Col.laboradors/escrits 2022

NADAL I LA FELICITAT

Les paraules més repetides aquests dies al voltant de Nadal tenen a veure amb la felicitat. Tant els creients com els que no ho son ens desitgem felicitat els uns als altres. Fins i tot les persones a les que aquestes festes no els agraden solen dir que és perquè sembla que sigui obligatori ser feliç.

En la manera d'expressar-nos es posa de manifest que tenim al cap diferents tipus de felicitat: la que prové de trobar-se amb la família, la que està condicionada pel fet que ens toqui o no la loteria, la dels regals que ens han de fer, la de consumir, la d’acollir Jesús a la nostra vida...

M’agraden les etimologies, i aquesta vegada he fet un descobriment. La paraula felicitat prové del llatí, de felicitas, i alhora el mot felicitas prové de felix, també del llatí. Doncs bé, originàriament felix no significava feliç, sinó fecund, fèrtil. És extraordinari! Quina font de saviesa son les etimologies! Quin potencial té aquest descobriment des de tots els punts de vista, també des del cristià!

Els artistes, els científics, els inventors i els poetes són feliços quan creen, quan són fèrtils, fecunds, quan han fet una aportació a la vida. També les dones i els homes assolim uns moments de màxima felicitat en el moment de ser mares i pares. I és que la fecunditat ens recorda que som imatge de Déu, que tenim el potencial de ser creadors, de ser fèrtils.

Hi ha maneres molt quotidianes de ser fecunds. Des de la perspectiva cristiana, només som fèrtils o fecunds quan compartim, quan donem, quan treballem per un mon més just i solidari, quan contribuïm a què les persones del nostre voltant creixin, siguin més felices, tinguin més vida. Soc fecund cada vegada que soluciono un problema dels altres, cada vegada que alleujo una solitud, que ajudo una persona necessitada, que soc pacient amb les limitacions dels altres.          

           Jesús, que neix al Nadal com a do del Pare, és la màxima expressió de la fecunditat de Déu, una fecunditat que m’ajuda a mi mateix a ser més fecund i, per tant, més feliç.

Joan Ferrés Prats (25/12/22)                                

PREGAR A L'ERA DE LES DISTRACCIONS

En el temps d'Advent se’ns convida a intensificar la meditació i la pregària, però segurament avui pregar és més difícil que mai. Costa concentrar-se. Vivim a l'era de les distraccions. Algú va definir la nostra era com la de l’home distret. El poeta estatunidenc Thomas S. Eliot parlava d'una generació “distreta de la distracció per la distracció”.

            És veritat, vivim a l'era de les interrupcions. Fins i tot en l'àmbit de les distraccions, una  distracció ens distreu de l'altra. Si ens fixem només en l’ús del mòbil per part dels adults i els adolescents, es considera que provoca una mitjana d'entre cinquanta i cent cinquanta interrupcions al dia. Si eliminem el temps que dediquem a dormir, això comporta que de mitjana patim una interrupció pel mòbil cada set-vint minuts.

Aquest diluvi d’estímuls invasors ens acaba modificant com a persones. I és que els experts calculen que només la meitat de les interrupcions que patim són provocades per elements externs intrusius, és a dir, per estímuls que ens venen de fora. L'altra meitat de les interrupcions ens les acabem provocant nosaltres mateixos, a través de les nostres cabòries internes.

Es pot pregar o meditar en aquest context de manca total de concentració? Podem estar per Déu quan la nostra ment és envaïda contínuament per distraccions externes i internes?

Jo només trobo una solució a aquest conflicte: convertir la pròpia distracció en objecte de pregària. En altres paraules, posar la meva vida mentalment dispersa en mans de Déu. Quan m'adono durant la pregària que la meva ment se n’ha anat, intento retornar-la cap a Déu prenent consciència de la meva feblesa, reconeixent modestament davant d'Ell el que demostra la distracció: que hi ha coses que em preocupen més que Ell. Llavors li demano forces perquè sigui capaç de capgirar el meu sistema de valors, de convertir-lo a Ell en el centre de la meva vida.            Joan Ferrés Prats (18/12/22)

LA PARAULA I LES PARAULES

La paraula és un dels grans tresors que tenim com a persones, i alhora és un dels grans paranys. Hi ha paraules que curen i paraules que fan mal. Hi ha paraules que revelen, que mostren, i paraules que amaguen. Les paraules poden servir, com deia Bertold Brecht, per cridar l'atenció sobre alguna realitat o per desviar l'atenció d'alguna realitat. Confuci deia que un home de paraules virtuoses no és sempre un home virtuós. En qualsevol cas, a la vida les paraules són importants, però no són el més important. El més important son les realitats a les que les paraules fan referència.

A la vida de la fe passa el mateix. Jesús és precisament el Verb, la Paraula de Déu feta carn. Ho és perquè ens permet conèixer Déu i ens ajuda a viure-hi connectats. Les paraules de Jesús sobre Déu il·luminen la nostra vida, li donen sentit.

Però, perquè ens adonem que també a la vida del creient el més important no son les paraules, Jesús renuncia de vegades a elles. Quan Pilat li pregunta què és la veritat, Jesús calla, no contesta. I a l’evangeli d’aquest cap de setmana, quan els deixebles de Joan li pregunten si és el Messies, tampoc no contesta. Per ser precisos, no els contesta amb paraules, sinó amb fets: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els sords hi senten, els pobres reben l’anunci de la bona nova. Jesús practica allò de parlar amb fets. La paraula sense obres és morta

La Paraula de Déu és clau a la nostra experiència com a creients. És un dels dos grans aliments que nodreixen la nostra fe. Però també a la vida de la fe les paraules són un parany. 

El poeta anglès Alexander Pope deia que les paraules son com les fulles dels arbres: de vegades, quan n’hi ha moltes, és per amagar que no hi ha fruits. Un dels grans perills de la fe és que hi hagi massa paraules i pocs fruits. Si a l'evangeli d’aquest cap de setmana Jesús lloa Joan Baptista, és precisament perquè les seves paraules com a precursor de Jesús anaven acompanyades de fruits.

Joan Ferrés i Prats 11/12/22

SOLITUD

La Creu Roja de Catalunya ha publicat els resultats d'un estudi sobre la Solitud No Desitjada. És un tema molt apropiat per a aquests dies abans de Nadal. Els resultats de l’estudi coincideixen amb els d'altres investigacions que s'han fet sobre aquest tema. I són impactants.

L’informe parla de sentir-se sol, no de viure sol. De fet, gairebé la meitat (el 44,5%) de les persones enquestades que viuen soles valoren aquesta experiència de manera positiva. El problema, doncs, no és viure sol, sinó sentir-se sol. És encara més dolorós sentir-se sol quan no s'està sol.

Doncs bé, segons l’estudi, només el 22,83% de les persones que han ateses per la Creu Roja durant el darrer any es defineixen com a “no soles”, mentre que el 77,17% experimenten algun tipus de soledat. I el 21,7% l’experimenten de manera greu o molt greu.

Entre els joves (18-29 anys), un 79,75% se senten sols. Només un 20,25% es defineixen com a “no sols/es”. En canvi, entre els més grans de vuitanta anys, el sentiment de solitud arriba a un 69%. En contra del que podria semblar, hi ha, doncs, més sentiment de solitud entre els joves que entre els ancians. Si no ho sembla, és segurament perquè els joves amaguen el seu sentiment de solitud per no donar una mala imatge d'ells mateixos.

Són unes dades que m’interpel·len molt. Fa deu anys els experts parlaven d’una pandèmia de solitud. Avui les xifres són encara pitjors que llavors. A l'era de la connectivitat i de les xarxes socials la pandèmia de la solitud no ha trobat una vacuna per frenar-la.

És un problema greu del que, com a cristià, m’hauria de sentir més responsable. No puc pas dir que no puc fer res per alleujar aquest problema en el meu entorn. Jo mateix hauria de formar part de la vacuna.

Joan Ferrés Prats (04/12/22)

L'ADVENT I EL MEU EGO

Aquests dies he llegit unes informacions que no tenen res a veure amb l’Advent, però que m’hi han fet pensar. Es tracta d'unes dades curioses i inquietants. Son els resultats d'unes investigacions sobre la imatge que les persones tenim de nosaltres mateixos.

En una d'aquestes recerques el 94% de les persones consideraven que tenien un nivell de sentit de l'humor superior al de la mitjana. És un resultat absurd des del punt de vista estadístic, però coincideix amb el d’investigacions que s'han fet en altres àmbits.

El 80% de les persones amb carnet de conduir consideraven que eren més hàbils conduint que la mitjana. El 75% dels empresaris pensaven que eren més ètics que la mitjana dels empresaris. En un àmbit tan científic com l’universitari el 94% dels professors estaven convençuts que eren millors que la mitjana dels seus companys. Només un 2% d’estudiants consideraven que tenien unes capacitats de lideratge inferiors a la mitjana dels seus companys. I el 25% considerava que estaven entre l’1% més hàbil en el tracte amb els altres.

Quina relació hi pot haver entre aquestes dades i l’Advent? Segons ens expliquen els evangelis, a Jesús se li obrien sobretot els pecadors, els malalts, els necessitats, i se li resistien els que es consideraven justos, legals, complidors de la Llei.

Resulta que l'Advent és un temps litúrgic de conversió, de reconeixement de la nostra mancança radical, d’obertura al Déu que ens salva. Si tinc una imatge massa positiva de mi mateix, si em sento massa satisfet de mi mateix, és difícil que experimenti la necessitat de ser salvat. Només hi pot haver conversió des de la humilitat. Només posant l'accent en les meves mancances i buidors puc experimentar la necessitat que Déu m’ompli.

Joan Ferrés Prats (27/11/22)

LA FELICITAT DEL MATRIMONI

Aquesta setmana he topat en un llibre amb una informació que m’ha resultat sorprenent. Hi ha estudis que demostren que, a les cultures en les que els matrimonis són concertats, és a dir, decidits pels pares dels nuvis, les parelles arriben de mitjana a unes cotes més altes de felicitat que les dels matrimonis lliures de les societats occidentals.

L’estudi no diu que aquells matrimonis durin més. És normal que durin més, perquè a les cultures en les que els matrimonis són concertats no se sol permetre el divorci. El que diu l'estudi és que en els matrimonis concertats d’aquelles cultures les parelles són estadísticament més felices.

Per descomptat, no estic defensant, de cap manera, els matrimonis concertats, però em sento qüestionat per aquesta informació, i amb la necessitat de trobar-hi una explicació.

Els experts diuen que en aquelles cultures tu no pots elegir la teva parella, però el que sí que pots fer és elegir la relació que mantens amb la parella que han triat per tu. Com que no tens cap més remei que acceptar-la, t'esforces més a tractar-la bé i a ser feliç amb ella.

A la cultura occidental, en canvi, l'interès es posa a encertar-la a l'hora de triar la mitja taronja i, a partir d’aquí, com a les pel·lícules, la felicitat es dona per suposada. Semblaria que, si has encertat a la tria, la felicitat ha de venir tota sola. Hi posem unes expectatives molt més altes i potser menys esforç.

