ELS PICAPEDRERS I L’ANY NOU

L’escriptor francès Charles Péguy va explicar la història d'un home de l’Edat Mitjana que es dirigia a peu a Chartres i va trobar en el seu camí un treballador que exercia el més dur dels oficis: picapedrer.

- Visc com un gos –li va dir-. Exposat a la pluja, al vent, a la gelada, al sol. Faig un treball penós per quatre cèntims. La meva vida no mereix el nom de vida.

Una mica més lluny, va trobar amb un altre picapedrer que tenia una actitud ben diferent.

- És un treball dur –li va dir-, és veritat, però almenys és un treball. Em permet alimentar la meva dona i els meus fills. A més, estic a l'aire lliure, veig passar la gent. No em queixo. Hi ha situacions pitjors.

Una mica més endavant es va creuar amb un tercer picapedrer que, mirant-lo als ulls amb il·lusió, li va dir:

- Jo estic construint una catedral!

Trobo que és una història meravellosa, amb un regust molt i molt cristià. I, per altra banda, és una història molt adient de cara a l’inici d’un nou any. Sovint ens preguntem, en iniciar un any nou, què hem de fer que no fèiem abans. Potser n’hi hauria prou a preguntar-nos amb quina actitud hauríem de fer el que ja venim fent. De vegades l’important no és el que fem, sinó el perquè ho fem, el sentit que donem a allò que fem. 

La nostra vida canvia de manera radical quan som capaços de donar un sentit nou al que ens toca viure. I la fe ens permet donar-lo. Gràcies a la fe interpretem el que som, el que fem i el que ens passa com a part d’un pla de Déu que és el nostre Pare. A l’inici d’un nou any aquest sentit, aquest perquè, ens pot ajudar a afrontar qualsevol cosa que ens passi.

Joan Ferrés i Prats

L’EVANGELI DEL DIT I LA LLUNA

La meditació de l’Evangeli d’aquest cap de setmana m’ha fet pensar en aquell proverbi xinès atribuït a Confuci i que es va fer popular en el maig del 68 francès: “Quan el dit assenyala la lluna, el ximple mira el dit”.

Mirar el dit en comptes de la lluna és la temptació en la que caiem els cristians quan ens fascina el missatger en comptes de sentir-nos fascinats pel missatge, quan ens fixem més en Joan Baptista que en Jesús al que ve a anunciar, quan ens preocupem més per la llei que no pas per la vida interior de la que la llei hauria de ser un reflex, quan posem més interès en l’Església o en els capellans que no pas en Jesús i l’Evangeli.

Mirar el dit en comptes de la lluna és el que fem quan no som capaços d’anar del Baptisme en l’aigua al Baptisme en l’Esperit. Els cristians, com a humans que som, necessitem signes per exterioritzar les nostres vivències, per expressar el que pensem i sentim, però ens comportem de manera ximple quan ens quedem en els signes, quan els signes no ens fan anar més enllà, quan vivim la fe de manera rutinària, quan ens limitem a complir, a anar fent.

En el Baptisme l’aigua és necessària com a signe, però no penetra dins nostre, es limita a lliscar sobre la nostra pell. L’Esperit, en canvi, és foc que ens inflama des de dins i vent que tot ho remou. Aquest és el repte de l’Advent i de la vida cristiana en general: que el Baptisme d’aigua esdevingui Baptisme en l’Esperit.

Només podem dir que superem aquest repte si l’aigua i el pa que freqüentem en els sagraments són l’aliment que omple la nostra vida, el foc que ens transforma, el vent que ens fa viure en un estat de conversió constant.

