Col.laboradors/escrits al full 2019

NADAL I ELS POBRES

Aquests dies de Nadal un amic capellà m’ha fet arribar com a felicitació una nadala que es titula Nana del refugiado. La lletra diu coses com aquestes: «A la nanita, nana, duérmete, cielo. /La patera es chiquita, grandes los sueños./Que Jesús y María también se fueron,/ huyendo de un Herodes al extranjero». I, més endavant: «Nosotros por el hambre, Él por el miedo./ Nosotros en patera, Él en jumento./ Tu papá va remando y yo te velo./ Los Herodes y el hambre quedaron lejos».

És una nadala que m’ha tocat. La podeu trobat a Youtube: Nana del refugiado. Em fa pensar i sentir. Des de fa anys, quan m’he qüestionat la manera com celebrem socialment el Nadal, m’he fixat sobretot en el contrast entre la pobresa del naixement de Jesús i els excessos del consumisme actual, però mai no havia trobat res qüestionable (al contrari) en el fet que per Nadal s’incrementin les hores dedicades a gaudir de la llar.

Només aquest any m’he adonat que, en el moment de néixer, Jesús formava part d’una família sense sostre. Literalment va ser un sense sostre. Ell no va poder gaudir l’escalf que aquests dies trobem a les nostres llars. I, poc temps després de néixer, va haver d’abandonar la seva terra amb els seus pares, perseguit per Herodes. Va ser un estranger pobre, un refugiat humil. També literalment. Per tant, no es tracta només que el naixement de Jesús fos anunciat a uns pastors que eren pobres. Es tracta que Ell també ho va ser.

En el temps litúrgic de Nadal l’Evangeli ens parla, doncs, de pau i de bona notícia, però també de pobresa i de necessitat. Em sento cridat a acollir la bona notícia, però també a obrir-me als més necessitats. Sento que avui Jesús es fa present a les celebracions litúrgiques i als pessebres, però també en el rostre dels refugiats i dels sense sostre.

Joan Ferrés Prats(29 desembre 2019)

LA LLUM DE LA PAU

En el mes de desembre, des de fa dècades, cada any un nen escolta de la ciutat de Viena viatja fins a Betlem i torna al seu país amb una flama que ha encès a la cova del naixement de Jesús. Després, des d’Àustria, aquella flama es va estenent per tota Europa. Aquest any va arribar a Catalunya el dia 15 de desembre, a Sant Pere de Torelló. Des d’allà es va escampant per tota Catalunya. 

Trobo que és una iniciativa preciosa, carregada d’un simbolisme molt potent. El més profund del misteri de Nadal és present en aquest ritual popular. Aquestes setmanes els carrers dels pobles i ciutats són més il·luminats que mai, però les nostres vides, individuals i col·lectives, continuen mancades de llum. La flama de Betlem ens aporta la llum i l’escalf que manquen a les nostres vides. Per mi el Nadal consisteix precisament a tornar a fer el descobriment paradoxal que m’il·lumina més aquesta petita flama que l’esclat enlluernador de llums als carrers i als comerços.

Com la Flama de la Pau, la llum de Jesús ens ve donada, és un regal gratuït. Només cal que ens obrim, que l’acollim, que li fem un lloc a la nostra vida. I, si ho fem, donarem fruits de pau: «Pau a la terra als homes que Déu estima» (Lc 2, 14). Pau interior i pau exterior. Pau amb nosaltres mateixos i pau amb els altres, sobretot amb els més necessitats.

Ara mateix hi ha al món milers de flames enceses que procedeixen de la mateixa font, de la cova del naixement de Jesús. És una expressió de l’esperança que compartim al Nadal. Estem cridats a escampar aquest foc i aquesta llum, a estendre’ls, a fer-los créixer. Perquè en el món encara fa molt de fred. Encara hi ha molta fosca. 

Joan Ferrés Prats(22 desembre 2019)

L’ADVERSITAT COM A OPORTUNITAT

L’escriptor britànic Arthur Conan Doyle va patir un greu entrebanc a l’inici de la seva carrera literària. Va perdre el seu primer manuscrit, la novel·la en la que creava el personatge de Sherlock Holmes, que amb els anys havia de ser el detectiu més conegut a tot el món. Va tenir un disgust monumental, perquè mai no va trobar aquell manuscrit. Va haver de tornar a escriure la novel·la des de zero.

Quan ja era gran, Conan Doyle parlava així d’aquella adversitat: «La pena que vaig sentir quan vaig perdre aquell manuscrit no és res comparada amb l’horror que sentiria ara si aparegués i algú el publiqués».

Crec que tots els que ja tenim uns quants anys hem viscut alguna experiència similar. Jo confesso de vegades a les persones més properes que el millor que m’ha passat a la vida, tant en l’àmbit personal com en el professional, ha estat conseqüència de fets que en un primer moment em van semblar una adversitat. És a dir, que el que m’ha fet créixer més com a professional, com a persona i com a cristià no han estat els moments de felicitat sinó els d’adversitat. Utilitzant les grans metàfores de la fe cristiana, no he arribat mai a una terra promesa sense haver travessat un desert, mai no he aconseguit créixer en la vida sense assumir alguna mort.

Això no vol dir que m’estimi més l’adversitat que la felicitat, que desitgi patir. Sóc així de contradictori, però em consola adonar-me que a Jesús li passava el mateix. Ell també deia: «Pare, si és possible, que passi de mi aquest calze» (Mt 26, 39). I de seguida afegia: «Però que es faci, no pas com jo vull sinó com voleu Vos».

És una consideració adequada tant per a la Quaresma com per a l’Advent. La confiança en la voluntat del Pare és la resposta cristiana. I voldria que fos també la meva. Només Déu sap quan i com necessito ser purificat. 

Joan Ferrés Prats(15 des 2019)

VENDRE L’ÀNIMA AL DIABLE

És una pel·lícula nord-americana de fa anys, però no l’havia vist. Es titula El diable vesteix de Prada i tracta d’una noia que ho sacrifica tot com a secretària d’una prestigiosa empresa en la que treballa, una revista de la moda. En un moment donat la jove secretària es queixa a un dels responsables de l’empresa perquè la feina està ensorrant la seva vida personal:

- La meva vida personal penja d'un fil!

- T'estàs unint al club. Succeeix quan fas bé la teva feina. Avisa’m quan tota la teva vida estigui arruïnada. Serà el moment d'un ascens.

M’ha impressionat. I m’ha fet pensar en una frase que també em va impressionar quan la vaig llegir fa uns mesos. És de René J. Dubos, un científic també nord-americà que va morir fa anys. Diu: «És depriment que l’únic mite amb el que l’era moderna hagi contribuït a la civilització sigui el de Faust».

Ja sabeu que en aquest mite un mag, Faust, fa un pacte amb el diable. Durant vint-i-quatre anys el diable li concedirà a Faust tota la informació que necessiti i, passat aquest temps, l’ànima de Faust passarà a ser propietat del diable.

És una trista metàfora de molts comportaments moderns, com el de la jove secretària de la pel·lícula. Durant uns anys vivim embriagats per l’assoliment de l’èxit social o professional, per l’acumulació progressiva de diners, per l’increment de coneixements, per ser més que els altres, per l’accés a tota mena de plaers... fins que al cap dels anys ens adonem –potser quan ja no hi som a temps- que ho hem guanyat tot, però ens hem perdut a nosaltres mateixos.

L’experiència de fe hauria de ser un bon antídot contra la temptació del mite de Faust. La pregària –sobretot en temps d’Advent- és una oportunitat perquè em pregunti si el que em fa viure m’acosta o m’allunya de mi mateix, si m’ajuda o no a estar més a prop de Déu i dels altres, si m’ajuda o no a ser més persona.

Joan Ferrés Prats(8 desembre 2019)

EL PROGRÉS

Els cristians vivim el progrés con una resposta al pla de Déu en la creació. Al setè dia Déu descansà i deixà el món en mans nostres. El progrés és, doncs, per al creient un repte, un compromís, una obligació. Però per això mateix també tenim el deure de ser crítics amb el progrés, d’avaluar si és conforme al pla de Déu.

Aquesta setmana ho he discutit amb un amic en relació amb una de les manifestacions del progrés: el creixement exponencial de les informacions i els coneixements.

Segons els experts, el ciberespai creix a raó de 7 milions de pàgines cada dia. Fa només deu anys la informació existent a tot el món pesava 40 petabytes. Avui pesa un milió de petabytes. En altres paraules, fa deu anys el conjunt pesava com un maduixot madur. Avui pesa una tona i mig. 

Una primera mirada del cristià, compartida amb la majoria de no creients, és d’admiració i satisfacció per aquests avenços. Una segona, complementària, compartida amb una minoria de no creients, és crítica. Cinc segles abans de Crist Publi Siro ja deia: «És savi, no el que coneix moltes coses, sinó el que coneix les coses essencials». És la diferència entre coneixements i saviesa. Fa poc el científic Isasac Asimov deia una cosa semblant: «El més trist de la vida actual és que la ciència guanya en coneixement més ràpidament que la societat en saviesa».

Aquestes denúncies sobre la diferència entre coneixements i saviesa em recorden les paraules de Jesús: «T’enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Lc 10, 21). 

Em pregunto: com a cristià, visc sobretot en la societat del coneixement o en la societat de la saviesa? I és que la fe té molt més a veure amb la saviesa que amb el coneixement.

Joan Ferrés Prats (1 desembre 2019)

PENSAR I SENTIR

Els experts diuen que hi ha el doble de possibilitats que una persona es converteixi en maltractadora si abans ha estat maltractada. Ja fa uns anys vaig tenir una oportunitat de comprovar-ho: durant uns mesos vaig treballar en un centre d’acollida, amb infants difícils, procedents d’entorns familiars i socials  conflictius.

Aquella experiència em va servir per confirmar el que avui diuen els científics que estudien el cervell humà: que les persones no ens movem pel que sabem o pel que pensem, sinó pel que sentim. En altres paraules, que tan sols ens movem pel que sabem o pel que pensem si coincideix amb el que sentim.