Déu ens vol lliures, tant en la vida personal com en el matrimoni, però la llibertat cristiana no és un regal plogut del cel, sinó una conquesta per la que s'ha de lluitar dia a dia.

La felicitat del matrimoni cristià depèn tant d'una bona tria inicial com d’un esforç continuat per l’acceptació de l’altra persona. I Déu ens acompanya amb la seva força en aquest camí.

 Joan Ferrés Prats (20/11/22)

DATA DE CADUCITAT

L’evangeli que l'església ens proposa per a aquest cap de setmana, dos abans de l'inici de l'advent, sempre m'ha encongit una mica el cor. No és agradable que ens anunciïn  que “un dia tot serà enderrocat”, que ens parlin de “guerres i revoltes”, de “terratrèmols, fams, pestes i fets espantosos”, de “persecucions, traïcions i morts”...

No havíem quedat que la paraula evangeli vol dir bona nova? Sempre m'ha calgut rellegir i meditar aquest fragment de l’evangeli per recuperar-ne el sentit esperançador, per descobrir la bona notícia amagada sota l’anunci de tantes calamitats.

Ben mirat, potser aquest fragment de l’evangeli no m’hauria de sorprendre tant, perquè en un primer moment no ens diu res de nou. Recorrent a unes metàfores impactants, això sí, corresponents a un llenguatge apocalíptic, Jesús ens recorda que tot allò que ens envolta, tot allò en el que de vegades dipositem tantes il·lusions i esperances, té data de caducitat. La té per a cadascú de nosaltres en particular (la nostra mort) i per a la humanitat en general (la fi dels temps). Ho diu la ciència i ho corrobora l'experiència.

La bona notícia de l’evangeli ve després, en aquesta crida que fa Jesús a la confiança. La nostra vida és en bones mans. “No es perdrà ni un de sol dels vostres cabells. Amb la vostra perseverança salvareu la vida” (Lc 21, 18-19). La plenitud no ens la donarà res de tot allò que té data de caducitat.

L’evangeli d’aquest cap de setmana m'ha fet pensar en aquella vella i bella frase de Richard Bach, que m’agradava tant quan era jove: “Allò que l’eruga interpreta com la fi del mon és el que el seu amo anomena papallona”. La fi d'una vida és l'inici d'una nova vida.

Si l’Advent ens prepara per al Nadal, aquest cap de setmana ens vol començar a preparar per a l’Advent. Déu Pare, responsable de la creació, també és el responsable de la nova creació. “En Ell confio i no tinc por”.

Joan Ferrés Prats 13/11/22

AVUI VA D’ESCÀNDOLS

En poc temps m’he escandalitzat dues vegades. La primera va ser quan vaig llegir els resultats d’un estudi realitzat per l'Institut d'Economia Política dels EEUU. Deia que el salari d’un empleat mitjà de les 350 empreses de més cotització en aquell país és una tercera part de l'1% del salari que cobra el CEO, la persona que ocupa el lloc executiu més alt a l’empresa.

Deia també que, d'acord amb una investigació posterior, la diferència s'havia ampliat encara més, fins arribar a prop d'una quarta part de l'1%. Em pregunto: hi ha cap raó que pugui justificar aquestes diferències abismals?

Doncs bé, la segona vegada que em vaig escandalitzar va ser quan vaig comentat aquestes dades amb unes persones que es consideren cristianes i que, no només no es van escandalitzar per aquestes diferències, sinó que les van intentar justificar.

Tant el coneixement de les diferències com la reacció dels companys cristians em van deprimir. Reconec que de vegades soc una mica ingenu. Per consolar-me, vaig buscar alguns documents que tenia arxivats sobre el tema. En vaig trobar un en el que s’informava que fa dècades es va crear al País Basc, concretament a Mondragon, una cooperativa d’inspiració cristiana. Anys després de la seva creació, un dels fundadors declarava que a la cooperativa cap dirigent no cobrava més del triple del que cobrava el treballador menys ben pagat. La comparació amb la notícia inicial és esfereïdora: de no cobrar menys d’un terç que el cap de l'empresa a cobrar una tercera part de l’1%.

Joan Ferrés Prats (06/11/22)

PER A QUÈ ESTÀS ENFADAT O ENFADADA?

No sé si heu llegit bé el títol. O si l’heu hagut de llegir dues vegades. No m'he equivocat. És veritat que la pregunta que solem fer quan algú està enfadat (o que ens fan a nosaltres quan ens hi veuen) és “Per què estàs enfadat o enfadada?”

Tendim a pensar que la solució dels problemes consisteix a saber trobar la resposta més adequada a les preguntes que ens solem formular en cada cas, i no se'ns acut pensar que potser trobaríem una solució millor si fóssim capaços de formular-nos una pregunta diferent.

“Per a què estàs enfadat o enfadada?” és un bon exemple de pregunta alternativa. La proposa la historiadora i publicista Diana Orero en el seu llibre Todo cuenta. És molt útil per demostrar que de vegades només cal canviar de pregunta per encarar de manera adequada els problemes.

Si em faig la pregunta de sempre (“Per què estic enfadat?”), poso la raó a treballar en la justificació del meu mal humor. La raó trobarà sempre arguments per justificar l’empipament i, en conseqüència, contribuirà a perpetuar el meus sentiments negatius. Persistiran els problemes i creixerà el meu mal humor

Si em faig la pregunta l’alternativa (“Per a què estic enfadat?”), estic posant la raó al servei de la recerca de solucions al problema que ha desencadenat el meu mal humor. El resultat serà centrar-se en el que es vol aconseguir amb l’enuig i, fent passos en la solució del problema, s’anirà apaivagant el meu mal humor.     Aquest plantejament alternatiu és molt més proper a l'esperit de l’evangeli. Amb la pregunta habitual no faig altra cosa que alimentar els sentiments tòxics, que són negatius per mi i per la persona que ha provocat el meu enuig. Amb la pregunta alternativa estic cercant solucions al problema. Si, a més, em faig la pregunta en forma de pregària, posant la situació conflictiva davant Déu Pare, estic en el millor camí.

Joan Ferrés Prats (23/10/22)            

PREOCUPAR-SE

Mai no m'havia adonat de l'obvietat etimològica de la paraula preocupació. Està composta pel prefix pre i la paraula ocupació. Preocupar-se per una qüestió és, doncs, fer alguna cosa abans d’ocupar-se’n.

Vol dir que davant d’un problema hi ha dues opcions: ocupar-se'n i preocupar-se'n. Hi ha problemes dels que no ens en podem ocupar, perquè la solució no depèn de nosaltres. Llavors ens preocupem. En altres casos ens preocupem pel problema abans d’ocupar-nos-en.

Ocupar-se d’un problema és dedicar temps a buscar-hi solucions. Preocupar-se’n no té res a veure amb la solució del problema. El diccionari de la Llengua ho confirma en definir preocupar-se com “ocupar per endavant l'ànim (d'algú) una idea o una opinió que li impedeix veure-hi clar”. O també “absorbir l’ànim (d’algú) un temor, una sospita, que dona ànsia, turment”.

Segons la ciència, aquestes definicions del diccionari són correctes, perquè la preocupació genera un estrès mal controlat que limita la capacitat de trobar solucions als problemes. Si ocupar-se de un problema és posar la ment a treballar en direcció a la seva solució, preocupar-se per ell és posar-la a treballar en la direcció contrària. Comporta ampliar el problema, duplicar-lo.

Quan tenim l’ego desequilibrat arran d'una allau d’hormones de l'estrès, la ment analítica s’accelera i es sobreestimula. Aleshores la ment ja no treballa per a nosaltres, sinó contra nosaltres.

Des de la fe podem arrodonir aquest punt de vista. La fe ens convida a dirigir-nos a Déu com a “abba”, terme arameu que utilitzaven els infants per referir-se al “papa”, i que també utilitzaven els joves i els adults quan la relació amb el pare era molt entranyable. La fe ens convida, doncs, a abandonar-nos en l’"abba, pare meu estimat" (Mc 14, 36), plens de confiança, com ho fa l’infant, intentant deixar de banda tota pre-ocupació.

Joan Ferrés Prats (16/10/22)

¿CURATS O SALVATS?

Sabia que l'evangeli d’aquest cap de setmana era el relat de Lluc sobre la purificació dels deu leprosos, i intentava meditar sobre ell. El dimecres m’hi va ajudar, ves per on, llegir al diari La Vanguàrdia una entrevista al cardiòleg català, radicat als Estats Units, Valentín Fuster.

Educat als jesuïtes, Fuster reconeixia a l'entrevista que en la seva vida havia estat influït pel judaisme, el budisme i el cristianisme. En el cas del cristianisme, feia referència als valors col·lectius, solidaris.

Passa sovint això d’identificar el cristianisme amb uns valors altruistes. O de reduir-lo a aquests valors. I potser els cristians en tenim una part de culpa. És veritat que no es pot ser cristià sense els valors de la solidaritat i de l’amor als altres, però també ho és que no cal ser cristià per tenir i viure aquests valors.

L’específic del cristianisme és la fe en Déu Pare i en Jesús, una fe que és morta si no es tradueix en obres d’estimació als altres. Però no tenim fe, no som cristians pel simple fet d'assumir els valors.

En altres paraules, el cristianisme s'ha de traduir  en uns valors que cal practicar, però és molt més que uns valors. És una experiència, una vivència, el resultat d’una trobada personal que s’ha d’anar actualitzant dia a dia.

A l'evangeli d'aquest cap de setmana Jesús cura deu leprosos, però només a un li diu que la seva fe l’ha salvat. Si Jesús en cura deu, és perquè l'obligació del creient és  fer-se càrrec de les necessitats dels altres. Però la salvació comporta, a més de resoldre les necessitats corporals, omplir-se amb la força de l'Esperit.

El que em fa creient és  l’experiència de sentir-me salvat, de sentir que Jesús dona sentit a la meva vida i que Déu Pare m'estima. És a partir d’aquí que entren en joc els valors. Si no estimo als altres no soc cristià, però només ho soc si els estimo a partir d’experimentar l'amor de Déu i la força de l'Esperit. 

Joan Ferrés Prats (09/10/22)

ESTIMAR-SE A SI MATEIX

Aquesta setmana he llegit una cosa ben curiosa sobre el funcionament del cervell. Els científics han descobert que, quan una persona parla sobre ella mateixa, el seu cervell està molt més actiu que quan parla sobre qualsevol altra persona o cosa, el que significa que en una conversa sobre un mateix s'hi impliquen moltes més àrees cerebrals que en una conversa sobre qualsevol altra tema o persona.

Aquesta informació m’ha fet pensar en un fenomen que ja coneixia, un fenomen que els científics anomenen efecte cóctel. Imaginem que estic en una festa social. Estem prenent una copa i s'han format petits grups. Jo estic concentrat en la conversa que mantinc amb el meu grup. Aparentment no sento res més. Però, quan en un grup proper es pronuncia el meu nom, el meu cervell desconnecta automàticament de la conversa del meu grup i es concentra en la de l'altre.

Això demostra que l’inconscient processa contínuament molts més estímuls dels que pensem, i va seleccionant en cada moment els que considera més rellevants. I no hi ha res més rellevant per a nosaltres que nosaltres mateixos.

