Parròquia de Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç dels Horts
Parròquia de Sant Vicenç màrtir,Sant Vicenç dels Horts

INFORMACIONS

*Reconciliació en temps d'epidèmia. Pregària Penitencial (+)

 

*Full Dominical del Bisbat del diumenge 5 abril 2020 (+)

 

*Coronavirus: Informacions, activitats,  retransmissió de misses per TV. i altres  (+)

 

*Activitats parroquials de la setmana  (+)

 

*Oració i Benedicció Urbi et Orbi del Papa Francesc del dia 27 març 2020 -sencera- (+)

 

*Montserrat TV (+)

 

*Montserrat ràdio (+)

 

*Ràdio Estel en directe (+)

Col.laboradors/escrits al Full 2020

TEMPS D’EXCEPCIÓ

Estem vivint un temps excepcional, una experiència única, que mai no havíem viscut fins ara i que Déu vulgui que mai no hàgim de tornar a viure. Una crisi sanitària que deriva en crisi social, econòmica i també personal. Doncs bé, la crisi sanitària ens ha vingut de la Xina, i també a la Xina he trobat una proposta per encarar-la anímicament.

Diuen que en xinès la paraula crisi és el resultat de la fusió de dos termes: problema i oportunitat. La crisi seria, doncs, un problema  sobtat, que ens ve a complicar la vida, però que ens porta amagada una oportunitat.

Tenint en compte que en aquest cas ningú no es pot sostreure al problema, al patiment de l’adversitat, seria una llàstima que sortíssim d’aquesta crisi sense haver-ne aprofitat el que té d’oportunitat.

Seria una pèrdua encara més gran que la pròpia crisi si en sortíssim (Déu vulgui que ben aviat) sense haver-nos enriquit, sense haver aprofitat l’avinentesa per revisar la nostra vida i el nostre sistema de valors. I parlo tant personalment com  col·lectivament.

Els cristians estem acostumats a pregar. I també a fer examen de consciència. Aquests dies per mi l’examen de consciència el faig des de la pregària. Necessito que Déu Pare m’ajudi a descobrir en quins aspectes aquesta situació em pot ajudar a créixer, quines dimensions de la meva vida necessito canviar, quins valors necessito recuperar.

Estic convençut que els canvis que Déu vol a la meva vida tenen a veure amb la meva relació amb Ell, amb la meva relació amb mi mateix i amb la meva relació amb els altres. I estic convençut que només aprofitaré aquesta oportunitat que Déu m’ofereix, amagada en el problema, si soc capaç d’obrir-me a la força que em ve del seu Esperit. 

Joan Ferrés Prats(29 març 2020)

 

DUES CONSIDERACIONS

 

Aquest cap de setmana sento la necessitat de parlar com a creient de la crisi sanitària que ens ocupa i ens preocupa. Intentant encarar-la a la llum de la fe, m’han sorgit dos sentiments, dues consideracions, dues reflexions.

 

La primera té a veure amb una sensació de fragilitat, de vulnerabilitat, d’indefensió. I no parlo només d’un sentiment meu, personal. Parlo també des d’un punt de vista social, col·lectiu. La crisi sanitària posa de manifest com de fràgil i vulnerable és la nostra salut, però també com de fràgil i vulnerable és el progrés, la ciència, l’economia. N’hi ha prou amb una emergència com aquesta perquè tot se’n vagi en orris, perquè ens veiem obligats a posar en quarantena l’orgull col·lectiu pel món que hem creat. No vull dir, per descomptat, que com a creient hagi de renegar del progrés, però sí d’assumir els seus límits, la seva debilitat, la seva insuficiència.

 

La segona consideració té a veure amb les contradiccions socials. Parlem d’un món globalitzat, però no deixem d’aixecar fronteres quan ens convé. Parlem d’un món unificat quan es tracta de fer negocis, però tanquem les fronteres i creem camps de refugiats quan els pobres volen compartir el que nosaltres gaudim. De sobte en aquest món desigual apareix un virus i ens unifica a tots, ens obliga a prendre consciència que hem de ser solidaris, que no hi ha fronteres, que tots depenem de tots, per a bé i per a mal.

 

Tot plegat es converteix per mi en una oportunitat per acostar-me a Déu i per acostar-me als altres. Sento que només Déu pot omplir les mancances que trobo en mi mateix i en la realitat que m’envolta. I sento que l’amor de Déu m’ha d’empènyer a sentir-me més responsable dels que m’envolten. Pregària i compromís. Contemplació i acció. 

