Col.laboradors/escrits al Full 2020

“I A LA TERRA PAU ALS HOMES”

Com més passa el temps i més gran em faig, més consciència vaig prenent de la importància de la pau en l’experiència cristiana i, per altra banda, més em sobta la desproporció entre la insistència amb la que es parla de la pau a l’evangeli i el poc que en parlem els cristians i sobretot el poc que ens examinem sobre la vivència de la pau.

Durant el temps litúrgic de la Pasqua vaig comentar que l’expressió “Pau a vosaltres” és -amb diferència- la més freqüent a les aparicions de Jesús, la més repetida en les trobades de Jesús ressuscitat amb els seus deixebles. Doncs bé, ara és el moment de dir que, segons l’evangeli de Lluc, la pau és a l’eix de la festa de Nadal. Només cal fixar-se en el cant dels àngels: “Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que ell estima”. I també en el final del càntic de Zacaries, on se’ns diu que el Messies ha vingut a “il·luminar els qui viuen a la fosca i a guiar els nostres passos per camins de pau”.

La pau és, doncs, un component fonamental de l’experiència cristiana. Això comporta, des del punt de vista social, que si hi ha guerres, és senyal que no hem sabut encarar els conflictes a la llum de Déu. Comporta, des del punt de vista interpersonal, que si estem en conflicte amb altres persones, és senyal que els nostres interessos prevalen sobre els de Déu a la nostra vida.

I m’hauria de plantejar el mateix des del punt de vista personal. Quan no tinc pau interior, quan no m’accepto a mi mateix o quan em rebel·lo contra la vida, poso de manifest que Déu no pesa prou a la meva vida.

La manca de pau amb les altres persones o amb mi mateix demostra, doncs, que necessito que Déu torni a néixer a la meva vida, necessito que cada dia sigui Nadal a la meva vida. 

Joan Ferrés Prats
 (27 desembre 2020)

CONDUINT CAP AL NADAL

Meditant l’evangeli d’aquest cap de setmana se m’ha acudit pensar que l’experiència cristiana de l’Advent té alguna relació amb l’experiència de conduir un cotxe.

Quan conduïm, estem molt centrats en el volant, en l’accelerador i en el fre. Els hem d’anar controlant per no sortir del camí que tenim marcat, però alhora intentem no perdre de vista en cap moment el vidre davanter i els retrovisors. El control del volant, dels frens i de l’accelerador el fem en funció del que anem  veient al davant i al darrera. És a dir, intentem trobar un equilibri entre el present, el futur i el passat.

L’evangeli d’aquest cap de setmana és ple de contrastos. Ens parla de desert i de vida, de llum i d’ombres, de baptisme d’aigua i baptisme en l’Esperit, del qui és el Messies (Jesús) i de qui només n’és un testimoni (Joan)...

L’Advent també és un camí, un procés. També vivim la tensió entre el passat i el futur. Som al desert, però anem cap a la vida. Som a la fosca, però caminem envers la llum. Estem envoltats de missatgers, de testimonis, però aviat ens visitarà el que és la Salvació. Escoltem el missatge de Joan, però esperem compartir aviat amb Jesús.

Ara, en el moment present, se’ns demana amb Isaïes que “adrecem el camí del Senyor”, és a dir, que ens convertim, que fem passos per deixar enrere el passat. Però el que dona sentit al nostre esforç present és l’esperança del futur.

En els cotxes el vidre davanter és molt més gran que els retrovisors. A l’Advent, com en el cotxe, no podem perdre de vista el passat. És el que ens recorda que necessitem ser salvats. Però ha de pesar més la mirada envers el futur que la mirada cap enrere. Jesús no és només el qui ens espera al final del camí. També és la gasolina que ens ajuda a avançar. 

Joan Ferrés Prats(13 desembre 2020)

VENIU AMB NOSALTRES

Com a creient, vull pensar que a la vida no hi ha casualitats. O, dit d’una altra manera, que el que anomeno una casualitat és un missatge que Déu em vol enviar, una lliçó que Déu em vol donar, una oportunitat perquè aprengui alguna cosa.

Aquesta setmana he viscut una d’aquestes casualitats mentre estava fent pregària. Feia la litúrgia de les hores. Em vaig topar amb una expressió que em va sobtar, en el marc d’una pregària pròpia del temps d’Advent. Deia: “Veniu amb nosaltres, Emmanuel”. Em va sobtar perquè Emmanuel vol dir precisament “Déu amb nosaltres”. Si la paraula Emmanuel vol dir que Déu ja és amb nosaltres, perquè li demanem que vingui amb nosaltres?

De seguida em va venir al cap que just el dia abans el meu rector m’havia enviat un missatge amb una imatge religiosa. Era un quadre que ja coneixia i que havia oblidat. Es titula “Soc a la porta”. Diuen que és el quadre religiós que ha viatjat més per tot el món.

S’hi veu un Crist que duu un fanal a una mà i que amb l’altra mà està trucant a una porta tancada. Davant de la porta hi ha unes herbes molt altes, indicant que fa temps que ningú no ha travessat aquell portal. I la porta no té pany. Vol dir que només es pot obrir per dins.

Vaig pensar que aquell quadre m’oferia una resposta per a la interpretació de la pregària. Si Déu sempre és amb nosaltres, si sempre és a la porta trucant o esperant, la pregària “Veniu amb nosaltres, Emmanuel” vol dir: “Ajudeu-nos a què us obrim la porta”.

Soc jo qui haig d’anar a l’encontre del Déu que sempre és a punt, que sempre s’ofereix, que sempre espera. Haig d’obrir la meva porta i haig d’eliminar tot allò que em dificulta la sortida. Això és l’Advent.  

Joan Ferrés Prats(6 desembre 2020)

MARADONA I L’ADVENT

Suposo que el títol us resulta sorprenent. Què tenen a veure Maradona i l’Advent? Com a cristians, l’inici de l’Advent és la gran notícia d’aquest cap de setmana. Com a ciutadans, una de les grans notícies de la setmana ha estat la mort de Maradona, genial en la seva vida futbolística i molt mancat en la seva vida personal.

En relació amb aquestes mancances, m’ha fet pensar un comentari que he llegit avui de César Luis Menotti, que va ser el seu entrenador al Barça i a la selecció argentina: “No perdonem la sanció que li va imposar la FIFA l’any 1994 per la seva addicció a les drogues, dos anys sense jugar. Així no es cura una addicció. Si un músic consumeix una droga,  el deixen dos anys sense tocar? Maradona tenia un problema i, en lloc d’ajudar-lo, el van castigar”.

Les paraules de Menotti m’interpel·len com a educador i com a cristià. Si una persona no es comporta com  cal, tenim mil arguments per justificar que se li imposi un càstig, però només estimant-la com a persona i acceptant-la amb els seus límits, tenim possibilitats que es pugui redreçar. Fins i tot quan el càstig és inevitable, la persona l’ha de viure com  expressió d’amor.

És aquí on trobo la connexió entre l’experiència de Maradona i la del cristià. El Déu de Jesús, a diferència del de l’Antic Testament, no és un Déu que castiga i es venja, sinó un Pare que estima. I és l’experiència de saber-se estimat el que fa possible que canviem i superem els nostres límits.

En el temps litúrgic de l’Advent som cridats a la conversió. Tots som mancats en la nostra vida personal, tots necessitem redreçar la nostra vida. L’Advent és un temps propici. I, a diferència de Maradona, nosaltres tenim més possibilitats de fer-ho perquè no ens sentim castigats sinó estimats.

Joan Ferrés Prats(29/11/20)

ANEU-VOS-EN EN PAU

Pot semblar un detall sense importància, però m’ha fet pensar: si vaig moltes vegades a missa al llarg de l’any, per què només avui m’ha sorprès el fet que al final de cada celebració de l’Eucaristia se’ns acomiadi amb les paraules «Aneu-vos-en en pau»? Tenia raó Balzac quan va escriure que la rutina és un monstre que ho devora tot.

Si la paraula pau és la darrera que pronuncia el capellà a la celebració eucarística ha de ser perquè la pau és un concepte clau a l’evangeli. Efectivament, «Pau a vosaltres» és una de les expressions que Jesús ressuscitat repeteix més vegades, i això demostra que la pau forma part del nucli de la fe. La pau és el resultat de l’encontre personal amb Jesús. Em sorprèn, doncs, que jo faci examen de consciència sobre moltes coses i molt poc sobre la pau.

Avui, de sobte, he pres consciència que no soc prou bon cristià si no estic en pau amb mi mateix, si no m’accepto tal com soc, si no em perdono a mi mateix tal com Déu em perdona, si visc angoixat pel meu passat o obsessionat pel meu futur.

I avui he pres consciència que no soc prou bon cristià si no visc en pau amb els altres, si hi ha comportaments dels altres que em nego a perdonar, si dic que «perdono però no oblido», si em deixo dominar per les enveges i la competitivitat, si m’abono als comentaris destructius sobre els altres, si sento la necessitat d’imposar-me o de trepitjar-los, si em molesto quan em porten la contrària o em fan ombra.

Per què n’he pres consciència avui, si ho sento a dir cada vegada que participo en una Eucaristia? Avui m’he adonat que si no estic en pau amb mi mateix i amb els altres és senyal que necessito buidar-me de mi mateix perquè Jesús m’empleni amb la seva vida.   

    Joan Ferrés Prats(22 novembre 2020)

EL REPTE DE LA FRUSTRACIÓ

En aquests mesos interminables de pandèmia resulta molt dolorós anar coneixent a través dels mitjans les xifres creixents de persones mortes i ingressades als hospitals, i les xifres també creixents de tancaments d’empreses i de persones a l’atur. Però per mi també resulta dolorós conèixer contínuament casos de persones i de col·lectius que als carrers o a les cases se salten tranquil·lament les normes de protecció i de seguretat, de manera lleugera o fins desafiant, però sempre posant en perill la vida d’altres persones i l’economia del país.

Aquests dies també m’ha resultat dolorós veure el trist espectacle que ha protagonitzat  l’expresident dels Estats Units Donald Trump negant-se a acceptar la derrota a les eleccions del seu país i a cedir el càrrec amb l’elegància i el respecte que se li hauria d’exigir.

Potser penseu que una cosa no té a veure amb l’altra, però jo hi veig un factor comú que em preocupa perquè posa de manifest una mancança cada vegada més generalitzada. Em refereixo al fet de no saber perdre, de no saber acceptar les adversitats i les contrarietats de la vida, en definitiva, a la incapacitat de fer front a la frustració.