Vol dir que som egoistes? No necessàriament. L’evangeli, quan ens convida a estimar els altres, ens diu que els hem d’estimar “com a nosaltres mateixos”. Ni més ni menys que a nosaltres mateixos.

Per situar les coses en el seu punt, hi ha un altre descobriment de la ciència que complementa els que acabo d'explicar. Hi ha estudis que demostren que aquelles persones que són altruistes, quan fan un acte de generositat, se’ls activen les àrees cerebrals vinculades a la recompensa i al plaer. És a dir, les persones generoses i compromeses son felices en el seu altruisme, experimenten que estimar als altres és la millor manera d’estimar-se a elles mateixes.

Trobo, una vegada més, que la ciència arriba on ja havíem arribat a través de l’evangeli. Però m'agrada veure que coincideixen.

Joan Ferrés Prats (02/10/22)

MONTSERRAT I L'ESPERIT DE SUPERACIÓ

Aquesta setmana he llegit una història que m'ha vingut al cap quan he hagut de pensar en el romiatge a Montserrat, perquè tant la història com el cim de les muntanyes ens parlen de reptes, de superació.

El protagonista de la història és un israelià, Itzhak Perlman, que és molt més que un dels millors violinistes del món. Quan tenia 4 anys va contraure poliomielitis, de manera que quan puja als escenaris, ho fa molt lentament, amb abraçadores a les dues cames i amb crosses.

El 18 de novembre de 1995 aquesta no va ser l’única dificultat que va haver de superar quan va tocar amb l'orquestra al Lincoln Centre de Nova York. Just en acabar de tocar els primers compassos, una de les cordes del seu violí Stradivarius es va trencar. El director va aturar l’orquestra. Es va fer a la sala un silenci total. Perlman va tancar els ulls uns instants i després va fer un senyal al director d'orquestra perquè tornés a començar.

La crònica de l’esdeveniment diu: “Tothom sap que és impossible tocar una simfonia amb només tres cordes. Però aquella nit Perlman es va negar a acceptar-ho. Va tocar amb tanta passió i poder, que en alguns moments semblava que estava obtenint sons mai abans escoltats”. Perlman, un geni de la música, va reubicar mentalment les notes de la partitura a les tres cordes que li quedaven.

Al final del concert, després de rebre una eixordadora ovació, Perlman es va assecar la suor del front i, en un to molt assossegat, va dir: “De vegades, la tasca de l'artista és descobrir quanta música pot fer amb allò que li queda”.

La potentíssima frase de Perlman val com a eslògan per a una vida cristiana. De vegades sembla que Déu ens gira l'esquena, ens deixa sense cordes. Llavors estic cridat, com a cristià, a veure quanta música soc capaç de fer amb les cordes que em queden. Sé que compto amb la seva força i amb l'exemple de Maria.

Joan Ferrés Prats (25/09/22)

LES PARADOXES DE LA FELICITAT

Acabo de rebre un d'aquells típics missatges que ens solem enviar per WhatsApp. Me l’ha enviat una persona amiga, que és cristiana. S’hi veu la Mafalda amb el telèfon a la mà, dient:

-       És la fàbrica dels dies? Em podrien enviar el millor dia que tinguin? És per regalar-lo a un grup de persones molt especials que m'acompanyen en el recorregut de la meva vida.

Estic fent aquest escrit el dia de la Mare de Déu dels Dolors, i em pregunto què diria Maria sobre el missatge que m'ha enviat el meu amic. Per descomptat, el missatge posa de manifest que la persona que me l'envia m’estima, i desitjar el millor a les persones que estimem és un sentiment cristià.

Però no puc deixar de pensar que Maria diria alguna cosa més. Diria que potser amb aquesta mena de missatges estem perpetuant un equívoc, el de considerar que la felicitat ens ve de fora, que depèn sobretot del que ens passa. Semblaria que el millor dia possible és una realitat que ens ve donada, no una realitat que hem de construir nosaltres mateixos.

És un tema paradoxal. És normal que desitgem a les persones que estimem una vida plaent, sense dolor ni adversitat. Però sabem que el dolor i l’adversitat són inevitables, formen part de la vida, i alhora sabem, com a persones cristianes, que el dolor i l’adversitat son imprescindibles perquè puguem créixer i madurar. Sabem que no hi pot haver fruit si el gra de blat no mor. Sabem -i Maria més que ningú- que tota resurrecció passa per la creu.

Llavors, quin és el millor dia possible que ens podem desitjar a nosaltres mateixos i que podem desitjar als que estimem? Aquell en el que no patim cap adversitat? O aquell en el que som capaços de convertir l’adversitat en oportunitat?

Que Déu Pare m’ajudi a convertir cada dia en el millor dia possible.

Joan Ferrés i Prats 18/09/22

ACULL ELS PECADORS I MENJA AMB ELLS

Quan em toca escriure sobre l’evangeli, medito sobre ell durant la setmana. Aquesta vegada la meditació m`ha dut a aproximar-me a les paràboles de l'ovella perduda, la moneda extraviada i el fill pròdig des d’un punt de vista diferent del que ho havia fet sempre. Ho he fet des de la murmuració dels fariseus i dels mestres de la Llei:  “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”. És aquesta murmuració la que dona peu a la predicació de Jesús en forma de paràboles.

Permeteu-me que ho digui d’una manera provocadora i simplista: avui cap fariseu que volgués murmurar de l’Església ho faria amb unes paraules similars. I això posa de manifest que a l’Església tenim un problema o, si més no, una mancança.

A Jesús el criticaven els benpensants de l’època, els religiosos convencionals, perquè passava molt de temps amb els pecadors, els allunyats, els extraviats. Avui, en canvi, a l’Església dediquem gairebé tot el nostre temps als “bons”, a conservar-los, a mantenir-los. Gairebé tot és al servei dels “noranta-nous justos que no necessiten conversió” (per bé que tots en necessitem). La majoria de la feina que fem a l'Església és mirant cap endins, no pas cap enfora. I, paradoxalment, a dins cada vegada som menys.

Quan em faig aquestes reflexions, no estic pensant en els bisbes o els capellans. Considero que aquest retret ens l’hauríem de fer tots els creients. Si de debò sento que Déu és el Pare bo que m'acull quan no ho mereixo, si de debò crec que només a la casa del Pare em puc sentir salvat, he de tenir la urgència de mirar cap enfora, de compartir aquests sentiments i aquestes experiències amb els que no les han fet. En definitiva, he de convertir la missió evangelitzadora en una prioritat. Ho he de fer com a creient individual i ho hauríem de fer com a comunitat eclesial.

No sé per què no demano perdó a Déu més sovint per aquesta mancança en la meva vida com a creient.

Joan Ferrés Prats 11/09/22

LES DUES CARES DE L'ESGLÉSIA

Aquest estiu, amb poc temps de diferència, hem tingut l’oportunitat de conèixer, a través de la premsa, algunes notícies de caire ben diferent relacionades amb l'Església.

En un viatge oficial que el Papa Francesc ha fet al Canadà ha demanat perdó pel mal comès per l'Església als nens indígenes d’aquell país. És una lacra que s’ha estès durant més d’un segle, des de l'any 1863 fins al 1998, en unes escoles residencials pensades exclusivament per a nens indígenes, uns internats administrats pel govern i operats, en un 70%, per l'Església. Als infants indígenes se’ls impedia usar la seva llengua i la seva cultura, se’ls maltractava, s’abusava d’ells... S'han descobert fosses amb restes de nens que mai no van tornar a casa seva, víctimes del poder colonitzador.

Com reconeix el Papa Francesc, l’Església demana perdó perquè hi va col·laborar, algunes vegades amb l’acció i unes altres amb l’omissió o la indiferència. Una pàgina tristíssima de la història recent.

També aquest estiu alguns diaris han parlat, aquesta vegada amb lletra petita, de l'assassinat, a l'interior del temple, de dos jesuïtes mexicans, el P. Javier Campos i el P. Joaquín Mora, defensors precisament dels drets dels indígenes i dels més desfavorits. I també hem conegut -també amb lletra petita- la persecució estatal que pateix l’Església a Nicaragua. En són exemples la detenció del bisbe Rolando Álvarez per haver estat crític amb el govern de Daniel Ortega (havia demanat respecte per la llibertat d'expressió i de culte), i l'empresonament de vuit col·laboradors, sacerdots i laics. Les Nacions Unides i l'Organització d'Estats Americans han comunicat la seva preocupació per aquesta persecució.

Són les dues cares d'una mateixa Església, alhora santa i pecadora. Per descomptat, lamento profundament que germans nostres en la fe siguin perseguits, empresonats i fins assassinats, però, si més no, aquestes darreres notícies comporten un impuls per a la meva fe, en descobrir que Déu es continua fent present en una Església pecadora, a través d'uns testimonis sòlids de fe i  de compromís. 

Joan Ferrés Prats 04/09/22

PROPOSTA PER SER MÉS FELIÇ

De vegades llegeixo en un llibre o en un altre text escrit una reflexió, un pensament o una idea que em semblen útils per enriquir la meva vida i, al cap d'una estona de donar-hi voltes, m'adono que l’evangeli ja m’havia dit el mateix amb unes paraules diferents.

Aquesta setmana m’ha tornat a passar. He llegit un text en el que es deia que, si no som més feliços, és perquè som reactius i no proactius, és a dir, perquè ens limitem a reaccionar davant la realitat: estem de bon humor si la realitat ens somriu, i de mal humor si les coses venen maldades. Manen les circumstàncies, no nosaltres.

És fàcil fer una prova per comprovar que tendim a ser reactius. Pregunteu a alguna persona amb la que tingueu prou confiança si creu que demà serà feliç. Segurament us mirarà perplexa i us contestarà, si fa no fa: “Com vols que ho sàpiga? No sé pas què em passarà demà”. La seva felicitat depèn de les circumstàncies.

El contrari de ser reactiu és ser proactiu. La persona proactiva agafa les regnes de la seva vida i encara els esdeveniments de manera activa, fent-los front, imposant- los un sentit i una direcció.

El cristià no pot ser reactiu. La identitat cristiana és proactiva. El cristià sap que de vegades no pot fer res amb les coses que passen, però sí que pot fer en la manera d’encaixar o d’afrontar les coses que passen.

La persona reactiva se sent víctima de les circumstàncies. El creient sap gestionar les circumstàncies, convertint les adversitats en oportunitats: tot el que em passa forma part de la voluntat de Déu i serveix per al meu creixement. Per mi, com a creient, totes les creus són una oportunitat per a una resurrecció.

Joan Ferrés Prats

(31/07/22)

EL REPTE DE LA SOLITUD

Estudis realitzats a diferents països del món occidental ofereixen uns resultats similars: una de cada cinc persones admet que se sent crònicament sola. No parlo d’estar sol. Parlo de sentir-se sol.

Les dades són pitjors que les de fa tan sols una dècada. És un problema creixent, en vies d'expansió. És una trista paradoxa que, en l’era en la que estem més connectats que mai gràcies a les tecnologies, s’estigui incrementant la sensació de solitud de col·lectius cada vegada més grans, I és que no és només un problema de la gent gran. En un estudi fet amb 34.000 universitaris canadencs, dos terços dels estudiants confessaven experimentar sentiments de solitud cada dia.

