballar com a pagès permet experimentar les lliçons pasquals que dona la natura. Ho deia Jesús: el misteri pasqual es fa realitat cada dia en els camps de conreu a través de la llavor que se sembra i que floreix, una llavor que necessita podrir-se, morir, per ser el germen d'una nova vida.

La vida de pagès també ens dona lliçons pel que fa a la paciència. Els pagesos estan obligats a viure allò que diu l’Eclesiastès: “Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d'infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir”. Si volem gaudir els fruits, no ens podem saltar cap pas ni escurçar els temps.

Finalment, la vida de pagès i el contacte amb la natura ajuden a entendre i acceptar els imprevistos. Després de la sembra, durant el temps d'espera, hi pot haver adversitats que malmetin la collita: la manca de pluges pot dificultar el rec. Les calamarses poden danyar els fruits que comencen a florir.

Potser el pagès ho té més fàcil que nosaltres per aprendre les grans lliçons de la natura: mort i vida, humilitat, paciència, confiança. Estem obligats a treballar, però el darrer pas a la vida depèn sempre de Déu, com a la Pasqua. Som a les seves mans.                     

  Joan Ferrés Prats (21/04/24)

ELS OBRÍ EL COR

Sempre m'ha semblat que els evangelis del temps de Pasqua son especialment lluminosos, molt estimulants. Suposo que és perquè toquen el nucli de l'experiència de la fe.

A l’evangeli d’aquest cap de setmana, com passava en el dels deixebles d’Emmaús, es comprova que a l'inici de la fe no hi una creença, sinó una experiència. Més en concret, un encontre, una trobada amb Jesús viu.

Per comprovar que és una experiència i no una creença, m’agraden sobre manera les paraules evangèliques que he triat com a títol de l’escrit: “Els obrí el cor perquè entenguessin les Escriptures” (Lluc, 24, 45). És amb el cor, i no només amb la ment racional, com podem entendre les realitats més importants de la vida. Passa amb l’amor, i passa també amb la fe.

És a partir d'aquesta experiència, d’aquesta trobada personal amb Jesús, que tot canvia en la vida dels apòstols i dels deixebles. És un canvi radical. Primer tenien por i després es deixen envair per la pau que Jesús els transmet. Primer estaven confusos, esglaiats i plens de dubtes, i després se’ls fa la llum i els envaeix l’alegria: “De tanta alegria no s'ho acabaven de creure” (Lluc, 24, 41).

La saviesa popular diu que “Alegria secreta, alegria incompleta”. I Mark Twain deia que ”per gaudir de debò un alegria cal compartir-la”.  És lògic, doncs, que el darrer verset de l'Evangeli d’aquest cap de setmana sigui: “Vosaltres en sou testimonis” (Lluc, 24, 48). Cal compartir l'alegria pasqual. Com a cristià em sento convidat a repetir cada dia aquest itinerari pasqual: des dels dubtes i les pors a la trobada personal amb Jesús, que ho canvia tot. A partir d’aquí, l’alegria experimentada desperta la necessitat de compartir-la, de donar-ne testimoni.

Joan Ferrés Prats (14/04/24)

AVANTATGES I INCONVENIENTS DE DONAR TESTIMONI

El títol pot sobtar, però és que he llegit els resultats d'una recerca que m'ha fet pensar. Té a veure amb una altra recerca de la que vaig parlar fa unes setmanes: el psicòleg i economista Dan Ariely va comprovar que si les persones podien guanyar més diners fent trampa quan responien les preguntes d’un qüestionari, en feien.

En una recerca posterior Ariely va contractar un actor que es barrejava amb els voluntaris que responien el qüestionari. Quan la gent encara estava  contestant la primera pregunta, l’actor aixecava la mà i deia que ell ja les havia resolt totes. Era evident que feia trampa, però el responsable li pagava com si fos veritat i ell marxava cofoi. El mal exemple va dur els altres a fer encara més trampes?

L’experiment es feia a la Universitat de la ciutat de Pittsburgh. En aquella ciutat hi ha un altre centre d’estudis superiors que té una gran rivalitat amb la universitat, el Mellon College. Doncs bé, l’actor que enganyava duia unes vegades una samarreta de la Universitat i altres vegades la del Mellon College.