Ni la cultura del consumisme ni la cultura del “like” i dels seguidors a les xarxes socials ni el materialisme creixent ajuden a que aprenguem a perdre. I és una llàstima, perquè saber acceptar de manera serena l’adversitat és un component clau del nostre creixement com a persones i, en conseqüència, un requisit imprescindible per a la nostra felicitat. L’adversitat i la frustració són inevitables a la vida, de manera que saber assumir-les ens ajuda a no ensorrar-nos davant del que és inevitable i a fer més acceptable la vida per a tots.

Trobo que als cristians ens hauria de doldre més que a les altres persones veure aquests comportaments poc madurs i alhora ens hauria de costar menys acceptar serenament les frustracions, perquè som conscients que la creu és al nucli de la nostra fe.

 Joan Ferrés Prats( 15 novembre 2020)
 

TEMPS D’ESPERA

M’ha ajudat a entendre el sentit de l’evangeli d’aquest cap de setmana saber com vivien la seva fe i les seves inquietuds les primeres comunitats cristianes. Els primers cristians tenien la convicció que la segona vinguda de Jesús no trigaria a arribar, és a dir, vivien convençuts que la fi dels temps era imminent.

Quan sant Mateu va escriure el seu evangeli, els cristians anaven prenent consciència que no era així, que Jesús trigaria a tornar i, en conseqüència, que el temps d’espera seria llarg.

Nosaltres, com en el temps de l’evangelista, vivim amb la convicció que la segona vinguda de Jesús trigarà. I ens passa, com els passava a ells llavors, que quan una espera es fa molt llarga costa més mantenir-se en vela, no abaixar la guàrdia. És el mateix que els va passar a les cinc noies sense seny de la paràbola evangèlica. L’espera se’ls va fer tan pesada que es varen acabar adormint.

El problema no va ser que s’adormissin. També les noies assenyades ho van fer. El problema va ser no vigilar, no tenir-ho tot a punt perquè les torxes no s’apaguessin. El repte, llavors i ara, és assegurar-nos que mantenim la torxa encesa.

Per mi el protagonista de la paràbola no son pas les noies, ni les que no tenen seny ni les assenyades. El protagonista és Jesús. Ho és perquè és l’espòs al que esperem per anar a la festa de noces definitiva, però també perquè és el foc que manté enceses les nostres torxes fins que arribem a la festa: “Jo soc la llum del món” (Jn 8, 12). “Jo he vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja fos encesa” (Lc 12, 49).

Meditar aquest passatge evangèlic em fa pensar en aquella cita de la carta de Sant Pau als Gàlates: “Ja no soc jo qui visc, és Crist qui viu en mi” (Gal. 2, 20). Si és Jesús qui il·lumina cada dia la meva vida, segur que estic preparat per a la festa de les noces.

Joan Ferrés Prats(8 novembre 2020)

UNA FESTA OPORTUNA

La meva filla gran m’explicava fa uns dies les dificultats que trobava quan intentava parlar de fe amb els seus companys i companyes. De vegades les reaccions eren d’indiferència, però sovint anaven més enllà, vorejant un rebuig radical. Aquestes actituds de rebuig, quan es produïen, anaven dirigides, en alguns casos, envers l’experiència de la fe, però molt més sovint eren envers l’església com a institució.

Tots els creients que intentem donar testimoni de la nostra fe hem de fer front, més o menys sovint, a reaccions d’aquesta mena, que posen de manifest la pèrdua de credibilitat institucional que ha sofert l’església com a conseqüència dels escàndols sexuals, de la vinculació amb el poder, del clericalisme, de les discriminacions de gènere...

Són rebuigs basats en evidències que hem d’acceptar amb humilitat i amb dolor. Ens sap greu que hi hagi roba bruta a casa nostra, i sobretot ens sap greu que aquesta roba bruta dificulti que les persones s’obrin a Jesús, al que com a creients volem anunciar.

En aquest context de frustració i de dolor, resulta molt oportuna una festa com la de Tots Sants, perquè ens ajuda a veure l’altra cara de l’església, agraïts i estimulats per la multitud de persones al llarg del segles que han viscut d’acord amb les Benaurances.

Es tracta de persones que han estat pobres i que han dedicat la seva vida als més pobres. Persones que han viscut en pau i han estat sembradores de pau. Persones que han fet de la misericòrdia el motor de la seva vida. Persones que han sabut plorar i estar al costat dels que ploren. Persones que han posat la seva vida al servei de la justícia i de la pau.

Joan Ferrés Prats (1 novembre 2020)

LA CRÍTICA I LA CORRECCIÓ FRATERNA

Fa unes setmanes, parlant de la tendència a criticar els defectes dels altres, vaig citar un consell del Papa Francesc: “Muérdanse la lengua”. Tots entenem el que volia dir: “Quan tinguis ganes de criticar, hauries de callar, hauries de suportar els defectes dels altres sense rondinar i sense esbombar-los”.

Hi estic d’acord, és clar. Però permeteu-me que intenti anar una mica més lluny. Des de la fe, hi ha una resposta més efectiva que el silenci. I més evangèlica. Em refereixo a la correcció fraterna.

El silenci, ni que sigui pacient, és una solució a mitges. És veritat que callant no contribueixo a enfonsar l’altra persona, però tampoc no l’ajudo a millorar.  Per això penso que, més enllà d’evitar tota crítica, m’hauria de comprometre en la correcció fraterna.

La crítica és impulsada per sentiments tòxics, destructius. La correcció fraterna, per sentiments positius, constructius. La crítica s’apropa als defectes dels altres des del ressentiment i la rancúnia. La correcció fraterna s’hi apropa des de l’amor i la misericòrdia. La crítica esbomba els defectes dels altres a tot arreu on pot. La correcció fraterna només en parla quan la conversa pot servir per corregir-los. 

La crítica troba plaer a parlar malament de l’altra persona. A la correcció fraterna li sap greu haver-ne de parlar. En la crítica es busca disminuir l’altra persona, rebaixar-la, humiliar-la. En la correcció fraterna es busca que l’altra persona creixi, millori,  maduri.  

La crítica perjudica la persona que la rep, però també la que la fa, perquè enverina el seu esperit. La correcció fraterna beneficia a la persona que la rep, perquè es pot esmenar, però també a la que la fa, perquè li dona pau i alhora la converteix en sembradora de pau.

Joan Ferrés Prats (25 octubre 2020)

EL PROBLEMA DE TENIR RAÓ

Ens agrada tenir raó. És inevitable, forma part de la naturalesa humana. Si necessitem sentir que en tenim és perquè estem convençuts que la raó és el valor màxim del que disposem com a éssers humans. No ens adonem que de vegades voler tenir raó ens pot perjudicar, i molt.

Permeteu-me que posi un exemple extret del món de l’educació. Imaginem un alumne o un fill que es porta malament, tan malament que no parem de castigar-lo. I tenim raó, és clar, perquè el que fa mereix un càstig. Però, com més el castiguem, més malament es porta. Entrem així en una dinàmica en la que cada vegada es mereix més el càstig, de manera que cada vegada tenim més raó per tornar-lo a castigar. En definitiva, ben carregats de raó, ens entossudim a seguir un camí que no porta enlloc.

A la conferència que va fer durant el romiatge a Montserrat, fa unes setmanes, el Pare Lluís Planas explicava l’experiència que estan fent, amb èxit, en una sèrie d’escoles del país. Estan experimentant amb els pitjors alumnes de cada escola, amb aquells que son castigats més sovint. L’estratègia que utilitzen amb aquests alumnes, resumint-ho molt, consisteix a fer-los descobrir tot allò que tenen de bo.

És precisament l’estratègia oposada a la que tendim a seguir. Ens sembla tenir raó quan reaccionem davant dels fills o dels alumnes d’acord amb el seu comportament, fixant-nos en el que fan malament. Aquell experiment pedagògic posa de manifest que trencant aquesta lògica i recorrent a una lògica que podríem anomenar cristiana, perquè està basada en l’amor, s’aconsegueixen resultats molt més positius.

No és que la lògica cristiana rebutgi la raó. De cap manera. La raó és un do preuat que Déu ens fa fet. Però, si em permeteu que faci un joc de paraules, diré que la raó només té raó quan es posa al servei de l’amor.

Joan Ferrés Prats (18 octubre 2020)

CONVIDATS A NOCES

Les lectures de la litúrgia d’aquest cap de setmana m’han semblat una plantofada a la cara de tots aquells cristians que, al llarg del temps i avui mateix, han contribuït i encara contribueixen a transmetre una imatge de la fe cristiana tan ensopida, tan poc engrescadora.

I és que, per parlar del regne de Déu, Jesús tria una metàfora inequívocament festiva: un banquet de noces, l’única oportunitat que en el seu temps tenia el poble senzill per celebrar una festa.

Per si no n’hi havia prou, la lectura del profeta Isaïes també ens parla que Déu prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i de vins rancis, i ens anuncia que farà desaparèixer el vel de dol, que engolirà per sempre la mort i que eixugarà les llàgrimes de tots els homes: “Alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat". El missatge de Déu com a Bona Notícia.

Aquesta invitació a la festa i a l’alegria és la primera de les interpel·lacions que m’han fet a mi les lectures d’aquest cap de setmana. La segona interpel·lació té a veure amb la llibertat. Déu fa una crida, però no obliga, no imposa, no pressiona. Es limita a convidar-nos al banquet de noces. Assumeix que potser ens estimarem més anar a les nostres terres o als nostres negocis. Nosaltres decidim si acceptem la invitació i si ens posem el vestit de noces, és a dir, si ens revestim de Crist (expressió de sant Pau), amb el vestit de la fe i de les obres.

La darrera interpel·lació que m’ha fet l’evangeli té a veure amb la missió evangelitzadora que m’ha estat encomanada com a cristià. Avui més que mai estic cridat a sortir a les cruïlles dels camins per anunciar a totes les persones amb les que em creui, rics i pobres, bons i dolents, que tots estem convidats a la gran festa de noces del regne de Déu.

Joan Ferrés Prats(11 octubre 2020)

EL PECAT DE FER SAFAREIG

Si una persona d’una cultura llunyana descobrís de sobte l’evangeli i només després conegués alguns cristians, crec que es quedaria perplex. Li costaria entendre això del pecat. No vull dir el concepte de pecat, sinó la manera com tendim a interpretar-lo.

Jo crec que no entendria, per exemple, que per a nosaltres el pecat o “caure en la temptació” tingui a veure sobretot amb la sexualitat o amb el precepte dominical, dels que l’evangeli parla poc, i gairebé gens amb la tendència generalitzada a parlar malament d’una tercera persona quan no és present. És a dir, no entendria que no ens fixem en comportaments com la crítica, la murmuració, l’agressivitat, la rancúnia, el menyspreu o la incapacitat de perdonar els enemics, comportaments que ataquen el que és el nucli de la fe cristiana: l’evangeli diu de manera inequívoca que serem jutjats per l’amor o la falta d’amor (només cal que recordem paràboles com la del bon samarità o la del judici final).