Joan Ferrés i Prats (10 desembre 2017)

TEMPS D’ESPERA

Diuen que per reservar taula al prestigiós restaurant Le Caprice de Londres cal esperar 3 o 4 setmanes. Per a aconseguir una moto Harley-Davidson Softail Deuce cal esperar de sis a divuit mesos. Per poder comprar un cotxe Aston Martin V12 Vanquish cal esperar dos anys. També dos anys per poder fer-se soci del Reebok Sports Club/NY, el gimnàs més modern del món. Cal esperar entre dos i tres anys perquè t’esmolin una espasa japonesa. Aconseguir a Singapur els bolsos Kelly i Birkin, d'Hermés, exigeix una espera de tres anys. Cal esperar 5 anys per poder obtenir un rellotge Rolex Daytona. Cal esperar 18 anys per a aconseguir un abonament de temporada de l’equip de bàsquet dels New York Giants, i no menys de 25 anys per poder ser propietari d'una bústia de l'oficina postal GPO (General Post Office), que té segles d'antiguitat.

Per descomptat, en tots aquests casos, a l’alt preu en temps d’espera cal afegir-hi un altíssim preu en diners.

Si ens fixem en la relació entre el cost i el valor, als cristians el Nadal ens surt molt més a compte. No hi ha punt de comparació pel que fa a l’interès del regal que se’ns ofereix. A curt, a mig i a llarg termini, podem estar segurs que Jesús omplirà la nostra vida molt més que tots els reclams esmentats abans. En tenim garantia, encara que la publicitat no ens el presenti com el regal més sublim que podem aconseguir. I aquesta garantia no té caducitat.

Això sí, hem d’esperar les quatre setmanes de l’Advent i hem de pagar el preu d’una preparació intensa durant aquestes setmanes. Com més a punt tinguem el nostre esperit quan arribi el Nadal, més intensa serà la felicitat pel regal que Déu ens farà.

Joan Ferrés Prats (3 desembre 2017)
 

M’encanta veure, a llibres o articles d’actualitat, que es fa una defensa amb arguments científics d’uns valors que jo ja havia descobert o après de petit a través de la fe. Em passa sovint. El darrer cas ha estat entorn als beneficis de la gratitud.

Cada vegada hi ha més estudis que demostren científicament els beneficis que comporta ser agraït, no només per la persona que rep la gratitud, sinó també per a la que la que la practica.

La gratitud aporta beneficis en relació amb el que es coneix com a cervell social, la part del cervell humà que controla les relacions amb els altres, relacions imprescindibles per poder esdevenir persona. La gratitud ens fa ser més oberts als altres, més humils, més solidaris, més madurs. I és que les persones orgulloses no solen mostrar-se mai agraïdes: consideren que tot el que reben és perquè s’ho mereixen.

Està comprovat, per altra banda, que dedicar cada dia uns minuts a donar gràcies (a Déu o a la vida) pel que s'ha viscut aquell dia ajuda a fixar l'atenció en els aspectes positius de la vida, i això repercuteix en una millora global de la salut, del sistema immunitari, del benestar personal. Com més positius són els nostres pensaments i sentiments més bé funciona l’engranatge del nostre cos i de la nostra ment.

Una vegada més, els cristians tenim, doncs, un avantatge en la nostra vida, perquè l'acció de gràcies és central en l'experiència de fe. De fet, la paraula Eucaristia significa precisament acció de gràcies. L’actitud cristiana d’agraïment ens ajuda a obrir-nos (a Déu i als altres) i a potenciar en la nostra vida els pensaments i els sentiments positius.

Joan Ferrés i Prats (26 novembre 2017)

EL TERCER ULL

Sabeu que m’agraden molt els contes, les llegendes, les històries, els relats breus. M’agraden perquè són una petita mentida que amaga una gran veritat. Són alhora entretinguts i alliçonadors.

Acabo de trobar un relat que no podria dir més amb menys paraules. Va ser escrit per l’escriptor i artista Sir Helder Amos. El títol del relat és el que encapçala aquest escrit, El tercer ull. I el text fa senzillament així: “Quan el va obrir, tot va tenir sentit”.

M’ha encantat i m’ha seduït perquè hi he trobat una relació molt estreta amb l’experiència de la fe. L’he interpretat de seguida des d’aquest punt de vista. Com a creient, sento que tinc la sort de posseir un ull més. Aquest tercer ull em permet veure la vida des d’una nova perspectiva, des d’una nova dimensió. Fa que per mi tot tingui un sentit, una coherència. I això és molt més important del que sembla de cara a assolir una vida més plena.

