LLIÇONS DE LA NATURA

El fet que la celebració de la Pasqua coincideixi amb la primavera ens ofereix l’oportunitat d’entendre les relacions que hi ha entre els fenòmens de la naturalesa, els processos humans i els de la fe. No és pas estrany que hi hagi coincidències, perquè el Déu de la creació és el mateix Déu de Jesús.

A diferència del que passava en temps de Jesús, cada vegada hi ha menys persones que treballen al camp o en contacte amb la natura, i aquest allunyament comporta una pèrdua en la capacitat de comprendre els misteris de la vida, amb repercussions a l'àmbit de la fe.

Treballar com a pagès permet experimentar les lliçons pasquals que dona la natura. Ho deia Jesús: el misteri pasqual es fa realitat cada dia en els camps de conreu a través de la llavor que se sembra i que floreix, una llavor que necessita podrir-se, morir, per ser el germen d'una nova vida.

La vida de pagès també ens dona lliçons pel que fa a la paciència. Els pagesos estan obligats a viure allò que diu l’Eclesiastès: “Tot té el seu moment, sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Hi ha un temps d'infantar i un temps de morir, un temps de plantar i un temps de collir”. Si volem gaudir els fruits, no ens podem saltar cap pas ni escurçar els temps.

Finalment, la vida de pagès i el contacte amb la natura ajuden a entendre i acceptar els imprevistos. Després de la sembra, durant el temps d'espera, hi pot haver adversitats que malmetin la collita: la manca de pluges pot dificultar el rec. Les calamarses poden danyar els fruits que comencen a florir.

Potser el pagès ho té més fàcil que nosaltres per aprendre les grans lliçons de la natura: mort i vida, humilitat, paciència, confiança. Estem obligats a treballar, però el darrer pas a la vida depèn sempre de Déu, com a la Pasqua. Som a les seves mans.                     

  Joan Ferrés Prats (21/04/24)

ELS OBRÍ EL COR

Sempre m'ha semblat que els evangelis del temps de Pasqua son especialment lluminosos, molt estimulants. Suposo que és perquè toquen el nucli de l'experiència de la fe.

A l’evangeli d’aquest cap de setmana, com passava en el dels deixebles d’Emmaús, es comprova que a l'inici de la fe no hi una creença, sinó una experiència. Més en concret, un encontre, una trobada amb Jesús viu.

Per comprovar que és una experiència i no una creença, m’agraden sobre manera les paraules evangèliques que he triat com a títol de l’escrit: “Els obrí el cor perquè entenguessin les Escriptures” (Lluc, 24, 45). És amb el cor, i no només amb la ment racional, com podem entendre les realitats més importants de la vida. Passa amb l’amor, i passa també amb la fe.

És a partir d'aquesta experiència, d’aquesta trobada personal amb Jesús, que tot canvia en la vida dels apòstols i dels deixebles. És un canvi radical. Primer tenien por i després es deixen envair per la pau que Jesús els transmet. Primer estaven confusos, esglaiats i plens de dubtes, i després se’ls fa la llum i els envaeix l’alegria: “De tanta alegria no s'ho acabaven de creure” (Lluc, 24, 41).

La saviesa popular diu que “Alegria secreta, alegria incompleta”. I Mark Twain deia que ”per gaudir de debò un alegria cal compartir-la”.  És lògic, doncs, que el darrer verset de l'Evangeli d’aquest cap de setmana sigui: “Vosaltres en sou testimonis” (Lluc, 24, 48). Cal compartir l'alegria pasqual. Com a cristià em sento convidat a repetir cada dia aquest itinerari pasqual: des dels dubtes i les pors a la trobada personal amb Jesús, que ho canvia tot. A partir d’aquí, l’alegria experimentada desperta la necessitat de compartir-la, de donar-ne testimoni.

Joan Ferrés Prats (14/04/24)

AVANTATGES I INCONVENIENTS DE DONAR TESTIMONI

El títol pot sobtar, però és que he llegit els resultats d'una recerca que m'ha fet pensar. Té a veure amb una altra recerca de la que vaig parlar fa unes setmanes: el psicòleg i economista Dan Ariely va comprovar que si les persones podien guanyar més diners fent trampa quan responien les preguntes d’un qüestionari, en feien.

En una recerca posterior Ariely va contractar un actor que es barrejava amb els voluntaris que responien el qüestionari. Quan la gent encara estava  contestant la primera pregunta, l’actor aixecava la mà i deia que ell ja les havia resolt totes. Era evident que feia trampa, però el responsable li pagava com si fos veritat i ell marxava cofoi. El mal exemple va dur els altres a fer encara més trampes?