Resulta que, quan l’actor duia la samarreta de la pròpia universitat, es feien més trampes que quan no hi havia cap model que fes trampes. El curiós, però, és que quan duia la del centre rival, se'n feien menys que sense model. La gent s’estimava més perdre diners que imitar un model que els queia malament.

Potser ara enteneu el sentit del títol de l’escrit. Jesús ens demana que donem testimoni de la nostra fe, però també ens demana que estimem. Si estimem els altres, si som empàtics, si ens interessem per ells, tenim més possibilitats que els caiguem bé i que el nostre testimoni sigui imitat. En canvi, si no estimem, si pel que sigui provoquem rebuig, l’efecte del testimoni pot ser el contrari de l’esperat. 

En definitiva, si una persona és acollidora, és més fàcil que l’acullin i que sigui imitat. Si una persona és excloent, és més fàcil que l’excloguin i que el seu testimoni provoqui l'efecte contrari.

Joan Ferrés i Prats (07/04/23)

L’ALEGRIA PASQUAL

Quan algú va dir que aquest cap de setmana el partit del Barça coincidia amb la celebració de la vetlla pasqual, vàrem comentar que l’alegria de la Pasqua podria coincidir, futbolísticament parlant, amb una altra alegria o amb un funeral.

Després, pensant en aquesta coincidència, vaig recordar una vella cita de Lorenzo Gomis, poeta i periodista barcelonès que va morir fa uns anys. L'escriptor es preguntava: “L’alegria ens ha de venir de fora, amb diners, aplaudiments i gols? No podria ser una cosa interior, independent del que vingui de fora?”  

Lorenzo Gomis, que va ser un cristià compromès, parlava de dos tipus d’alegria. Una que sorgeix de dins i una altra que depèn del que ens ve de fora. La que ve de dins és sòlida i no té condicionants. L'altra és l’alegria del gol o de l’èxit. Pot ser més explosiva, però és dèbil i condicionada. Depèn de si tenim diners o no, de si la pilota entra o no entra, de si tenim èxit o no, de si rebem reconeixements o no en rebem, de si les coses ens van bé o malament.

L’alegria de la fe és més intensa com menys dependents siguem de les altres alegries. Les úniques alegries fiables son les espirituals, com la de la Pasqua. És l’alegria que prové d’haver-ho fiat tot en Jesús. Ens ve donada gratuïtament. Només amb una alegria com aquesta podem cantar allò que “la nostra alegria ningú no ens la prendrà”. Les altres, la vida ens les pren fàcilment.

A la festa de la Pasqua estem cridats a celebrar la nostra alegria, i també a avaluar quines son les nostres alegries. Jesús és l’únic Sol que garanteix que les nostres vides seran il·luminades després de cada nit fosca. Avui celebrem que Jesús ha vençut la mort, com a preludi del que ens espera a nosaltres. Cada vegada que les nostres vides s’enfosqueixin, sabrem que el nostre Sol tornarà a brillar.

Joan Ferrés i Prats 31/03/24

LA FE COM A ATENCIÓ

Aquesta setmana he trobat una cita de sant Agustí que m'ha servit per tendir un pont entre la meva vida de fe i els temes de feina que em tenien ocupat i, a partir d'aquí, m’ha ajudat a alimentat la meva experiència quaresmal.

És curiós i significatiu que les companyies que gestionen el ciberespai s'hagin convertit en les empreses més riques de la història de la humanitat. Com ho han aconseguit? Senzillament captant i retenint la nostra atenció a través dels algoritmes, extraient dades sobre nosaltres, sobre els nostres gustos i interessos, mentre tenen atrapada la nostra atenció, i venent aquestes dades a les empreses perquè les puguin convertir en compres.

No és estrany, doncs, que es digui que les empreses del ciberespai treballen en la indústria de la atenció. Les tecnologies han multiplicat fins a l'infinit la quantitat de les informacions i de les oportunitats d’entreteniment que tenim disponibles. L'únic que no han pogut canviar son les nostres hores d'atenció. Som limitats i el dia només té 24 hores per a tothom. I tothom es disputa les nostres 24 hores d'atenció: l’escola, la feina, la parella, els fills, l’església, les pantalles...

És en aquest context que entra en acció la cita de sant Agustí. Diu així: “T’has de buidar d’allò del que estàs ple perquè et puguis omplir d’allò del que estàs buit”. També sant Agustí era conscient dels nostres límits, i ens recorda que la nostra atenció és limitada: si ens volem omplir de Déu, primer ens hem de buidar d’allò que ens omple.