Avui els experts parlen d'una epidèmia de solitud, perquè aquesta experiència és la causa del deteriorament físic i emocional de les persones que la pateixen: afebliment del sistema immunològic, pressió arterial elevada, increment de les hormones de l'estrès, pitjor qualitat del son, obesitat, alcoholisme, ansietat  i agressivitat, increment dels tumors cancerígens...

He titulat aquest escrit El repte de la solitud perquè considero que aquest greu problema social ens interpel·la profundament com a cristians. Quan fem examen de consciència, tendim a revisar les coses dolentes que fem. Poques vegades ens avaluem en torn a les coses bones que no fem. Ens preocupem molt pels pecats de comissió, i poc pels d’omissió.

Aquest desviament és greu, perquè Jesús va ser molt clar en la paràbola del judici final, posant l'accent en els pecats d’omissió: “Tenia fam, i no em donàreu menjar; tenia set, i no em donàreu beure” (Mt 25, 42). Avui hauríem d'afegir: “Em sentia sol, i no em vareu acompanyar”.

Joan Ferrés Prats (24/07/22)

LA FE I L'HUMOR

De vegades aquests escrits em surten fàcil, i de vegades em costen una mica més. Hi ha un text que vaig començar a escriure fa anys i que no aconsegueixo acabar. És sobre el tema de la fe i l’humor. Em preocupa que un valor tan potent com l’humor no estigui desenvolupat ni a la Bíblia, ni a l’evangeli ni a l'església. Em preocupa i ho volia treballar, però no ho aconsegueixo.

Si avui en parlo, no és perquè me'n hagi sortit. És perquè en aquesta difícil relació entre fe i humor he trobat un bri de llum. L'he trobat llegint una entrevista, feta fa anys, en la que el Papa Francesc confessa que, des de fa quaranta anys, resa cada dia una pregària de sant Thomas More, la Pregària del bon humor.

En el marc d'una Església que, al meu entendre, és massa seriosa, trobo reconfortant que un Papa demani des de fa quaranta anys tenir sentit de l'humor. Diu el Papa Francesc: “Quan es té sentit de l'humor, és més fàcil estar de bon humor, i quan s'està de bon humor és més fàcil conviure i fer feliços els altres”.

Amb la pregària de sant Thomas More li demanem a Déu: “Dona’m una ànima, Senyor, que no conegui l’avorriment, ni el remugueig ni el ploricó ni la queixa, i no em deixis prendre gaire seriosament aquesta cosa que es fica per tot arreu que anomenem el Jo”.

Potser en el fons de la manca de sentit de l'humor que solem manifestar els cristians hi ha precisament això, un cristianisme massa avorrit, una tendència al remugueig, al ploricó i a la queixa i, sobretot, un Jo massa crescut.

Li demano a Déu amb sant Thomas More i amb el Papa Francesc: “Dona’m, Senyor, el sentit de l'humor, perquè sàpiga treure una mica d’alegria de la vida i la pugui compartir amb els qui m’envolten”.

Joan Ferrés Prats (17/07/22)

EL BON SAMARITÀ

De vegades penso en el difícil que ha de resultar per als capellans parlar cada any dels mateixos fragments de l’Evangeli, però també penso que tant ells com nosaltres anem canviant a mesura que transcorre la nostra vida, anem evolucionant i, en conseqüència, un mateix fragment de l'evangeli ressona cada vegada de manera diferent, perquè jo avui no soc el mateix que l’any passat, i el meu context també ha canviat.

M’ha posat davant Déu per meditar aquest evangeli del bon samarità que tantes vegades he sentit, llegit i meditat. I m’he adonat que aquesta vegada Déu em parlava de prioritats, de jerarquia de valors, i també de la necessitat de trencar motlles i revisar les meves seguretats.

Els creients som molt donats a classificar les persones, a etiquetar-les, a atorgar certificats que acrediten o desacrediten els altres. I Jesús en aquesta paràbola ens ensenya que hem de trencar esquemes. Jesús és un provocador. Utilitza els samaritans, que eren les persones proscrites a la seva època, per convertir-los en el personatge bo de la història, i recorre als sacerdots i levites, que eren suposadament les persones respectables, per convertir-los en els dolents del relat.  Una bona lliçó per mi, perquè revisi les meves seguretats i confiances, i em qüestioni si soc realment fidel l’evangeli.

I és que Jesús també m’invita a revisar i qüestionar el meu sistema de valors, les meves prioritats com a creient. Per descomptat que, segons l’evangeli, és important pregar i anar al temple. Però m’hauria de resultar sorprenent que, quan Jesús ha de triar entre el que s'apressa per anar a fer les seves pregàries i el que s'atura per a atendre la persona necessitada, tria aquest darrer.

L’evangeli em continua provocant. Em sento interpel·lat.

Joan Ferrés Prats (10/07/22)

UNA LLIÇÓ DE SABER FER

El diari Los Angeles Times va fer pública una anècdota de l'àmbit polític que va succeir als anys cinquanta, en una recepció de la Commonwealth, presidida pel Primer Ministre britànic Winston Churchill.

Segons el diari, durant el sopar d’aquella recepció el cap de protocol va avisar Churchill que un alt càrrec polític d’un país estranger s'havia posat a la butxaca del pantaló un dels caríssims salers de plata que hi havia a la taula. El primer ministre britànic no va voler muntar un escàndol, però tampoc no volia deixar passar un comportament tan inadequat.

Després de pensar-s'ho una estona, Churchill va agafar de la taula el pebrer de plata que feia joc amb el saler, i també se'l va posar a la butxaca. Al final del sopar, es va acostar a l’alt mandatari estranger i li va dir amb discreció:

-       Senyor, sembla que ens han vist. Penso que haurem de tornar els dos salers si no volem tenir un greu incident diplomàtic.

El polític no només va tornar el saler, com Churchill, sinó que ho va fer amb un somriure als llavis.

L’anècdota revela l’enginy de Churchill, però també la seva ètica i la seva sensibilitat. Permeteu-me que comparteixi les dues lliçons que em dona l’anècdota, com a persona i com a creient.

La primera té a veure amb la integritat. No puc pecar per omissió deixant passar, com si no els veiés, comportaments dels altres que no son correctes. Els he de denunciar, com va fer Churchill i com també va fer sempre Jesús.

La segona lliçó és d’empatia. La manera més eficaç d’evitar els comportaments incorrectes dels altres (els seus pecats, les seves mancances) és actuant amb empatia, posant-me en el seu lloc, compartint els seus sentiments. Jesús també n’és model: radicalment en contra del pecat, però sempre afectivament a prop del pecador.

Joan Ferrés Prats (03/07/22)

LES ZEBRES NO TENEN ÚLCERES

És el títol d’un dels llibres més coneguts sobre el tema de l'ansietat i de l'estrès, que és un problema cada vegada més greu i estès a tot el món desenvolupat. Als Estats Units l’ansietat afecta al 25% de la població, és a dir, la pateix una de cada quatre persones.

Què tenen a veure les zebres amb l’estrès? Si una zebra està pasturant tranquil·lament a la sabana africana i la persegueix un lleó, s’activa el seu sistema d’estrès. Es bloquegen totes les funcions corporals que gasten energia (la sensació de gana, la digestió), i totes les seves forces es concentren en la fugida salvadora.

Hi ha una diferència substancial entre els animals i l'ésser humà en la manera de reaccionar a les amenaces i perills. En la zebra, una vegada assegurada la supervivència, les funcions corporals es normalitzen i l'animal torna a pasturar plàcidament. Només s’amoïna quan hi ha perill imminent. L'ésser humà, en canvi, té la capacitat d'imaginar-lo, d’anticipar-lo, i això, que és un avantatge, també pot ser un perjudici.

La por d’un avantpassat davant d’un lleó durava tres minuts, fins que la situació es resolia. Avui la por davant l'amenaça d'una hipoteca pot durar trenta anys (“I si un dia no la puc pagar?”). Viure en un estat d’alarma constant consumeix moltíssima energia i pot acabar destrossant la nostra vida. Preocupar-se per una amenaça real pot salvar la vida. Preocupar-se per una amenaça hipotètica la pot destruir.

En la coneguda sentència “Viu el present!” hi estan d'acord la ciència i l’evangeli: “No us preocupeu pensant què menjareu o què beureu o com us vestireu (...). El vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat (...). No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja es preocuparà d'ell mateix” (Mt 6, 25-xx).

 Joan Ferrés Prats(26/06/22)

DARRERA LES APARENCES

Aquesta setmana, a l’evangeli de la missa del dimecres, Jesús ens recordava que no només hem de vigilar quines coses fem, sinó també la intenció o l’esperit amb què les fem. Jesús condemna els fariseus, per exemple, no pas per les coses que fan, sinó per la motivació o la intenció amb la que les fan.

Això ens hauria de moure a un examen de consciència constant, perquè lamentablement les nostres intencions o motivacions no sempre són tan nobles com ho son les accions. És fàcil veure-ho en diverses situacions de la nostra vida:

De vegades, si em mostro agraït, no és només per reconeixement, és també perquè em vull assegurar nous favors.

De vegades la meva aparent generositat no és una donació desinteressada, sinó una inversió per a aconseguir beneficis en el futur.

De vegades una part del que em mou a una actitud de servei a l'església és que busco donar una bona imatge de mi mateix.

De vegades en la meva actitud humil hi ha una mica de disfressa perquè no es noti que soc orgullós.

De vegades la meva cerca, implícita o explícita, d’agraïment per part dels altres és una prova que el meu comportament no ha estat tan desinteressat com semblava.

De vegades si no faig o no dic algunes coses, no és pas (o no és només) per no ferir els altres, sinó per no tacar la bona imatge que els altres tenen de mi.

Podria multiplicar els exemples. El fet que a Déu no se li escapi res de tot això (“Déu veu en el secret”, diu l’evangeli) justifica encara més la importància del seu amor. M'estima malgrat saber que soc més imperfecte del que semblo. Però alhora m’hauria d’impulsar a entrar més sovint en el meu interior, en el meu secret, per purificar-lo.

Joan Ferrés Prats (19/06/22)

LA PEDAGOGÍA DE JESÚS

Meditant l’evangeli d'aquest cap de setmana m'he sentit transportat a la festa del diumenge passat, a la Pentecosta, amb aquell doble escenari tan diferenciat: abans i després de la vinguda de l'Esperit.

Abans de la seva vinguda hi havia en el cenacle uns deixebles esporuguits, neguitejats, en silenci, amb les portes ben tancades per la por que els feien els jueus. Després de rebre l'alè de l'Esperit, hi havia uns deixebles desfermats, plens d'alegria, valents, amb les portes ben obertes, convertits en missioners.

Potser perquè he treballat gairebé tota la meva vida en el món de l'educació, aquesta situació evangèlica m’ha fet pensar en un procés planificat per Jesús amb molta sensibilitat pedagògica.

