Parròquia de Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç dels Horts
Parròquia de Sant Vicenç màrtir,Sant Vicenç dels Horts

INFORMACIONS

 

*Càritas Interparroquial (+)

 

* Fer donatius a la Parròquia a través de "bizum" (+)

 

*cursets pre-matrimonials (+)

 

* Resum Econòmic any 2023 (+)

 

*Fulls Dominicals del Bisbat de l'any actual i anteriors (+)

 

*Montserrat TV (+)

 

*Montserrat ràdio (+)

 

*Ràdio Estel en directe (+)

 

Col.laboradors / Escrits 2024

SORTIR DE L'ATZUCAC

El baró de Münchhausen és un personatge de la literatura infantil alemanya no gaire conegut a casa nostra. Les seves aventures són molt fantasioses: anar a la lluna, cavalcar sobre una bala de canó...

Una de les aventures més originals i conegudes del baró de Münchhausen fa referència a un moment en el que, muntat en el seu cavall,  cau en un pantà. Veient que s'està enfonsant irremeiablement, no se li acut res més per sortir-se'n que estirar-se ell mateix dels cabells cap amunt.

La situació és enginyosa i divertida. Provoca l’humor perquè sabem que això és físicament impossible. Però en el món de l'educació el cas s’utilitza de vegades com a exemple de la força psíquica de la superació: l'esperança en un futur que encara no existeix pot servir com a força per superar un present que sí que existeix i que ens aclapara.

L'experiència cristiana de la Quaresma es pot viure des d'aquesta perspectiva. De vegades, com qualsevol altra persona, ens estem enfonsant en les nostres misèries i debilitats, però en el nostre cas la força de la Pasqua per a la que ens preparem, una Pasqua que encara no existeix, una Pasqua en la que encara no hi som, ens dona forces per enlairar-nos.

A diferència del baró de Munchhausen, els cristians tenim interioritzada aquesta força que ens permet superar-nos, vèncer el que sembla irremeiable. No cal esperar que arribi la Pasqua perquè Jesús sigui present en el nostre interior. No cal esperar que arribi la Pentecosta perquè la força de l’Esperit sigui amb nosaltres. Jesús i l'Esperit ens ajuden en cada moment de la Quaresma a enlairar-nos, a superar-nos, a sortir dels atzucacs.

Joan Ferrés Prats (25/02/24)

TEMPS DE CONVERSIÓ

Sempre m'he sentit atret per les etimologies. M’agrada conèixer l’origen de les paraules perquè permet entendre el seu significat original, el sentit amb el que van ser inventades, més enllà de les distorsions que després hagin pogut patir amb el pas del temps.

Diem que la Quaresma és un temps de conversió i m'ha semblat interessant cercar l'origen etimològic de la paraula convertir o convertir-se. Prové del llatí. És el resultat de la interacció entre el sufix con i la paraula vertere.  Aquesta darrera paraula significava girar, capgirar o transformar, de manera que la paraula conversió tindria a veure amb l'acte de fer un tomb, de canviar, de transformar o de transformar-se.

És ben pertinent, doncs, aquest concepte en el temps de la Quaresma. En aquest temps litúrgic estem cridats a preguntar-nos en quin o quins aspectes de la nostra vida cal que fem un tomb, que capgirem la nostra vida, que canviem, que ens transformem.

A l’etimologia de la paraula conversió hi ha, però, també un prefix, con, que remet als conceptes d’unió, de proximitat, d'acció conjunta. La conversió seria, doncs, per mi un gir que comparteixo, un canvi, una transformació en la que no estic sol, en la que em sento acompanyat.

Penso que en el procés quaresmal de conversió no estic sol en un doble sentit. És un canvi que faig conjuntament amb tots els altres membres de la comunitat cristiana. Cadascú fa el seu procés de canvi específic, però el fem units, plegats, acompanyant-nos els uns als altres. I sobretot no estic sol perquè el fem amb Jesús, que no només ens acompanya, sinó que ens impulsa, ens dona forces, ens envia el seu Esperit.