Segurament una de les angoixes més grans de l’home modern prové de la incapacitat que pateix de trobar un sentit a l’existència. És en bona mesura una conseqüència de la crisi social dels grans sistemes religiosos i morals. I és que l’única manera de poder suportar les desgràcies, les adversitats i els patiments que ens imposa la vida de manera inexorable és donant-los un sentit, un significat, encaixant-los en un pla que, ni que sigui misteriós, ens ajuda a convertir-los en útils i fecunds.

Dono gràcies a Déu per do que representa per mi aquest tercer ull, l’ull de la fe, i li demano que m’ajudi a viure la meva vida en coherència amb el que veig gràcies a ell. Li demano que aquest ull no em serveixi només per entendre la vida, sinó també, i sobretot, per viure-la. 

Joan Ferrés i Prats (19 nov. 2017)

VIUS O FUNCIONES?

Quan era jove, en els grups de fe treballàvem aquest eslògan que s’havia fet popular a París en la revolució de maig del 68: “Vius o funciones?” Funciones com una màquina que va fent, que va tirant, de manera rutinària, amb el pilot automàtic posat, anant al dia, subsistint a flor de pell, sense esperit, sense profunditat? O vius amb la intensitat, la profunditat i la il·lusió que et proporciona el fet de mantenir una flama encesa en el teu interior?

M’han vingut al cap aquests records en meditar sobre l’evangeli d’aquest cap de setmana. Com les deu noies de l’evangeli, també nosaltres, els creients, hem acceptat la invitació a les noces de l’Espòs. Com elles, ens hem posat en camí cap a la festa de noces. Però això no garanteix que no correm el risc, com les noies sense seny, d’adormir-nos, el risc que en qualsevol moment s’apagui la llum que havíem encès en el nostre interior.

Per poder gaudir de les noces és fonamental acceptar la invitació de l’Espòs i posar-nos en camí, però és encara més important mantenir la llum encesa. Sense una flama encesa en el nostre interior funcionem però no vivim, estem adormits fins i tot quan és de dia. Només amb la flama encesa podem dir que estem vius i il·lusionats fins i tot quan és de nit. La pregària és el gran antídot contra la temptació d’adormir-nos, de caure en la rutina, de limitar-nos a funcionar. La pregària ens posa en contacte amb Jesús, que és la Llum del món. Precisament per això, la pregària manté encesa en el nostre interior la llum que dóna escalf, sentit i plenitud a les nostres vides.

Jesús ens espera al final del camí, en la festa de les noces de l’Espòs, però alhora està fent camí amb nosaltres, ajudant-nos a viure, a vetllar, a conservar-nos desperts, a mantenir la flama encesa.

Joan Ferrés i Prats (12 nov. 2017)

ENHORABONA!

Havia titulat aquest escrit “Enhorabona, Rafael!” Per què ho he canviat, traient el nom del Rafael? Senzillament perquè avui tots estem d’enhorabona, no només ell. El Rafael ho està perquè ha assolit una meta llargament desitjada, i nosaltres ho estem perquè ens alegrem amb ell, i sobretot perquè com a cristians sabem que tindrem un nou servidor de l’Església a través del ministeri diaconal.

Ens alegrem també perquè estem convençuts que el Rafael serà, com a diaca, un bon servidor de l’Església. Té les condicions necessàries per ser-ho. En primer lloc, perquè és un home de fe. Se’l veu impulsat per una intensa experiència de Déu. I això és cabdal per a la seva missió. Per altra banda, és un home culte, molt qualificat a la seva professió, preocupat per saber, per llegir, per escoltar, interessat per entendre la realitat abans de posar-se a treballar per transformar-la. Finalment, és una persona sensible, oberta a les necessitats de les persones que l’envolten, amb un alt nivell d’empatia, amb voluntat i capacitat de sintonitzar amb els altres.

Estic convençut que aquestes qualitats l’ajudaran a ser un bon diaca. Necessitem servidors de l’Església que tinguin una mà ben alçada cap a Déu i l’altra ben estesa cap als altres, sobretot cap als més necessitats. Ens calen cristians compromesos amb capacitat d’obrir el seu cap i el seu cor tant a Déu com als altres.