Jesús demostra tenir molta cura i molta paciència acompanyant-nos en el camí de la fe. “Encara tinc moltes coses a dir-vos, però ara serien una càrrega massa pesada” (Jn 16, 12). Jesús és conscient que no es pot exigir a una persona més del que pot donar a cada moment. I, sobretot, sap que només podrem donar el millor de nosaltres mateixos si hem estat alimentats per la força de l'Esperit: “Quan vingui l'Esperit, us conduirà cap a la veritat sencera” (Jn 16, 13).

Jesús demostra, doncs, ser un gran pedagog ajudant-nos a avançar en el camí de la fe. A l'àmbit de la fe, com a tot aprenentatge, només es pot exigir a una persona en base a les seves capacitats. I nosaltres només podrem arribar al límit de les nostres possibilitats si ens obrim a la força de l'Esperit.

Penso que cal que hi hagi a la meva vida moments de cenacle, de tancament, de silenci, d'obertura a l’Esperit, i que aquests moments m’han de servir d’impuls per créixer en la fe, per avançar envers la veritat sencera i per donar testimoni de la fe amb la paraula i amb la vida.

Joan Ferrés Prats (12/06/22)

LA MIRADA DE DÉU

No sé si us ha passat alguna vegada el fet de trobar-vos davant d’una cita de l'Evangeli o de la Bíblia que no era nova per a vosaltres i, de sobte, descobrir-hi un significat nou o bé trobar-hi una força que mai no se us havia manifestat.

M’ha passat aquesta setmana. Feia dies que donava voltes al tema del discerniment, un concepte que m’atreu, potser perquè no se'n parlava  a l'Església quan jo era jove. Ara se'n parla molt en relació amb el Sínode i, a més, aquest any el Pla Pastoral de l’Arxidiòcesi de Barcelona hi està dedicat. Discernir és ser capaç de distingir el bé del mal, saber jutjar, saber valorar la realitat en cada moment.

Doncs bé, resant els salms, de sobte vaig llegir: “Déu de l'univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats” (Salm 79, 4). Mai no hi havia pensat. “Feu-nos veure la claror de la vostra mirada”. Va ser com un descobriment. Perquè puguem ser salvats, cal que Déu ens ajudi a mirar amb els seus ulls.

La mirada de Déu ens ajuda a discernir. Mirar amb els ulls de Déu ens salva, ens omple de claror. Si mirem les persones i les situacions de la vida amb la mirada de Déu, no hi ha lloc per a l'odi, la rancúnia, l'enveja, la luxúria, l’ambició, l’explotació.

Posar la realitat, i sobretot els altres, davant dels ulls de Déu em converteix en una persona pacífica i pacificadora, m’obliga a ser compassiu, pacient, misericordiós, humil, net de cor.

Dono gràcies a Déu pel do de la seva Paraula i, com que m'agradaria saber discernir, saber què em demana Déu a cada moment, intento convertir el Salm en una pregària freqüent: “Senyor, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats”.

Joan Ferrés Prats (05/06/22)

TRES NIVELLS

Al segle XVIII el moviment de la Il·lustració defensava l’aparició ideal d’un nou home, l’“home il·lustrat”. Es deia que la persona havia de sortir de la “minoria d’edat” en la qual es trobava, i que només ho podia fer guiat per les “llums” del saber i de la raó.

Aquesta entronització de la raó com a component clau de la personalitat i de la cultura, s'ha mantingut fins a avui. Durant els darrers tres segles la ciència i la cultura han menystingut qualsevol comportament humà que no fos guiat estrictament per la racionalitat i la consciència.

Paradoxalment en aquestes darreres dècades ha estat la ciència la que ha posat en entredit aquests plantejaments de “tot amb la raó i només amb la raó”. Avui coneixem per la pròpia ciència els límits de la raó i de la consciència, la seva insuficiència.

Paradoxalment (una altra vegada) la màxima expressió de la personalitat humana, la genialitat, no prové de l’ús privilegiat de la raó i de les facultats d'ordre superior, sinó de la capacitat d'interacció entre la consciència i l'inconscient, és a dir, entre les facultats superiors i les inferiors.

Els genis tenen, doncs, un punt de connexió amb els bojos i els borratxos (novament la paradoxa). Les persones genials, en tots els àmbits, deixen una porta oberta al que és inferior, de la mateixa manera que la terra, per ser fecunda, necessita obrir-se a l’humus, a la femta. En el cas dels genis, per ser fecunds, necessiten integrar el conscient i l'inconscient, emocional i el racional, el reflexiu i l'intuïtiu. Els components inferiors, en interacció amb els d'ordre superior, donen lloc a l'invent, a la descoberta científica, a la genialitat artística.

Com a creient, estic d'acord amb aquest plantejament, però necessito fer un pas més i dir que la plenitud humana la trobo quan, a aquests dos nivells de la realitat humana, soc capaç d’afegir-ne un tercer: Déu, el transcendent, l’obertura al més enllà.                        

 Joan Ferrés Prats (29/05/22)

GRATITUD

Quan era petit i alguna persona tenia un detall amb mi, els pares s'afanyaven a preguntar-me: “Què es diu?”. Jo entenia de seguida que havia de donar les gràcies. També insistien a fer-me veure que havia d’agrair a Déu tot el que rebia d’Ell cada dia. De fet, Eucaristia vol dir acció de gràcies.

Sempre he valorat positivament aquella preocupació dels meus pares per inculcar-me la virtut de la gratitud, tant a Déu com als altres, i he intentar transmetre aquests sentiments als meus fills.

Però la gratitud és una virtut poc valorada actualment. I és una llàstima, perquè és una virtut molt constructiva. Des d’un punt de vista personal la gratitud fa humil la persona que la practica.  Una persona orgullosa mai no dona les gràcies, perquè està convençuda que tot el que té o tot el que rep s'ho ha merescut, s'ho ha guanyat.

La gratitud també és una virtut social, perquè ajuda a crear harmonia, a construir relacions socials positives. La persona que rep l’agraïment veu reconeguda la seva bona acció i es predisposa a seguir fent-ne més.

L’agraïment crea, doncs, una dinàmica positiva, que es pot potenciar i dur encara més lluny. Comentava un pensador que, quan et diuen “Gràcies!” per un favor que has fet, se sol contestar “De res”, però que hi ha una fórmula més constructiva. És aquesta: “Tu hauries fet el mateix”.

Contestant així es fa un acte de reconeixement de la vàlua de l'altra persona, i alhora se la repta, se la implica, se la compromet. Quan et valoren positivament dient que tu també hauries fet un acte generós, et sents impulsat a fer-lo.

Heus ací, doncs, una cadena feta de baules que es reforcen l'una a l'altra. Una persona fa un favor, la que l'ha rebut li agraeix, la persona que ha fet el favor rep la valoració positiva de l’agraït i es predisposa a seguir la cadena...

Joan Ferrés Prats 22/05/22

NO TINGUEU POR

Tenint en compte que una de les expressions més repetides per Jesús ressuscitat als deixebles és precisament la de “No tingueu por”, no us estranyarà que m’hagi sorprès un text sobre la por que he llegit a un llibre .

Es tracta d'una investigació feta fa uns anys als Estats Units. Els científics varen avaluar un grup d’infants de 4 anys des del punt de vista de les seves pors i inhibicions. Vint anys més tard varen comprovar que els que havien estat qualificats com a més porucs i inhibits quan tenien 4 anys, eren políticament més conservadors quan en tenien vint-i-tres

Aquesta correlació entre la predominança dels sentiments de temença i la tendència a posicions polítiques conservadores s'ha comprovat en altres investigacions, com la que demostra que les persones políticament conservadores tenen més desenvolupada l'àrea dreta de l’amígdala, l’àrea cerebral que processa les sensacions de por i d’amenaça. Les persones conservadores són, doncs, més vulnerables al risc, a les amenaces i a les pors.

Aquestes informacions científiques m’han fet pensar molt com a persona de fe, perquè sembla que també està científicament demostrat, des d’un punt de vista sociològic, que hi ha molts més creients conservadors que progressistes.

Ens trobem, doncs, davant d’una paradoxa singular. Resulta que, sociològicament parlant, el conjunt dels creients som més conservadors que progressistes i, per tant, més vulnerables a les amenaces i a les pors, i també resulta que els cristians estem cridats a guiar-nos per un evangeli en el que un dels imperatius més repetits per Jesús és precisament el de “No tingueu por”.  Com resolem aquesta contradicció?

Si la por és un signe de manca de seguretat i de confiança, com a creient haig de posar contínuament les meves pors en mans de Déu i demanar-li que faci créixer la meva fe i la meva confiança, fonamentades en l’abandó en un Déu que és Pare.                                                   

Joan Ferrés Prats (15/05/22)

EL SECRET  ÉS A LA UNIÓ

Era a punt de fer un viatge de feina. Abans de sortir vaig llegir l’evangeli d'aquest cap de setmana per poder-lo meditar. És l’evangeli que ens presenta a Jesús com a bon pastor que dona vida eterna a les seves ovelles.

Ja al tren, feia estona que estava donant voltes al paratge evangeli sense que em vingués al cap una idea que fos alhora suggerent i enriquidora. Ho vaig deixar per a un altre moment, confiant que Déu m’inspiraria quan li semblés oportú, i em vaig posar a llegit.

Era un llibre científic, divulgatiu, sobre el funcionament del cervell humà. S'hi parlava sobre la importància de les connexions entre les diferents àrees cerebrals. De sobte vaig llegir: “Tenim l'hidrogen i l'oxigen com a gasos. Si aquestes molècules estableixen vincles entre elles, sorgeix una nova substància amb unes propietats completament diferents: l’aigua”.

Vaig sentir que Déu m’havia inspirat molt abans del que esperava. L'oxigen és una substància amb una entitat pròpia. Quan troba una altra substància que és adequada, en aquest cas l’hidrogen, i s'hi uneix, es transforma, es converteix en una realitat diferent, l'aigua.

Entenc que a la vida de la fe passa el mateix. El secret és encertar-la a l'hora de triar la realitat amb la que t'uneixes. Jesús troba la seva identitat en la unió amb el Pare: “Jo i el Pare som u” (Jn 10, 30). A partir d’aquí, Jesús s’ofereix als qui es volen unir amb ell: “Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna” (Jn 10, 27-28). Penso que la fe és per als creients una promesa de transformació semblant a la de l'oxigen i l'hidrogen. Sento que Jesús em dona aquesta oportunitat de transformar-me, de ser molt més del que soc, de trobar una plenitud que només pot provenir de la meva unió amb ell.

Joan Ferrés i Prats (08 maig 2022)

UN BEAT DEL SEGLE XXI

El protagonisme informatiu que ha adquirit la pandèmia durant aquests dos darrers anys ha emmascarat algunes notícies rellevants. Per exemple, l’any passat, en plena pandèmia, era beatificat a Assís un jove italià que va morir de leucèmia l’any 2006, quan només tenia 15 anys. Es deia Carlo Acutis.

Era un adolescent guapo i popular. Li agradava jugar a futbol i fer riure als altres. A més de fer colla amb els amics i de fer catequesi, dedicava una part del seu temps lliure a visitar persones grans, estalviava per poder ajudar persones sense llar i feia de voluntari a menjadors populars.