Semblaria que les persones que a la seva infància o a la seva joventut han estat maltractades o senzillament no han estat prou estimades, haurien de ser, precisament per això, les que fossin més conscients de la necessitat de l’amor i, en conseqüència, les que estimessin més.

Però les investigacions demostren que no és així. Aquestes persones es tendeixen a moure no pel que saben o pensen (saben que l’amor és important), sinó pel que senten (rancúnia, ràbia, odi, desig de revenja).

Reflexionar sobre aquesta realitat em porta a extreure dues conclusions. En primer lloc, la responsabilitat que saber que com més estimo més contribueixo a què els altres estimin, i si faig que els del meu entorn se sentin malament estic propiciant que facin sentir malament als altres.

L’altra conclusió té a veure amb la meva vida de fe. Si no ens movem pel que pensem o sabem, sinó pel que sentim, em pregunto si a la meva fe hi ha una coherència entre el que penso i el que sento. Si penso que Déu és el més important, Déu hauria de ser també el sentiment més fort a la meva vida.    Només si és el sentiment més fort puc estar segur que és el que mou la meva vida.

Joan Ferrés Prats(24 nov 2019)

L’EVANGELI I LA PAU.

Digueu-me si no és sorprenent llegir seguides totes aquestes cites evangèliques:  «I a la terra pau als homes que Ell estima» (Lc2, 14). «La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau» (Mc5, 34). «La teva fe t’ha salvat. Ves-te’n en pau» (Lc7, 50). «Estimeu els vostres enemics i feu bé als qui us odien» (Lc6, 27). «Deixa que el teu servent se’n vagi en pau» (Lc2, 29). «Quan entreu en una casa, digueu primer: “Pau en aquesta casa”» (Lc10, 5). «Jesús els digué: “Pau a vosaltres”» (Jn20, 19). I els digué: Pau a vosaltres (Lc24, 36). «Els tornà a dir: “Pau a vosaltres”» (Jn20, 21).

I encara: «Tant de bo que en el dia d’avui també  tu haguessis reconegut allò que et donaria la pau» (Lc19, 42). «Us he dit tot això perquè en mi trobeu la pau» (Jn16, 33). «Vés primer a fer les paus amb el teu germà» (Mt5, 24). «Que els vostres cors s’asserenin i no temin» (Jn14, 27). «Us deixo la pau, us dono la meva pau» (Jn14, 27). «Si algú et pega en una galta, para-li també l’altra» (Lc6, 29). «Feliços els qui treballen per la pau» (Mt5, 9). 

Digueu-me si a l’Evangeli hi ha alguna realitat de la que es parli més que de la pau. El sorprenent, però, no és això. El més sorprenent és el contrast entre un evangeli que parla tant de la pau i uns cristians que en parlem tan poc. El més xocant és que no ens hàgim pres la pau com un manament, que no l’hàgim convertit en un component fonamental de la fe cristiana.

A la llum d’aquestes cites evangèliques, sento la necessitat d’incorporar a la meva pregària i al meu examen de consciència l’exigència de ser una persona de pau. Em pregunto: Visc en pau amb mi mateix, amb els altres, amb Déu? Sóc sembrador de pau?

Joan Ferrés Prats(17 novembre 2019)

JESUS I LA LLEI

L'evangeli no deixa mai de sorprendre'm. El d'aquest cap de setmana m'ha fet pensar en la relació de Jesús amb la llei. M'he adonat de sobte que en la seva vida Jesús va tenir molts més problemes amb els responsables de la llei que no pas amb els pecadors que la transgredien. Els enfrontaments més durs els va tenir amb els fariseus i amb els saduceus, les dues sectes que dominaven el Sanedrí, els encarregats de mantenir la puresa de la llei ¡ de les creences.

Varen ser ells els que varen promoure el procés que va desembocar en la mort de Jesús, el punt final d'una relació enverinada, de la que l'evangeli d'aquest cap de setmana n'és una mostra. En la relació dels fariseus i dels saduceus amb Jesús la llei ¡ les creences eren utilitzades com a armes per combatre l'adversari.

Jesús no es va oposar mai a la llei, pero sí que la va relativitzar, la va posar al servei de l'home («No s'ha fet l'home per al dissabte, sinó el dissabte per a l'home»). L'evangeli d'avui ens dona una bona pista sobre com entén la relació amb la llei quan diu que el nostre Déu «no és un Déu de morts, sinó de vius, perque gracies a Ell tots vivim».

Aquest és el sentit últim de la llei: impulsar en nosaltres ¡ en els altres una nova vida. La llei ha de ser alliberadora, potenciadora de la vida. No pot ser opressiva. Sant Pau va dir que «la lletra mata, pero l'esperit vivifica» (2Co 3, 6). I també: «L'amor és la plenitud de la llei» (Gal 5, 14). I sant Agustí va escriure en la mateixa línia: «Estima ¡ fes el que vulguis».

L'actualitat que manté l'evangeli fa que avui m'hagi de preguntar si de vegades la meva fe no té algun tret de la dels fariseus ¡ saduceus, si la meva adhesió a la llei és esterilitzant o vivificant, si grácies a la llei ¡ a les creences soc o no més portador de vida.

Joan Ferrés Prats (10 nov. 2019)

FER I DESITJAR FER

Recordo que quan era adolescent em preguntava amb una certa estranyesa: «Per què hi ha un manament que ens prohibeix robar i un altre que ens prohibeix desitjar els béns dels altres? Per què n’hi ha un que ens prohibeix tenir relacions sexuals fora del matrimoni i un altre que ens prohibeix desitjar tenir-les? Desitjar no és fer! Per què ha d’estar prohibit?».

Hi he tornat a pensar ja de gran, però no en el marc de l’església, sinó en el de la feina. Ara sé que les persones ens anem transformant contínuament a nosaltres mateixos no només a partir del que fem, sinó també a partir del que pensem, del que sentim i del que desitgem. Sé, en concret, que la ment humana utilitza (i, per tant, va reconfigurant) les mateixes àrees cerebrals quan fem una cosa que quan la pensem, la visualitzem o la desitgem.

Un exemple. Si un atleta s’entrena (és a dir, fa exercici físic) de manera reiterada, és evident que millora les habilitats físiques i mentals relacionades amb aquell exercici. Però si reiteradament s’imagina a ell mateix fent amb perfecció un exercici físic, també millora les seves habilitats. Les seves connexions cerebrals es van transformant tant quan fa l’exercici com quan s’imagina que el fa.

Ser conscient d’això és molt important per a l’àmbit de la fe, no només de cara als comportaments negatius, com els dels manaments esmentats, sinó també per als positius, com pot ser la pregària.

En la pregària jo no faig, en el sentit que no actuo físicament.  Però la pregària em va transformant en relació amb tot allò que penso, que sento, que desitjo. Si demano a Déu que m’ajudi a perdonar, surto de la pregària una mica més predisposat a fer-ho. Si li demano que m’ajudi a comprometre’m, en surto una mica més a prop del compromís i de l’acció.

Joan Ferrés Prats (3 nov. 2019)

UN MIRACLE

A l’Eucaristia en la que vaig participar el diumenge passat, una parella, devota de la Mare de Déu de Lourdes, celebrava els cinquanta anys de matrimoni. Una colla de nens i de joves varen llegir les pregàries dels fidels. N’hi va haver una que em va cridar l’atenció de manera especial. Feia així: «Preguem pels més petits. Que la Mare de Déu de Lourdes ens concedeixi el miracle d’acceptar les adversitats».

Em va impressionar. Era una pregària que tocava el cor del misteri pasqual, el nucli de la fe cristiana. I, per altra banda, estava feta amb una cura extraordinària. No hi sobrava ni hi faltava cap paraula. Em va sobtar de manera particular que utilitzessin la paraula «miracle». És que és un miracle que els cristians siguem capaços d’acceptar les adversitats? O el que és un miracle és que siguin capaços d’acceptar-les els més petits?

Trobo que totes dues interpretacions són vàlides i, a més, provocadores. Però encara se m’acut una tercera interpretació, que per mi és la més vàlida i profunda: si acceptem les adversitats, es produeix un miracle. Jesús va acceptar l’adversitat de la creu i es va produir el miracle de la resurrecció. Cada vegada que acceptem amb serenor una adversitat, experimentem el miracle de la transformació, de la vida nova, del creixement interior.

A la meva edat puc afirmar que el millor que m’ha passat a la vida ha estat conseqüència de situacions que en un primer moment em van semblar adverses. Per això, he fet meva aquella pregària: «Mare de Déu de Lourdes, concediu-me el miracle d’acceptar les adversitats».

Per descomptat, acceptar-les em continua costant, però sé que seré capaç de fer-ho si Jesús és per mi no només un model al que vull imitar, sinó sobretot una força interior que m’impulsa a fer-ho.

Joan Ferrés i Prats(27 octubre 2019)

FER FRONT A L’ADVERSITAT

La ciència no para de sorprendre’m. I les casualitats de la vida tampoc. Llegeixo en un diari que els xinesos, en col·laboració amb uns científics holandesos, han fabricat un plàstic que es repara a si mateix. Si el parteixes, es torna a unir tot sol només en deu minuts. També es restaura a si mateix si el ratlles. Està dotat d’uns nano-motors moleculars que li proporcionen una capacitat de resposta positiva a qualsevol alteració del seu estat inicial. La notícia diu que també està en fase de desenvolupament avançat la fabricació d’uns vidres que s’autonetegen.

El mateix dia en què llegeixo aquesta notícia trobo, també a un diari, unes paraules del cardenal Joan Josep Omella en una homilia: «Vivim en una societat capritxosa. Només s'accepta el que agrada, el que produeix sensacions de plaer, i es rebutja tot el que contraria. Això ens porta gent immadura, irritada i irritable, incapaç, per exemple, de prescindir d'un caprici, de conviure bé amb un ancià o d'acceptar amb pau fins i tot una lleu malaltia».