Fa uns mesos el Papa Francesc parlava d’un d’aquests pecats que tendim a passar per alt. Parlava de “fer safareig” (el “chismorreo”, deia ell) com un dels perills que debilita més les comunitats cristianes. El Papa deia: “Cuántas veces oímos: ‘No, esa señora es muy buena, va todos los días a misa, pero es una chismosa’. ¿Qué servicio le hace a la Iglesia una señora así?”. I seguia: “Hay un remedio para no ser chismoso: muérdanse la lengua. Se les va a hinchar, pero así se van a curar. Y pídanle a Jesús que les saque este vicio”. I, per acabar, el Papa donava un consell contundent: “Nunca hacer un comentario que disminuya al otro”.

Aquest és el motiu pel qual fer safareig és pecat. Si fem safareig busquem (o provoquem sense buscar-ho) la disminució de l’altra persona, rebaixar-la. Tot el contrari del que busca l’amor, que és fer-la créixer.

Tant de bo quan pensem en el pecat o quan demanem “No permeteu que nosaltres caiguem en la temptació”, tinguem en compte també la temptació de fer qualsevol comentari que disminueixi una altra persona.

Joan Ferrés Prats( 4 octubre 2020)
 

UNA SETMANA AMB UN TO MARIÀ

Aquesta setmana, mentre l’atenció informativa dels mitjans segueix centrada en el progressiu increment de la crisi sanitària del Covid, la litúrgia cristiana ens impulsa envers dos esdeveniments de caire marià: el romiatge a Montserrat (aquest any minvat, però encara viu) i la festa de la Mercè.

Maria se’ns presenta a l’evangeli com a model de fe, però també com a mediadora. I tant la Mare de Déu de Montserrat com la de la Mercè reforcen aquest caràcter mediador de la figura de Maria. La Mare de Déu de Montserrat ha estat sempre la patrona dels catalans, el suport, la protectora: “Deu-nos abric dins vostre mantell blau”. I la Mare de Déu de la Mercè, dedicada a la redempció dels captius, ha vist augmentada la seva devoció en èpoques de plagues i pandèmies.

Tot ens convida, doncs, a posar en mans de Maria no només la situació sanitària que estem patint i que ens depassa, sinó també les seves conseqüències: la crisi econòmica i la crisi psicològica que, en forma d’ansietat, d’inseguretat o d’angoixa, afecta moltes persones, en una mesura més o menys gran.

He parlat de “posar” en mans de Maria, no de “deixar-ho” en mans de Maria, perquè la maduresa de la meva fe m’obliga no només a demanar que tot millori, sinó també a comprometre’m perquè tot millori.

En aquest sentit, penso que li haig de demanar forces perquè m’ajudi a compartir amb els més necessitats els meus béns, el meu temps i els meus sentiments. Calen més que mai cristians que ajudin a alliberar els captius de la seva pobresa, de les seves pors, de les seves angoixes i inseguretats.

Si la crisi econòmica  incrementa el número dels exclosos, jo com a cristià estic cridat a incrementar la meva generositat. Si la situació social i política porta a la crispació i a l’agressivitat, jo com a cristià estic cridat a ser sembrador de pau i de serenor.

Joan Ferrés Prats(27 setembre 2020)

LA PROVOCACIÓ DE LA MISERICÒRDIA

M’agrada molt quan l’evangeli em provoca, quan trenca els meus esquemes, quan qüestiona les meves conviccions i em deixa confós. És el que m’ha passat aquest cap de setmana. En llegir-lo, m’he quedat perplex, m’ha obligat a pensar, a llegir, a buscar explicacions coherents.

Pot ser que Déu sigui injust? De vegades  soc com els treballadors de primera hora de la paràbola, que protesten: “Si jo he treballat més que els altres, per què em pagues el mateix que a ells?”. Reacciono igual que el germà gran del fill pròdig protestant al seu pare: “Si jo t’he servit tota la vida, perquè li fas la festa a ell i no a mi? No és just!”

Quan faig com els treballadors del matí o com el germà gran del fill pròdig, parlant en nom d’un suposada justícia, estic posant l’accent en mi, en la meva feina, en els meus mèrits. Jesús vol que posem la mirada en Déu, en la seva crida, en el seu amor: “No m’heu escollit vosaltres a mi. Soc jo qui us he escollit a vosaltres” (Jn 15, 16).

A l’època de Jesús hi havia a Israel molts treballadors sense feina que es congregaven cada dia esperant si algú els oferia un jornal per un dia. Eren els desplaçats de l’època. Els que a la tarda encara estaven esperant tenien poques possibilitats de poder alimentar la seva família. I Déu, que ens estima a tots, vol que aquella nit no hi hagi cap família que es quedi sense sopar, vol que tots tinguin el suficient per a una vida digna.

L’amo de la paràbola, que és una representació de Déu, no és injust amb els treballadors de primera hora: els paga el que els havia promès, un denari, el salari del dia complet. Però amb la paràbola ens ve a dir que hi ha una cosa més important que ser just: ser misericordiós.

La generositat de Déu és més important que el treball de l’home. Déu vol que tots tinguem una vida plena, també els més desheretats, també els que han estat cridats a darrera hora.

Joan Ferrés Prats (20 setembre 2020)

LES LLACUNES DE LA FE

Aquest estiu, en una conversa informal -molt correcta, però apassionada- entre vàries parelles cristianes, vàrem discutir si era més a prop de l’evangeli una concepció de la fe centrada en la pregària i en la meditació o una abocada cap a l’acció i el compromís social.

Com que totes les parelles estaven formades per persones amb un nivell més que acceptable de formació cristiana, al llarg de la conversa es varen anar desgranant una bona colla d’arguments en defensa de cadascuna de les dues postures confrontades.

Cada argument que es presentava solia anar acompanyat per la corresponent cita evangèlica que, suposadament, li havia de donar força, solidesa.

Va ser curiós comprovar que n’hi havia prou amb tenir un certa cultura religiosa per poder trobar a l’evangeli cites que justificaven punts de vista aparentment oposats.

Va ser apassionant o decebedor? No va ser fa ser més tard, quan ja érem a casa, que em vaig adonar del meu error.

Ara penso que a l’evangeli no m’hi hauria d’apropar cercant prioritàriament passatges que justifiquin les meves conviccions.  M’hi hauria d’acostar cercant sobretot passatges que m’obliguin a canviar, a revisar el meu punt de vista, a descobrir dimensions a les que no dono prou importància, cites que m’enriqueixin, que posin de manifest les meves mancances, que m’obliguin a convertir-me cada dia, a millorar, a créixer.

Joan Ferrés Prats(13 setembre 2020)

ALIMENTAR VALORS

Permeteu-me que aquesta vegada faci la meva reflexió a partir d’una experiència personal. Aquest estiu he hagut de caminar amb crosses durant un mes, degut a un problema al turmell. Els primers dies m’ho vaig passar malament, no només per la dificultat de fer anar aquells estris, sinó també veient a casa que tothom anava més de bòlit que de costum, perquè jo no podia col·laborar en les feines domèstiques.

Aquest malestar, però, es va anar diluint, fins al punt que, tres o quatre dies abans de la data en què havia d’abandonar les crosses, em vaig descobrir a mi mateix amb un sentiment de molèstia pel fet d’haver de tornar a implicar-me en les feines domèstiques. En un mes havia passat del dolor per no poder col·laborar al dolor per haver de tornar a col·laborar.

Aquesta experiència em va fer pensar en el famós conte dels dos llops, del que vaig parlar un dia. Un avi li explica al seu net que en el nostre interior conviuen de manera conflictiva dos llops, un de bo i un de dolent, un que és generós i altruista i un altre que és interessat i egoista. El net li pregunta a l’avi: “I quin llop guanya?”. I l’avi li contesta: “Aquell al que alimentes més”.

En el meu cas n’hi va haver prou amb haver alimentat durant un mes (encara que fos a la força o a contracor) el llop de la vagància i de la ganduleria perquè canviessin els meus sentiments i minvés la meva bona disposició a col·laborar.

Trobo que aquesta reflexió és molt útil per al món de l’educació, però també per a la nostra vida personal. Des d’aquest punt de vista, penso que a l’inici d’un nou curs la meditació i la pregària són recursos molt adients per alimentar el llop bo, una oportunitat per posar les meves actituds, els meus sentiments i els meus valors en mans de Déu, per demanar-li que els transformi i que, una vegada purificats, m’ajudi a enfortir-los i a viure d’acord amb ells. 

Joan Ferrés Prats(6 setembre 2020)

TEMPS DE PREGÀRIA

Una de les conseqüències positives de la situació negativa de la pandèmia que ens ha tocat viure ha estat per mi la intensificació de la pregària. Suposo que m’han portat a aquesta necessitat d’intensificació diversos factors.

Per una banda, estic convençut que l’experiència d’inseguretat i de vulnerabilitat que comporta el patiment d’aquesta crisi sanitària m’ha fet sentir més profundament la necessitat de compensar les meves mancances obrint-me a l’Absolut, d’assumir la meva inseguretat i la meva debilitat posant-me en mans del Pare.

Per altra banda, aquesta experiència de fragilitat, associada amb el fet de disposar de més temps com a conseqüència dels canvis tant a la feina com a les vacances, m’ha fet replantejar amb quines activitats havia d’omplir la meva vida, quines tasques em resultaven més satisfactòries i profitoses des de tots els punts de vista. I, sens dubte, la pregària és una experiència satisfactòria perquè és una activitat fecunda, que dona fruits.

Bhagwan Shree Rajneesh, que va ser líder d’un moviment espiritual d’origen indi, deia que la pregària no és altra cosa que el retorn a casa, una mica de descans interior, una tornada a casa per descansar. Tinc, efectivament, aquesta sensació quan prego. Pregar és com tornar a casa perquè és trobar-me amb el Pare que m’acull.

Alhora, però, sento que la pregària no pot ser per mi com una morfina que em fa adormir o que m’ensopeix. En aquest sentit, m’agrada molt el que deia l’economista i teòleg anglès Richard Whately: “Hem de vetllar com si tot depengués només de nosaltres, i hem de resar com si res no depengués de nosaltres”. 

Joan Ferrés Prats (26 juliol 2020)

TEMPS CONVULSOS

Des de fa uns mesos anem patint un trasbals rere l’altre. Escric aquestes reflexions assegut davant l’ordinador en un instant en el que els mitjans de comunicació estan traient fum.