L’experiment es feia a la Universitat de la ciutat de Pittsburgh. En aquella ciutat hi ha un altre centre d’estudis superiors que té una gran rivalitat amb la universitat, el Mellon College. Doncs bé, l’actor que enganyava duia unes vegades una samarreta de la Universitat i altres vegades la del Mellon College.

Resulta que, quan l’actor duia la samarreta de la pròpia universitat, es feien més trampes que quan no hi havia cap model que fes trampes. El curiós, però, és que quan duia la del centre rival, se'n feien menys que sense model. La gent s’estimava més perdre diners que imitar un model que els queia malament.

Potser ara enteneu el sentit del títol de l’escrit. Jesús ens demana que donem testimoni de la nostra fe, però també ens demana que estimem. Si estimem els altres, si som empàtics, si ens interessem per ells, tenim més possibilitats que els caiguem bé i que el nostre testimoni sigui imitat. En canvi, si no estimem, si pel que sigui provoquem rebuig, l’efecte del testimoni pot ser el contrari de l’esperat. 

En definitiva, si una persona és acollidora, és més fàcil que l’acullin i que sigui imitat. Si una persona és excloent, és més fàcil que l’excloguin i que el seu testimoni provoqui l'efecte contrari.

Joan Ferrés i Prats (07/04/23)

L’ALEGRIA PASQUAL

Quan algú va dir que aquest cap de setmana el partit del Barça coincidia amb la celebració de la vetlla pasqual, vàrem comentar que l’alegria de la Pasqua podria coincidir, futbolísticament parlant, amb una altra alegria o amb un funeral.

Després, pensant en aquesta coincidència, vaig recordar una vella cita de Lorenzo Gomis, poeta i periodista barcelonès que va morir fa uns anys. L'escriptor es preguntava: “L’alegria ens ha de venir de fora, amb diners, aplaudiments i gols? No podria ser una cosa interior, independent del que vingui de fora?”  

Lorenzo Gomis, que va ser un cristià compromès, parlava de dos tipus d’alegria. Una que sorgeix de dins i una altra que depèn del que ens ve de fora. La que ve de dins és sòlida i no té condicionants. L'altra és l’alegria del gol o de l’èxit. Pot ser més explosiva, però és dèbil i condicionada. Depèn de si tenim diners o no, de si la pilota entra o no entra, de si tenim èxit o no, de si rebem reconeixements o no en rebem, de si les coses ens van bé o malament.

L’alegria de la fe és més intensa com menys dependents siguem de les altres alegries. Les úniques alegries fiables son les espirituals, com la de la Pasqua. És l’alegria que prové d’haver-ho fiat tot en Jesús. Ens ve donada gratuïtament. Només amb una alegria com aquesta podem cantar allò que “la nostra alegria ningú no ens la prendrà”. Les altres, la vida ens les pren fàcilment.

A la festa de la Pasqua estem cridats a celebrar la nostra alegria, i també a avaluar quines son les nostres alegries. Jesús és l’únic Sol que garanteix que les nostres vides seran il·luminades després de cada nit fosca. Avui celebrem que Jesús ha vençut la mort, com a preludi del que ens espera a nosaltres. Cada vegada que les nostres vides s’enfosqueixin, sabrem que el nostre Sol tornarà a brillar.

Joan Ferrés i Prats 31/03/24

LA FE COM A ATENCIÓ

Aquesta setmana he trobat una cita de sant Agustí que m'ha servit per tendir un pont entre la meva vida de fe i els temes de feina que em tenien ocupat i, a partir d'aquí, m’ha ajudat a alimentat la meva experiència quaresmal.

És curiós i significatiu que les companyies que gestionen el ciberespai s'hagin convertit en les empreses més riques de la història de la humanitat. Com ho han aconseguit? Senzillament captant i retenint la nostra atenció a través dels algoritmes, extraient dades sobre nosaltres, sobre els nostres gustos i interessos, mentre tenen atrapada la nostra atenció, i venent aquestes dades a les empreses perquè les puguin convertir en compres.

No és estrany, doncs, que es digui que les empreses del ciberespai treballen en la indústria de la atenció. Les tecnologies han multiplicat fins a l'infinit la quantitat de les informacions i de les oportunitats d’entreteniment que tenim disponibles. L'únic que no han pogut canviar son les nostres hores d'atenció. Som limitats i el dia només té 24 hores per a tothom. I tothom es disputa les nostres 24 hores d'atenció: l’escola, la feina, la parella, els fills, l’església, les pantalles...