On és la coincidència? Estem progressant moltíssim pel que fa a la ciència i molt poc pel que fa a l’humanisme. Estem aconseguint per a la matèria unes millores que no som capaços d’assumir com a persones. La matèria comença a ser capaç de reaccionar positivament quan els esdeveniments de la vida l’embruten, l’esquerden o la trenquen. Nosaltres no som capaços de tolerar la frustració, de fer front a les adversitats, de regenerar-nos quan la vida sembla que ens vulgui posar a prova.

Aquestes consideracions són encara més interpel·ladores per mi com a creient, perquè jo hauria de tenir encara més actiu aquest motor interior capaç de regenerar-me a mi mateix. Sento que Déu hauria de  ser per mi aquest nano-motor interior que m’ajuda a transformar-me en els moments d’adversitat.  

Joan Ferrés Prats(20 octubre 2019)

GANA DE DÉU

He dedicat tota la meva vida laboral a l’educació, i penso que hi ha molts punts de connexió entre els problemes amb els que es troba l’escola i els que pateix l’església.

Avui se m’ha acudit un exemple d’aquestes coincidències. Els sacerdots, els i les catequistes i els creients en general, igual que els educadors i educadores, tendim a preocupar-nos molt perquè a la gent no els faltin aliments (continguts i valors en un cas, creences i valors en l’altre), però no ens preocupem gaire o gens perquè tinguin gana. I, sense gana, els aliments no serveixen per res.

És un problema seriós per a uns i altres, perquè mestres, capellans i catequistes solem ser més o menys hàbils a l’hora de transmetre continguts, però no excel·lim massa a l’hora de motivar, a l’hora de fer venir gana.

La veritat, però, és que la gent d’escola i la gent d’església no ho tenim gens fàcil. Avui tenim un problema afegit, i és que la gent té tant de tot, la gent està tan saturada de llaminadures de tota mena, que és més difícil que mai que tinguin gana.

Potser ens pot consolar una mica adonar-nos que Jesús ja es va trobar amb aquest problema. Quan el jove ric li va girar l’esquena, Jesús va venir a dir que és normal que els que estan tips de riqueses no tinguin gana d’esperit.

De fet, Jesús només va tenir èxit amb els que tenien gana: amb els que no hi veien, amb els que no hi sentien, amb els que estaven malalts de lepra, amb els proscrits de la societat...

Com a cristià, visc d’alguna manera l’angoixa de no saber com puc contribuir a què els que m’envolten tinguin gana de Déu. Però alhora també em pregunto si a la meva vida hi ha massa llaminadures que m’impedeixen tenir més gana de Déu.

Joan Ferrés Prats(13 octubre 2019)

UNA LLIÇÓ DE FE

Formo part d’una generació de creients que encara podem cantar amb coherència a l’Església aquella vella cançó Deu-me la fe dels meus pares. Cada vegada seran menys els cristians que podran fer-ho, perquè cada vegada n’hi haurà més que hauran rebut la fe en un entorn que no serà la família.

Entre les moltes coses que em varen ensenyar els meus pares en l’àmbit de la fe n’hi ha una que em retorna de tant en tant i que no em deixa d’inquietar. Té a veure amb un dels amics del meu pare. De vegades li comentava que aquella persona em cridava l’atenció perquè era molt generosa, molt atenta, sempre abocada a fer feliços els altres. El pare ho corroborava, afegint tot seguit: «I és una lliçó per a nosaltres, els creients i practicants, perquè aquesta persona no és practicant».

Recordo la lliçó perquè al llarg dels anys he trobat a la feina i a la vida social alguns exemples similars. És una paradoxa. Els creients ens apleguem a l’església de manera regular per compartir la fe en Jesús, per celebrar-la i alimentar-la. I no parem de recordar-nos els compromisos que tenim com a cristians. Però a fora dels murs de les esglésies, sense participar a les celebracions, hi ha persones que ens donen volta i mitja pel que fa al manament central de la fe, el manament de l’amor.

Ja sé que, segons l’Evangeli, el nucli de la fe no és només estimar els altres, és estimar Déu sobre totes les coses i als altres com a nosaltres mateixos. Però la Paraula de Déu ens recorda que si diem que estimem Déu i no estimem als altres som uns mentiders.

Em sembla bé que un cristià tingui una llista de sants i de santes als que resar i en els que es pugui emmirallar, però també em sembla molt fecund com a cristià mirar a fora de l’Església, als no creients i als no practicants: veure-hi tantes persones compromeses i que saben estimar també m’interpel·la i em fa bé.

Joan Ferrés Prats (5 oct 2019)

MONTSERRAT, ESPAI PRIVILEGIAT

Els que participem cada any en el romiatge pensem que Montserrat és un espai privilegiat per gaudir de la natura, per compartir uns dies de pau i serenor amb la família i amb els amics i, sobretot, per propiciar una trobada més intensa amb Déu.

Per què ho pensem? Que Déu no és a tot arreu? Que no és el mateix a tot arreu? Déu sí, però nosaltres no. Nosaltres no som pas els mateixos en un lloc que en un altre. Ho sabem per experiència, i ara la ciència ho corrobora. En una investigació feta a la Universitat de Michigan s’ha demostrat que les persones que havien estat una hora passejant per un parc tenien un estat d’ànim millor, una capacitat de concentració més gran i una memòria de treball superior a les persones que havien estat una hora passejant per un bulliciós centre urbà. L’entorn ens marca, ens condiciona, ens canvia. I saber això és fonamental per gestionar la nostra vida en general, però també la nostra vida de fe en particular.

Jesús ja era conscient d’aquests condicionants. Jesús triava la nit per pregar. La fosca i el silenci l’ajudaven. I, tot i que llavors l’ambient era infinitament més tranquil i menys sorollós que ara, se n’anava al bosc, a la muntanya, a l’hort, al desert. Llocs privilegiats perquè predisposen l’ànima a obrir-se al transcendent. El centre urbà i el soroll ens apropen als homes. La natura i el silenci ens apropen a Déu.

Alguns ens podem considerar afortunats per poder gaudir aquest cap de setmana d’un lloc privilegiat com Montserrat per experimentar Déu. Els altres -i nosaltres mateixos la resta dels dies de l’any- estem obligats a cercar, en la nostra vida quotidiana, llocs i espais privilegiats que ens ajudin a fer present un Déu que és arreu, però que el soroll i el brogit no ens deixen sentir ni experimentar.

Joan Ferrés Prats(29 sep 2019)

DÉU COM A EXPERIÈNCIA

Diu que en un poble hi havia dues persones que es deien igual, Joaquín González. Un era el capellà del poble. L’altre era el taxista. El destí va voler que tots dos morissin el mateix dia. El taxista va morir unes hores abans, va arribar al cel i Sant Pere el va acceptar, concedint-li un lloc de privilegi. El sacerdot va arribar-hi una mica més tard. Sant Pere també el va acceptar, però li va assignar un lloc una mica més modest.

El sacerdot va protestar:

• Jo m’he passat 70 anys de la meva vida predicant, mentre que el taxista conduïa molt malament, posava les persones en perill, pujava a les voreres, xocava sovint...

Sant Pere li va replicar:

• Mira, aquí ens hem acostumat a fer com vosaltres, a avaluar les coses per objectius i resultats. I durant els darrers 25 anys cada vegada que tu predicaves, la gent s’adormia, mentre que cada vegada que ell conduïa, la gent resava.

M’ho puc prendre senzillament com un acudit, però també puc aprofitar el relat per qüestionar-me com a persona i com a cristià. El que em fa cristià no és el fet de pensar en Déu o sobre Déu, sinó el fet de viure experiències de Déu. En el millor dels casos, el sacerdot de l’acudit feia pensar sobre D

éu, mentre que el taxista -ni que fos de manera involuntària- provocava en els seus clients experiències de Déu. No es tracta que Déu sigui un contingut en el meu pensament, sinó que sigui una experiència en la meva vida.

A mi l’acudit em serveix, doncs, per prendre consciència que no sóc cristià quan penso en Déu, sinó quan el converteixo en experiència de vida.

Joan Ferrés Prats(22 setembre 2019)

DÉU ÉS EN EL DOLOR

Cada setmana veiem als informatius imatges impressionants de patiment i mort de persones refugiades tant a Europa com a Mèxic. Aquest patiment m’ha recordat una anècdota històrica. A Alemanya, durant la Segona Guerra Mundial, estava pres en el camp de concentració de Flossenbürg Dietrich Bonhoeffer, un líder religiós alemany que havia treballat en el moviment ecumènic del seu país i que havia participat en la resistència contra el nazisme.

Un dia els guàrdies obligaren tots els presoners a presenciar l'execució de tres condemnats. Davant d’aquell terrible espectacle, algú va xiuxiuejar al costat de Dietrich Bonhoeffer:

- I Déu, on és?

I ell, que era teòleg, assenyalà els penjats que es balancejaven a la llum de l'alba:

- Aquí.

Dies després, va arribar el seu torn. Dietrich Bonhoeffer va ser executat el 9 d’abril de 1945. Només tenia 39 anys.

Els camps de  concentració nazi varen ser un dels escenaris més macabres pel que fa a la posada en escena del costat fosc i cruel de l’ésser humà, però la història de Dietrich Bonhoeffer connecta aquesta tràgica realitat amb l’experiència pasqual. Des de la fe no tenim cap resposta intel·lectual al problema del dolor, no podem comprendre el perquè del patiment de tantes persones, però tenim una resposta vital: Déu el va voler assumir a través de Jesús.

A partir d’aquell moment, Jesús és present en tots i cadascun dels patiments humans, i la consciència de la seva presència ens hauria de recordar que el dolor i la mort només són passos envers la Vida. Alhora, la consciència de la presència de Jesús en les persones que pateixen ens hauria d’empènyer als creients a lluitar contra totes les situacions d’injustícia, de dolor i de misèria.

Joan Ferrés i Prats (15 setembre 2019)

NO TINC TEMPS

Per mi l’inici d’un  nou curs, d’una nova temporada ve a ser com l’inici d’un nou any: una invitació a reflexionar sobre el temps, a avaluar com l’utilitzo, a fer propòsits d’esmena sobre aquelles realitats a les que crec que hauria de dedicar més temps del que els dedico.