Estic veient a la televisió notícies sobre els presos polítics en camí cap a casa seva (l’Oriol Junqueras entre ells), celebrant per primera vegada el tercer grau, però aquesta alegria es veu truncada per la notícia sobre els esforços que s’estan fent des de l’àmbit polític i des del judicial per revocar aquesta concessió.

Paral·lelament sento dir que els actes de rebuda als presos polítics s’han hagut de suspendre a causa de l’extensió del coronavirus, i alhora s’informa que s’estan prenent mesures més restrictives per contenir els rebrots a Lleida, a Barcelona i a l’àrea metropolitana.

Al cap d’un moment m’entra a l’ordinador una notícia sobre els suposats casos d’espionatge a polítics independentistes per part d’institucions d’estat. I poc després declaracions d’uns polítics acusant-ne uns altres, fent-los responsables de fer tard en el control del coronavirus.

Us confesso que tot plegat em comença a submergir en un estat d’ànim perillós. No són  bons temps per a la serenitat i per a la pau interior. Precisament per això, sento la necessitat de fer pregària, de prendre distàncies, de posar totes aquestes realitats inquietants i contradictòries davant Déu, de cercar una mica de llum en aquests context de tenebra o, si més no, de clarobscur.

Però també sento que la pregària m’ha de dur al compromís, que si haig de prendre distàncies és per després reduir distàncies, que si necessito allunyar-me de la realitat és per després apropar-m’hi una mica més.

Penso que, com a cristià, les situacions política, social, econòmica i sanitària que estem patint m’han de fer capaç d’aquest doble moviment, tan típic de Jesús: allunyar-me de la realitat acostant-me a Déu, i tornar a la realitat amb la força de Déu.

Joan Ferrés Prats (19 juliol 2020)

SANT CRISTÒFOL

Divendres passat va ser la festa de sant Cristòfol, un nom que avui no és gaire freqüent i que etimològicament vol dir “portador de Crist”. És un sant amb una llegenda singular. Segons la llegenda, a l’inici es deia Rèprobe.

Vivia a la Palestina del segle III. Era un home gegantí que volia servir la persona més poderosa de la Terra. Al començament va servir un rei, però de seguida s’adonà que a aquest li tremolaven les cames quan sentia anomenar el Diable. Llavors es va posar al servei del Diable, però aviat va descobrir que aquest fugia cada vegada que veia una creu. Aleshores va decidir que es dedicaria a servir a Crist.

Un ermità li va dir que la millor manera de servir a Crist era ajudar la gent a traspassar, a coll, un riu cabalós on s’havia ofegat molta gent. El gegant s’hi va posar. Es carregava la gent a les espatlles i, xino-xano, els ajudava a travessar el riu.

Una nit de llamps i trons un nen li va demanar si el podria ajudar e creuar el riu. Rèprobe ho va fer. De sobte el nen pesava més que el plom. “Peses més que el món sencer”, li digué el gegant. I el nen respongué: “Peso com el món perquè sóc el rei del món, a qui tu has servit en aquest ofici”. El nen es va esvair i el gegant va veure com el bastó amb el que s’ajudava, i que havia clavat al terra, havia arrelat i estava florint. Per això des d’aleshores sant Cristòfor és representat amb el nen Jesús a la seva espatlla i sostenint amb la mà dreta un arbre amb tot el seu brancatge.

Trobo que és una llegenda molt maca i molt oportuna, perquè els cristians estem cridats a ser “cristòfols”, “portadors de Crist”. Sabem que ho som quan ajudem els altres a superar obstacles, quan els acompanyem a fer camí en les adversitats. Només llavors servim al més poderós i la nostra vida comença a florir.

Joan Ferrés Prats(12 juliol 2020)

BONS REBROTS

Fa uns dies mossèn Anton, en felicitar-me pel dia del meu sant, em desitjava: “Molt bon estiu, esperant que no hi hagi rebrots malignes, sinó la brotada de les llavors de l’Evangeli”.

Aquest desig m’ha fet pensar en una sèrie de paraules que utilitzem molt aquests darrers mesos: brot, rebrot, virus, encomanar, contagiar... Són paraules d’ús molt freqüent a les converses interpersonals i a les mediàtiques, aplicades sempre al covid-19, però que tenen una importància i una transcendència molt superior a tots els àmbits de la nostra vida.

Ara mantenim més distàncies entre nosaltres, ens rentem més sovint les mans i portem mascaretes. Ho fem perquè som conscients que podem contagiar i que ens poden contagiar, hem descobert que som interdependents, que som responsables els uns dels altres, que ens afecta tot el que fan els altres i que als altres els afecta tot el que nosaltres fem.

Aquesta interdependència, però, no té a veure amb el covid-19. Forma part de la naturalesa humana. Els pedagogs, per exemple, saben que la forma més potent d’aprenentatge és l’aprenentatge per imitació. Els neurobiòlegs saben que només podem comprendre les intencions dels altres imitant-los, reproduint internament els seus gestos i actituds. Els psicòlegs saben que els estats d’ànim es contagien, que tant el bon humor com el mal humor dels altres ens afecta fortament. I els cristians sabem que la forma més eficaç de cridar a la fe és donar-ne testimoni.

En definitiva, som contagiadors nats. Per a bé i per a mal. No podem evitar-ho, no podem deixar de contagiar. Penso, doncs, que, si les coses són així, m’haig de proposar que sigui per a bé. Com em desitjava el mossèn, haig d’intentar contribuir a la brotada de les llavors de l’Evangeli.

Joan Ferrés Prats(5 juliol 2020)
 

A Catalunya encara mantenim la tradició de celebrar el dia del sant, i l’Església ha volgut que se celebrin juntes, en un únic dia -dilluns vinent-, les festes de sant Pere i de sant Pau, dos pilars fonamentals de la fe cristiana.

Es tracta de dos homes amb una personalitat molt potent, amb una empenta extraordinària, dos homes sense els quals no hauria estat possible l’expansió de la fe i la consolidació de les primeres comunitats cristianes.

El nom de Pere prové del llatí, de Petrus, que vol dir “pedra”. El seu caràcter fort i decidit el feia ser realment una pedra, una roca sòlida. De fet, Jesús li va dir que seria la pedra sobre la que es construiria la comunitat cristiana.

El nom de Pau també prové del llatí, de Paulus, que vol dir “poc, en petita quantitat”. En aquest cas, no feia honor al nom, perquè també tenia un caràcter enèrgic, impetuós, tenaç.

Pere i Pau no tenien en comú només aquesta vitalitat, aquest ímpetu, aquesta energia. També compartien la debilitat, la feblesa i, per tant, la contradicció. Pere va ser covard i va negar Jesús fins a tres vegades. I Pau, que havia de ser el gran apòstol de la fe, va començar negant la fe, oposant-s’hi, perseguint furiosament els qui la professaven.

Trobo que aquesta contradicció és particularment significativa per mi com a cristià, i encara més en un temps d’inseguretat i d’incertesa com el que vivim. A la Bíblia se’ns diu que Déu “per confondre els forts, ha escollit els que són febles als ulls del món (1 Cor 1, 27). I Pau reconeix que “quan soc feble, és llavors quan soc fort” (2 Cor 12, 10). Si Déu es manifesta en la feblesa, és per ajudar-nos a ser humils, per posar de manifest que és Ell qui actua a través nostre, és Ell qui ens dona la fortalesa.

Moments de feblesa i de debilitat com els que ens toca viure ara són, doncs, una gran oportunitat per posar les nostres vides a les seves mans i per demanar-li que ens ajudi a trobar força on es manifesta la nostra debilitat.

Joan Ferrés Prats (28 juny 2020)

EL REPTE DEL DOLOR

Aquesta setmana la premsa es feia ressò d’una notícia que compartia espai amb les del co-vid: el tècnic navarrès Juan Carlos Unzué anunciava que patia la malaltia de l’ELA, una malaltia degenerativa, que no té ni tractament ni cura. Una paràlisi muscular progressiva va deixant el malalt completament paralitzat. A diferència de l’Alzheimer, la ment del pacient es manté activa i lúcida.

En contra del que es podria esperar, Unzué va fer la seva declaració de manera serena, amb una gran enteresa: “Us puc assegurar que ho porto bé. Estic fort mentalment per conviure amb aquesta difícil malaltia”.

Jo coneixia de prop la malaltia de l’ELA perquè un amic meu, de Santiago de Xile, la pateix des de fa uns anys. En aquest moment ja té paralitzat tot el cos. Però ell també ho viu amb una gran enteresa. El xoc que va patir quan va saber que tenia la malaltia el va portar a apropar-se novament a la fe, de la que s’havia refredat feia uns anys, i ara la fe l’ajuda a encarar la malaltia amb un coratge extraordinari.

Un amic comú que també és xilè i que el visita de manera regular me’n parla. Al començament, l’anaven a veure per donar-li ànims, però sempre sortien de casa seva amb el sentiment que era ell qui els havia donat ànims. Des de llavors aquesta experiència es va repetint setmana a setmana, cada vegada que el van a veure. És realment impressionant.

Hi he estat pensant molt aquests dies. Com a cristià sento que des del co-vid fins a l’ELA, totes les situacions de dolor son una prova, un repte, una oportunitat per posar-nos en mans de Déu. I el testimoni dels que ho encaren amb aquest bon esperit s’uneix al testimoni que va donar Jesús enfront del dolor. Jesús es converteix així en el model extern amb el que em vull emmirallar i en el motor intern que m’ajuda a fer front a aquestes situacions.

Joan Ferrés Prats

JO SOC EL PA VIU

Per mi la fe no és una dimensió afegida a la vida de manera més o menys artificial. És la substància mateixa de la vida, el principi que dona sentit a tot des de dins.

Les metàfores que tria Jesús per definir-se Ell mateix toquen el cor mateix de la vida, el nucli de l’existència: “Jo soc la llum”, “Jo soc la sal”, “Jo soc la paraula de vida”, “Jo soc l’amor”.

L’evangeli d’aquest cap de setmana, festivitat del Corpus, n’és una prova més: “Jo soc el pa de vida” (Jn 6, 51). Jesús és l’aliment -un altre element substancial - sense el qual no es pot sostenir la vida.

Durant les setmanes de confinament ens hem vist obligats a participar en eucaristies virtuals. Com a avantatge, potser hem pogut viure un sentit més ampli, més universal, de comunitat cristiana. Però això ens ha impedit prendre el cos de Crist. A mi, en algun moment aquest impediment m’ha ajudat a valorar-ne més el significat. En algun cas la comunió espiritual potser ha estat per mi més sentida que la comunió real d’algun dia rutinari.