És en aquest context que entra en acció la cita de sant Agustí. Diu així: “T’has de buidar d’allò del que estàs ple perquè et puguis omplir d’allò del que estàs buit”. També sant Agustí era conscient dels nostres límits, i ens recorda que la nostra atenció és limitada: si ens volem omplir de Déu, primer ens hem de buidar d’allò que ens omple.

Com en el cas de les pantalles, la fe és un problema de prioritats en l'atenció. A la nostra ment, com al nostre cos, no hi cap tot. Hem de triar. Hem de buidar per poder omplir. La Quaresma és un bon moment per fer una selecció de prioritats. Déu ens ha d'ajudar a decidir de què ens buidem perquè li puguem fer a Ell un espai més gran.

Joan Ferrés i Prats 17/04/24

LA LLUM A LA QUARESMA

Sempre havia pensat que la llum era un símbol propi de la Pasqua, i més en concret de la Vetlla Pasqual. L'evangeli d'aquest cap de setmana m'ha ajudat a prendre consciència que la llum també té un paper important com a símbol a la Quaresma.

En plena Quaresma Jesús parla sobre la llum precisament a un home, Nicodem, que l’ha anat a veure de nit (segurament perquè tenia por dels jueus). Nicodem era un fariseu i, per tant, era conscient que vivia en la fosca. Si va anar a trobar Jesús, era en busca de la llum que li mancava.

Jesús li parla de dues maneres diferents d’enfrontar-se a la llum. “Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum, perquè quedarien al descobert les seves obres” (Jn 3, 20). Son els que es troben a gust vivint a les tenebres, perquè així poden mantenir la seva vida poc o gens neta.

Però n'hi ha uns altres. “Els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum, perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu” (Jn, 3, 21). Aquests també son conscients que viuen a la fosca, però s'acosten a la llum. Nicodem és un d'ells.

La llum pot ser, doncs, un destorb, si es viu com a impediment pel canvi, o un regal que ens acosta al canvi. En tots dos casos cal fer primer experiència de foscor, cal adonar-se que es viu a la tenebra. Però en el segon cas fem un pas d’apropament, ens acostem a la llum.

Si a la Vetlla Pasqual celebrem la llum com a presència, com a do, ara, a la Quaresma, la celebrem com a absència, com a mancança, com a desig, com a esperança. Una absència i una esperança que ens ajuden a posar-nos en camí. Com Nicodem, prendre consciència que vivim a la fosca és el primer pas per rebre el regal.

Joan Ferrés Prats (10/03/24)

El baró de Münchhausen és un personatge de la literatura infantil alemanya no gaire conegut a casa nostra. Les seves aventures són molt fantasioses: anar a la lluna, cavalcar sobre una bala de canó...

Una de les aventures més originals i conegudes del baró de Münchhausen fa referència a un moment en el que, muntat en el seu cavall,  cau en un pantà. Veient que s'està enfonsant irremeiablement, no se li acut res més per sortir-se'n que estirar-se ell mateix dels cabells cap amunt.

La situació és enginyosa i divertida. Provoca l’humor perquè sabem que això és físicament impossible. Però en el món de l'educació el cas s’utilitza de vegades com a exemple de la força psíquica de la superació: l'esperança en un futur que encara no existeix pot servir com a força per superar un present que sí que existeix i que ens aclapara.

L'experiència cristiana de la Quaresma es pot viure des d'aquesta perspectiva. De vegades, com qualsevol altra persona, ens estem enfonsant en les nostres misèries i debilitats, però en el nostre cas la força de la Pasqua per a la que ens preparem, una Pasqua que encara no existeix, una Pasqua en la que encara no hi som, ens dona forces per enlairar-nos.

A diferència del baró de Munchhausen, els cristians tenim interioritzada aquesta força que ens permet superar-nos, vèncer el que sembla irremeiable. No cal esperar que arribi la Pasqua perquè Jesús sigui present en el nostre interior. No cal esperar que arribi la Pentecosta perquè la força de l’Esperit sigui amb nosaltres. Jesús i l'Esperit ens ajuden en cada moment de la Quaresma a enlairar-nos, a superar-nos, a sortir dels atzucacs.