Aquests dies, a més de l’inici del curs, també m’ha empès a pensar en el temps el fet que he hagut de viure l’experiència d’una mort sobtada en una família amiga (la mort obliga a pensar en la vida i en la dedicació del temps). I encara m’hi ha empès més el fet casual que, tornant del funeral, vaig topar amb una cita sobre el temps, una cita d’Alexandre R. Vinet, un teòleg suís del segle XIX: «El temps no es composa només d’hores i minuts. També d’amor. Tenim poc temps quan tenim poc amor».

Li he donat moltes voltes i trobo que és una cita meravellosa. I provocadora. Serveix per desemmascarar les nostres mancances i contradiccions. Sempre trobem temps per a allò que realment estimem. I a l’inrevés. Més enllà dels horaris de feina -que estem obligats a complir-, el temps és un bon termòmetre per detectar quines són les nostres febres. Podríem parafrasejar el vell refrany i dir: «Digues per a què tens temps i et diré què estimes».

Mirant-ho des de la perspectiva de la fe, jo em puc dir a mi mateix que estimo molt a Déu, però si no trobo prou temps per a la pregària, és senyal que no l’estimo prou. Jo em puc dir que estimo molt els altres, però si no trobo temps per atendre’ls en les seves necessitats és senyal que m’estic enganyant.

Segur que durant aquest nou curs que ara comença diré moltes més vegades de les que voldria: «És que no tinc temps!» Ara em sento obligat a revisar aquesta excusa a la llum de la cita de Vinet: «El temps és fet d’amor».

Joan Ferrés i Prats(  8 setembre 2019)

EXTREMA DRETA I RELIGIÓ

Us he de confessar, com a cristià convençut que sóc, que les imatges més estimulants i gratificants que he vist aquesta setmana en els mitjans informatius són les d’un frares i unes monges arrestats i emmanillats per la policia als Estats Units. Perquè?

Considero que un dels problemes polítics i socials més greus i inquietants dels darrers temps al món occidental és el creixement -sembla que imparable- dels partits d’extrema dreta. Em preocupa com a creient perquè vénen equipats amb una forta càrrega de feixisme, autoritarisme, racisme i xenofòbia, i s’aprofiten de les pors i del desencís que estan provocant els partits tradicionals per anar guanyant terreny.

Però encara hi ha una cosa que trobo més inquietant, i és el fet que aquests partits polítics es presentin de vegades amb la religió com a distintiu, es venguin a ells mateixos com a garants dels valors tradicionals de la religió. En definitiva, que s’aprofitin de la religió per anar-se imposant.

Ho trobo lamentable perquè pot ser que aquests partits connectin amb alguns aspectes accidentals de la fe cristiana, però hi estan a les antípodes pel que fa al que és substancial, al nucli de la fe.

M’ha agradat veure les imatges de frares i monges arrestats perquè protestaven contra una política d’extrema dreta que comporta el maltractament als refugiats de la frontera mexicana, perquè protestaven contra les vexacions a dones i a nens, contra una política discriminatòria envers els menys afavorits. Aquestes imatges col·loquen l’església on hauria de ser sempre, en el compromís amb els desheretats, en el seguiment de l’exemple del bon samarità.

Joan Ferrés i Prats (28 juliol 2019)

EL VALOR DE LES COSES PETITES

L’estiu passat, ara fa un any, érem a una platja de Tarragona. Em varen cridar l’atenció tres dones de mitjana edat. Anaven amb banyador, però no es banyaven. Cadascuna duia una bossa a la mà. Xerraven tranquil·lament, mentre anaven recollint tota la brossa que trobaven a la sorra: llaunes, papers, deixalles de tota mena.

Si voleu, és una situació ben trivial, ben senzilla, però us asseguro que em va impactar. És una anècdota que em ve al cap de tant en tant. Em va fer pensar en la importància de les coses petites. Em va recordar aquella sentència popular que diu: «Per un clau es va perdre una ferradura, per una ferradura un cavall, per un cavall un general i per un general una batalla».

Vaig pensar que segurament aquelles dones dormirien més bé a la nit. No hi ha res que ompli més el cor que la consciència que, gràcies a mi, el món és una miqueta millor, una mica més net, més just, més amable.

De vegades no fem res a la vida perquè pensem que els problemes al món són massa grans, ens desborden. I ens equivoquem. Aquelles dones em van fer pensar en la paràbola evangèlica del gra de mostassa. És la més petita de totes les llavors, però s’acaba convertint e un arbre frondós. També les nostres bones obres poden ser senzilles: un somriure, un favor, un detall que demostri interès sincer pels altres... Encara que semblin insignificants, estem construint amb elles el regne de Déu, un món una mica millor.

Amb aquest escrit vull tornar a aquelles dones anònimes el favor que em van fer. Em van ajudar a prendre consciència que només les ànimes grans són capaces de valorar el que és senzill. I els actes senzills són els que estem cridats a practicar en el dia a dia. Déu és present en aquests actes.

Joan Ferrés i Prats(21 juliol 2019)

APRENDRE A SER UN BON SAMARITÀ

Els científics que estudien el cervell han descobert que la ment humana es modifica pel sol fet de pensar, d’imaginar. Ja sabíem, per exemple, que un esportista millora les seves habilitats físiques exercitant-les, entrenant-se. Ara sabem que també les millora pensant-les, visualitzant-les, imaginant-se fent els exercicis, perquè això predisposa la seva ment per quan arribi el moment de l’acció. Per tant, ens transforma no només el que fem, sinó també el que pensem.

Què té a veure això amb la fe i l’Evangeli? Molt més del que pensem. Als Estats Units han fet un experiment amb nens de quatre anys. Només els nens d’algunes escoles bressol van fer cada dia un exercici del que s’anomena meditació de bondat, consistent a desitjar el millor per a un mateix i per als altres, sobretot per a aquells companys i companyes amb els que s’havien enfadat.

Passats uns mesos, tots els nens havien de triar si compartirien un premi amb el seu millor amic, amb un nen desconegut, amb el nen que els agradava menys o amb un que semblava malalt. Doncs bé, entre els nens que havien practicat la meditació de la bondat n’hi va haver molts més que varen compartir el premi amb el nen malalt o amb el que els agradava menys.

Tot això és molt important, perquè l’Evangeli d’aquest cap de setmana ens diu que el resum de la Llei, allò pel que serem jutjats, no és ni el compliment del precepte dominical ni el sisè manament. Serem jutjats per l’amor, per deixar de resar si cal per tal d’ajudar el necessitat.

Estimar no és fàcil. Comptem, però, amb la força de l’Esperit. I sabem que la meditació i la pregària ens poden ajudar. Si els esportistes que visualitzen un exercici es predisposen a fer-lo més bé, meditar i pregar demanant perdó, pregar pels enemics o pels que no ens cauen bé, pregar pels necessitats ens predisposa a estimar cada vegada més, a ser cada vegada més bon samaritans. 

Joan Ferrés i Prats(14 juliol 2019)

MOURE’S O FER CAMÍ

En la novel·la de fantasia Les aventures d’Alícia en el país de les meravelles, de Lewis Carroll, hi ha un diàleg breu però molt suggerent:

«- Podria dir-me, si us plau, quin camí he de prendre des d'aquí? -va preguntar Alícia.

- Això depèn en gran manera d’on vulguis arribar -va respondre el Gat de Cheshire.

- No m'importa gaire el lloc -va insistir Alícia.

- Doncs llavors no importa el camí que prenguis -va contestar el Gat de Cheshire».

Encara que pugui semblar un diàleg absurd, trobo que m’interpel·la com a creient. Sé que Jesús és el camí. Es va definir així a l’Evangeli. Però un camí només fa servei quan es té molt clar on es vol arribar. Quan no es tenen metes a mig o a llarg termini, o quan es tenen però es viu com si no se’n tinguessin, quan a la pràctica un es deixa dur i es limita a anar fent, no cal un camí.

Jo com a cristià tinc molt clares les meves metes. Tot i així, hi ha dies en els que l’immediat em desborda i visc com si no en tingués. Perdo el sentit de camí, de meta, d’objectiu últim. Em deixo dur per les circumstàncies. Vaig fent.

Aquests dies, a la pregària de la nit, m’adono que he fet com aquells infants esvalotats que no han parat de córrer però no han anat enlloc. M’ha faltat donar sentit a tot el que feia.

Jesús és la Vida i alhora és el Camí que porta a la Vida. La pregària i la meditació m’han d’ajudar perquè el dia a dia de la meva vida estigui cada vegada més incorporat en el camí de Jesús.

Joan Ferrés i Prats(7 juliol 2019)

LA VIDA ESTÀ MAL DISSENYADA?

M’ho diu una persona gran, que està tenint una vellesa difícil: la vida no està ben dissenyada, el guió de la vida ha estat escrit per un professional poc qualificat, només a un mal professional se li acudiria posar en el darrer acte de l’obra de la vida l’etapa de la vellesa, amb totes les xancres i limitacions que comporta, i amb la mort com a final. 

Aquesta persona considera que seria millor començar la vida (si és que calgués) per les xacres de la vellesa i, al final, amb l’experiència que s’hauria anat acumulant, poder fruir intensament de la vitalitat de la infància i de la joventut.

Jo li dic que no tinc arguments per justificar el guió que ens ha tocat interpretar. Penso que l’únic que puc fer com a persona és acceptar les coses com són (ja que ningú no les pot canviar) i, com a creient, intentar donar-los un sentit.

I el sentit que els intento donar té a veure amb un dels misteris centrals de la fe cristiana: l’encarnació. A cada naixement, com en el naixement de Jesús, celebrem que l’esperit s’integra amb la carn, que l’esperit es fa matèria. A partir d’aquí, tota la vida (i tota vida) ve a ser com un joc dialèctic entre la matèria i l’esperit.