Com a creient trobo que la metàfora del pa, de l’aliment, és molt fecunda. M’interpel·la a fons, perquè em fa pensar si en tot moment és Jesús qui sosté la meva vida, qui la manté viva.

Un pedagog nord-americà deia que la ment humana s’assembla a l’estómac perquè el que li aprofita no és el que s’hi posa a dins sinó el que paeix. Penso que es pot dir el mateix de la vida de fe. L’Eucaristia no és màgica, no produeix els efectes de manera automàtica. El creixement de la vida espiritual, com el de la material, depèn de dos factors: del que prenem i com ho païm.

Pel que fa al que prenem, els cristians no ho podem tenir més bé: Jesús és el pa viu, qui el menja “té vida eterna”. La segona part depèn només de mi: té vida eterna qui el menja i el paeix adequadament.

Joan Ferrés Prats(14 juny 2020)
 

UNA CURA D’HUMILITAT

Quan els pares o els educadors veiem un noi o una noia molt creguts, pagats d’ells mateixos, solem dir: “El temps li donarà una lliçó”. O bé: “La vida l’acabarà posant al seu lloc”.

Doncs bé, penso que la pandèmia sanitària i la conseqüent crisi econòmica que estem patint són precisament una gran lliçó d’humilitat que estem rebent avui les persones a conseqüència del nostre orgull, de la nostra suficiència. La vida ens està posant al nostre lloc.

         Recordo algunes lectures que vaig fer poc abans que esclatés la crisi, textos que parlaven amb orgull de l’evolució de l’espècie humana, cantaven les excel·lències de la ciència com a garantia de la plenitud humana (“No necessito res més que la ciència per viure”) i fins especulaven amb la possibilitat d’assolir ben aviat la immortalitat.

Durant uns anys vàrem parlar d’un estadi de l’evolució humana que era l’homo sapiens sapiens, és a dir, l’home savi savi. I darrerament s’havia arribat a parlar de l’homo deus, de l’home déu.

La xifra creixent de morts a tot el món, l’explosió de les pors i les ansietats a tots els col·lectius i l’enfonsament mundial de l’economia han estat els detonants d’una crisi que ens obliga a obrir els ulls, a assumir amb humilitat els nostres límits, la nostra insuficiència, la nostra dependència.

La lliçó és encara més gran per als creients. L’evangeli va ple de casos en què les experiències dels propis límits (situacions de malaltia, de solitud o d’una mort propera) són una oportunitat per girar els ulls cap a Déu, per sortir a l’encontre de Jesús i recuperar el nostre lloc a la vida. La crisi ens ajuda a trobar al nostre lloc i ens ofereix l’oportunitat de recuperar el que és essencial.

Joan Ferrés Prats(7 juny 2020)

PENTECOSTA EN TEMPS DE DESCONFINAMENT

Com a creients, l’Església ens convida cada dia a traduir a paraula de Déu al moment que estem vivint i, en aquest intent, les lectures d’aquest cap de setmana m’han fet descobrir una curiosa coincidència entre la Pentecosta que varen viure els apòstols i la situació de crisi que estem patint ara mateix.

Podríem dir que, segons el que expliquen els Fets dels Apòstols, en el moment previ a la vinguda de l’Esperit els deixebles i Maria estaven confinats, com nosaltres aquests dies. S’havien tancat a l’interior d’una casa perquè tenien por del que hi havia a fora. Estaven convençuts que a l’exterior hi havia un perill (en el seu cas representat pels jueus) amb el que s’hi jugaven la vida.

De sobte, va arribar l’Esperit i tot va canviar, i la celebració de la Pentecosta va esdevenir una festa de portes obertes, de final de confinament, de sortida al món, d’acabament de les pors.

Continuen en aquest punt les coincidències? Som també avui, el dia de la celebració de la Pasqua de la Pentecosta, en un moment de portes obertes  i de final de les pors?

En el nostre cas les coses són molt més complexes. Jo crec que avui l’Esperit ens crida alhora a obrir i a tancar portes, a mantenir una certa por (o, si més no, molta prudència) i alhora a superar les pors.

Avui tancar portes i mantenir-nos confinats és una manera de ser fidels a l’Esperit, una manera de treballar per la vida, per la nostra vida i per la dels altres. Però la fidelitat a l’Esperit que rebem a la Pentecosta ens obliga també a obrir portes, a no quedar-nos a Jesús per a nosaltres mateixos, a anunciar-lo, a donar-ne testimoni.

En aquests moments tot això ho podem fer fins i tot des de casa nostra, a través del telèfon, de les tecnologies, de les xarxes socials, compartint amb els altres la nostra experiència de fe, la força de l’Esperit en el nostre interior.

Joan Ferrés Prats(31 maig 2020)
 

COMUNICACIONS SOCIALS

Aquest cap de setmana l’Església celebra la Jornada Mundial de les Comunicacions Socials. Per què precisament aquest cap de Setmana? Doncs perquè aquest diumenge celebrem  la festa de l’Ascensió i en aquesta celebració recordem que, abans de pujar al cel, Jesús envia els seus deixebles a anunciar a tots els pobles el seu missatge.

Abans només es podia anunciar de paraula o per escrit (les cartes de sant Pau). Després varen arribar els Mitjans de Comunicació Social. Fa un temps amb aquesta expressió ens referíem només als Mitjans de Masses (la televisió, la ràdio, el cinema, els diaris i revistes). Ara hi hem d’afegir els Mitjans Socials (les xarxes socials).

Tant els uns com els altres han adquirit un pes extraordinari en el món actual (avui la majoria de les nostres comunicacions són mediades per tecnologies), i encara han adquirit més rellevància com a conseqüència de les crisis sanitària i econòmica que estem patint. Tant des del punt de vista social com del personal, la crisi hauria estat molt més dura sense el suport dels mitjans de masses i dels mitjans socials, tant pel que fa a la informació que ens faciliten com a les oportunitats de relació i d’acompanyament que ens ofereixen.

Però avui també ens hem de plantejar el tema de les xarxes socials com una oportunitat per a evangelitzar. Fins fa uns anys la responsabilitat de la transmissió col·lectiva de la fe requeia en els professionals dels mitjans de masses. Avui, amb les xarxes socials a disposició de totes i de tots, tenim l’oportunitat d’utilitzar-les per anunciar la bona notícia, per compartir la nostra fe, per a incentivar la seva vivència, per a compartir testimonis de creients i per reforçar els llaços entre els creients. 

Joan Ferrés Prats( 24 febrer 2020)
 

UNA NOVA NORMALITAT

         Aquesta setmana un amic em preguntava si creia que de tot això que estem vivint en quedarà alguna cosa o s’acabarà convertint en fum. No vaig saber què contestar-li. Vull creure que sí, que en quedarà alguna cosa. Desitjo que sí. Però no sé pas.

Des d’un punt de vista social, lamentablement ens tocarà viure un època més o menys llarga de crisi econòmica i social, de manera que no podrem evitar seguir tenint al cap l’experiència viscuda. Però, i des del punt de vista personal?

Em fa por que la lògica obsessió per tornar a la normalitat que s’està palpant a l’ambient aquests dies amagui la voluntat d’oblidar com més aviat possible aquest malson. I seria una llàstima, perquè hauríem perdut una gran oportunitat de creixement personal­­­­­­­ i hauríem desaprofitat les grans lliçons que ens dona aquesta pandèmia a tots plegats.

Els científics i els experts en pandèmies utilitzen aquests dies el concepte de “nova normalitat” per referir-se a com ens haurem de moure i relacionar després del confinament. Potser hauríem d’aprofitar aquest concepte i aplicar-lo a l’àmbit de l’espiritualitat. En la “nova normalitat” l’experiència d’humilitat i de vulnerabilitat que hauríem fet aquests mesos ens ajudaria a donar un nou sentit a la nostra vida i a les nostres relacions.

En aquesta nova normalitat canviaria la relació amb nosaltres mateixos, perquè Déu ompliria l’espai que ha quedat buit a dins nostre després de l’experiència d’inseguretat i de fragilitat que estem fent.

Canviaria la relació amb els altres, perquè hauríem descobert que som tots igualment vulnerables, que compartim pors i incerteses i que ens necessitem més que mai.

I canviaria la nostra relació amb la natura, perquè hauríem comprovat que només des del respecte a tot el que és viu podem garantir un futur sostenible per a tots.

Déu en nosaltres, Déu en els altres i Déu en la natura. Una nova normalitat.

Joan Ferrés Prats
 (17 maig 2020)

QUE ELS VOSTRES CORS S’ASSERENIN

Amb aquestes paraules comença l’evangeli d’aquest cap de setmana. És una invitació semblant a altres que fa Jesús Ressuscitat a les seves aparicions: “No tingueu por”, “No temeu”  o, sobretot, “Pau a vosaltres”.

En els evangelis del temps de Pasqua aquestes invitacions a la pau interior, a la serenor, a la confiança són tan insistents que em pregunto per què mai no me les he pres com un manament, com un repte, com un distintiu del creient. I també em pregunto si aquest repte no és especialment difícil en un temps de crisi com el que ara estem vivint.

I és que en moments de dolor, incertesa i ansietat no és fàcil mantenir la serenitat i la pau interior. Per això em conforta llegir completa la invitació de Jesús: “Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi”. La meva serenor, la meva pau interior, no hauria de ser el resultat d’un esforç que m’imposo a mi mateix, sinó un do que em ve donat a partir de la meva fe, de la meva confiança en Déu Pare.

Segons l’evangeli d’aquest cap de setmana, Jesús viu a la casa del Pare la seva vida plena de Ressuscitat: “Jo estic en el Pare i el Pare està en mi”. I Jesús torna a la casa del Pare per preparar-nos una estança, “perquè també vosaltres estigueu allà on jo estic”.

Trobo que aquesta és la resposta a les meves pors i a la meva ansietat. Com més espai obri en el meu interior per a Jesús, que és camí, veritat i vida, com més m’abandoni en la confiança en un Pare que m’estima, més fàcil serà que la serenor i la pau creixin en el meu interior.

Joan Ferrés Prats(10 maig 2020)

LECTURES EN TEMPS DE CONFINAMENT

El confinament m’està deixant molt de temps per llegir, i aquests dies la lectura m’ha ajudat a pensar la meva fe, sobretot a través de coincidències que he trobat en diversos llibres, uns de fe i altres de ciència. En vull destacar dues.

Dos dels llibres escrits des de la ciència (escrits, és clar, abans de la situació que patim) coincideixen a dir que des de finals del segle XX patim dues grans crisis (un dels llibres parla de pandèmies): la de la depressió i la de la solitud. Les malalties mentals -sobretot la depressió- són un dels trastorns més estesos al món desenvolupat, i la seva progressió sembla no tenir aturador.