Joan Ferrés Prats (18/02/24)

LA LLEI DE L'AMOR

Fa uns dies celebràvem la festa de la Candelera, la Presentació de l'infant Jesús en el Temple, i l’evangeli de Lluc ens recordava fins a cinc vegades la importància que tenia el fet que Jesús i els seus pares complissin el que prescrivia la Llei.

La celebració es va fer “quan van complir-se els dies que manava la Llei de Moisès”. Maria i Josep portaren Jesús a Jerusalem perquè “així ho prescrivia la Llei del Senyor”. Havien d’oferir com a sacrifici un parell de tórtores o coloms, “tal com diu la Llei del Senyor”. Simeó fa la profecia “quan els pares entraven per complir el que era costum segons la Llei”. I, finalment, se'n tornaren a Galilea “quan hagueren complert tot el que manava la Llei del Senyor”. Més insistència, impossible.

L'evangeli d’aquest cap de setmana, en canvi, és sorprenent pel que fa a la Llei. Jesús permet que un leprós se li acosti, tot i que la llei prohibia als leprosos que entressin en contacte amb algú. Jesús no només permet que se li acosti, sinó que, commogut, estén la mà i el toca, un gest que també estava prohibit per la llei. Poden sorprendre aquestes transgressions, però també ens hauria de sorprendre la tendresa de Jesús, veure’l compadint-se de la persona malalta i exclosa.

El contrast entre l'evangeli de la Presentació de Jesús i el de la guarició del leprós posa de manifest que Jesús no ha vingut a abolir la llei, sinó a dur-la a la plenitud, i la plenitud de la llei és l'amor. Ho va entendre molt bé sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis”. Qui estima no s’ha de preocupar de res més.

Curiosament al final del relat evangèlic el leprós es torna a saltar el manament que li ha donat Jesús: “No diguis res a ningú”. Però és que ha estat tocat per la llei de l'amor: s'ha sentit estimat i necessita proclamar-ho, necessita escampar la foguera de l’amor que ha rebut.

 

Joan Ferrés Prats (11/02/2024)

LA CONSCIÈNCIA

Aquesta setmana m'ha sorprès un titular a la premsa que se sortia del que un s'espera trobar en un diari. Deia: “La nostra consciència continua viva quan el cervell ja ha mort”. Era el títol d'una entrevista.

No ho deia un creient com a tal, ho deia un científic holandès, cardiòleg, Pim van Lommel, que ha estudiat les experiències properes a la mort (EPM) de 344 pacients seus, i n’ha publicat els resultats a algunes revistes científiques.

No ho diu només ell. Ara mateix un equip de metges britànics acaba de documentar en una altra revista científica 120 casos més d’EPM científicament demostrades.

Quan era jove, el científic holandès creia que la consciència era un producte del cervell i que moria amb el cervell. Ara creu que hi ha una continuïtat de la nostra consciència després de la mort del cervell. Ho han experimentat algunes persones de totes les cultures i de totes les creences, a més dels pacients que ell ha estudiat. El científic identifica aquesta consciència amb la llum i amb la connexió amb tot i amb tothom, i considera que es pot explicar científicament des de la física quàntica.

Com a creient, he trobat molt suggerent l'explicació metafòrica dels fets que fa aquest científic. Diu que el nostre cos és només el portador d'una consciència que ens depassa. De la mateixa manera que la unitat central de processament (CPU) d’un ordinador funciona gràcies a les dades que rep del núvol, el nostre cervell actua només com a receptor i retransmissor d'una consciència externa, que li ve donada.

La metàfora és potent. Com a creients som unitats de processament que només podem extreure el millor de nosaltres mateixos si estem sempre connectats a Déu, que és la llum i la consciència plena.

Joan Ferrés Prats (04/02/24)

SER HONESTOS

De vegades a través de l’humor es pot arribar més lluny que amb la seriositat en la comprensió de la naturalesa humana. M'agrada molt una vella sentència del Groucho Marx: “Hi ha una forma de saber si una persona és honesta: preguntant-li. Si diu que sí, és un pocavergonya”.