Com en el cas de les pantalles, la fe és un problema de prioritats en l'atenció. A la nostra ment, com al nostre cos, no hi cap tot. Hem de triar. Hem de buidar per poder omplir. La Quaresma és un bon moment per fer una selecció de prioritats. Déu ens ha d'ajudar a decidir de què ens buidem perquè li puguem fer a Ell un espai més gran.

Joan Ferrés i Prats 17/04/24

LA LLUM A LA QUARESMA

Sempre havia pensat que la llum era un símbol propi de la Pasqua, i més en concret de la Vetlla Pasqual. L'evangeli d'aquest cap de setmana m'ha ajudat a prendre consciència que la llum també té un paper important com a símbol a la Quaresma.

En plena Quaresma Jesús parla sobre la llum precisament a un home, Nicodem, que l’ha anat a veure de nit (segurament perquè tenia por dels jueus). Nicodem era un fariseu i, per tant, era conscient que vivia en la fosca. Si va anar a trobar Jesús, era en busca de la llum que li mancava.

Jesús li parla de dues maneres diferents d’enfrontar-se a la llum. “Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum, perquè quedarien al descobert les seves obres” (Jn 3, 20). Son els que es troben a gust vivint a les tenebres, perquè així poden mantenir la seva vida poc o gens neta.

Però n'hi ha uns altres. “Els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum, perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu” (Jn, 3, 21). Aquests també son conscients que viuen a la fosca, però s'acosten a la llum. Nicodem és un d'ells.

La llum pot ser, doncs, un destorb, si es viu com a impediment pel canvi, o un regal que ens acosta al canvi. En tots dos casos cal fer primer experiència de foscor, cal adonar-se que es viu a la tenebra. Però en el segon cas fem un pas d’apropament, ens acostem a la llum.

Si a la Vetlla Pasqual celebrem la llum com a presència, com a do, ara, a la Quaresma, la celebrem com a absència, com a mancança, com a desig, com a esperança. Una absència i una esperança que ens ajuden a posar-nos en camí. Com Nicodem, prendre consciència que vivim a la fosca és el primer pas per rebre el regal.

Joan Ferrés Prats (10/03/24)

El baró de Münchhausen és un personatge de la literatura infantil alemanya no gaire conegut a casa nostra. Les seves aventures són molt fantasioses: anar a la lluna, cavalcar sobre una bala de canó...

Una de les aventures més originals i conegudes del baró de Münchhausen fa referència a un moment en el que, muntat en el seu cavall,  cau en un pantà. Veient que s'està enfonsant irremeiablement, no se li acut res més per sortir-se'n que estirar-se ell mateix dels cabells cap amunt.

La situació és enginyosa i divertida. Provoca l’humor perquè sabem que això és físicament impossible. Però en el món de l'educació el cas s’utilitza de vegades com a exemple de la força psíquica de la superació: l'esperança en un futur que encara no existeix pot servir com a força per superar un present que sí que existeix i que ens aclapara.

L'experiència cristiana de la Quaresma es pot viure des d'aquesta perspectiva. De vegades, com qualsevol altra persona, ens estem enfonsant en les nostres misèries i debilitats, però en el nostre cas la força de la Pasqua per a la que ens preparem, una Pasqua que encara no existeix, una Pasqua en la que encara no hi som, ens dona forces per enlairar-nos.

A diferència del baró de Munchhausen, els cristians tenim interioritzada aquesta força que ens permet superar-nos, vèncer el que sembla irremeiable. No cal esperar que arribi la Pasqua perquè Jesús sigui present en el nostre interior. No cal esperar que arribi la Pentecosta perquè la força de l’Esperit sigui amb nosaltres. Jesús i l'Esperit ens ajuden en cada moment de la Quaresma a enlairar-nos, a superar-nos, a sortir dels atzucacs.

Joan Ferrés Prats (25/02/24)

TEMPS DE CONVERSIÓ

Sempre m'he sentit atret per les etimologies. M’agrada conèixer l’origen de les paraules perquè permet entendre el seu significat original, el sentit amb el que van ser inventades, més enllà de les distorsions que després hagin pogut patir amb el pas del temps.