Per altra banda, quan als 90 van aparèixer les xarxes socials, van ser acollides amb l’esperança que ajudarien a solucionar la pandèmia de solitud que es vivia des de feia un temps. Dues dècades després, alguna cosa estem fent malament, perquè malgrat la proliferació de xarxes socials i de tecnologies de la connexió, les xifres de la solitud no només no s’aturen, sinó que no paren de créixer.

Coincidències, doncs, pel que fa a la diagnosi de la realitat, però també coincidències pel que fa al remei. Segons els llibres científics, està demostrat que les dues solucions més eficaces per garantir la salut mental son donar un sentit a la vida i tenir unes relacions humanes satisfactòries. Donar a la vida un sentit, una raó de ser, vol dir no viure centrat en els mitjans, sinó en els fins. I tenir unes relacions satisfactòries vol dir estimar i sentir-se estimat.

Aquí les coincidències entre els llibres de ciència i els de fe son totals. Déu és per als cristians la raó de ser de la vida. Saber-nos estimats per Ell és el que dona sentit a tot el que fem i al que som. I estimar i ser estimats forma part del nucli central de l’experiència de la fe. Els dos grans manaments són, doncs, el que garanteix la nostra salut mental i la nostra plenitud com a persones.

En definitiva, sento que hauré desaprofitat una gran oportunitat si no surto d’aquesta crisi més cristià, amb Déu més profundament arrelat a la meva vida i alhora més obert i compromès amb els altres.                 

Joan Ferrés Prats (3 maig 2020)

L’ESGLÉSIA EN TEMPS DE CORONAVIRUS

Hi ha persones que se la tenen jurada a l’Església i que aprofiten qualsevol oportunitat per fer-li mal des dels mitjans de masses o des de les xarxes socials. Aquests dies s’ha esbombat, per exemple, que la policia va interrompre una missa que s’estava celebrant en un terrat, i que dues monges van ser detingudes al carrer per saltar-se el confinament. Després es va saber que la missa era en el terrat privat d’un convent (hi participaven els 8 sacerdots paüls que hi viuen en comunitat), i que les dues monges anaven a portar 1.500 mascaretes que havien configurat al seu convent.

Per descomptat que a l’Església tenim draps bruts que hem de rentar. Però també és veritat que, gràcies a Déu, hi ha una Església exemplar, evangèlica, que no sol sortir als mitjans.

Amb motiu del coronavirus, la feina ingent que fa Càritas sistemàticament en favor del més desfavorits s’ha multiplicat, i s’ha incrementat el número de voluntaris que hi participen, portant aliments i medicines a persones sense recursos. Les aportacions econòmiques dels cristians han crescut. La Conferència Episcopal Espanyola ha fet arribar 6,5 milions d’euros a Caritas espanyola perquè els reparteixi a les Caritas diocesanes. Per altra banda, moltes diòcesis han ofert a les autoritats espais i locals per a hospitals o per a altres menesters.

Tampoc no se sol parlar del servei que fan capellans i monges als hospitals donant consol i estimació als malalts, assistint als moribunds, fent-los costat fins al darrers instants. Tampoc que la Conferència Episcopal ha demanat a bisbes i sacerdots que es baixin el sou per ajudar els més desafavorits per la crisi.

No es tracta de posar-se medalles. Això no és res més que el que ens demana Jesús a l’Evangeli a tots els cristians, però conèixer aquests testimonis ens ajuda a prendre consciència que Jesús continua essent viu, i ens estimula a seguir fent-lo present en els més necessitats.

Joan Ferrés Prats(26 abril 2020)

NO TINGUEU POR

És una de les expressions més repetides per Jesús Ressuscitat en les seves aparicions als apòstols, a les dones, als deixebles: “No temeu”, “No tingueu por”. Des de fa anys, quan arriba el temps de Pasqua, em crida l’atenció aquesta insistència de Jesús en la por. És curiós que a l’Església no en parlem gairebé mai, d’aquesta insistència, ni ens ho prenem com un manament, com un norma que Jesús ens dona.

La fe ens convida a fer present en el dia a dia el que Jesús ens diu, a encarnar-ho en la nostra vida quotidiana. I penso que avui no és gens fàcil complir la recomanació de Jesús de no tenir por. Tant la crisi sanitària com l’econòmica ens empenyen cap a la por.

Quan era jove, en l’àmbit de fe utilitzàvem una cita de Martin Luther King que m’ha vingut al cap en meditar sobre aquest tema. Feia així: “La por va trucar a la porta. La fe va anar a obrir. No hi havia ningú”. M’agradava Vol dir que la por s’esvaeix davant la fe. En conseqüència, la presència o l’absència de por serien una prova del nivell de la nostra fe.

Vull creure que les coses no son pas tan fàcils com això, perquè fins i tot Jesús va tenir por a l’hort de Getsemaní: “Pare, si és possible, que passi de mi aquest calze”. Però tot seguit va afegir: “Però que no es faci la meva voluntat sinó la teva”.

El problema per al creient no seria, doncs, el fet de sentir o no sentir por, sinó el fet de fer o de no fer front a la por des de la fe, des de la confiança en Déu Pare. La invitació de Jesús a no tenir por i el seu exemple a Getsemaní m’impulsen a posar davant del Pare en la pregària els meus sentiments de por, perquè m’ajudi a transformar l’energia negativa en energia positiva, perquè m’ajudi a canalitzar la por, a convertir-la en confiança en Déu Pare, amb la força de Jesús Ressuscitar, que va vèncer la por i la mort.

Joan Ferrés Prats (19 abril 2020)

UNA PASQUA ESPECIAL

Confesso que avui em costa molt més escriure que fa una setmana. En les circumstàncies que estem vivint és més fàcil intentar donar un sentit al dolor que o pas parlar sobre l’alegria o des de l’alegria.

Aquest any el diumenge de Pasqua serà dolorós per a moltes persones, per a moltes famílies. Parlo de pèrdues humanes, de problemes de salut, de dificultats econòmiques... Aquest any per Pasqua hi ha molts núvols. Però fins i tot aquest any sabem que darrera els núvols s’amaga sempre el sol.

És veritat que tant la crisi sanitària com la crisi econòmica ens fan pensar més en el Crist que pateix i mor que en el Crist Ressuscitat, però no és difícil, fins i tot avui, trobar signes de la presència del Crist Ressuscitat, gràcies al qual la vida triomfa sobre la mort.

N’és un signe el personal sanitari que, amb un risc molt gran per a la seva salut física i amb un cost molt alt per a la seva salut emocional, vetlla perquè les tragèdies ho siguin una mica menys. Ho són totes les persones que, des de Càritas i des d’altres institucions, vetllen perquè els més desemparats puguin fer front a les necessitats més primàries. Ho són les forces de seguretat que ajuden a posar seny on de vegades no n’hi ha. Ho són les persones de neteja, els camioners, les persones que atenen supermercats, les persones que fan companyia a la gent gran... Ells i elles són exemples de llum en la tenebra, de sol entre els núvols.

Aquest any no podrem encendre la nostra petita espelma amb la llum del ciri pasqual, però podem obrir un espai ben gran a Jesús en el nostre interior perquè s’hi faci la llum, perquè ens inundi d’esperança, perquè ens ajudi a ser més solidaris i a construir, des del dolor, un món més humà.

Joan Ferrés Prats(12 abril 2020)
 

QUARESMA LAICA

La vida té aquestes paradoxes. Quan una bona part de la societat occidental ja no és creient, el temps de la Quaresma que celebrem els cristians està coincidint amb una altra mena de Quaresma, que ens ve imposada a tots, creients i no creients.

En aquest cas també és una quarantena. És també un camí pel desert, feixuc i dolorós, en el que se’ns imposen dejunis i  privacions. Lamentablement també és per a molts una experiència de dolor i de mort.

Aquests dies he rellegit un vell llibre de Viktor Frankl, un psiquiatra vienès, d’origen jueu. que va ser empresonat pels nazis en un camp de concentració. Li havien matat la dona i la filla, i ell mateix estava malalt, deprimit i desesperat. Un bon dia va trobar un sentit al seu dolor: "Haig de sortir d'aquí per explicar al món el que he viscut i contribuir a evitar que això es torni a repetir mai més".

Des d’aquell dia va ser capaç de suportar-ho tot. I, en ser alliberat del camp d'extermini pels aliats, va escriure el  llibre L'home a la recerca de sentit, en el que exposa que, en aquelles condicions extremes d'humiliació i de patiment, varen sobreviure els que, com ell mateix, van trobar una raó per a viure, varen poder donar un sentit a aquell patiment, varen trobar una dimensió espiritual per a aquella situació. Viktor Frankl deia que podem suportar qualsevol com si tenim un perquè.

            Els cristians no distingim entre la Quaresma laica i la cristiana. Aquest any el confinament i els riscos de malaltia i de mort formen part de la Quaresma que Déu ha volgut per a nosaltres. Formen part de la nostra experiència de desert, del nostre camí de purificació, del nostre pelegrinatge cap a la Terra Promesa.                                                                               

Estem fent camí amb Jesús, estem compartint el seu patiment, amb l’esperança que, darrera els núvols i la boira, ens espera el sol i l’escalf d’un Déu que és Pare.

 Joan Ferrés Prats (5 abril 2020)

TEMPS D’EXCEPCIÓ

Estem vivint un temps excepcional, una experiència única, que mai no havíem viscut fins ara i que Déu vulgui que mai no hàgim de tornar a viure. Una crisi sanitària que deriva en crisi social, econòmica i també personal. Doncs bé, la crisi sanitària ens ha vingut de la Xina, i també a la Xina he trobat una proposta per encarar-la anímicament.

Diuen que en xinès la paraula crisi és el resultat de la fusió de dos termes: problema i oportunitat. La crisi seria, doncs, un problema  sobtat, que ens ve a complicar la vida, però que ens porta amagada una oportunitat.

Tenint en compte que en aquest cas ningú no es pot sostreure al problema, al patiment de l’adversitat, seria una llàstima que sortíssim d’aquesta crisi sense haver-ne aprofitat el que té d’oportunitat.

Seria una pèrdua encara més gran que la pròpia crisi si en sortíssim (Déu vulgui que ben aviat) sense haver-nos enriquit, sense haver aprofitat l’avinentesa per revisar la nostra vida i el nostre sistema de valors. I parlo tant personalment com  col·lectivament.

Els cristians estem acostumats a pregar. I també a fer examen de consciència. Aquests dies per mi l’examen de consciència el faig des de la pregària. Necessito que Déu Pare m’ajudi a descobrir en quins aspectes aquesta situació em pot ajudar a créixer, quines dimensions de la meva vida necessito canviar, quins valors necessito recuperar.