Entre les seves passions hi havia la informàtica, per a la que tenia un gran talent. Li encantaven la comunicació i la tecnologia. Li agradaven els videojocs i participava activament a les xarxes socials. Les va utilitzar per testimoniar la seva fe a través de la creació de llocs web. El que va tenir més èxit va ser una exposició que va fer sobre 136 miracles eucarístics a tot el món.

Carlo Acutis trenca motlles. És el primer beat al que es venera amb texans, amb unes sabatilles esportives i amb una dessuadora, i es considera que pot ser el primer sant millennial, de la denominada generació Y, la generació que va créixer amb les noves tecnologies i amb la cultura popular que se'n deriva. Potser  per  això  se’l  considera  l’influencer de Déu.  En  paraules  del  Papa Francesc, “va saber utilitzar les noves tècniques de comunicació per transmetre l’evangeli i per comunicar valors i bellesa”.

És una llàstima que la notícia sobre la seva beatificació no tingués en el seu moment el relleu mediàtic que mereixia. I és que avui més que mai ens calen testimonis com el de Carlo Acutis. Ens cal comprovar que la fe no està renyida amb els nous temps i que els sants també són cosa d’avui. Cristians com Carlo Acutis son un testimoni que Déu continua present entre nosaltres i que nosaltres hem de contribuir a fer present Déu entre la gent.

Jpan Ferrés i Prats (1/05/22)

COMPRENDRE AMB EL COR

Un dels meus pecats de joventut com a creient va ser adoptar una actitud de menyspreu envers les persones que en aquella època anomenàvem beates. En general eren dones, solien ser persones grans i tenien una fe basada en el sentiment. A mi m’agradava llegir llibres de fe i pensava que havíem de fonamentar les nostres creences en el pensament i la raó.

Soc conscient que la meva actitud era molt poc evangèlica. Ara veig les coses d'una altra manera. No és que menyspreï el pensament i la raó, però curiosament ha estat a través de la ciència com he arribat a descobrir que l'ésser humà no es mou per la raó sinó per l'emoció, i que la raó ens ha estat donada perquè puguem avaluar a cada moment si l’emoció que ens mou és la més adient.

L'experiència de l'amor de parella és per mi un dels millors exemples d'aquesta manera de funcionar. Quan ens enamorem, en un primer moment ens sentim atrets per una persona, i només en una segona fase activem la raó avaluant si aquella persona és la que més ens convé.

En la vida de la fe hauríem de funcionar d’una manera similar, i els evangelis d'aquesta setmana de l’octava de Pasqua han anat en aquesta línia. En una de les aparicions de Jesús Ressuscitat als deixebles l’evangelista diu: “Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures” (Lc 24, 45). Molt clar i provocador: perquè comprenguessin no els va obrir la ment, sinó el cor.

I en un altre episodi pasqual, els deixebles d'Emmaús es deien l’un a l'altre: “¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?” (Lc 24, 32). Novament, el més important en l’experiència de la fe no és que la ment comprengui sinó que el cor s’abrusi.

Avui sé que el millor indicador de la qualitat de la meva fe no és el que penso sobre Jesús, sinó allò que Jesús em fa sentir a través de la seva presència en la Paraula, a l'Eucaristia i en els altres.

 Joan Ferrés Prats (24/04/22)

ALEGRIA

Un escriptor neerlandés del segle XIX, conegut amb el pseudònim de Multatuli, deia que les penes i les alegries depenen més del que som que del que ens passa. Els cristians hauríem de fer nostra aquesta expressió, perquè per a nosaltres l’alegria no hauria d’estar condicionada pel fet que les coses en vagin o no ens vagin bé (“La nostra alegria ningú no ens la prendrà”, cantem a les celebracions). L’alegria no hauria de dependre de les coses que ens passen, sinó del que som: creients.

Però també li podríem donar la volta a l'expressió de Multatuli i dir que la nostra alegria com a creients està determinada pel que ens passa, pel que ens ha passat: el nostre encontre amb Jesús. Encara que de vegades els cristians ho desmentim amb el nostre posat poc alegre, no hi ha cap motiu d'alegria més profund que la trobada amb Jesús. Fins i tot podríem dir que la demostració que hem tingut una veritable trobada amb Jesús és que sentim i transmetem alegria, que la contagiem. Els cristians estem cridats a demostrar que ens sentim unes persones renovades, salvades.

No cal arribar a la Pasqua per trobar aquesta relació entre l’encontre amb Jesús i l'experiència de l'alegria. A l’escena evangèlica de la visitació de Maria a la seva cosina Elisabet hi ha una expressió meravellosa d’Elisabet a Maria: “Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes”. L'alegria de Joan en el ventre de la seva mare és el resultat de la seva primera trobada amb Jesús, i l’alegria del cristià hauria de ser encara més gran perquè la trobada és amb el Jesús que ha vençut la mort.

Joan Ferrés Prats (17/04/22)

L'ESGLÉSIA I LA BOTIGA DE SABATES

Amb motiu del Sínode que ha convocat el Papa Francesc s'estan publicant escrits i declaracions i s'estan produint trobades, diàlegs i debats en els que es posa de manifest que en el si de l'Església conviuen una gran diversitat de línies, sensibilitats, moviments, tendències i ideologies, que fan lectures de l'evangeli i de la fe cristiana ben diferenciades.

Aquesta situació es pot veure i viure com una diversitat que aporta riquesa a l'Església, perquè cada línia posa l'èmfasi en algun aspecte diferenciat de l’Evangeli i de la vida de la fe, o bé com una heterogeneïtat que genera divisions i conflictes i que impedeix que fem camí tot junts.

Quan em trobo en un d'aquests debats, em venen al cap unes paraules del que va ser bisbe auxiliar de Barcelona, Antoni Vadell. El bisbe Toni deia que l'Església era com una botiga de sabates en la que cadascú pot triar el calçat que troba més adequat per fer camí. Hi ha persones creients que se senten més còmodes amb un calçat dur i n’hi ha que s'estimen més un de lleuger. Alguns necessiten una espardenya o una sabata esportiva i altres una de vestir. A l’Església tothom hauria de tenir l'oportunitat de triar el calçat que més li convé, i ningú no hauria d’imposar als altres un tipus de calçat.

En el camp de la fe la varietat és sempre una riquesa, perquè ningú no té l’exclusiva en la interpretació de la fe. En altres paraules, no hi ha cap postura que esgoti la plenitud de l'evangeli.           

L'important a la vida de la fe i a la vida en general no és el tipus o la marca de les sabates amb les que caminem. L’important és fer camí, avançar envers la meta, perquè ben mirat, al final del camí, al cel, hi arribarem descalços.

Dono gràcies a Déu per la varietat de sabates que posa a la meva disposició, però ho faig des de la convicció que, encara que me'n facin falta unes per caminar, l’important no son les sabates, sinó la meta a la que vull arribar: Jes ús. 

Joan Ferrés i Prats 3 abril 2022

ACCIONS I INTENCIONS

Els que ja tenim uns quants anys i vàrem rebre de petits una educació religiosa vàrem aprendre a fer examen de consciència. Consistia a avaluar si les accions que havíem fet al llarg del dia eren bones o dolentes. I, si eren dolentes, ens n’havíem de penedir i fer propòsit d’esmena.

Només quan em vaig fer gran em vaig adonar que les coses eren una mica més complexes. Vaig aprendre, per exemple, que en alguns casos hi ha accions bones que es fan amb una intenció no tan bona, i accions dolentes que es fan amb bona intenció.

De vegades penso que a l'Església es farien moltes menys activitats de les que es fan si totes les que es fessin estiguessin impulsades només per motius profundament cristians, és a dir, si descomptéssim les que no es fan per amor. sinó per amor propi, les que no estan impulsades per l'amor de Déu, sinó pel plaer que produeix figurar, aparentar, quedar bé, donar una bona imatge o  guanyar quotes de poder.

Un dels problemes que tenim els creients és que el fet de treballar per una gran causa (la causa de la fe, la causa de Déu) ens permet emmascarar els egos que de vegades impulsen les nostres accions o que, si més no, es barregen amb els motius nobles que les impulsen. Com que suposadament treballem per Déu, ens resulta fàcil amagar (i amagar-nos) els motius no gaire nobles i altruistes que en alguns casos ens impulsen.

Ho va dir Jesús en una coneguda paràbola: el blat i el jull es barregen sovint a les nostres motivacions, a les nostres intencions. Jesús mateix va reconèixer que és molt difícil destriar l'un i l'altre.

En definitiva, en temps de Quaresma aquest és un nou repte per als meus exàmens de consciència. No n'hi ha prou que revisi si les meves accions són o no són nobles. També he d’anar purificant les intencions que les impulsen.  

En definitiva, en temps de Quaresma aquest és un nou repte per als meus exàmens de consciència. No n'hi ha prou que revisi si les meves accions són o no són nobles. També he d’anar purificant les intencions que les impulsen. 

Joan Ferrés Prats (27/03/2022)               

EL SENTIT DE LA VIDA

Anant a Missa acostumo a passar davant d’un bar a l’entrada del qual hi ha una pissarra. Cada dia hi escrivien una frase diferent, una frase d’aquelles que inviten a la reflexió. Fa uns dies em vaig adonar que feia setmanes que no havien canviat la frase, però que la que hi havia m’havia agradat tant que l’havia fotografiat. Deia així: “Vaig tornar a sentir unes immenses ganes de viure quan vaig descobrir que el sentit de la vida era el que jo li volgués donar”.

Vaig anar a Missa donant voltes a aquesta frase anònima. Vaig prendre consciència que tant la creença com la increença són un acte de fe. Quan una persona diu que la vida té sentit, no ho pot demostrar, però la persona que diu que no en té tampoc no ho pot demostrar. La vida té sentit per a aquelles persones que som capaces de donar-n'hi un, i no en té per a les que no saben, no poden o no volen donar-n'hi cap.

Va ser agradable caminar tranquil·lament cap a l'església amb la satisfacció de sentir que era una de les persones afortunades que havien trobat un sentit a la meva vida gràcies a la fe. Però aquell dia l’evangeli em va trasbalsar una mica. Jesús anunciava als apòstols que havia de patir, que havia de morir i que només després ressuscitaria. I, en aquest context tan dur, la mare dels fills del Zebedeu s’acostava a Jesús per demanar-li que els seus dos fills poguessin seure en el seu regne l’un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra.

Vaig pensar que som durs de cor, que sempre estem a punt per manipular l’evangeli, posant-lo al servei dels nostres interessos. Més que obrir-nos al sentit que Jesús vol donar a les nostres vides, tendim a imposar un sentit a les paraules de Jesús, de manera que s’adeqüin al que més ens convé.

Vaig sortir de l’Eucaristia donant gràcies a Déu pel do de la fe, per l'oportunitat de donar un sentit a la meva vida, però també demanant-li que m’ajudi a discernir, a diferenciar el que són els seus camins del que són els meus interessos.