Doncs bé, intento donar sentit al fet que la vellesa i la mort estiguin al final de l’obra com una invitació per part de Déu a concedir cada vegada més importància a l’esperit per sobre de la matèria, a valorar cada vegada més l’interior per sobre de l’exterior. Déu m’invita a viure el progressiu deteriorament del cos com una oportunitat perquè creixi cada vegada més en l’esperit. I, en aquest context, l’acceptació de la mort seria l’obertura total a una nova dimensió, a una nova vida, que no necessita el suport de la matèria. 

Joan Ferrés i Prats(23 juny 2019)

PAU A VOSALTRES

És capvespre. Les tenebres comencen a dominar-ho tot. Les portes estan ben tancades, com passa sempre que es té por. En aquest entorn tan poc gratificant, Jesús arriba i diu: «Pau a vosaltres». I torna a dir: «Pau a vosaltres».

Fa temps que em pregunto estranyat per què Jesús parlava tant de pau i, en canvi, els creients en parlem tan poc. A totes les manifestacions de Jesús ressuscitat es fa una crida a la .pau, entesa no només com el contrari de la guerra o de l’odi, sinó també com el contrari de la por.

Tothom qui ha conegut algun home o dona tocat per Déu (Teresa de Calcuta, el Pare Pío, el bisbe Casaldàliga) sol fer referència a la serenitat i la pau que transmeten. La pau interior és l’objectiu de totes les tradicions contemplatives, des dels Pares del desert i els místics cristians fins al Dalai Lama o els monjos del Tibet. Tots irradien pau, serenor, amabilitat. Si Jesús insisteix en la pau, és perquè és el signe del creient, el fruit de la fe, de la vida amb Déu.

Els professionals de l’educació saben molt bé que no hi pot haver progrés sense una avaluació contínua, sense fer el que els cristians anomenàvem abans un examen de consciència continu. Doncs bé, per què els cristians ens avaluem de tantes coses i no de la pau?

Quan jo ho faig, m’adono que no estic prou en pau amb els altres ni amb mi mateix i que, en conseqüència, no estic prou en pau amb Déu. M’adono, en definitiva, que estic més a prop dels deixebles al capvespre, a les fosques, tancat i ple de pors, que dels homes i dones de Déu que estan plens de pau i de serenor.

Però també m’adono que compto amb l’alè de Jesús ressuscitat i amb la presència de l’Esperit. Només ells em poden donar la força necessària perquè hi hagi cada vegada més pau en el meu interior, perquè s’hi faci la llum, perquè sigui capaç d’obrir les portes i venci les pors.

Joan Ferrés i Prats(8 Juny 2019)

to >>

EL FUTUR ÉS DE LES DONES... I DE L’EVANGELI

Durant molts segles a la nostra cultura les dones han estat socialment invisibles. La historia de la humanitat es va escriure sense elles. Semblava que eren irrellevants, que no aportaven res significatiu. Ara, però, la historia és a punt d’escriure la revenja. El futur de la humanitat serà escrit per les dones.

En el segle XVIII, en plena era industrial, les màquines van fer el primer pas per demostrar que els homes no feien falta. Fins a aquell moment els homes s’havien imposat a les dones perquè eren més forts que elles, i de sobte les màquines demostraven que eren més fortes que els homes. Les màquines feien millor que ells les feines físiques.

Llavors els homes es van refugiar en les tasques de la ment. Es varen imposar a les dones perquè suposadament eren superiors en l’ús de la intel·ligència racional. També en aquest àmbit avui els estan guanyant les màquines. Els ordinadors són millors que els homes per a aquests tipus de feines. Les fan de manera molt més ràpida i eficient.

En el futur, doncs, segons els experts, a les persones només ens quedaran les feines que tradicionalment han estat reservades a les dones, les que demanen intel·ligència emocional, empatia, connexió humana: les cures, l’educació, la infermeria, els treballs socials, l’atenció a la gent gran, la psicologia, els treballs socials...

Analitzant aquesta nova situació des de la perspectiva de la fe, arribem a una conclusió paradoxal, perquè tradicionalment l’Església ha contribuït força a la invisibilització de la dona i, en canvi, resulta que els valors femenins són precisament els més evangèlics.

En definitiva, per mi com a creient és important descobrir que els valors del futur són els valors femenins i, sobretot, que són els valors més evangèlics.

Joan Ferrés i Prats(2 juny 2019)

LA RIQUESA DE LA PREGÀRIA

Fa dies, en una conversa informal sobre temes de fe, la meva filla gran em va preguntar com resava. Li vaig dir que habitualment no recorria a pregàries fetes i que en aquesta època de la meva vida m’estimava més convertir en pregària la meva situació personal de cada moment, posar-la davant Déu i deixant-me dur.

La meva filla em va contestar que a ella li agradava més fer una pregària estructurada. Cada vegada que es posava davant Déu intentava que hi hagués presents quatre tipus de pregària: la d’acció de gràcies, la de penediment (de demanar perdó), la de petició pels altres i la de petició per a ella mateixa.

Em va deixar pensatiu. I, a mida que li anava donant voltes, em va convèncer de la necessitat d’una certa estructura i varietat en la pregària. Penso que és bo convertir en pregària l’estat d’ànim del moment, de manera espontània, però ara també estic d’acord que una certa estructura em pot fer molt de bé.

És bo que doni gràcies a Déu quan em sento feliç i sembla que tot em va bé, però també és bo fer-ho quan les coses van maldades i no faria res més que demanar. Obligar-me a donar gràcies en aquells moments m’ajuda a adonar-me que tinc molts motius per estar agraït, que Déu continua sent present a la meva vida fins i tot quan penso que no hi és.

És bo que demani perdó quan sóc conscient que no he fet bé les coses, però obligar-me a fer-ho quan no em surt de manera espontània m’ajuda a prendre consciència que sempre hi ha aspectes en la meva vida que hauria de millorar.

Obligar-me a resar pels altres de manera sistemàtica m’ajuda a fer-me sensible a les seves necessitats. I obligar-me a resar per mi mateix m’ajuda a reconèixer que només amb la força de Déu puc arribar on jo sol no arribo.

En definitiva, estic agraït a la meva filla perquè una pregària variada enriqueix la meva vida: estant a prop de Déu, estic més a prop dels altres i de mi mateix.

Joan Ferrés i Prats(26 maig 2019)

LA VIDA I LA MORT

Llegeixo a un diari que al Japó hi ha un bar singular, molt original. Està situat a l’est de Tokio i ofereix als seus clients un producte sorprenent: taüts. El que el fa encara més singular aquest bar és que els taüts no són per quan el client hagi mort sinó per quan està viu.

El servei al client consisteix a oferir-li l’oportunitat que faci de manera conscient l’experiència que algun dia tots farem sense consciència. Els clients paguen per poder estar-se cinc minuts a l’interior d’un fèretre, en el marc d’una reflexió sobre la mort.      

La notícia m’ha recordat que, quan érem petits, als salesians, una vegada al mes fèiem el que es deia Ejercicio de la buena muerte. Era una meditació bastant llarga en la que s’evocava -de manera una mica truculenta, és veritat- el moment en el que seríem en el llit de mort. 

Em resulta curiós adonar-me que de vegades, a les trobades amb companys de l’època, criticàvem aquella experiència -dient que era macabra i passada de moda-i ara a algú se li hagi acudit convertir-la en un negoci. I si funciona com a negoci és perquè hi ha gent que sent la necessitat de fer aquesta experiència.

Algú va dir que la mort és com el verb que les llengües germàniques col·loquen al final de la frase i que dona sentit a tot. Vist així, reflexionar sobre la mort és la millor manera de viure la vida amb més plenitud i consciència. I això val per tothom, però encara més per als cristians.

Efectivament, el nucli central de la nostra fe és l’experiència pasqual, i aquesta experiència és un pack que inclou la vida i la mort. Només podem donar sentit ple a la nostra vida assumint la mort, fent-la conscient.

Joan Ferrés i Prats( 19 maig 2019)

ENTRANYABLE

Permeteu-me que avui comenci l’escrit amb un comentari extret de la meva vida personal. Fa uns anys, en acabar el funeral del meu pare, una persona amiga se’m va acostar i em va dir: «Era una persona entranyable». La paraula em va arribar molt endins, i des de llavors és una de les que cotitzen més alt en el meu vocabulari. Té per mi una gran força: una realitat entranyable és una realitat que t’arriba a les entranyes i, per això mateix, li tens un gran afecte.

Disculpeu-me, però m’ha vingut al cap aquest terme en meditar el passatge de l’evangeli d’aquest cap de setmana. És un evangeli entranyable, perquè ens mostra un Jesús entranyable i un Déu entranyable.

És un passatge molt breu, però amb una força extraordinària. En poques línies Jesús ens presenta dues grans metàfores, la del pastor que estima les seves ovelles i la del pare que estima els seus fills. Dues metàfores profundament arrelades a la vida quotidiana d’aquells als que Jesús es dirigia.

El bon pastor se sent en sintonia total amb les seves ovelles. El Pare es confessa totalment abocat als seus fills. Cap ovella no es perdrà, perquè Jesús garanteix que en té cura. Cap fill no s’hauria de sentir insegur perquè el Pare li garanteix el seu amor. Jesús i el Pare són un, i el sentit i la força de les nostres vides provenen de sentir-nos un amb ells.

Penso que la meditació d’aquest evangeli em pot servir com a termòmetre per mesurar el nivell de la meva fe. Només em puc considerar cristià si per mi Crist és una realitat entranyable, si sento Déu com un Pare entranyable. Només si sento que Déu Pare i Jesús m’arriben a les entranyes puc estar segur que la meva fe és prou viva.  

Joan Ferrés i Prats(12 maig 2019)

EL TÚNEL

Acabo de llegir els resultats d’un experiment científic que m’ha fet pensar en l’experiència pasqual. Diu que unes rates de laboratori varen ser entrenades perquè aprenguessin que cada dia tenien dues hores per menjar a la seva gàbia un pinso gens gustós, sec i premsat, i que només un dia a la setmana se’ls obria una porta que donava a un túnel de 16 metres, al final del qual hi havia un menjar molt més dolç, sucós i saborós, que podien menjar també durant dues hores. Habitualment les rates menjaven molt a la gàbia, però el dia en què se’ls obria la porta del túnel s’estimaven més recórrer els 16 metres per accedir al menjar més desitjable.