Diem que la Quaresma és un temps de conversió i m'ha semblat interessant cercar l'origen etimològic de la paraula convertir o convertir-se. Prové del llatí. És el resultat de la interacció entre el sufix con i la paraula vertere.  Aquesta darrera paraula significava girar, capgirar o transformar, de manera que la paraula conversió tindria a veure amb l'acte de fer un tomb, de canviar, de transformar o de transformar-se.

És ben pertinent, doncs, aquest concepte en el temps de la Quaresma. En aquest temps litúrgic estem cridats a preguntar-nos en quin o quins aspectes de la nostra vida cal que fem un tomb, que capgirem la nostra vida, que canviem, que ens transformem.

A l’etimologia de la paraula conversió hi ha, però, també un prefix, con, que remet als conceptes d’unió, de proximitat, d'acció conjunta. La conversió seria, doncs, per mi un gir que comparteixo, un canvi, una transformació en la que no estic sol, en la que em sento acompanyat.

Penso que en el procés quaresmal de conversió no estic sol en un doble sentit. És un canvi que faig conjuntament amb tots els altres membres de la comunitat cristiana. Cadascú fa el seu procés de canvi específic, però el fem units, plegats, acompanyant-nos els uns als altres. I sobretot no estic sol perquè el fem amb Jesús, que no només ens acompanya, sinó que ens impulsa, ens dona forces, ens envia el seu Esperit.

Joan Ferrés Prats (18/02/24)

LA LLEI DE L'AMOR

Fa uns dies celebràvem la festa de la Candelera, la Presentació de l'infant Jesús en el Temple, i l’evangeli de Lluc ens recordava fins a cinc vegades la importància que tenia el fet que Jesús i els seus pares complissin el que prescrivia la Llei.

La celebració es va fer “quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès”. Maria i Josep portaren Jesús a Jerusalem perquè “així ho prescrivia la Llei del Senyor”. Havien d’oferir com a sacrifici un parell de tórtores o coloms, “tal com diu la Llei del Senyor”. Simeó fa la profecia “quan els pares entraven per complir el que era costum segons la Llei”. I, finalment, se'n tornaren a Galilea “quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor”. Més insistència, impossible.

L'evangeli d’aquest cap de setmana, en canvi, és sorprenent pel que fa a la Llei. Jesús permet que un leprós se li acosti, tot i que la llei prohibia als leprosos que entressin en contacte amb algú. Jesús no només permet que se li acosti, sinó que, commogut, estén la mà i el toca, un gest que també estava prohibit per la llei. Poden sorprendre aquestes transgressions, però també ens hauria de sorprendre la tendresa de Jesús, veure’l compadint-se de la persona malalta i exclosa.

El contrast entre l'evangeli de la Presentació de Jesús i el de la guarició del leprós posa de manifest que Jesús no ha vingut a abolir la llei, sinó a dur-la a la plenitud, i la plenitud de la llei és l'amor. Ho va entendre molt bé sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis”. Qui estima no s’ha de preocupar de res més.

Curiosament al final del relat evangèlic el leprós es torna a saltar el manament que li ha donat Jesús: “No diguis res a ningú”. Però és que ha estat tocat per la llei de l'amor: s'ha sentit estimat i necessita proclamar-ho, necessita escampar la foguera de l’amor que ha rebut.

Joan Ferrés Prats (11/02/2024)

Aquesta setmana m'ha sorprès un titular a la premsa que se sortia del que un s'espera trobar en un diari. Deia: “La nostra consciència continua viva quan el cervell ja ha mort”. Era el títol d'una entrevista.

No ho deia un creient com a tal, ho deia un científic holandès, cardiòleg, Pim van Lommel, que ha estudiat les experiències properes a la mort (EPM) de 344 pacients seus, i n’ha publicat els resultats a algunes revistes científiques.

No ho diu només ell. Ara mateix un equip de metges britànics acaba de documentar en una altra revista científica 120 casos més d’EPM científicament demostrades.

Quan era jove, el científic holandès creia que la consciència era un producte del cervell i que moria amb el cervell. Ara creu que hi ha una continuïtat de la nostra consciència després de la mort del cervell. Ho han experimentat algunes persones de totes les cultures i de totes les creences, a més dels pacients que ell ha estudiat. El científic identifica aquesta consciència amb la llum i amb la connexió amb tot i amb tothom, i considera que es pot explicar científicament des de la física quàntica.