Sabem que el Rafael està content i esperançat a l’inici d’aquesta nova etapa de la seva vida, però alhora amb una certa inquietud pels temps d’incertesa en els que li ha tocat servir l’Església. En tot cas, el Rafael és conscient que compta amb la força de l’Esperit i sap que també pot comptar amb nosaltres, amb la nostra pregària, amb la nostra amistat i amb el nostre compromís com a cristians.

Joan Ferrés i Prats (5 nov 2017)

LA CRÍTICA

    Quan jo era petit, les coses a l’Església eren clares al respecte: criticar era un pecat. Així de senzill. Mai no s’havia de criticar ningú. I es justificava aquesta radicalitat amb cites evangèliques com la de “No jutgeu i no sereu jutjats” (Lc 6, 37).

    Amb el temps et fas gran t’adones que les coses no són tan senzilles. Veus que a la Bíblia l’actitud dels profetes, encapçalats per Jesús, és de denúncia de tot allò que consideren injust, i descobreixes que si criticar pot ser pecat, també ho pot ser no criticar. Criticant podem ferir altres persones. No criticant ens fem corresponsables dels mals socials o personals que no denunciem.

    La realitat cristiana és complexa. La crítica destructiva se centra en la persona. La constructiva se centra en les accions que no són evangèliques o que caldria modificar. La crítica constructiva no només no és un pecat, sinó que és una obligació, perquè ajuda a la persona criticada a millorar.

    L’actitud amb la que es critica és, doncs, un component clau. Si es fa des d’una actitud d’agressivitat o d’afany de càstig, la crítica no és constructiva i els efectes difícilment seran positius, perquè la persona criticada no es fixarà tant en les paraules crítiques com en l’actitud emocional amb la que es pronuncien.

    Martín Descalzo deia que la crítica realment valuosa és la d’aquell que, estant en principi sempre disposat a l’elogi, es veu, en algun cas, obligat a criticar. La crítica s’ha de fer des de l’amor, des de l’amor als valors que reivindiquem amb la crítica i sobretot des de l’amor a la persona a la que critiquem. El jesuïta i teòleg francès Henri De Lubac ho deia d’una manera molt intuïtiva: “Només quan ens sap molt de greu criticar, la crítica pot ser bona”.

Joan Ferrés Prats (29-10-2017)

EL FALCÓ DEL REI

És una vella llegenda. Diu que una vegada, en un país llunyà, hi havia un rei que havia rebut com a obsequi dos petits falcons. Només un d’ells volava alegrement pel jardí reial. L’altra no es movia de la branca de l’arbre en què l’havien deixat. No hi havia manera. Li varen demanar al mestre de falconeria del palau que se n’encarregués, però no se’n va sortir. També varen fracassar en l’intent que el falcó es mogués els curanderos i sanadors del regne i els altres membres de la cort. Semblava que no hi havia res a fer. L’au continuava immòbil a la branca de l’arbre.

El rei va prometre una recompensa a la persona que aconseguís fer volar el falcó. No va haver d’esperar gaire. L’endemà al matí els dos falcons volaven airosos pel jardí. El rei, sorprès, va voler parlar amb el camperol que havia aconseguit el miracle. “Com t’ho has fet?”. El camperol, una mica intimidat per la presència del rei, li va contestar: “Ha estat fàcil, senyor. He tallat la branca de l’arbre, el falcó s’ha adonat que tenia ales i ha començat a volar”.

És una historia molt suggerent. Ens hi podríem acostar com si es tractés d’una paràbola evangèlica. De vegades a la vida estem còmodament instal·lats en les nostres rutines, en les nostres seguretats, sense adonar-nos que no progressem, que no creixem, que no vivim la vida en profunditat. De sobte patim alguna mena de contratemps, de desgràcia, d’adversitat. Potser en un primer moment ens fa l’efecte que tot s’ensorra. Però, com en el cas del falcó amb la branca de l’arbre tallada, aquella adversitat pot ser una oportunitat que Déu ens ofereix perquè ens adonem que tenim ales, que podem volar, que podem donar una nova dimensió a la nostra vida.