Una vegada ho havien après, va començar l’experiment pròpiament dit. El dia de la setmana en què se’ls obria la porta del túnel, la gàbia estava a una temperatura més confortable que mai i, en canvi, el túnel estava a quinze graus sota zero i amb unes fortes turbulències de vent. Això no obstant, aquells dies les rates preferien el menjar que hi havia al final del túnel. Menjaven menys que els altres dies, perquè es veien obligades a menjar una mica, tornar a la gàbia per refer-se, tornar a creuar el túnel, menjar una mica més... I arriscaven la seva vida, perquè mostraven signes de congelació. Però s’estimaven més córrer el risc.

Què té a veure tot això amb la Pasqua? De vegades els cristians oblidem que l’esforç no és el contrari del desig, sinó ben bé al contrari: com més desitgem una cosa, més esforç invertim per assolir-la.

Aplicat a l’àmbit de la fe, l’experiment científic ens ensenya que només creuarem el túnel si Crist és prou important per a nosaltres. Només si desitgem molt la vida que ens porta Crist ressuscitat serem capaços d’abraçar la seva creu.

Joan Ferrés i Prats( 5 maig 2019 )

L’ALEGRIA PASQUAL

Fa dies vaig llegir el testimoni d’un empleat de banca que, ja fa uns anys, se’n va anar a treballar a l’Índia amb la Mare Teresa de Calcuta. Primer va demanar un temps d’excedència de la feina, però finalment ho va deixar tot per dedicar-se als més necessitats. Aquell home deia que una de les coses que li havia impressionat més del contacte amb aquella dona era que es tractava d’una persona profundament feliç.

A algunes persones els resulta difícil d’entendre que es pugui ser feliç dedicant-se a un tipus de feina com la que feia la Mare Teresa de Calcula. Potser perquè són persones que no coneixen cap més alegria que la que prové d’ haver guanyat uns diners o de poder comprar un cotxe.

Hi ha, en efecte, diferents tipus d’alegria, diferents nivells d’alegria. Des de les més superficials (les que apareixen reflectides als anuncis publicitaris) fins a les més profundes. Referint-se a aquestes últimes, un pensador espanyol va escriure que l’alegria autèntica prové d’un dolor vençut. L’escriptor indi Rabindranath Tagore ho deia d’una manera més poètica: “Dormia i vaig somiar que la vida era alegria. Em vaig despertar i em vaig adonar que era servei. Em vaig posar a servir i vaig descobrir que el servei era alegria”.

És sabut que el lema de la vida de Beethoven era precisament “Pel dolor a l’alegria”. Aquesta capacitat de fer néixer l’alegria del dolor potser és una exclusiva dels grans homes, de les grans personalitats. Jesús entre elles i per sobre de totes elles.

En qualsevol cas, aquestes grans personalitats connecten, de vegades sense ser-ne conscients, amb el misteri Pasqual. L’alegria cristiana, com l’alegria d’aquestes grans personalitats, prové del dolor assumit, del dolor vençut.

Joan Ferrés i Prats(28 abril 2019)

EL PLOR I LA LLUM

Vaig parlar fa unes setmanes del poeta castellà León Felipe. No me’n puc estar de compartir amb vosaltres uns altres versos d’aquest poeta que aquestes setmanes de Quaresma m’han estat ajudant a entendre i a viure amb més sentit i amb més intensitat el misteri pasqual.

En el conjunt de la seva obra poètica León Felipe va parlar sovint de la relació dialèctica entre el plor i la llum. La presa de consciència que “tus ojos son las fuentes/ del llanto y de la luz” va portar León Felipe a establir entre el plor i la llum una relació de fortes ressonàncies bíbliques:  “Ganarás el pan con el sudor de tu frente y la luz con el dolor de tus ojos”.

León Felipe tenia clar que a hores d’ara vivim en el plor, però que el nostre destí és la Llum: “Lo primero fue el llanto/ y estamos en el llanto./ Porque aún no ha dicho el Verbo:/ «Que el llanto se haga luz»”.

Tot i l’esperança de la llum, les situacions de plor, de dolor, ens desesperen. León Felipe, com Job i Jesús, es rebel·lava davant d’elles. “¿Para qué sirve el llanto?/ Si no es para comprarte la luz,/ ¿para qué sirve el llanto?”. “Tuya es la luz,/ ¡pero el llanto es mío!/ ¡Yo puedo gritar,/ yo puedo llorar,/ yo puedo ofrecer mi llanto,/ todo mi llanto,/ por la luz,/ por una gota de luz!”

Avui, diumenge de Pasqua, celebrem la Llum, però  som conscients que només hi hem pogut arribar a través del plor: “Solamente nos salvarán las lágrimas”. I en un altre moment: “Toda la luz de la tierra la verá un día el hombre por la ventana de una lágrima”.

Passada la Pasqua, seguirem en la vall de llàgrimes fins que arribem a la Pasqua definitiva: “Luz, cuando mis lágrimas te alcancen, la función de mis ojos ya no será llorar, sino ver”.

Joan Ferrés i Prats(21 abril 2019)

En la veïna població de Sant Boi de Llobregat, en la parròquia de Sant Baldiri, el llavors arquebisbe de Barcelona, Cardenal Dr. Narcís Jubany s’hi feia present per ordenar de prevere un jove diaca, fill de Corbera, de 26 anys. Era a mi qui l’Església cridava a servir-la en el ministeri del presbiterat. Juntament amb mi un altre jove, fill de Sant Vicenç i veí de Corbera i bon amic meu, rebia el diaconat... era en Josep M Fisa i Bosch.

Començava un camí a Sant Boi que ha anat fent un recorregut, fins el dia d’avui, de 45 anys passant per un munt de parròquies: de vicari a Santa Perpètua, Polinyà i després Sant Pere de Rubí. Al cap de 2 anys de vicari de Rubí, en aquesta mateixa ciutat vaig ser rector de Santa Maria, una parròquia tot just acabada d’estrenar. Al cap de 5 anys vaig ser nomenat rector de Sta. Maria de Piera, i també arxiprest. Al cap de poc més de 6 anys, a inicis del 1991, vaig ser traslladat a Sant Just Desvern on hi vaig ser 16 anys i mig. Allí vaig exercir també d’arxiprest i més tard, el 2004, tot just estrenada la nova diòcesi de Sant Feliu de Llobregat vaig ser nomenat pel bisbe Agustí Cortés Soriano, Vicari episcopal de la Vicaria anomenada del Llobregat, exercint aquest càrrec diocesà per espai de 10 anys. Després se’m donà una altra responsabilitat diocesana: Delegat episcopal de Càritas diocesana, responsabilitat que exerceixo fins el dia d’avui. El 2007 sóc nomenat rector de Sant Llorenç (la Catedral) de Sant Feliu de Llobregat. Al cap de dos anys rector de St. Mateu de Vallirana i estant allí m’arribà el nomenament de rector de Sant Joan d’Olesa de Bonesvalls, càrrec que vaig compartir amb el de rector de Vallirana. Finalment, a la tardor del 2015 vaig venir a Sant Vicenç màrtir, i, a més, se’m nomenà arxiprest, i al cap d’un any se m’afegia la responsabilitat de rector de Sant Josep de Sant Vicenç dels Horts.

Aquesta llarga llista pot resultar poc interessant i avorrir a més d’un. Tampoc no m’és motiu d’orgull... A mi m’és ocasió de donar gràcies a Déu, demanar perdó per les vegades que no he sabut estar a l’alçada del meu ministeri, i demanar que perseveri en mi la gràcia que vaig rebre per la imposició de les mans aquell 7 d’abril. I oferir-me novament, per si encara pot ser útil el meu ministeri entre vosaltres. Gràcies i pregueu per mi.

CANÇÓ MARINERA

M’ha fet il·lusió ensopegar amb uns versos que m’havien fascinat quan era jove i que havia oblidat del tot. Els va escriure el poeta castellà León Felipe, que va viure molts anys exiliat a Mèxic. El poema es titula Canción marinera. Fa molts anys el va convertir en una cançó el cantautor extremeny Luis Pastor.

El poema fa així: “Todos somos marineros/ que saben bien navegar./ Todos somos capitanes,/ capitanes en la mar./ Todos somos capitanes/ y la diferencia está/ sólo en el barco en que vamos/ sobre las aguas del mar”.

Són metàfores molt potents i suggeridores, també  per a nosaltres com a cristians. Viure és com navegar per un oceà.  Tots tenim el nostre propi vaixell, del que Déu ens ha fet alhora mariners i capitans. Nosaltres el conduïm i decidim en quina direcció el fem anar. Aquí hi ha una crida a un primer nivell de meditació: Estic fent camí? Tinc clar el destí o vaig fent tombs? Cap a quin port em dirigeixo? Estic encertant el camí?

La segona part del poema és encara més intensa. Fa així: “Marinero, marinero,/ marinero, capitán,/ que llevas un barco humilde/ sobre las aguas del mar./ Marinero, capitán.../ no te asuste naufragar,/ que el tesoro que buscamos, capitán,/ no está en el seno del puerto,/ sino en el fondo del mar”.

Són uns versos amb una forta ressonància pasqual. Em passo la vida cercant un tresor, i resulta dur descobrir que cal naufragar per trobar-lo. No és estrany que em facin por els naufragis. També li feien por a Jesús. Però només el naufragi em permet accedir al fons del mar, on hi ha dipositats els tresors. No trobaré mai cap tresor si em quedo a port. Només puc arribar a la Pasqua acceptant el naufragi de la creu.

Joan Ferrés i Prats(31 març 2019)

EL PERDÓ

La paraula perdó té molta connexió amb la paraula amor, no només perquè no hi pot haver amor sense perdó ni perdó sense amor, sinó també perquè són paraules que amaguen un parany, paraules que en la vida quotidiana usem de vegades de manera enganyosa.

Potser l’exemple més clar el trobem en una coneguda expressió que s’utilitza sovint: “Perdono, però no oblido”. La veritat és que, si no oblido, no perdono. Si dic que “perdono, però no oblido”, estic enganyant els altres i m’estic enganyant a mi mateix.