 

Joan Ferrés Prats( 15 març 2020)

«QUE TODO SEA BONITO»

Aquesta setmana he rebut un d’aquells missatges que se solen enviar per Whatsapp per desitjar als altres un bon dia. Ens l’havien enviat a tots els que formem part d’un grup de fe a la parròquia. S’hi veia una finestra amb un dia molt radiant al darrera i, a l’interior, un test amb flors. I el text deia exactament: «Que hoy te pase de todo y que todo sea bonito».

Ja em disculpareu, però vaig pensar de seguida que no era un missatge gaire cristià, sobretot que no era un missatge propi de la Quaresma. Per descomptat, soc conscient de la bona intenció de la persona que el va fer i també dels bons sentiments de la persona que ens el va enviar, però penso que amb aquest tipus de missatge no contribuïm a què les persones siguem més felices, perquè lliguem la felicitat al fet que ens passin coses maques.

Hi ha persones que no són prou madures perquè gairebé no han hagut de patir mai, perquè les coses els han estat massa fàcils. El que en un primer moment pot semblar un benefici per a elles acaba sent un perjudici.

Els cristians sabem que no es pot arribar a la Terra Promesa sense haver creuat el desert, i sobretot que no podem arribar a la Resurrecció sense passar per la passió i la mort.

Per això crec que la nostra preocupació i el nostre desig no haurien d’estar fixats en les coses que ens passen (que siguin maques) sinó en la nostra actitud davant d’elles, en la nostra capacitat d’encarar-les de manera positiva. No es tracta que no hi hagi adversitats, sinó que sapiguem convertir-les en oportunitats. No es tracta que no hi hagi obstacles, sinó que sapiguem convertir-los en trampolí.

Sé que queda molt bé, però també que no és gens fàcil. Sé que ho tinc molt clar, però també que em costa. Per això necessito Jesús, no només com a model, sinó també com a força interior.

Joan Ferrés Prats (8 març 2020)
 

CAURE EN LA TEMPTACIÓ

S’alça el taló de la Quaresma y la celebració eucarística ens ofereix dues obres amb un mateix argument: les temptacions. En la primera, protagonitzada per Adam i Eva, la cosa acaba malament. En canvi, la segona, protagonitzada per Jesús, té un final feliç.

En la vida de totes les persones s’ha representat sempre, i es continua representant, aquesta obra, perquè sovint som temptats a desviar-nos del camí que ens havíem fixat a la vida.

Aquesta setmana, mentre anava meditant sobre les dues històries bíbliques i sobre la meva personal, he hagut de llegir per a la feina els resultats d’una investigació que també parlava sobre temptacions.

A uns fumadors que estaven intentant deixar el tabac se’ls va dividir en dos grups. A uns se’ls va passar un missatge en contra del tabac. Als altres no. Doncs bé, els que havien rebut el missatge antitabac varen recaure més. Sembla ser que, encara que de paraula se’ls digués que fumar és perjudicial, el fet d’activar en el seu cervell la imatge mental del tabac els va incentivar el desig. Els experts en el cervell diuen que el millor per superar un mal no és obsessionar-se a evitar el mal, sinó il·lusionar-se per un bé.

Curiosament resulta que aquesta és l’estratègia que utilitza Jesús a l’Evangeli. Si Jesús venç la seducció del poder, de l’orgull i de l’autosuficiència és perquè hi ha una altra realitat que el sedueix més: Déu. Jesús venç la temptació de servir-se de Déu perquè el que el sedueix és servir Déu. Venç la temptació de posar-se en el centre de la vida perquè en el centre de la seva vida hi ha Déu.

Avui la meva temptació és també convertir-me en el centre de la meva vida. Que caigui en la temptació, com van fer Adam i Eva, o la superi, com va fer Jesús, només depèn del grau de seducció que exerceix sobre mi la figura de Jesús i, a través d’ell, la de Déu Pare.

 

Joan Ferrés Prats(1 març 2020)

SORTIM!

El cap de setmana passat Déu em va fer un regal. Vaig tenir l’oportunitat de participar en el Congreso de Laicos «Pueblo de Dios en Salida». Divendres, dissabte i diumenge ens vàrem aplegar a Madrid més de dos mil laics de totes les diòcesis espanyoles, amb un bon nombre de bisbes i amb alguns sacerdots. La majoria dels participants no era gent gran, com passa a les nostres esglésies. La majoria eren persones de mitjana edat. I hi havia un bon grup de jovent.