Joan Ferrés Prats (22 octubre 2017)

MANERES D'ENTENDRE L'AMOR

Em criden molt l'atenció algunes sentències que s'han anat dient i repetint al llarg dels anys. Per exemple, l’escriptora francesa Simone Signoret deia que “el secret de la felicitat en l’amor rau a saber tancar el ulls quan cal”. I, en parlar de l'amistat, el pensador francès Joseph Joubert deia: "Quan els meus amics són guenyos, jo me’ls miro de perfil".

 Podria semblar una actitud recomanable, fins i tot una actitud molt cristiana: s’hauria de saber tancar els ulls davant els defectes de les persones a les que un s'estima.

No m'agrada. No crec que sigui una actitud recomanable ni des del punt de vista humà ni cristià. Jo crec que si s'estima de debò a una persona no ha de ser perquè no se li veuen defectes, sinó  perquè se l'accepta malgrat aquests defectes. M’atreviria a anar més lluny i dir que només estimem de debò quan som conscients dels defectes que té l’altra persona i els assumim.

L’amor de parella n’és un bon exemple. En la primera fase de l’enamorament, en descobrir la persona estimada, només se li veu el positiu. Sembla que és en aquesta època quan més se l’estima, però això és un miratge, una mena d’enlluernament: el que s’estima és la imatge idealitzada de l’altra persona. Només se l’estima a ella de debò quan, més endavant, essent conscient dels seus defectes i limitacions, se l’accepta i se l’ajuda a superar-se, a millorar, a créixer.

Els cristians ho hauríem d’entendre encara més, perquè aquest és precisament el nucli de l’experiència cristiana: saber que qui més ens estima és precisament qui més ens coneix, Déu Pare, que coneix més bé que ningú els nostres límits i mancances. Aquesta convicció ens hauria d’empènyer no només a estimar les altres persones malgrat els seus defectes, sinó a convertir l’amor en una eina que els ajudi a superar-los.

Joan Ferrés Prats (15 octubre 2017)

DELS ROLLING STONES A L’EVANGELI

Fa uns dies varen actuar a Barcelona els Rolling Stones. Hi ha una vella cançó d’aquest grup que no va ser escrita des de la fe, per descomptat, però que trobo interessant recuperar des de la fe. Es titula  You Can't Always Get What You Want i el seu missatge ve a ser aquest:  “Tu no pots aconseguir sempre el que vols, però algunes vegades no aconseguir el que vols és precisament el que necessites”.

Ens costa d’acceptar un missatge d’aquest tipus perquè tendim a equiparar la felicitat amb l’assoliment del que volem. Creiem que serem molt més feliços com més aconseguim satisfer els nostres desigs.

Si repassem la nostra història personal, segurament descobrirem que molt més sovint del que ens pensàvem la frustració dels nostres desigs més intensos ha acabat resultant beneficiosa per a nosaltres. Jo ho he pogut experimentar diversos vergades tant en l’àmbit personal com en el professional.

A la lletra de la cançó dels Rolling Stones els creients hi podem trobar ressonàncies evangèliques. Coincideix perfectament amb l’esperit amb el que Jesús afronta la seva vida, la seva mort i, en general, la seva relació amb el Pare. A la pregària del Parenostre Jesús demana el pa i la satisfacció d’altres necessitats..., però hi afegeix “Faci’s la vostra voluntat”. I a l’hort de Getsemaní demana “Que passi de mi aquest calze”..., però afegint “Que es faci la teva voluntat”. I a la creu es queixa “Déu meu, Déu meu, per què m’heu abandonat?”, però afegeix “Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit”.

La fe cristiana ens impulsa a manifestar-nos davant del Pare tal com som, posant al descobert tot el que pensem, el que sentim, el que temem i desitgem, però obrint-nos a la voluntat del Pare, conscients que Ell sap el que més ens convé molt més bé que nosaltres mateixos.