Joan Ferrés Prats (25/02/24)

TEMPS DE CONVERSIÓ

Sempre m'he sentit atret per les etimologies. M’agrada conèixer l’origen de les paraules perquè permet entendre el seu significat original, el sentit amb el que van ser inventades, més enllà de les distorsions que després hagin pogut patir amb el pas del temps.

Diem que la Quaresma és un temps de conversió i m'ha semblat interessant cercar l'origen etimològic de la paraula convertir o convertir-se. Prové del llatí. És el resultat de la interacció entre el sufix con i la paraula vertere.  Aquesta darrera paraula significava girar, capgirar o transformar, de manera que la paraula conversió tindria a veure amb l'acte de fer un tomb, de canviar, de transformar o de transformar-se.

És ben pertinent, doncs, aquest concepte en el temps de la Quaresma. En aquest temps litúrgic estem cridats a preguntar-nos en quin o quins aspectes de la nostra vida cal que fem un tomb, que capgirem la nostra vida, que canviem, que ens transformem.

A l’etimologia de la paraula conversió hi ha, però, també un prefix, con, que remet als conceptes d’unió, de proximitat, d'acció conjunta. La conversió seria, doncs, per mi un gir que comparteixo, un canvi, una transformació en la que no estic sol, en la que em sento acompanyat.

Penso que en el procés quaresmal de conversió no estic sol en un doble sentit. És un canvi que faig conjuntament amb tots els altres membres de la comunitat cristiana. Cadascú fa el seu procés de canvi específic, però el fem units, plegats, acompanyant-nos els uns als altres. I sobretot no estic sol perquè el fem amb Jesús, que no només ens acompanya, sinó que ens impulsa, ens dona forces, ens envia el seu Esperit.

Joan Ferrés Prats (18/02/24)

LA LLEI DE L'AMOR

Fa uns dies celebràvem la festa de la Candelera, la Presentació de l'infant Jesús en el Temple, i l’evangeli de Lluc ens recordava fins a cinc vegades la importància que tenia el fet que Jesús i els seus pares complissin el que prescrivia la Llei.

La celebració es va fer “quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès”. Maria i Josep portaren Jesús a Jerusalem perquè “així ho prescrivia la Llei del Senyor”. Havien d’oferir com a sacrifici un parell de tórtores o coloms, “tal com diu la Llei del Senyor”. Simeó fa la profecia “quan els pares entraven per complir el que era costum segons la Llei”. I, finalment, se'n tornaren a Galilea “quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor”. Més insistència, impossible.

L'evangeli d’aquest cap de setmana, en canvi, és sorprenent pel que fa a la Llei. Jesús permet que un leprós se li acosti, tot i que la llei prohibia als leprosos que entressin en contacte amb algú. Jesús no només permet que se li acosti, sinó que, commogut, estén la mà i el toca, un gest que també estava prohibit per la llei. Poden sorprendre aquestes transgressions, però també ens hauria de sorprendre la tendresa de Jesús, veure’l compadint-se de la persona malalta i exclosa.

El contrast entre l'evangeli de la Presentació de Jesús i el de la guarició del leprós posa de manifest que Jesús no ha vingut a abolir la llei, sinó a dur-la a la plenitud, i la plenitud de la llei és l'amor. Ho va entendre molt bé sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis”. Qui estima no s’ha de preocupar de res més.

Curiosament al final del relat evangèlic el leprós es torna a saltar el manament que li ha donat Jesús: “No diguis res a ningú”. Però és que ha estat tocat per la llei de l'amor: s'ha sentit estimat i necessita proclamar-ho, necessita escampar la foguera de l’amor que ha rebut.

Joan Ferrés Prats (11/02/2024)

Aquesta setmana m'ha sorprès un titular a la premsa que se sortia del que un s'espera trobar en un diari. Deia: “La nostra consciència continua viva quan el cervell ja ha mort”. Era el títol d'una entrevista.

No ho deia un creient com a tal, ho deia un científic holandès, cardiòleg, Pim van Lommel, que ha estudiat les experiències properes a la mort (EPM) de 344 pacients seus, i n’ha publicat els resultats a algunes revistes científiques.

No ho diu només ell. Ara mateix un equip de metges britànics acaba de documentar en una altra revista científica 120 casos més d’EPM científicament demostrades.

Quan era jove, el científic holandès creia que la consciència era un producte del cervell i que moria amb el cervell. Ara creu que hi ha una continuïtat de la nostra consciència després de la mort del cervell. Ho han experimentat algunes persones de totes les cultures i de totes les creences, a més dels pacients que ell ha estudiat. El científic identifica aquesta consciència amb la llum i amb la connexió amb tot i amb tothom, i considera que es pot explicar científicament des de la física quàntica.