En un moment tan difícil per a l’Església com el que mateix estem vivint, va ser un regal de Déu poder compartir i celebrar la fe amb tantes persones creients engrescades, il·lusionades, esperançades, compromeses.

No tinc espai per destacar tot el que vaig viure aquells dies. Només vull subratllar tres reflexions. En primer lloc, la crida a sortir. Ja començo a ser una mica gran i puc dir que gairebé tota la meva vida he viscut en una Església que mirava més aviat cap endins, una Església preocupada sobretot per conservar. Ara se’ns convida a sortir, a anunciar, a evangelitzar.

En segon lloc, el protagonisme dels laics. He viscut gairebé sempre en una Església clerical, en la que la veu la tenien bàsicament els capellans. Era a ells als que tocava evangelitzar. Ara, en canvi, se’ns envia a evangelitzar als laics, als cristians del carrer. Se’ns traspassa la responsabilitat a nosaltres.

Finalment, la invitació a viure una nova Pentecosta. Aquest és l’eix que dóna sentit a tot plegat. És lògic que, com els apòstols a la Pentecosta, ens sentim més còmodes tancats, reunits només amb els que pensen com nosaltres. És lògic que ens faci por sortir. Però confiem en la força de l’Esperit. Ell ens transforma, com ho va fer amb els apòstols, ens omple de força per anunciar que Jesús dóna sentit a les nostres vides.  

Joan Ferrés Prats(23 febrer 2020)

NO TÉ PERDÓ DE DÉU

He escrit més d’una vegada en aquest Full entorn al tema del perdó i entorn als equívocs que envolten l’ús d’aquesta paraula. Avui vull fer referència a un nou equívoc: sovint per a indicar que una persona n’ha fet una de molt grossa utilitzem l’expressió «No té perdó de Déu».

Com a cristians ho hauríem de revisar o, dit d’una manera més precisa, ens hauríem d’oposar a l’ús d’aquesta expressió. Si alguna cosa sabem per la fe és precisament que el perdó de Déu no té límits, de manera que no hi ha res que no tingui perdó de Déu.

L’expressió «No té perdó de Déu» em fa pensar en aquella coneguda dita: «El que en Pere diu sobre en Joan diu més coses sobre en Pere que sobre en Joan».  En altres paraules, quan critiquem algú, estem dient més coses sobre nosaltres mateixos que sobre la persona que critiquem. En aquest cas, quan diem sobre una persona que «no té perdó de Déu» el que estem dient és que nosaltres no tenim un amor prou gran per perdonar aquella persona.

I és que el perdó és la forma més elevada de l’amor. Tenint en compte que ningú no és perfecte, només estimem quan som capaços d’assumir els defectes de l’altra persona i, en conseqüència, quan som capaços de perdonar les seves mancances. La incapacitat de perdonar és «la prova del cotó» de la que es parlava en aquell vell anunci, és la manifestació de com de limitat és el nostre amor.

En definitiva, no podem utilitzar Déu per justificar la nostra incapacitat de perdonar. Precisament perquè Déu no posa límits al perdó, nosaltres tampoc no n’hauríem de posar. Pensem, en fi, que en el Parenostre signem una mena de contracte amb Déu: «Perdona’ns com nosaltres perdonem». Déu és l’exemple de com hem de perdonar i la força perquè siguem capaços de fer-ho.

Joan Ferrés Prats (16 febrer 2020)

TERCER MÓN I MANS UNIDES

El concepte Tercer Món va ser encunyat l’any 1952 per l’economista francès Alfred Sauvy per designar aquells països que no pertanyien a cap dels dos blocs enfrontats llavors per la guerra freda: no formaven part ni del bloc de països desenvolupats, liderats pels Estats Units, ni del dels països socialistes, liderats per la URSS.

Avui es considera Primer Món als països amb uns índexs molt alts de desenvolupament. Es designa com a Segon Món als països amb economies emergents, països en vies de desenvolupament. El Tercer Món és format pels països amb els pitjors índexs de desenvolupament, tocats per la pobresa, la fam i l’analfabetisme. Finalment, es parla de Quart Món per referir-se a les persones que viuen en el primer món però en condicions de marginació, de desprotecció i de risc social.