Més paranys. També resulten contradictòries algunes excuses que posem per justificar el fet que en alguns casos ens costi perdonar: “És que me l’ha fet molt grossa”. Si no me l’hagués fet grossa, no caldria perdonar. Només hi pot haver perdó quan hi ha motius per no perdonar. En això rau la dificultat i alhora la grandesa del perdó.

I és que hi ha diferents maneres de reaccionar quan hem patit alguna mena d’agressió o d’ofensa: la venjança, l’odi, el ressentiment... Cap d’aquestes respostes no guareix la ferida provocada per l’agressió. Al contrari, la fan encara més gran i més duradora. Només el perdó guareix, allibera i sana, tant a la persona ofesa com a la que ha ofès.

El perdó és en el cor de la fe i en el cor de la Quaresma: perdonar al germà i ser perdonat per Déu. “Perdona’ns com nosaltres perdonem”. Com a cristià estic obligat a perdonar no una ni set vegades, sinó setanta vegades set, i ho haig de fer perquè estic convençut que Déu tampoc no posa límits a perdonar-me.

Ara bé, una cosa és que hagi de perdonar i una ben diferent és que de vegades em costi fer-ho, que en alguns casos em senti incapaç de fer aquest pas. Llavors disposo del do de la pregària. Pregar per les persones que m’han ofès em pot ajudar a perdonar. Com em pot ajudar el fet de demanar a Déu que m’ajudi a arribar on jo tot sol no soc capaç d’arribar.

Joan Ferrés i Prats(24 març 2019)

NO CAURE EN LA TEMPTACIÓ

Meditant l’Evangeli d’aquest cap de setmana entorn a les temptacions que va patir Jesús, m’ha vingut al cap una frase enginyosa del filòsof francès Jean-Paul Sartre. Deia: “El paper dels predicadors consisteix a temptar als dolents amb el bé”.

Segons el diccionari, temptar consisteix a “posar a prova”, i resulta reconfortant veure que Jesús va ser posat a prova com ho som nosaltres. Però el diccionari també diu que temptar és “induir o tractar d’induir algú a alguna cosa, especialment dolenta”. En aquest sentit, segons els pensador francès, quan som induïts al mal, només ens en podem sortir si en el nostre interior té més força el que ens indueix al bé.

És el que observem en les temptacions de Jesús tal com les relata l’Evangeli. El diable el vol induir a utilitzar Déu en benefici propi: “Demana que les pedres es converteixin en pans”. El vol induir a moure’s pel poder i la glòria: “Et donaré l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes”. I el vol induir a l’èxit fàcil i a l’ostentació: “Tira’t daltabaix que Déu et recollirà”.

Jesús se’n surt perquè en el seu interior hi ha unes forces del bé que tenen més pes que aquelles que l’inciten al mal: s’alimenta de la Paraula viva de Déu, el Pare dóna tant de sentit i plenitud a la seva vida que no necessita l’ostentació, el poder, l’èxit i la glòria.

En l’inici del temps litúrgic de la Quaresma penso que en el camí de la meva conversió no haig de posar l’accent en la privació o la renúncia de tot allò que pot ser per mi una temptació cap al mal, sinó que més aviat haig de reforçar el pes del que em tempta cap al bé.

La garantia més segura per no caure en la temptació del mal és aconseguir que em tempti molt més el fet de sentir-me estimat per Déu, d’experimentar la plenitud de la vida que Ell m’ofereix.

Joan Ferrés i Prats(10 mnarç 2019)

EL CIRCUIT DEL PLAER

Vaig parlar ara fa una setmana en aquest Full d’unes investigacions científiques que demostren que la cerca del plaer i l’evitació del dolor constitueixen el fonament biològic del nostre ser.

Casualment aquesta mateixa setmana he llegit unes declaracions coincidents de dos científics procedents de dos països diferents, d’Alemanya i dels Estats Units, entorn a aquest mateix tema.

Fent una síntesi de les dues declaracions diríem que en el cervell humà l'altruisme, la meditació i Beethoven activen el mateix circuit del plaer que el menjar, el sexe o l'heroïna.

Què volen dir amb aquestes paraules? Doncs que el cervell humà té un únic circuit dedicat al plaer, a la recompensa. Quan naixem, les àrees del plaer i de la gratificació del nostre cervell només estan connectades biològicament, és a dir, de manera automàtica, amb realitats com el menjar o el sexe. Però al cap d’uns quants anys, hi ha algunes persones que hi han afegit connexions amb realitats com les drogues i n’hi ha d’altres que hi han afegit connexions amb realitats com la meditació o Beethoven.

Vénen a dir que tots ens movem per la cerca del plaer i que el que ens diferencia a unes persones de les altres és el tipus de plaer que ens mou. Per exemple, alguns només han conegut a la vida el plaer de rebre. Altres han arribat a experimentar el plaer de donar, i això els aporta un plus en el seu creixement personal i en la seva vàlua com a persones.

Aquestes consideracions toquen el cor de la nostra experiència com a creients.  Som creients precisament perquè hem experimentat que trobem en Déu el màxim plaer, la nostra màxima gratificació, la nostra plenitud com a persones. Som creients perquè d’alguna manera hem fet nostra aquella vella cita de sant Agustí: “Ens has fet, Senyor, per Tu i el nostre cor estarà inquiet fins que no descansi en Tu”.

Joan Ferrés i Prats(3 març 2019)

LA CERCA DEL PLAER

Com a científic va voler replicar al seu laboratori un experiment que és molt conegut. El cos humà està compost per uns 50 trilions de cèl·lules. Doncs bé, va col·locar unes quantes d'aquestes cèl·lules a un extrem d’una caixa de Petri en la qual havia dipositat uns nutrients. Al cap de dues hores va comprovar que aquelles cèl·lules s'havien aproximat als nutrients.

Després va col·locar unes altres cèl·lules a la caixa de Petri al costat d'una toxina. Al cap de poc temps va comprovar que les cèl·lules s'havien allunyat de la toxina, buscant protecció. És a dir, que les cèl·lules feien automàticament l’esforç de desplaçar-se per cercar el plaer i per evitar el dolor.

Cadascuna de les cèl·lules del nostre cos segueix, doncs, uns patrons de comportament que són similars al que segueix el conjunt del nostre organisme. Cada cèl·lula es comporta com es comporta la persona.

Com a creients, això no ens hauria d’estranyar o espantar, sinó que ens hauria d’interpel·lar. Si creiem que el cos humà és obra de Déu creador, resulta que Déu ha volgut que la cerca del plaer i l'evitació del dolor constitueixin el fonament biològic del nostre ésser.  Llavors per què als cristians ens agrada tant parlar d’esforç i de patiment i ens agrada tan poc parlar de plaer?

Els científics diuen que els humans, coronant la nostra estructura biològica, hem estat dotats amb la raó perquè puguem decidir en cada moment quin és el plaer més adequat per a la nostra vida i quina dosi d’esforç i de dolor hem d'assumir per a aconseguir-lo.

No som, doncs, tan lluny del misteri pasqual. Ben al contrari. El Déu de la creació és el Déu de Jesucrist. L’esforç, el dolor, la passió i la mort no són el fi, l’objectiu de la nostra vida. Són només el pas, el mitjà imprescindible perquè ens puguem trobar, com les cèl·lules a la caixa de Petri, amb el Gran Nutrient que ens proporciona  la Vida plena.

Joan Ferrés i Prats(24 febrer 2019)

LA PÀGINA EN BLANC

S’han escrit moltes pàgines sobre la pàgina en blanc. És una experiència que coneixen molt bé els escriptors professionals, però que, si fa no fa, tots hem tingut oportunitat de fer alguna vegada a la nostra vida. Es tracta d’aquella sensació de mandra, de buidor, d’impotència o fins i tot d’angoixa que experimenten de vegades les persones que estan assegudes davant d’una pàgina que necessiten omplir (o que els agradaria omplir) i no saben amb què, amb quin contingut. O no sabem com.

La reflexió es pot fer també a l’inrevés. Quan llegeixo una pàgina que m’agrada molt, que m’omple, que obre la meva ment a noves dimensions de la realitat, penso que allò, en un primer moment, va ser només una pàgina en blanc. Potser d’entrada aquell escriptor va experimentar també una sensació de buidor o d’impotència, però va ser capaç de vèncer-les, d’enfrontar-se al repte, i se’n va sortir, posant en aquella pàgina vida, esperit, emoció, sentit. I ara aquella pàgina és plena i, a més, aconsegueix omplir-me a mi.

Tot plegat em serveix com a metàfora per reflexionar des de la fe sobre el meu dia a dia, perquè em fa pensar que cada dia de la meva vida Déu m’ofereix, en llevar-me, una pàgina en blanc, una de nova cada dia. La vida és feta de pàgines en blanc que Déu em convida a omplir. Estic cridat a donar forma a cada pàgina, a omplir-la de vida, d’esperit, d’emoció, de sentit.

No haig de pensar en el que vaig fer amb la pàgina d’ahir, en si me’n vaig sortir o no. Avui en tinc una de nova. Si penso que Déu m’ajuda a escriure-la, tinc més possibilitats que cada dia l’escrigui una mica més bé.

Joan Ferrés i Prats(17 febrer 2019)

LA CRIDA DEL CONVERS

Meditant l’Evangeli d’aquest cap de setmana m’ha sobrevingut un sentiment que m’envaeix de tant en tant: un sentiment d’enveja de les persones converses. Per descomptat, estic content d’haver rebut la fe dels meus pares des de ben petit, d’haver estat creient tota la meva vida.

Envejo, però, sanament l’experiència del convers, de la persona que ha tingut l’oportunitat de fer un descobriment de Déu més o menys sobtat, de la persona que ha pogut experimentar un abans i un després del trobament amb Déu.