Com a creient, he trobat molt suggerent l'explicació metafòrica dels fets que fa aquest científic. Diu que el nostre cos és només el portador d'una consciència que ens depassa. De la mateixa manera que la unitat central de processament (CPU) d’un ordinador funciona gràcies a les dades que rep del núvol, el nostre cervell actua només com a receptor i retransmissor d'una consciència externa, que li ve donada.

La metàfora és potent. Com a creients som unitats de processament que només podem extreure el millor de nosaltres mateixos si estem sempre connectats a Déu, que és la llum i la consciència plena.

Joan Ferrés Prats (04/02/24)

SER HONESTOS

De vegades a través de l’humor es pot arribar més lluny que amb la seriositat en la comprensió de la naturalesa humana. M'agrada molt una vella sentència del Groucho Marx: “Hi ha una forma de saber si una persona és honesta: preguntant-li. Si diu que sí, és un pocavergonya”.

En una línia similar l'escriptor anglès Jerome K. Jerome, en una novel·la sobre viatges que va escriure a finals del segle XIX, posa en boca d’un dels personatges, un pescador, aquestes paraules: “Quan he pescat quaranta peixos, dic a la gent que n’he pescat cinquanta, i així successivament. Però no menteixo més, perquè mentir és pecat”.

Aquestes dues cites d’humor coincideixen amb els resultats d'una investigació que va fer el psicòleg i economista Dan Ariely. Va passar un qüestionari a uns voluntaris i després els va pagar en funció del número de respostes que havien encertat. En una segona fase va permetre que els voluntaris intervinguessin en la correcció, de manera que indirectament els va donar la possibilitat que fessin trampes per guanyar més diners. En van fer? Van mentir? Sí, van mentir, van fer trampes. Però, com els pescadors, només fins a un límit prudent, de manera que no quedés malmesa la imatge que tenien d'ells mateixos.

Tot plegat posa de manifest com és la naturalesa humana, com som les persones. Ens esforcem a mantenir un difícil equilibri. Tendim a no ser honestos quan del nostre comportament se'n pot derivar un benefici de qualsevol mena. Això sí, ho fem dins uns marges, dins uns límits, de manera que no quedi ferida la nostra autoestima.

Jesús ens va dir que la veritat ens farà lliures. Dir que som honestos és com dir que no som pecadors. D'acord amb la sentència del Groucho Marx, el primer pas per ser més honestos és reconèixer que sovint no ho som del tot, que donem la volta a les lleis i als principis perquè ens permetin beneficiar-nos-en.

Joan Ferrés Prats (28/01/24)

L’ADVERSITAT COM A OPORTUNITAT

De vegades els diaris semblen voler contradir allò que es diu que només donen notícies negatives. Acabo de llegir una entrevista a un empresari mexicà anomenat Alberto de la Fuente. M'ha impactat.

Es veu que a Mèxic hi ha una mitjana de cinc segrestos cada dia. Doncs bé, ell va estat segrestat 290 dies, tancat a una gàbia que no li permetia ni estendre els braços, sense veure mai la llum del sol i amb dos altaveus dels que sortia una música a tot volum dia i dit.

N’hi ha que s’haurien tornat bojos, i a ell a estones li va semblar que s’hi tornava. Va experimentar totes les emocions possibles, des de la fúria fins a l’estat zen. Explica que al començament sentia que volia matar Déu, però que va acabar parlant amb Ell en veu alta. Diu: “Va ser com un part, vaig estar nou mesos i mig dins d'una caixa i l'embrió que va sortir-ne és una versió millor de mi mateix”.

El que m’impressiona encara més d’aquest cas és la seva reacció posterior. Malgrat el que havia sofert com a segrestat i malgrat que després el govern mexicà no va obrir cap investigació, no es va instal·lar en el ressentiment. Diu que si ho hagués fet, hauria suposat tancar-se ell mateix novament en una altra presó. “Em vaig enutjar amb el govern, però he decidit ser lliure, no viure amb rancúnia”.

Aquesta experiència m’interpel·la: la mateixa adversitat que és capaç de destruir una persona transforma una altra en un ser millorat, en una persona nova. I m’interpel·la també com a cristià: cal passar per la passió per poder néixer a una vida nova.