Estic convençut que els canvis que Déu vol a la meva vida tenen a veure amb la meva relació amb Ell, amb la meva relació amb mi mateix i amb la meva relació amb els altres. I estic convençut que només aprofitaré aquesta oportunitat que Déu m’ofereix, amagada en el problema, si soc capaç d’obrir-me a la força que em ve del seu Esperit. 

Joan Ferrés Prats(29 març 2020)

DUES CONSIDERACIONS

Aquest cap de setmana sento la necessitat de parlar com a creient de la crisi sanitària que ens ocupa i ens preocupa. Intentant encarar-la a la llum de la fe, m’han sorgit dos sentiments, dues consideracions, dues reflexions.

La primera té a veure amb una sensació de fragilitat, de vulnerabilitat, d’indefensió. I no parlo només d’un sentiment meu, personal. Parlo també des d’un punt de vista social, col·lectiu. La crisi sanitària posa de manifest com de fràgil i vulnerable és la nostra salut, però també com de fràgil i vulnerable és el progrés, la ciència, l’economia. N’hi ha prou amb una emergència com aquesta perquè tot se’n vagi en orris, perquè ens veiem obligats a posar en quarantena l’orgull col·lectiu pel món que hem creat. No vull dir, per descomptat, que com a creient hagi de renegar del progrés, però sí d’assumir els seus límits, la seva debilitat, la seva insuficiència.

La segona consideració té a veure amb les contradiccions socials. Parlem d’un món globalitzat, però no deixem d’aixecar fronteres quan ens convé. Parlem d’un món unificat quan es tracta de fer negocis, però tanquem les fronteres i creem camps de refugiats quan els pobres volen compartir el que nosaltres gaudim. De sobte en aquest món desigual apareix un virus i ens unifica a tots, ens obliga a prendre consciència que hem de ser solidaris, que no hi ha fronteres, que tots depenem de tots, per a bé i per a mal.

Tot plegat es converteix per mi en una oportunitat per acostar-me a Déu i per acostar-me als altres. Sento que només Déu pot omplir les mancances que trobo en mi mateix i en la realitat que m’envolta. I sento que l’amor de Déu m’ha d’empènyer a sentir-me més responsable dels que m’envolten. Pregària i compromís. Contemplació i acció. 

Joan Ferrés Prats( 15 març 2020)

«QUE TODO SEA BONITO»

Aquesta setmana he rebut un d’aquells missatges que se solen enviar per Whatsapp per desitjar als altres un bon dia. Ens l’havien enviat a tots els que formem part d’un grup de fe a la parròquia. S’hi veia una finestra amb un dia molt radiant al darrera i, a l’interior, un test amb flors. I el text deia exactament: «Que hoy te pase de todo y que todo sea bonito».

Ja em disculpareu, però vaig pensar de seguida que no era un missatge gaire cristià, sobretot que no era un missatge propi de la Quaresma. Per descomptat, soc conscient de la bona intenció de la persona que el va fer i també dels bons sentiments de la persona que ens el va enviar, però penso que amb aquest tipus de missatge no contribuïm a què les persones siguem més felices, perquè lliguem la felicitat al fet que ens passin coses maques.

Hi ha persones que no són prou madures perquè gairebé no han hagut de patir mai, perquè les coses els han estat massa fàcils. El que en un primer moment pot semblar un benefici per a elles acaba sent un perjudici.

Els cristians sabem que no es pot arribar a la Terra Promesa sense haver creuat el desert, i sobretot que no podem arribar a la Resurrecció sense passar per la passió i la mort.

Per això crec que la nostra preocupació i el nostre desig no haurien d’estar fixats en les coses que ens passen (que siguin maques) sinó en la nostra actitud davant d’elles, en la nostra capacitat d’encarar-les de manera positiva. No es tracta que no hi hagi adversitats, sinó que sapiguem convertir-les en oportunitats. No es tracta que no hi hagi obstacles, sinó que sapiguem convertir-los en trampolí.

Sé que queda molt bé, però també que no és gens fàcil. Sé que ho tinc molt clar, però també que em costa. Per això necessito Jesús, no només com a model, sinó també com a força interior.

Joan Ferrés Prats (8 març 2020)
 

CAURE EN LA TEMPTACIÓ

S’alça el taló de la Quaresma y la celebració eucarística ens ofereix dues obres amb un mateix argument: les temptacions. En la primera, protagonitzada per Adam i Eva, la cosa acaba malament. En canvi, la segona, protagonitzada per Jesús, té un final feliç.

En la vida de totes les persones s’ha representat sempre, i es continua representant, aquesta obra, perquè sovint som temptats a desviar-nos del camí que ens havíem fixat a la vida.

Aquesta setmana, mentre anava meditant sobre les dues històries bíbliques i sobre la meva personal, he hagut de llegir per a la feina els resultats d’una investigació que també parlava sobre temptacions.

A uns fumadors que estaven intentant deixar el tabac se’ls va dividir en dos grups. A uns se’ls va passar un missatge en contra del tabac. Als altres no. Doncs bé, els que havien rebut el missatge antitabac varen recaure més. Sembla ser que, encara que de paraula se’ls digués que fumar és perjudicial, el fet d’activar en el seu cervell la imatge mental del tabac els va incentivar el desig. Els experts en el cervell diuen que el millor per superar un mal no és obsessionar-se a evitar el mal, sinó il·lusionar-se per un bé.

Curiosament resulta que aquesta és l’estratègia que utilitza Jesús a l’Evangeli. Si Jesús venç la seducció del poder, de l’orgull i de l’autosuficiència és perquè hi ha una altra realitat que el sedueix més: Déu. Jesús venç la temptació de servir-se de Déu perquè el que el sedueix és servir Déu. Venç la temptació de posar-se en el centre de la vida perquè en el centre de la seva vida hi ha Déu.

Avui la meva temptació és també convertir-me en el centre de la meva vida. Que caigui en la temptació, com van fer Adam i Eva, o la superi, com va fer Jesús, només depèn del grau de seducció que exerceix sobre mi la figura de Jesús i, a través d’ell, la de Déu Pare.

Joan Ferrés Prats(1 març 2020)

SORTIM!

El cap de setmana passat Déu em va fer un regal. Vaig tenir l’oportunitat de participar en el Congreso de Laicos «Pueblo de Dios en Salida». Divendres, dissabte i diumenge ens vàrem aplegar a Madrid més de dos mil laics de totes les diòcesis espanyoles, amb un bon nombre de bisbes i amb alguns sacerdots. La majoria dels participants no era gent gran, com passa a les nostres esglésies. La majoria eren persones de mitjana edat. I hi havia un bon grup de jovent.

En un moment tan difícil per a l’Església com el que mateix estem vivint, va ser un regal de Déu poder compartir i celebrar la fe amb tantes persones creients engrescades, il·lusionades, esperançades, compromeses.

No tinc espai per destacar tot el que vaig viure aquells dies. Només vull subratllar tres reflexions. En primer lloc, la crida a sortir. Ja començo a ser una mica gran i puc dir que gairebé tota la meva vida he viscut en una Església que mirava més aviat cap endins, una Església preocupada sobretot per conservar. Ara se’ns convida a sortir, a anunciar, a evangelitzar.

En segon lloc, el protagonisme dels laics. He viscut gairebé sempre en una Església clerical, en la que la veu la tenien bàsicament els capellans. Era a ells als que tocava evangelitzar. Ara, en canvi, se’ns envia a evangelitzar als laics, als cristians del carrer. Se’ns traspassa la responsabilitat a nosaltres.

Finalment, la invitació a viure una nova Pentecosta. Aquest és l’eix que dóna sentit a tot plegat. És lògic que, com els apòstols a la Pentecosta, ens sentim més còmodes tancats, reunits només amb els que pensen com nosaltres. És lògic que ens faci por sortir. Però confiem en la força de l’Esperit. Ell ens transforma, com ho va fer amb els apòstols, ens omple de força per anunciar que Jesús dóna sentit a les nostres vides.  

Joan Ferrés Prats(23 febrer 2020)

NO TÉ PERDÓ DE DÉU

He escrit més d’una vegada en aquest Full entorn al tema del perdó i entorn als equívocs que envolten l’ús d’aquesta paraula. Avui vull fer referència a un nou equívoc: sovint per a indicar que una persona n’ha fet una de molt grossa utilitzem l’expressió «No té perdó de Déu».

Com a cristians ho hauríem de revisar o, dit d’una manera més precisa, ens hauríem d’oposar a l’ús d’aquesta expressió. Si alguna cosa sabem per la fe és precisament que el perdó de Déu no té límits, de manera que no hi ha res que no tingui perdó de Déu.

L’expressió «No té perdó de Déu» em fa pensar en aquella coneguda dita: «El que en Pere diu sobre en Joan diu més coses sobre en Pere que sobre en Joan».  En altres paraules, quan critiquem algú, estem dient més coses sobre nosaltres mateixos que sobre la persona que critiquem. En aquest cas, quan diem sobre una persona que «no té perdó de Déu» el que estem dient és que nosaltres no tenim un amor prou gran per perdonar aquella persona.

I és que el perdó és la forma més elevada de l’amor. Tenint en compte que ningú no és perfecte, només estimem quan som capaços d’assumir els defectes de l’altra persona i, en conseqüència, quan som capaços de perdonar les seves mancances. La incapacitat de perdonar és «la prova del cotó» de la que es parlava en aquell vell anunci, és la manifestació de com de limitat és el nostre amor.

En definitiva, no podem utilitzar Déu per justificar la nostra incapacitat de perdonar. Precisament perquè Déu no posa límits al perdó, nosaltres tampoc no n’hauríem de posar. Pensem, en fi, que en el Parenostre signem una mena de contracte amb Déu: «Perdona’ns com nosaltres perdonem». Déu és l’exemple de com hem de perdonar i la força perquè siguem capaços de fer-ho.

Joan Ferrés Prats (16 febrer 2020)

TERCER MÓN I MANS UNIDES

El concepte Tercer Món va ser encunyat l’any 1952 per l’economista francès Alfred Sauvy per designar aquells països que no pertanyien a cap dels dos blocs enfrontats llavors per la guerra freda: no formaven part ni del bloc de països desenvolupats, liderats pels Estats Units, ni del dels països socialistes, liderats per la URSS.

Avui es considera Primer Món als països amb uns índexs molt alts de desenvolupament. Es designa com a Segon Món als països amb economies emergents, països en vies de desenvolupament. El Tercer Món és format pels països amb els pitjors índexs de desenvolupament, tocats per la pobresa, la fam i l’analfabetisme. Finalment, es parla de Quart Món per referir-se a les persones que viuen en el primer món però en condicions de marginació, de desprotecció i de risc social.