Sento que l’Evangeli d’aquest cap de setmana reflecteix molt bé el que deu ser l’experiència d’aquest abans i aquest després. Els apòstols, que eren pescadors d’ofici, fan l’experiència de llençar les xarxes i, malgrat haver estat escarrassant-se tota la nit, recollir-les buides. Després, quan Jesús ja és amb ells, quan tiren les xarxes en nom seu, surten tan plenes que les barques gairebé s’enfonsen.

És una bella metàfora del contrast entre una vida sense Déu i una vida amb Déu. El convers se sent cridat a la fe i accepta la crida perquè ha fet aquesta experiència, perquè ha experimentat el buit d’una vida sense Déu i la plenitud de viure amb Ell.

Ben mirat, penso que jo també puc fer aquesta experiència del convers, a petita escala, cada dia de la meva vida. En el meu dia a dia hi ha moltes oportunitats d’experimentar la meva buidor, la meva impotència: em costa perdonar, acceptar les adversitats, superar les pors, donar-me més als altres...

Cada dia tinc l’oportunitat d’experimentar que si em poso en mans de Déu, si confio en la força de l’Esperit, puc anar fent passos endavant per superar aquestes incapacitats. En definitiva, puc experimentar que només obrint-me a Déu les meves xarxes estaran més plenes.

Joan Ferrés i Prats(10 febrer 2019)

PENSAR EN DÉU, SENTIR A DÉU

En una petita investigació feta a la Universitat Pompeu Fabra en col·laboració amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) varem tenir l’oportunitat de comprovar que estudiants universitaris –nois i noies- que veien de manera regular un programa de televisió escombraria (Mujeres Y Hombres Y Viceversa) en feien una avaluació molt crítica. Es a dir, eren conscients que el programa era dolent, però se’l miraven cada dia.

Es una demostració pràctica del que diuen els científics que han estudiat el funcionament del cervell humà: que quan ens trobem davant de qualsevol realitat, les persones no ens movem pel que aquesta realitat ens fa pensar, sinó pel que ens fa sentir.

Un nou exemple. El fumador sap que el tabac mata, però fuma perquè es mou pel que sent davant del tabac: fumar el fa sentir viu. Encara un altre exemple. Si valorem molt positivament una persona, però aquesta persona, sense pretendre-ho, ens fa sentir inferiors, no ens hi acostarem.

Aquestes consideracions són molt importants perquè avui, tant a l’escola com a la resta de la vida, ens solem examinar molt a nosaltres mateixos entorn al que pensem, i poc o gens entorn al que sentim.

Trobo que també són unes consideracions claus per a l’àmbit de la fe. Potser si avaluem la nostra vida de fe no des del punt de vista del que pensem sinó del que sentim, ens adonarem que és més dèbil del que crèiem. Potser pensem que ser creient consisteix a estar convençut que Déu dona sentit a la vida humana, però en el dia a dia són unes altres les realitats que ens fan sentir vius. 

Estic convençut que si em faig sovint aquesta pregunta (Què és el que em fa sentir viu en el dia a dia?) tindré un termòmetre molt més fiable del nivell de la meva fe.

Joan Ferrés i Prats(3febrer2019)

UNA ESCOLA INNOVADORA

Fa un temps vaig tenir l’oportunitat de visitar una de les escoles més innovadores del país. És una escola regida per unes monges. Us asseguro que em va impactar. Em van sorprendre moltes coses.

Potser ningú no s’estranyarà si dic que no hi havia cap classe on els alumnes estiguessin escoltant el mestre o la mestra. Tots estaven fent feina per parelles o en petits grups. Potser tampoc us estranyareu si dic que tots estaven treballant amb tecnologies, amb tablets i ordinadors. Però potser sí que us sorprendrà si us dic que tots els alumnes havien de dedicar un temps a treballar a l’hort.

Tecnologies i hort! El més modern i el més antic! I dic antic perquè a les acadèmies dels savis grecs, alguns segles abans de Crist, els alumnes ja es dedicaven a cultivar el jardí i l’hort. Per què aquest cultiu era vàlid a l’antiguitat i ho continua sent ara?

La natura és la millor dels mestres. Ens ensenya els valors més importants per a la vida. I curiosament són uns valors 100% cristians. No és estrany, perquè el Déu de Jesucrist és el Déu de la creació.

En una època en la que tendim a voler-ho sempre tot, i a més ho volem sempre ara mateix, gràcies a la natura aprenem que cal esforçar-se per poder recollir fruits, que primer cal sembrar, regar, cultivar... En una època en la que tot ens crida a la pressa i a la impaciència aprenem que cal tenir paciència i saber esperar. Aprenem que hem de respectar els ritmes, que hi ha un temps per a cada cosa, un temps per sembrar i un temps per recollir (Ecl 3, 2). Aprenem que hem de saber fer front a l’adversitat, a les tempestes imprevistes. Aprenem sobretot que “si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, no dona fruit” (Jn 12, 24).

Tant de bo tant a l’escola com a la vida giréssim més els ulls envers la natura! Hi podríem trobar tant el Déu de la creació com el Déu de Jesucrist!

Joan Ferrés i Prats(27 gener 2019)

DE LA SUPERSTICIÓ A LA FE

De vegades des de la superstició fins a la fe hi ha un pas més petit del que podria semblar. Hi he pensat en llegir una anècdota d’aquelles que per elles mateixes defineixen una persona, una manera de ser i de fer.

La va protagonitzar Mario Quintana, un poeta i escriptor brasiler que va ser molt popular al seu país. Va morir l’any 1995. Doncs bé, deu anys abans, quan en tenia gairebé 80, va ser atropellat per un cotxe. Malgrat el dolor, la seva preocupació més gran en aquells instants va ser retenir la matrícula del vehicle que l’havia atropellat. Per què? Per demandar-lo? De cap manera! Per poder jugar aquell número a la loteria!

Es podria entendre com un acte de superstició, i potser n’hi havia de superstició en aquella actitud, però també es pot entendre –era el seu cas- com una convicció que hi ha un ordre misteriós a la vida, un ordre gràcies al qual les situacions suposadament més adverses es converteixen en grans oportunitats.

L’anècdota em fa pensar en aquella cita evangèlica de Jesús: “Els fills d’aquest món  són més astuts que els fills de la llum» (Lc 16,8). Hi ha persones com Mario Quintana que semblen viure instal·lades en l'optimisme. Són capaces de trobar sempre un costat positiu a les coses aparentment més negatives. Saben donar la volta a les situacions més adverses, convertint-les en una oportunitat per a extreure’n un benefici.

Això que algunes persones fan gràcies al seu caràcter privilegiat, nosaltres estem convidats a fer-ho des de la fe. La convicció que estem sempre en mans d’un Pare que ens estima ens hauria d’impulsar a viure amb aquella actitud positiva que tenia el poeta Mario Quintana.

Joan Ferrés i Prats (20 gener 2019)

BATEJATS EN L’ESPERIT

Us he de confessar que de tant en tant m’embarga un sentiment de tristesa en veure les esglésies cada vegada més buides i en pensar que segurament aquest procés seguirà creixent, si més no durant un temps. Aviat tindrem unes comunitats cristianes molt reduïdes, i en alguns casos sense pastors permanents, degut a la manca de capellans.

Meditant en aquest fet a la llum de l’Evangeli d’aquest cap de setmana, se m’ha acudit pensar que avui a la societat encara hi ha moltes més persones batejades en l’aigua que batejades en l’Esperit i en el foc. I això ens pot passar també als que encara anem a les esglésies. Potser a les nostres vides de fe pesa més el ritual, el compliment extern, que l’experiència profunda. Una cosa és deixar que caigui l’aigua sobre nosaltres i una altra ben diferent és sentir a dins nostre el foc de l’Esperit.

En la celebració del baptisme de Jesús, que dóna origen a la seva vida pública, a l’acompliment de la seva missió, hi ha, més enllà de la immersió en l’aigua, l’experiència profunda de sentir-se estimat per Déu: “Tu ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” (Llc 3,22). Aquest és l’impuls que explica el  compromís de Jesús fins a la mort.

Sento que aquesta és l’experiència interior que hauria de renovar contínuament com a cristià. I sento que si els que encara som cristians renovéssim més sovint aquesta experiència de baptisme en l’Esperit i en el foc, potser la davallada de les comunitats cristianes no seria tan flagrant. Però sobretot sento que em preocuparia molt menys aquesta davallada si m’adonés que som menys però que cada vegada vivim la nostra experiència de fe de manera més intensa.

Joan Ferrés i Prats(13 gener 2019)

LA CARTA ALS REIS

Si em permeteu que continuï amb la reflexió que vaig iniciar amb motiu del cap d’any, diré que hi ha dues maneres radicalment diferents de celebrar la festa dels Reis: la modalitat infantil i la modalitat adulta.  I aquesta classificació serveix també per definir dues maneres de viure la fe.

Pel que fa als Reis, estarem d’acord que és una festa màgica. Però no ho és només per als infants. El que canvia entre els infants i els adults és el tipus de màgia que viuen. Els infants només coneixen el plaer de demanar i de rebre. Aboquen tots els seus somnis en una carta i confien  en què tots els seus desitjos  seran satisfets de manera màgica.

Podríem pensar que en fer-nos grans desapareix la màgia, però no és del tot així. Quan ens fem prou grans, apareix una altra màgia. Els adults hem passat a experimentar un altre tipus de plaer: el de donar, el de veure feliços els altres, el de fer-los feliços.

La fe també la podem viure en modalitat infantil o en modalitat adulta. La vivim de manera infantil quan utilitzem Déu com a Rei mag al que supliquem que resolgui els nostres problemes. Per exemple, quan fem pregàries en les que demanem “que hi hagi pau” o “que els homes s’estimin”, com si es tractés de regals que han de caure ploguts del cel. Només ens comportem com a cristians adults quan la fe fa que ens impliquem, que ens comprometem en allò que demanem.

Les figures evangèliques dels mags són un exemple que tant la maduresa humana com la cristiana comporten abandonar la seguretat de casa nostra, sortir de nosaltres mateixos i seguir l’estrella que ens porta a l’encontre de Déu i dels altres, a la felicitat de donar i de donar-nos.

Joan Ferrés i Prats (6 gener 2019)