Com a creient, he trobat molt suggerent l'explicació metafòrica dels fets que fa aquest científic. Diu que el nostre cos és només el portador d'una consciència que ens depassa. De la mateixa manera que la unitat central de processament (CPU) d’un ordinador funciona gràcies a les dades que rep del núvol, el nostre cervell actua només com a receptor i retransmissor d'una consciència externa, que li ve donada.

La metàfora és potent. Com a creients som unitats de processament que només podem extreure el millor de nosaltres mateixos si estem sempre connectats a Déu, que és la llum i la consciència plena.

Joan Ferrés Prats (04/02/24)

SER HONESTOS

De vegades a través de l’humor es pot arribar més lluny que amb la seriositat en la comprensió de la naturalesa humana. M'agrada molt una vella sentència del Groucho Marx: “Hi ha una forma de saber si una persona és honesta: preguntant-li. Si diu que sí, és un pocavergonya”.

En una línia similar l'escriptor anglès Jerome K. Jerome, en una novel·la sobre viatges que va escriure a finals del segle XIX, posa en boca d’un dels personatges, un pescador, aquestes paraules: “Quan he pescat quaranta peixos, dic a la gent que n’he pescat cinquanta, i així successivament. Però no menteixo més, perquè mentir és pecat”.

Aquestes dues cites d’humor coincideixen amb els resultats d'una investigació que va fer el psicòleg i economista Dan Ariely. Va passar un qüestionari a uns voluntaris i després els va pagar en funció del número de respostes que havien encertat. En una segona fase va permetre que els voluntaris intervinguessin en la correcció, de manera que indirectament els va donar la possibilitat que fessin trampes per guanyar més diners. En van fer? Van mentir? Sí, van mentir, van fer trampes. Però, com els pescadors, només fins a un límit prudent, de manera que no quedés malmesa la imatge que tenien d'ells mateixos.

Tot plegat posa de manifest com és la naturalesa humana, com som les persones. Ens esforcem a mantenir un difícil equilibri. Tendim a no ser honestos quan del nostre comportament se'n pot derivar un benefici de qualsevol mena. Això sí, ho fem dins uns marges, dins uns límits, de manera que no quedi ferida la nostra autoestima.

Jesús ens va dir que la veritat ens farà lliures. Dir que som honestos és com dir que no som pecadors. D'acord amb la sentència del Groucho Marx, el primer pas per ser més honestos és reconèixer que sovint no ho som del tot, que donem la volta a les lleis i als principis perquè ens permetin beneficiar-nos-en.

Joan Ferrés Prats (28/01/24)

L’ADVERSITAT COM A OPORTUNITAT

De vegades els diaris semblen voler contradir allò que es diu que només donen notícies negatives. Acabo de llegir una entrevista a un empresari mexicà anomenat Alberto de la Fuente. M'ha impactat.

Es veu que a Mèxic hi ha una mitjana de cinc segrestos cada dia. Doncs bé, ell va estat segrestat 290 dies, tancat a una gàbia que no li permetia ni estendre els braços, sense veure mai la llum del sol i amb dos altaveus dels que sortia una música a tot volum dia i dit.

N’hi ha que s’haurien tornat bojos, i a ell a estones li va semblar que s’hi tornava. Va experimentar totes les emocions possibles, des de la fúria fins a l’estat zen. Explica que al començament sentia que volia matar Déu, però que va acabar parlant amb Ell en veu alta. Diu: “Va ser com un part, vaig estar nou mesos i mig dins d'una caixa i l'embrió que va sortir-ne és una versió millor de mi mateix”.

El que m’impressiona encara més d’aquest cas és la seva reacció posterior. Malgrat el que havia sofert com a segrestat i malgrat que després el govern mexicà no va obrir cap investigació, no es va instal·lar en el ressentiment. Diu que si ho hagués fet, hauria suposat tancar-se ell mateix novament en una altra presó. “Em vaig enutjar amb el govern, però he decidit ser lliure, no viure amb rancúnia”.

Aquesta experiència m’interpel·la: la mateixa adversitat que és capaç de destruir una persona transforma una altra en un ser millorat, en una persona nova. I m’interpel·la també com a cristià: cal passar per la passió per poder néixer a una vida nova.