Aquest mapa de desigualtats és força interpel·lador per a nosaltres els cristians. A la paràbola del samarità Jesús ens va deixar clar que no seríem jutjats per la nostra presència més o menys freqüent al Temple, sinó pel nostre amor, sobretot per l’amor als desemparats. Estem cridats, doncs, al compromís amb els més necessitats.

L’Església té una mà oberta al Quart Món (Càritas) i una altra oberta al Tercer Món (Mans Unides). En el temps de Jesús només es podia ajudar a les persones necessitades del propi entorn. Avui, en un món globalitzat, tots som responsables de tots. Cal, doncs, repartir els esforços. Les persones del Tercer Món només podran sortir de la misèria amb projectes de desenvolupament com els que impulsa Mans Unides, confiant en la nostra col·laboració.

Les col·lectes d’aquest cap de setmana són oportunitats per complir el nostre deure com a creients, per ser solidaris, per assumir la nostra responsabilitat de compromís social.

Joan Ferrés Prats (9 febrer 2020)

LA PAU INTERIOR

Aquesta vegada us convido a llegir seguides una sèrie de cites evangèliques sobre la pau interior: «No tinguis por, Maria, Déu t’ha concedit la seva gràcia» (Lc 1, 30). «No tinguis por de prendre Maria a casa teva» (Mt 1, 20, l’àngel a Josep).). «No tinguis por, Zacaries» (Lc 1, 13).«No tingueu por. Us anuncio una bona nova» (Lc 2, 10, l’àngel als pastors). «Que els vostres cors s’asserenin i no temin» (Jn 14, 27). «No tinguis por, petit remat» (Lc 12,32). «Aixequeu-vos, no tingueu por» (Mt 7, 7). «Sóc jo. No tingueu por» (Mt 14, 27, Jesús a la barca). «No tingueu por» (Mt 28, 10, quan envia els apòstols a anunciar la bona nova).

I encara més: «No tingueu por dels qui maten el cos, però no poden matar l’ànima» (Mt 10, 28). «Aixequeu-vos, no tingueu por» (Mt 17, 8, a la transfiguració). «No tingueu por, vosaltres valeu més que els ocells» (Mt 10, 31). «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes» (Lc 5, 10, Jesús a Simó Pere). «No us espanteu» (Mc 16, 6, a les dones que van al sepulcre). «Sóc jo. No tingueu por» (Jn 6, 20, als deixebles al llac de Tiberíades).

Es un dels consells més repetits a la Bíblia (fins a 365 vegades). I si és important aquesta interpel·lació és perquè la pau interior, la pau amb un mateix, és imprescindible per poder estar en pau amb Déu i amb els altres.

Per què els creients no ens prenem com un manament, com una obligació, aquest insistent «No tingueu por» de Jesús i de la Bíblia en general? No es tracta que els cristians no puguem sentir por. De fet, Jesús en va sentir: «Pare, si és possible, que passi de mi aquest calze!» (Mt 26, 39). El cristià, però, com Jesús, planta cara a la por: «Però que no es faci la meva voluntat sinó la teva» (ibíd.).

Per mi la resposta cristiana a la por és l’abandó a la voluntat del Pare. Com l’infant atemorit, em sento més fort quan tinc el Pare al costat.

Joan Ferrés Prats (2 febrer 2020)
 

CONEIXEMENT I SAVIESA

Els cristians vivim el progrés com una resposta al pla de Déu en la creació. Al setè dia Déu descansà i deixà el món en mans nostres. El progrés és, doncs, per al creient un repte, un compromís, una obligació. Però també tenim el deure de ser crítics amb el progrés, d’avaluar si és conforme al pla de Déu. Aquesta setmana ho he discutit amb un amic en relació amb una de les manifestacions del progrés: el creixement de les informacions i els coneixements.

Segons els experts, el ciberespai creix a raó de 7 milions de pàgines cada dia. Fa només deu anys la informació existent a tot el món pesava 40 petabytes. Avui pesa un milió de petabytes. Dir amb altres paraules, fa deu anys el conjunt de la informació que hi havia disponible pesava com un maduixot madur. Avui pesa una tona i mig. 

Una primera mirada del cristià, compartida amb la majoria de no creients, és d’admiració i satisfacció per aquests avenços. Una segona, complementària, compartida amb una minoria de no creients, és crítica.

Per què? Cinc segles abans de Crist, Publi Siro ja deia: «És savi, no el que coneix moltes coses, sinó el que coneix les coses essencials». És la diferència entre coneixements i saviesa. No fa gaire el científic Isasac Asimov deia una cosa semblant: «El més trist de la vida actual és que la ciència guanya en coneixement més ràpidament que la societat en saviesa».

Aquestes denúncies sobre la diferència entre coneixements i saviesa em recorden les paraules de Jesús: «T’enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Lc 10, 21). 

Lluny de la meva intenció menysprear el coneixement, ben al contrari. Però em pregunto com a cristià si em preocupa més la societat del coneixement o la de la saviesa? I és que la fe té molt més a veure amb la saviesa que amb el coneixement.

Joan Ferrés Prats(26 gener 2020)
 

LES LÒGIQUES DE L’AMOR
L’amor és una realitat complexa, que pot seguir lògiques molt
diferents, fins i tot contradictòries. Una de les lògiques de l’amor queda
reflectida en aquesta divertida cita del biòleg evolutiu britànic J. S. Haldane:
«Em llançaria a un riu sense pensar-m’ho dues vegades per salvar dos dels
meus germans o vuit dels meus cosins».
Quina és la lògica d’aquesta cita? Se suposa que estimem més els
germans que els cosins, de manera que per motivar-me a fer un acte heroic
necessitaria més del doble de cosins que de germans. És una lògica de
l’amor similar a la d’aquells pares que s’estimen més un fill que un altre
perquè el primer s’ho mereix més, s’ho guanya més, els dona més
satisfaccions.
Són lògiques de l’amor que tenen la seva coherència, però és una
coherència molt propera a l’amor propi: els germans són biològicament més
propers a mi que els cosins, d’alguna manera són més jo. I el fill que s’ho
mereix més també és més proper a mi perquè em satisfà més, m’omple
més. En definitiva, la lògica d’aquest amor ve a ser: m’estimo a mi mateix
en ells, m’estimo a través d’ells.
Per descomptat, la lògica de l’amor al que ens crida Jesús a
l’Evangeli té una coherència diferent: estimo més al que ho necessita més.
Segurament el fill que no s’ho mereix tant és precisament per això el que
necessita més amor. I segurament com més ens allunyem del nostre entorn
proper més necessitats descobrirem. En aquesta lògica el punt de
referència no sóc jo, són els altres. No és el grau de satisfacció personal,
és el grau de necessitat. Jesús és el millor exemple d’aquesta segona lògica.
A mi, però, Jesús no em serveix només com a exemple. També el
necessito com a força. Tan sols amb la força del seu Esperit puc ser capaç
d’anar purificant cada vegada més la lògica del meu amor.
Joan Ferrés Prats (198 gener 2020)

LA FRAGILITAT DE LA RAÓ

Fa uns anys vuit jutges de l’estat d'Israel van haver de revisar centenars de peticions de llibertat condicional. Uns investigadors van analitzar la seva feina. Els jutges van dedicar una mitjana de sis minuts a cadascun dels casos, que els eren presentats en un ordre aleatori. Els investigadors van buscar correlacions entre les decisions dels jutges i el moment en què les van prendre, en relació amb les tres pauses per esmorzar, dinar i sopar.

Els jutges només van concedir un 35% de les peticions, però un 65% de les concessions les van fer immediatament després de les pauses pels àpats. Durant les dues hores abans de cada àpat la quantitat d'aprovacions va anar baixant de manera gradual, fins arribar gairebé a zero immediatament abans de cada pausa. Les decisions dels jutges, que havien intentat ser del tot justos, del tot professionals, del tot racionals, van estar condicionades, doncs, pel fet de si emetin els veredictes quan començaven a tenir gana o quan ja estaven tips.

Per què explico això? Quan en els mitjans es pregunta a persones entrevistades si són creients o no, és freqüent que justifiquin les respostes negatives amb arguments com «Jo només crec en la raó» o «Jo en tinc prou amb la raó».

Déu me’n guard de menystenir la raó, un do de Déu que ens dignifica com a persones, però experiències com la investigació feta a Israel posen de manifest com de fràgil és la raó, com de vulnerables i limitats som quan creiem que ens guiem per la raó.

Com a creient dono gràcies a Déu pel do de la raó, però també per l’oportunitat de complementar-la amb el do de la fe.

Joan Ferrés Prats(11 gener 2020)
 

DOS GRANS VALORS

Aquests dies, en començar un nou any, m’ha vingut al cap una conferència que va fer el Josep Guardiola ja fa un temps aquí a Catalunya. L’havien convidat a parlar sobre el tema del lideratge a partir de la seva experiència en el món del futbol, i es va centrar en el que per mi són dos dels valors fonamentals de la vida. I són, curiosament, dos valors eminentment cristians. Deia en Pep Guardiola:

-       «L’únic que busco de veritat, de veritat, de veritat a la vida i a la meva feina és que m’estimin. I a tots ens passa el mateix. Hem de trobar, doncs, el que ens agrada a cadascú. Aquest és el quid del lideratge. Els nens, per exemple, no poden aprendre si no els agraden els seus professors, si no se senten estimats per ells».

El primer valor és, doncs, l’amor. Fins i tot a la feina. Fins i tot a l’aprenentatge. L’amor (estimar i ser estimats) és el secret per aconseguir que les persones  rendim, perquè puguem extreure el millor de nosaltres mateixos. Estimar i ser estimats, que és el nucli de la fe cristiana, és també el secret d’una existència plena i fecunda.

La vida, però, és molt complexa, molt complicada, tant que no n’hi ha prou amb la bona voluntat d’estimar. Les dificultats amb les que topem a la vida queden molt ben exemplificades, segons el Pep Guardiola, en el món del futbol:

- «Però estimar no és fàcil. Cada vegada que faig una alineació deixo deu jugadors sense jugar. I s’enfaden. S’enfaden perquè senten que no els estimo i que sí que estimo als que faig jugar. Ells reben que no els estimo».

Cal, doncs, un segon valor, que per a l’entrenador català és la resiliència, la capacitat de fer front a les adversitats: «Hem de saber gestionar la frustració», conclou en Pep Guardiola.

Penso com a cristià en Jesús a la creu: capacitat d’estimar i capacitat d’assumir la frustració, capacitat de morir per viure.

Joan Ferrés Prats( 5 gener 2020)