Una de les característiques de la societat del benestar és la poca tolerància que tenim a la frustració, la incapacitat cada vegada més gran de fer front a l'adversitat. Doncs bé, com a creients tenim l'avantatge que comptem amb la força de Déu, que podem parlar amb Ell, que el podem cridar des de les nostres angoixes perquè ens ajudi a sortir-ne amb una versió millor de nosaltres mateixos.                                               

Joan Ferrés Prats (21/01/24)

EL VIATGE DE LA FE

Hi ha viatges que tenen un sabor especial perquè ens permeten conèixer espais que teníem emmagatzemats al cap, realitats que havíem viscut de manera imaginària en els nostres anys de formació o en els moments d’entreteniment.

A mi em va passar, per exemple, la primera vegada que vaig viatjar a Roma i al Vaticà: va ser trobar-me en viu amb realitats que havien alimentat el meu imaginari en el passat.

Amb algunes lectures em passa una cosa semblant. M'acaba de passar amb l'evangeli d'aquest cap de setmana, que he llegit i meditat aquests dies. M'he adonat que m’evocava experiències passades, un itinerari sobre el que havia llegit i que d'alguna manera havia viscut.

L’itinerari vital que van fer els primers apòstols en conèixer i seguir Jesús és l’itinerari que han fet tants i tants sants i santes en la història del cristianisme, i en algun sentit és l’experiència que fem tots els creients.

En la crida dels apòstols, a l'evangeli d’aquest cap de setmana, hi ha tres components que es repeteixen en la vida de cada creient. En primer lloc, algú els parla de Jesús, algú els en dona testimoni. Pels dos primers apòstols es Joan Baptista, i per Pere es el seu germà Andreu. Per la majoria de nosaltres van ser els nostres pares. És el primer pas de la fe, la crida.

El segon pas és fer experiència de Jesús. Joan i Andreu van anar amb Ell, “veieren on s’estava, i es quedaren amb ell aquell dia” (Jn 1,39). Com en el cas dels enamorats, només fent experiència de Jesús es pot descobrir que val la pena quedar-se amb Ell.

El tercer pas del viatge de la fe que van fer els primers apòstols, que han fet tots els sants i que estem cridats a fer nosaltres, és l’anunci, el testimoniatge. És la manera obligada de tancar el cercle: nosaltres hem rebut la fe gràcies a l’anunci que vàrem rebre, i ara estem cridats a anunciar Jesús perquè altres persones també puguin descobrir que val la pena “quedar-se amb Ell”.                                                                                   

Joan Ferrés Prats (14/01/24)

LA CARTA ALS REIS
Aquesta setmana la carta als Reis haurà estat un dels temes de conversa
més freqüents a totes les famílies en les que hi ha infants: “Encara hem
d’escriure la carta als Reis”, “Quan l’escrivim?”, Què demanem als Reis?”,
“On l’anem a lliurar?”...
De vegades els adults també escrivim les nostres cartes als Reis. Em
refereixo a què el concepte d’escriure una carta als Reis s'aplica també
metafòricament als adults quan mostrem una actitud infantil a l'hora de
demanar, quan volem aconseguir la lluna, quan demanem sense mida,
quan confiem ingènuament que les coses importants de la vida ens poden
venir donades gratuïtament, sense que hi posem res de part nostra.
A voltes aquesta actitud infantil la tenim també els cristians quan fem
pregària, tant individualment com comunitàriament. Es posa de manifest,
per exemple, en algunes pregàries dels fidels de les nostres eucaristies:
sembla com si ens rentéssim les mans en relació amb els problemes del
món, com si els deixéssim totalment a les mans de Déu, com si no anessin
amb nosaltres.
En aquests casos semblaria, per exemple, que Déu ha de ser l'encarregat
que no hi hagi guerres, que ha de solucionar el problema dels que passen
fam o de mitigar el dolor dels que pateixen, que Déu és el responsable de
concedir una llar als sensesostre, de guarir les malalties, d’alleujar els que
se senten sols...
Quan sento aquestes pregàries, penso inevitablement en el sacerdot que
passava de llarg davant del samarità de la paràbola perquè havia d’anar a
resar, potser precisament a demanar pels necessitats.
Jo diria que, perquè la pregària dels cristians adults no s'assembli a la carta
als Reis dels infants, el que hauríem de demanar a Déu és la força i la
lucidesa que ens falta per comprometre’ns més en la solució de tots aquests
problemes.
Joan Ferrés Prats (07/01/2024)