 

En una línia similar l'escriptor anglès Jerome K. Jerome, en una novel·la sobre viatges que va escriure a finals del segle XIX, posa en boca d’un dels personatges, un pescador, aquestes paraules: “Quan he pescat quaranta peixos, dic a la gent que n’he pescat cinquanta, i així successivament. Però no menteixo més, perquè mentir és pecat”.

 

Aquestes dues cites d’humor coincideixen amb els resultats d'una investigació que va fer el psicòleg i economista Dan Ariely. Va passar un qüestionari a uns voluntaris i després els va pagar en funció del número de respostes que havien encertat. En una segona fase va permetre que els voluntaris intervinguessin en la correcció, de manera que indirectament els va donar la possibilitat que fessin trampes per guanyar més diners. En van fer? Van mentir? Sí, van mentir, van fer trampes. Però, com els pescadors, només fins a un límit prudent, de manera que no quedés malmesa la imatge que tenien d'ells mateixos.

 

Tot plegat posa de manifest com és la naturalesa humana, com som les persones. Ens esforcem a mantenir un difícil equilibri. Tendim a no ser honestos quan del nostre comportament se'n pot derivar un benefici de qualsevol mena. Això sí, ho fem dins uns marges, dins uns límits, de manera que no quedi ferida la nostra autoestima.

 

Jesús ens va dir que la veritat ens farà lliures. Dir que som honestos és com dir que no som pecadors. D'acord amb la sentència del Groucho Marx, el primer pas per ser més honestos és reconèixer que sovint no ho som del tot, que donem la volta a les lleis i als principis perquè ens permetin beneficiar-nos-en.

Joan Ferrés Prats (28/01/24)

L’ADVERSITAT COM A OPORTUNITAT

De vegades els diaris semblen voler contradir allò que es diu que només donen notícies negatives. Acabo de llegir una entrevista a un empresari mexicà anomenat Alberto de la Fuente. M'ha impactat.

Es veu que a Mèxic hi ha una mitjana de cinc segrestos cada dia. Doncs bé, ell va estat segrestat 290 dies, tancat a una gàbia que no li permetia ni estendre els braços, sense veure mai la llum del sol i amb dos altaveus dels que sortia una música a tot volum dia i dit.

N’hi ha que s’haurien tornat bojos, i a ell a estones li va semblar que s’hi tornava. Va experimentar totes les emocions possibles, des de la fúria fins a l’estat zen. Explica que al començament sentia que volia matar Déu, però que va acabar parlant amb Ell en veu alta. Diu: “Va ser com un part, vaig estar nou mesos i mig dins d'una caixa i l'embrió que va sortir-ne és una versió millor de mi mateix”.

El que m’impressiona encara més d’aquest cas és la seva reacció posterior. Malgrat el que havia sofert com a segrestat i malgrat que després el govern mexicà no va obrir cap investigació, no es va instal·lar en el ressentiment. Diu que si ho hagués fet, hauria suposat tancar-se ell mateix novament en una altra presó. “Em vaig enutjar amb el govern, però he decidit ser lliure, no viure amb rancúnia”.

Aquesta experiència m’interpel·la: la mateixa adversitat que és capaç de destruir una persona transforma una altra en un ser millorat, en una persona nova. I m’interpel·la també com a cristià: cal passar per la passió per poder néixer a una vida nova.

Una de les característiques de la societat del benestar és la poca tolerància que tenim a la frustració, la incapacitat cada vegada més gran de fer front a l'adversitat. Doncs bé, com a creients tenim l'avantatge que comptem amb la força de Déu, que podem parlar amb Ell, que el podem cridar des de les nostres angoixes perquè ens ajudi a sortir-ne amb una versió millor de nosaltres mateixos.                                               

Joan Ferrés Prats (21/01/24)

EL VIATGE DE LA FE

Hi ha viatges que tenen un sabor especial perquè ens permeten conèixer espais que teníem emmagatzemats al cap, realitats que havíem viscut de manera imaginària en els nostres anys de formació o en els moments d’entreteniment.