Una de les característiques de la societat del benestar és la poca tolerància que tenim a la frustració, la incapacitat cada vegada més gran de fer front a l'adversitat. Doncs bé, com a creients tenim l'avantatge que comptem amb la força de Déu, que podem parlar amb Ell, que el podem cridar des de les nostres angoixes perquè ens ajudi a sortir-ne amb una versió millor de nosaltres mateixos.                                               

Joan Ferrés Prats (21/01/24)

EL VIATGE DE LA FE

Hi ha viatges que tenen un sabor especial perquè ens permeten conèixer espais que teníem emmagatzemats al cap, realitats que havíem viscut de manera imaginària en els nostres anys de formació o en els moments d’entreteniment.

A mi em va passar, per exemple, la primera vegada que vaig viatjar a Roma i al Vaticà: va ser trobar-me en viu amb realitats que havien alimentat el meu imaginari en el passat.

Amb algunes lectures em passa una cosa semblant. M'acaba de passar amb l'evangeli d'aquest cap de setmana, que he llegit i meditat aquests dies. M'he adonat que m’evocava experiències passades, un itinerari sobre el que havia llegit i que d'alguna manera havia viscut.

L’itinerari vital que van fer els primers apòstols en conèixer i seguir Jesús és l’itinerari que han fet tants i tants sants i santes en la història del cristianisme, i en algun sentit és l’experiència que fem tots els creients.

En la crida dels apòstols, a l'evangeli d’aquest cap de setmana, hi ha tres components que es repeteixen en la vida de cada creient. En primer lloc, algú els parla de Jesús, algú els en dona testimoni. Pels dos primers apòstols es Joan Baptista, i per Pere es el seu germà Andreu. Per la majoria de nosaltres van ser els nostres pares. És el primer pas de la fe, la crida.

El segon pas és fer experiència de Jesús. Joan i Andreu van anar amb Ell, “veieren on s’estava, i es quedaren amb ell aquell dia” (Jn 1,39). Com en el cas dels enamorats, només fent experiència de Jesús es pot descobrir que val la pena quedar-se amb Ell.

El tercer pas del viatge de la fe que van fer els primers apòstols, que han fet tots els sants i que estem cridats a fer nosaltres, és l’anunci, el testimoniatge. És la manera obligada de tancar el cercle: nosaltres hem rebut la fe gràcies a l’anunci que vàrem rebre, i ara estem cridats a anunciar Jesús perquè altres persones també puguin descobrir que val la pena “quedar-se amb Ell”.                                                                                   

Joan Ferrés Prats (14/01/24)

LA CARTA ALS REIS
Aquesta setmana la carta als Reis haurà estat un dels temes de conversa
més freqüents a totes les famílies en les que hi ha infants: “Encara hem
d’escriure la carta als Reis”, “Quan l’escrivim?”, Què demanem als Reis?”,
“On l’anem a lliurar?”...
De vegades els adults també escrivim les nostres cartes als Reis. Em
refereixo a què el concepte d’escriure una carta als Reis s'aplica també
metafòricament als adults quan mostrem una actitud infantil a l'hora de
demanar, quan volem aconseguir la lluna, quan demanem sense mida,
quan confiem ingènuament que les coses importants de la vida ens poden
venir donades gratuïtament, sense que hi posem res de part nostra.
A voltes aquesta actitud infantil la tenim també els cristians quan fem
pregària, tant individualment com comunitàriament. Es posa de manifest,
per exemple, en algunes pregàries dels fidels de les nostres eucaristies:
sembla com si ens rentéssim les mans en relació amb els problemes del
món, com si els deixéssim totalment a les mans de Déu, com si no anessin
amb nosaltres.
En aquests casos semblaria, per exemple, que Déu ha de ser l'encarregat
que no hi hagi guerres, que ha de solucionar el problema dels que passen
fam o de mitigar el dolor dels que pateixen, que Déu és el responsable de
concedir una llar als sensesostre, de guarir les malalties, d’alleujar els que
se senten sols...
Quan sento aquestes pregàries, penso inevitablement en el sacerdot que
passava de llarg davant del samarità de la paràbola perquè havia d’anar a
resar, potser precisament a demanar pels necessitats.
Jo diria que, perquè la pregària dels cristians adults no s'assembli a la carta
als Reis dels infants, el que hauríem de demanar a Déu és la força i la
lucidesa que ens falta per comprometre’ns més en la solució de tots aquests
problemes.
Joan Ferrés Prats (07/01/2024)