Joan Ferrés Prats (8 oct.2017)

L’1-O DES DE LA FE

Aquest no és pas un cap de setmana qualsevol. Potser aquest escrit no és l’espai adient per prendre partit per cap de les opcions en litigi, però els cristians estem obligats a pensar i a viure des de la fe i des de l’Evangeli tota la nostra existència, inclosos els moments més crítics i conflictius. I aquest ho és. I és des de la fe i l’Evangeli que em vénen al cap tres petites reflexions.

La primera té a veure amb el compromís cristià, que ha de ser un compromís evangèlic. Ens hem de comprometre en la realitat de cada dia, sobretot en les situacions conflictives. Si hi ha una actitud que no és cristiana, és la de rentar-se les mans, encara que es faci amb la suposada bona intenció de no tenir-les brutes. Rentar-se-les és l’actitud que va adoptar Pons Pilat, i és a les antípodes de l’exigència cristiana. Ara bé, ens hem de comprometre, per descomptat, posant-nos al servei de la causa que considerem més justa, més evangèlica.

La segona reflexió té a veure amb el compliment de la llei. Jesús diu a l’Evangeli que no ha vingut a abolir la llei. Els cristians, doncs, l’hem d’acatar. Però Jesús també diu que la persona és més important que el dissabte, és a dir, més important que la llei. Hem de pensar, doncs, en cada cas com servim millor la persona, com servim millor totes les persones, i en aquest sentit ens hem de posar al servei  d’aquella llei que considerem més propera a l’Evangeli per ser més propera a la persona.

Finalment, hem de pensar que a tots els àmbits de la nostra vida -també en aquest- el criteri cabdal de comportament és el manament de l’amor. Sigui quina sigui la nostra posició, la nostra opció, l’hem d’exercir des de l’amor, des de la serenitat, sense cap mena d’agressivitat, des de la voluntat d’estimar a totes les persones, incloses les que pensen i defensen el contrari que nosaltres.

Joan Ferrés i Prats (1 octubre 2017)

A MONTSERRAT, COM UN PEIX FORA DE L’AIGUA

Potser algú pensi que m’he equivocat triant aquest títol. Se suposa que a Montserrat els creients ens hi hauríem de trobar com un peix a l’aigua, és a dir, còmodes, confortables, com si fóssim a casa nostra. I tenen raó, però també hi ha raons per dir que ens hi hauríem de trobar com un peix fora de l’aigua. Quines?

Hi ha un proverbi hitita que fa: “El peix no sap el que és l’aigua”. És paradoxal però cert. El proverbi vol dir que el peix no en sap prou sobre l’aigua precisament perquè hi neix, hi viu i hi mor, és a dir, perquè no coneix cap altra realitat, cap altre entorn o ambient. No es pot saber ben bé el que és l’aigua si un no se’n pot distanciar.

A les persones ens passa el mateix. Si no prenem distàncies, no podem conèixer prou bé una realitat. És el cas d’aquelles persones que fa molta estona que estan tancades en una aula d’escola. No són conscients que l’ambient és carregat i fa pudor. Només el que ve de fora se’n pot adonar.

En aquest sentit, és molt savi l’exemple de vida que ens dóna Jesús. Els evangelis ens el mostren retirant-se sovint a pregar. Se n’anava al desert, a la muntanya, a l’hort de Getsemaní. Necessitava sortir de l’aigua per entendre-la més bé i sobretot per viure-hi millor després. Li calia sortir del seu entorn per poder-hi tornar amb més forces. Necessitava abstraure’s de tot i de tots i fer experiència de Déu per poder viure després de manera més plena la seva relació amb els altres.

Per això els creients necessitem experiències com la de Montserrat. Ens calen moments de silenci, de meditació, oportunitats per fer experiència de Déu, sortir del nostre dia a dia per tornar-hi amb més lucidesa, amb més força, amb la lucidesa i la força que dóna l’experiència de sentir-se estimats per Déu.