Joan Ferrés Prats (20/03/2022)

LA TRANSFIGURACIÓ

Per mi és un regal de l’Esperit trobar l’evangeli de la transfiguració aquest segon diumenge de Quaresma. És un dels fragments de l’Evangeli que m'agrada més i que més em qüestiona, perquè posa de manifest que la conversió a la que som cridats els cristians en el temps de Quaresma hauria de començar per fer experiència de Déu, per sentir-se unit a Ell.

Fa anys em van sobtar llegir unes declaracions de David Jou, que és un científic i poeta barcelonès, cristià. Deia: Jou: “Per mi Déu és una experiència sense concepte”. Em va fer pensar, i se’m va acudir que potser per a alguns cristians, per a bastants, Déu és més aviat un concepte sense experiència. Potser per a mi mateix ho va ser en algun moment de la meva vida.

No tinc res en contra de la teologia, per descomptat. Ben al contrari, em sembla que per als creients ens és necessària la temptativa que fa la teologia d’explicar-nos com és Déu, malgrat els límits de la nostra intel·ligència i malgrat la pobresa del llenguatge humà. Però jo en general m’he sentit sempre més a prop de la mística que de la teologia.

El diccionari descriu la mística com un estat d’unió de l’ànima amb Déu. Estic convençut  que el camí de la conversió no hauria de passar tant per un conjunt de creences com per un conjunt de vivències. S'hauria de basar en l’experiència d’unir-se en meditació amb Déu Pare. L’experiència mística és, en paraules de sant Joan de la Creu, tot allò que “es pot sentir, però no es pot dir”. Comporta sentir la necessitat de transcendir la pròpia ment (sense negar-la) i obrir-se a l’absolut.

L’evangeli d’aquest cap de setmana posa de manifest, a través de l'exemple de Jesús a la muntanya del Tabor, que és imprescindible fer aquesta experiència de Déu per poder fer front al camí de la creu, per poder viure el misteri pasqual.

Joan Ferrés Prats (13/03/2022)

LA QUARESMA I LES HISTÒRIES QUE ENS EXPLIQUEM
Ho vaig llegir fa temps en un llibre científic. Llavors en vaig prendre nota,
però no ho vaig entendre del tot. Deia: “Som fills de les històries que ens
expliquem a nosaltres mateixos. De vegades ens expliquem històries que
ens limiten”. Només ho he acabat d'entendre quan n’he trobat exemples.
El de Sam Londe és un exemple dramàtic. Li varen diagnosticar un càncer
de fetge i li varen pronosticar dos mesos de vida. Va morir, si fa no fa, al
cap del temps pronosticat. Va ser tràgic descobrir a l’autòpsia que el
diagnòstic era equivocat. No patia càncer de fetge. La falsa creença va
provocar el trist desenllaç.
Hi ha exemples que són més positius. El fundador d’Apple, Steve Job, podia
haver estat una persona desgraciada perquè va ser abandonat de petit pels
seus pares biològics, però no ho va ser perquè la història que s’explicava a
ell mateix era: “Vaig tenir uns pares adoptius que em varen estimar molt”.
L’escriptora Diana Orero tenia pocs anys quan va perdre els seus pares,
però no és una persona desgraciada perquè la història que s'explica a ella
mateixa és: “Vaig tenir l’oportunitat de fer-me independent des de molt
petita”.
Si és veritat, com diu la ciència, que les històries que ens expliquem
condicionen la nostra vida, els cristians tenim sort. En aquest temps litúrgic
de la Quaresma ens expliquem que la nostra història forma part d'un pla
diví. Doncs bé, aquesta confiança en Déu Pare, alimentada per la fe, és
saludable des de tots els punts de vista, segons confirma la ciència.
La ciència no pot demostrar si Déu existeix o no, però sí que ha demostrat
que l'esperança de viure per a l’eternitat és el mecanisme de supervivència
més potent que hi ha a la natura. Saber que el meu patiment forma part
d'un projecte diví, saber que la creu és només el pas envers una vida nova,
és explicar-me una història que dona sentit i plenitud a la meva vida.
Joan Ferrés Prats (06/03/2022)

EL CONFLICTE D'UCRAÏNA

Aquests dies els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens estan inundant amb informacions relatives al conflicte que ha esclatat a Ucraïna. Enmig d'aquesta saturació d’informacions, permeteu-me que seleccioni tres missatges que trobo especialment pertinents com a creient.

El primer no ve de l’Església, però el podríem subscriure. És una frase molt coneguda d’Erich Hartmann, un pilot alemany de caces durant la Segona Guerra Mundial. Diu: “La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i que no s’odien es maten entre ells, per la decisió d’uns vells que es coneixen i que s’odien, però que no es maten”. No calen més comentaris.

També m'ha arribat el missatge del Papa, en el que lamenta la situació que s'ha desencadenat a Ucraïna i denuncia: “Una vegada més la pau de tots està amenaçada pels interessos de les parts”. El Papa fa una crida als que tenen responsabilitats polítiques, i ens convida a tots, als creients i als no creients, a fer, el dia 2, Dimecres de Cendra, una jornada de dejuni i de pregària per la pau. Per descomptat, ens hi hem de sentir implicats.

Finalment, m'ha arribat una notícia sobre un capellà jove de la diòcesi de Barcelona, Mn Iuri Stasiuk, que és ucraïnès. Dijous passat, quan tothom que podia  estava  fugint  d’Ucraïna, ell  prenia un  avió  per  anar-

hi. S'hi desplaçava per traslladar-se al front de guerra i acompanyar espiritualment i sanitàriament els soldats ucraïnesos. Es veu que ja ha fet això quatre vegades, en situacions de perill per al seu país, però sembla que en aquest cas el risc per a ell és molt més gran.

Com a creient m’ha alleujat llegir aquesta notícia. En aquests moments de tristesa, d’angoixa i de temença, em reconforta veure que l’Esperit continua viu i que hi ha persones de fe disposades a jugar-se la vida al servei dels altres.

Joan Ferrés Prats 27/02/2022

GRÀCIES PER TANT

El dissabte dia 12 vàrem rebre una notícia que, no per esperada, va ser menys dolorosa: la mort del bisbe auxiliar de Barcelona Antoni Vadell, als 49 anys d’edat. No me'n puc estar de dedicar-li unes línies, perquè és una de les persones que ha marcat més la meva vida de fe, malgrat que només l'he pogut tractar de prop durant els darrers tres anys.

Era un home entranyable, un home de fe, un home de Déu. Un dia ens vàrem trobar amb ell per fer front a uns problemes d’Església. En acabar la reunió, ens va fer una abraçada. Aquell gest em va arribar molt endins. En aquell contacte vaig sentir la força, la serenitat i la pau que provenen d'una intensa experiència de Déu.

Una serenitat i una pau que ens va tornar a transmetre quan, ja sabent que estava seriosament malalt, ens deia: “El normal en aquests casos seria rebel·lar-se, però Déu m’està concedint una pau extraordinària. Aquesta malaltia està sent una gran experiència”.

La primera vegada que la meva filla gran el va sentir predicar, em va dir: “Mai no havia sentit un capellà parlant de Déu amb tant d’entusiasme, amb tanta passió”. Efectivament, allò que vivia intensament ho transmetia amb molt d’entusiasme. I contagiava la seva passió, la seva fe.

No totes les persones que parlen amb entusiasme contagien. Per contagiar cal que, a més d’entusiasme, hi hagi empatia, cal que un senti que a aquella persona entusiasmada li interesses. I amb el bisbe Toni sempre tenies aquesta sensació. Precisament perquè es notava que estimava, perquè es veia que tothom era important per a ell, encomanava als altres la seva fe.

He sabut ara que el seu lema episcopal eren les paraules de sant Pau: “Estigueu sempre alegres en el Senyor”. No ho sabia, però no m’estranya. Era molt alegre i molt positiu, i ho era com a conseqüència de la convicció que la vida és  en mans de Déu. Experiència de Déu, serenitat i pau, entusiasme i alegria, empatia i sensibilitat envers els altres. Aquest era el bisbe Toni.

En la meva pregària per ell i per tots nosaltres, sento la necessitat de dir-li a Déu i a ell mateix unes paraules que deia sovint: Gràcies per tant!

Joan Ferrés Prats (20/02/22)

LA CRIDA A LA FELICITAT

Hi ha una vella dinàmica de grup que havíem fet moltes vegades utilitzant la pissarra i que ara es fa amb molta més elegància recorrent a aplicacions digitals. Segur que la coneixeu. L’animador del grup diu una paraula relacionada amb una realitat o amb un concepte i, tot seguit, els membres del grup han d’anar dient totes aquelles paraules que els vinguin al cap en relació amb la paraula proposada. L’important d’aquesta dinàmica és que les paraules es diguin sense pensar, perquè el que s’ha d’aconseguir és que aflori tot allò que en el nostre inconscient està relacionat amb aquella realitat o amb aquell concepte.

M’ha vingut al cap aquesta vella dinàmica de grup en meditar l’evangeli d’aquest cap de setmana, perquè se m’ha acudit que, si avui féssim aquesta dinàmica en un grup en el que hi hagués Jesús, ens deixaria a tots bocabadats. Imaginem que l’animador del grup digués la paraula felicitat. Segur que Jesús, d'acord amb l’evangeli d'aquest cap de setmana, ens sorprendria relacionant la felicitat amb conceptes com la pobresa, la fam, els plors, la persecució i el rebuig.

Es pot ser més provocador? Es pot anar més a contracorrent de les modes? Es pot ser més revolucionari? Res a veure amb la felicitat que avui se'ns està venent a tota hora a través de tota mena de pantalles.

Als cristians, però, no ens hauria de sorprendre. Les benaurances són el nostre programa de vida. No és pas que siguem masoquistes. És que des de la fe assumim que aquest és el camí per trobar la felicitat a la que estem cridats.

El pla de Déu és del tot coherent: l’Esperit, que diposita en el nostre interior la llavor de la pau i de la felicitat, actua seguint la mateixa lògica que el Pare Creador (“Si el gra de blat no mor, no pot donar fruit”) i que el Fill Salvador (només des de la creu es pot arribar a la resurrecció i la Vida).

Joan Ferrés Prats (13/02/22)

MALTRACTAR ELS ALTRES

Quan era petit era molt més habitual que ara el fet que la canalla es pegués. I no només la canalla. També els pares pegaven molt més que ara els seus fills, i fins hi havia mestres que pegaven. Recordo haver vist casos. No es considerava un comportament inadequat o inacceptable.

El fet que en tots aquests àmbits s'hagi desterrat (o, si més no, s'hagi reduït molt) el maltractament físic és sense cap dubte un progrés com a societat. Vol dir que hem avançat en el respecte als altres.

Però no n'hi ha prou. Hauríem d’anar molt més lluny. No n'hi ha prou de no pegar, de no maltractar físicament. Hauríem de lluitar per un món en el que qualsevol tipus de maltractament fos tan mal vist socialment com ho és el maltractament físic.

Fixeu-vos en el que acabo de llegir en un llibre escrit per un neurocientífic nord-americà: “Maltractant de paraula una persona o marginant-la socialment d'una activitat s'activen en el seu cervell les mateixes àrees del dolor que quan se la maltracta físicament”.