A mi em va passar, per exemple, la primera vegada que vaig viatjar a Roma i al Vaticà: va ser trobar-me en viu amb realitats que havien alimentat el meu imaginari en el passat.

Amb algunes lectures em passa una cosa semblant. M'acaba de passar amb l'evangeli d'aquest cap de setmana, que he llegit i meditat aquests dies. M'he adonat que m’evocava experiències passades, un itinerari sobre el que havia llegit i que d'alguna manera havia viscut.

L’itinerari vital que van fer els primers apòstols en conèixer i seguir Jesús és l’itinerari que han fet tants i tants sants i santes en la història del cristianisme, i en algun sentit és l’experiència que fem tots els creients.

En la crida dels apòstols, a l'evangeli d’aquest cap de setmana, hi ha tres components que es repeteixen en la vida de cada creient. En primer lloc, algú els parla de Jesús, algú els en dona testimoni. Pels dos primers apòstols es Joan Baptista, i per Pere es el seu germà Andreu. Per la majoria de nosaltres van ser els nostres pares. És el primer pas de la fe, la crida.

El segon pas és fer experiència de Jesús. Joan i Andreu van anar amb Ell, “veieren on s’estava, i es quedaren amb ell aquell dia” (Jn 1,39). Com en el cas dels enamorats, només fent experiència de Jesús es pot descobrir que val la pena quedar-se amb Ell.

El tercer pas del viatge de la fe que van fer els primers apòstols, que han fet tots els sants i que estem cridats a fer nosaltres, és l’anunci, el testimoniatge. És la manera obligada de tancar el cercle: nosaltres hem rebut la fe gràcies a l’anunci que vàrem rebre, i ara estem cridats a anunciar Jesús perquè altres persones també puguin descobrir que val la pena “quedar-se amb Ell”.                                                                                   

Joan Ferrés Prats (14/01/24)

LA CARTA ALS REIS
Aquesta setmana la carta als Reis haurà estat un dels temes de conversa
més freqüents a totes les famílies en les que hi ha infants: “Encara hem
d’escriure la carta als Reis”, “Quan l’escrivim?”, Què demanem als Reis?”,
“On l’anem a lliurar?”...
De vegades els adults també escrivim les nostres cartes als Reis. Em
refereixo a què el concepte d’escriure una carta als Reis s'aplica també
metafòricament als adults quan mostrem una actitud infantil a l'hora de
demanar, quan volem aconseguir la lluna, quan demanem sense mida,
quan confiem ingènuament que les coses importants de la vida ens poden
venir donades gratuïtament, sense que hi posem res de part nostra.
A voltes aquesta actitud infantil la tenim també els cristians quan fem
pregària, tant individualment com comunitàriament. Es posa de manifest,
per exemple, en algunes pregàries dels fidels de les nostres eucaristies:
sembla com si ens rentéssim les mans en relació amb els problemes del
món, com si els deixéssim totalment a les mans de Déu, com si no anessin
amb nosaltres.
En aquests casos semblaria, per exemple, que Déu ha de ser l'encarregat
que no hi hagi guerres, que ha de solucionar el problema dels que passen
fam o de mitigar el dolor dels que pateixen, que Déu és el responsable de
concedir una llar als sensesostre, de guarir les malalties, d’alleujar els que
se senten sols...
Quan sento aquestes pregàries, penso inevitablement en el sacerdot que
passava de llarg davant del samarità de la paràbola perquè havia d’anar a
resar, potser precisament a demanar pels necessitats.
Jo diria que, perquè la pregària dels cristians adults no s'assembli a la carta
als Reis dels infants, el que hauríem de demanar a Déu és la força i la
lucidesa que ens falta per comprometre’ns més en la solució de tots aquests
problemes.
Joan Ferrés Prats (07/01/2024)


Llamar

E-mail

Cómo llegar