Joan Ferrés Prats (24/09/2017)

LA SÍNDROME DE COTARD

Fa mesos vaig parlar de la síndrome de Capgras, una patologia en la que els pacients veuen una persona estimada, com la seva mare, i reaccionen dient que s’hi assembla però que no ho és, que és una impostora.

La síndrome de Cotard encara és més singular. L'afectat per la síndrome de Cotard, que també és conseqüència d’haver patit un traumatisme cranial, creu que està mort, que és un mort vivent.

La seva convicció és tan potent que no serveixen de res els arguments racionals que se’ls donen per convèncer-los. Si se’ls pregunta, per exemple, si els morts sagnen, diran que no, i si se’ls punxa i veuen que sagnen, no reaccionaran admetent que no estan morts, sinó dient que els morts sí que sagnen.

La síndrome és coneguda des de finals del segle XIX, gràcies a un neuròleg francès que es deia Cotard, però només ara se’n saben les causes, gràcies a les recerques del neurocientífic indi Vilayanur S. Ramachandran. Ara se sap que aquests pacients tenen eliminades les connexions entre les àrees que processen els estímuls de tots cinc sentits i el seu cervell emocional. És a dir, res del que veuen, senten, toquen, degusten o oloren genera en ells una resposta emocional. La conseqüència és que se senten morts. Així de radical.

És un demostració impactant de la importància que tenen les emocions en l’experiència humana. I és un descobriment d’una transcendència enorme en molts àmbits de l’existència humana. Entre altres, en el de la fe.

Efectivament, la fe no pot estar mancada de creences, de conviccions, de rituals, però tot això ha d’estar connectat amb el nostre cervell emocional. En la fe, com en la vida en general, cal una experiència emocional per sentir-se viu, cal que allò important que es percep pels diferents sentits activi la nostra fibra emocional.

Si la vida religiosa incorpora creences, rituals i celebracions que no activen el cervell emocional, es converteix en una experiència buida. No n’hi ha prou a pensar en Déu, a creure en Déu. L’hem de sentir, l’hem d’experimentar, l’hem de viure.

Joan Ferrés Prats (17/09/2017)

L'AGONIA DE LES LLENGÜES

Aquest cap de setmana s’allarga un dia més  amb la celebració de l’11 de setembre, en un moment molt especial de la nostra història. El full parroquial no és un espai per a la confrontació política, per descomptat. Sento, doncs, la necessitat de reflexionar sobre un tema en el que penso que no hi hauria d’haver controvèrsia, sinó compromís compartit.

Llegeixo que en el món encara es parlen més de 6.000 idiomes, però que només n'hi ha 300 que siguin parlats per més de un milió de persones. Fa segles l’expansió de l’imperi espanyol en l’anomenat “descobriment” d’Amèrica va comportar l’extermini de moltes cultures i llengües indígenes. Després passaria el mateix amb els imperis britànic, holandès o alemany. L’extermini no s’ha aturat a l’era contemporània. Durant el segle XX, tan sols a Austràlia, l’anglès es va menjar definitivament 15 llengües i en va deixar 140 més en un estat de coma pràcticament irreversible. Avui com ahir el peix gran es menja al petit, i això passa tant en l’àmbit econòmic com en el cultural i lingüístic.

Al relat mític de la torre de Babel, al Gènesi, es parlava de la dispersió de les llengües com d’un càstig diví, però avui entenem les llengües com una riquesa cultural, com un patrimoni de la humanitat. En desaparèixer una llengua desapareix una manera d’entendre la vida i, per tant, un tresor cultural. Keiserling deia que cada idioma és una visió del món. Octavio Paz va escriure que cada llengua representa una manera de viure. I Lichtenberg que només es pot entendre a fons un idioma si es coneix a fons el poble que el parla.

Quan, amb el Papa Francesc i amb sant Francesc d’Assís, parlem del respecte a la natura i de la defensa dels ecosistemes, per descomptat que hi hem d’incloure la defensa de la pluralitat de llengües i de cultures, un deure inexcusable de l’Església, que té la missió de lluitar per totes les formes de vida i que va néixer d’un Jesús encarnat en una cultura molt concreta.

Joan Ferrés i Prats   (10/09/2017)