És fort. El cervell humà no distingeix entre tipus de maltractaments. Per al cervell el dolor provocat pel maltractament verbal o per la marginació social és similar al provocat pel maltractament físic. Quan fereixo verbalment una persona o quan la rebutjo o l’excloc d'un cercle o d'una activitat, l'efecte per al seu cervell és com si l’estigués pegant.  Trobo que son unes consideracions especialment adequades per als creients. Com a cristià estic cridat a vigilar molt més les meves relacions amb els altres. He de treballar per la pacificació social i personal, he de contribuir a desterrar de la meva vida tots els comportaments d'exclusió o d’agressió, tant física com verbal. Forma part del manament de l'amor.

Joan Ferrés Prats (06/02/22)

EL SUPOSAT ESCÀNDOL DE LES IMMATRICULACIONS

Els que tenim en el nostre entorn algunes persones anticlericals hem pogut veure aquesta setmana l’agressivitat amb la que reaccionaven davant d’un suposat escàndol de l’Església. Els diaris han donat a entendre que l'Església espanyola s’havia vist obligada a tornar gairebé mil edificis dels que s’havia apropiat de manera fraudulenta.

El diari La Vanguardia presentava, dimarts passat, com a notícia més important de la portada: “L’Església admet que va registrar gairebé un miler de béns que no eren seus”. El diari Ara, el mateix dia: “L’Església admet que es va apropiar d'un miler de béns immobles”. I El Punt Avui deia que “l’Església confessa”, i parlava “d’espoli reconegut” i de “propòsit d’esmena”. Són titulars que projecten l’ombra de la sospita o que directament acusen.

El greu error professional dels periodistes d’aquests diaris es posa de manifest quan es coneixen els fets. El Ministeri de Justícia del govern espanyol va presentar fa un any, amb tota la bona fe, a la Conferència Episcopal una llista feta pel propi Ministeri amb els edificis que li constaven com immatriculats o registrats a nom de l'Església espanyola. La Conferència Episcopal ha revisat la llista i aquesta setmana s'han fet públics els resultats. Hi havia 965 errors. En alguns casos hi havia repeticions (un mateix edifici anotat dues vegades). En altres casos senzillament l'Església havia fet saber que aquells edificis no eren seus, perquè n’havia cedit la propietat (per exemple, als municipis) o perquè s'havien venut. I en un cas constava una església que ni existeix ni ha existit mai.

Aclarit, tot de bon rotllo, amb el govern central. S'havien atribuït a l’Església unes propietats que no eren seves. No és que l’Església hagués de tornar res. És que ha trobat errors en el llistat del Ministeri. Però unes males praxis periodístiques han servit per atiar el conflicte i servir gasolina que provoqués nous incendis.

Crec que els creients hem de ser persones crítiques. L’evangeli ens parla que, quan estimem les persones i les institucions, si cal ho hem de demostrar practicant la correcció fraterna, denunciant els fets denunciables.   Però  també  ens  diu  que hem  de  demostrar  la  nostra estimació envers les persones i les institucions sent els primers a denunciar les mentides i calúmnies contra elles.

Joan Ferrés i Prats (30 gener 2022)

TOTS SOM NECESSARIS

Michel Quoist va ser un escriptor catòlic francès que va morir l'any 1997. Capellà, teòleg i sociòleg, va tenir molt d'èxit com a escriptor. A mi em va influir molt quan era jove. Hi ha una pregària seva que m'agrada de manera especial. Comença així:

“Si la nota digués: ‘Una nota no fa melodia’... no hi hauria simfonia.

Si la paraula digués: ‘Una paraula no pot fer una pàgina’... no hi hauria llibre.

Si la pedra digués: ‘Una pedra no pot aixecar una paret’... no hi hauria casa.

Si la gota digués: ‘Una gota d'aigua no pot formar un riu’... no hi hauria oceà.

Si el gra de blat digués: ‘Un gra de blat no pot sembrar un camp’... no hi hauria collita...

La pregària segueix en aquesta línia. Per mi és una interpel·lació potent, que em convida a desenvolupar dues virtuts que de vegades tinc oblidades. En primer lloc, la humilitat. Sóc poca cosa. No soc una simfonia, soc només una nota de la simfonia. No soc un llibre, soc només una paraula del llibre. No soc una casa, soc només una pedra de la casa. No soc un camp de blat, soc només un gra del camp de blat. Ho diu sant Pau: “Si algú es pensa ser alguna cosa, quan de fet no és res, s'enganya a si mateix” (Gàl. 6, 3).

Però la pregària també m’interpel·la en la virtut de la responsabilitat i del compromís. Sense mi no hi hauria simfonia, ni llibre, ni casa, ni collita. No som Déu, però estem fets a la seva imatge i semblança.

Aquesta és la gran paradoxa dels cristians, l’aparent gran contradicció: no som imprescindibles, però som imprescindibles. No som res, però Déu ha volgut que res no pugui ser sense nosaltres.

Joan Ferrés Prats (23/01/22)

AMOR DE PARES I FILLS

Les recents declaracions del Papa Francesc sobre les mascotes m'han recordat una anècdota que vaig viure fa un temps. Érem al tren. Una dona feia tota mena de manyagueries al gos que tenia sobre els seus genolls. Al costat una altra dona li reia les gràcies. En un moment donat la dona del gos va comentar que s’estimava més tenir un gos que tenir marit: “M’estimo més la felicitat que mostra el gos cada vegada que arribo a casa que les bronques que m’esperarien amb la parella”. I també s’estimava més tenir gos que fills: “Els gossos, a diferència dels fills, et donen tota mena d’afecte sense exigir-te res a canvi”. Només llavors la segona dona es va mostrar més crítica: 

- I quan siguis vella i necessitada tindràs algun gos que es farà càrrec de tu?

Em vaig imaginar la situació. Potser algun dia, quan sigui gran, la dona del gos recordarà amb pena aquest comentari. Però potser també el recordi amb pena l’altra dona, si té fills i, pel motiu que sigui, no es fan càrrec d’ella. Lamentablement, n’hi ha molts, de casos.

Tot plegat posa de manifest un problema d’individualisme cada vegada més generalitzat. Per una banda, es va estenent la tendència a voler-ho tot sense haver de donar res a canvi, i això va en contra de totes les lleis de la naturalesa. Tot té un preu, i com més valuoses són les coses més gran sol ser el preu que n’hem de pagar.

Per altra banda, ens costa molt que en els nostres actes de generositat no hi hagi un component, més o menys gran, d’inversió: ho faig pensant que algun dia m'ho retornaran. Ajudo els fills comptant que algun dia m’ajudaran ells a mi.

Si m'ho miro amb els ulls de la fe, hauria de situar-me en una altra lògica. Com a fill, m’hauria de sentir impulsat a tornar, multiplicat, tot allò que els pares m’han donat. Com a pare o mare, hauria de ser capaç de donar i de donar-me, acceptant la possibilitat que no puguin o no vulguin tornar-m'ho mai.

Joan Ferrés i Prats (16/01/2022)

L’ESTEL D'ORIENT

Tot just acabem de celebrar el que anomenem la festa dels Reis, o dels Reis Mags, per bé que els evangelis no diuen mai que aquells mítics personatges d'orient que varen fer un llarg pelegrinatge per adorar Jesús fossin ni reis ni mags. Els evangelis parlen d'uns savis d'Orient. I el que també diuen és que aquells savis, per poder trobar Jesús, varen seguir una estrella.

És curiós. Els que en saben asseguren que el primer que crida l'atenció dels nadons, fins i tot acabats de néixer, és la llum. La llum i el moviment. Els adults mantenim aquesta doble fascinació. Una llum, sobretot si es mou, crida l'atenció tant dels infants com dels adults.

No és estrany, doncs, que la llum sigui també un element clau dels paratges evangèlics del temps litúrgic de Nadal. Als pastors “la glòria del Senyor els envoltà de llum” (Lc 2, 9). I els savis de l'Orient varen explicar a Herodes que “hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo” (Mt 2, 2).  I encara: “El poble que vivia a la fosca ha vist una gran llum” (Mt 4, 16).

És a partir d’aquestes cites que, en temps de Nadal, els carrers s'omplen de llums a les societats de tradició cristiana. I, a partir d'aquest vell costum, també els comerços han descobert que poden fer-nos consumir més en el temps de Nadal inundant-nos de llums tintinejants.

De manera real i de manera metafòrica, a la vida tots ens movem per algun tipus de llum, per algun tipus d’estrella. Els que distingeix als adults dels infants, i a uns adults dels altres, és el tipus de llum que ens sedueix, el tipus d’estrella que ens fa moure.

Els savis d'orient es varen posar en camí seguint la llum que els portà fins a Jesús, per adorar-lo, per posar-se als seus peus. Herodes, en canvi, era

mogut per una altra estrella: la del desig de poder, un poder que creia que estava amenaçat per la figura de Jesús. El comerç ens presenta un tercer

tipus de llum seductora, la que potencia el consum.

Son les alternatives eternes dels creients: posar-nos en marxa a la vida seguint l'estrella que ens porta a ten, o seguir, com els savis de l'Orient, la que ens porta a ser més, la que ens dona, a través de Jesús, la plenitud de ser.

Joan Ferrés Prats (09/01/2022)

LA FE COM A FRE

M'agrada llegir “La contra”, l’entrevista en profunditat que publica cada dia el diari La Vanguardia a la seva darrera pàgina. Aquesta setmana una de les persones entrevistades  contestava així a la pregunta “Creences?” que li feien: “Soc catòlic, perquè o tens frens o t’estavelles”.

M’agrada trobar persones amb les que comparteixo la fe, però alhora em sap greu que s’expressin concepcions de la fe que trobo no només molt limitades, sinó gairebé a les antípodes del que jo crec que hauria de ser l’experiència del creient. Em sap greu, per exemple, que identifiquem la fe amb un fre. I crec que de vegades els cristians, tant la jerarquia com els laics, contribuïm amb les nostres paraules i les nostres actituds a potenciar concepcions d'aquest tipus.

A la vida ens calen frens, per descomptat, però els frens no són l’important a la vida. Amb els cotxes passa el mateix. També als cotxes els frens són necessaris, imprescindibles, però el més important dels cotxes no són pas els frens. Si agafo el cotxe és per poder avançar.

És veritat que, paradoxalment, no arribaré mai on pretenc arribar si no soc capaç de frenar quan convé, però posar l’èmfasi en els frens, definir un cotxe pels frens, és reduir la seva potencialitat i la seva utilitat. D'acord que amb el cotxe si no frenes t’estavelles, però seria ridícul dir que has comprar un cotxe per poder frenar.

Amb la fe ens passa el mateix. Pensar o dir que l’important de la fe és allò que ens limita, el que ens prohibeix, els límits que ens imposa, és tergiversar la grandesa de l’experiència de la fe. La meva fe és una força que m’impulsa cap endavant, una experiència potenciadora, no castradora.

A l’inici d’un nou any em recordo a mi mateix que no podré avançar adequadament si de vegades no soc capaç de frenar, però sobretot em recordo a mi mateix que si la fe em sedueix és perquè em dona força per avançar. I perquè, sempre que em convida a frenar, és perquè pugui arribar més lluny.

Joan Ferrés Prats (02/01/22)