Aquest mapa de desigualtats és força interpel·lador per a nosaltres els cristians. A la paràbola del samarità Jesús ens va deixar clar que no seríem jutjats per la nostra presència més o menys freqüent al Temple, sinó pel nostre amor, sobretot per l’amor als desemparats. Estem cridats, doncs, al compromís amb els més necessitats.

L’Església té una mà oberta al Quart Món (Càritas) i una altra oberta al Tercer Món (Mans Unides). En el temps de Jesús només es podia ajudar a les persones necessitades del propi entorn. Avui, en un món globalitzat, tots som responsables de tots. Cal, doncs, repartir els esforços. Les persones del Tercer Món només podran sortir de la misèria amb projectes de desenvolupament com els que impulsa Mans Unides, confiant en la nostra col·laboració.

Les col·lectes d’aquest cap de setmana són oportunitats per complir el nostre deure com a creients, per ser solidaris, per assumir la nostra responsabilitat de compromís social.

Joan Ferrés Prats (9 febrer 2020)

LA PAU INTERIOR

Aquesta vegada us convido a llegir seguides una sèrie de cites evangèliques sobre la pau interior: «No tinguis por, Maria, Déu t’ha concedit la seva gràcia» (Lc 1, 30). «No tinguis por de prendre Maria a casa teva» (Mt 1, 20, l’àngel a Josep).). «No tinguis por, Zacaries» (Lc 1, 13).«No tingueu por. Us anuncio una bona nova» (Lc 2, 10, l’àngel als pastors). «Que els vostres cors s’asserenin i no temin» (Jn 14, 27). «No tinguis por, petit remat» (Lc 12,32). «Aixequeu-vos, no tingueu por» (Mt 7, 7). «Sóc jo. No tingueu por» (Mt 14, 27, Jesús a la barca). «No tingueu por» (Mt 28, 10, quan envia els apòstols a anunciar la bona nova).

I encara més: «No tingueu por dels qui maten el cos, però no poden matar l’ànima» (Mt 10, 28). «Aixequeu-vos, no tingueu por» (Mt 17, 8, a la transfiguració). «No tingueu por, vosaltres valeu més que els ocells» (Mt 10, 31). «No tinguis por. D’ara endavant seràs pescador d’homes» (Lc 5, 10, Jesús a Simó Pere). «No us espanteu» (Mc 16, 6, a les dones que van al sepulcre). «Sóc jo. No tingueu por» (Jn 6, 20, als deixebles al llac de Tiberíades).

Es un dels consells més repetits a la Bíblia (fins a 365 vegades). I si és important aquesta interpel·lació és perquè la pau interior, la pau amb un mateix, és imprescindible per poder estar en pau amb Déu i amb els altres.

Per què els creients no ens prenem com un manament, com una obligació, aquest insistent «No tingueu por» de Jesús i de la Bíblia en general? No es tracta que els cristians no puguem sentir por. De fet, Jesús en va sentir: «Pare, si és possible, que passi de mi aquest calze!» (Mt 26, 39). El cristià, però, com Jesús, planta cara a la por: «Però que no es faci la meva voluntat sinó la teva» (ibíd.).

Per mi la resposta cristiana a la por és l’abandó a la voluntat del Pare. Com l’infant atemorit, em sento més fort quan tinc el Pare al costat.

 

Joan Ferrés Prats (2 febrer 2020)
 

CONEIXEMENT I SAVIESA

Els cristians vivim el progrés com una resposta al pla de Déu en la creació. Al setè dia Déu descansà i deixà el món en mans nostres. El progrés és, doncs, per al creient un repte, un compromís, una obligació. Però també tenim el deure de ser crítics amb el progrés, d’avaluar si és conforme al pla de Déu. Aquesta setmana ho he discutit amb un amic en relació amb una de les manifestacions del progrés: el creixement de les informacions i els coneixements.

 

Segons els experts, el ciberespai creix a raó de 7 milions de pàgines cada dia. Fa només deu anys la informació existent a tot el món pesava 40 petabytes. Avui pesa un milió de petabytes. Dir amb altres paraules, fa deu anys el conjunt de la informació que hi havia disponible pesava com un maduixot madur. Avui pesa una tona i mig. 

 

Una primera mirada del cristià, compartida amb la majoria de no creients, és d’admiració i satisfacció per aquests avenços. Una segona, complementària, compartida amb una minoria de no creients, és crítica.

 

Per què? Cinc segles abans de Crist, Publi Siro ja deia: «És savi, no el que coneix moltes coses, sinó el que coneix les coses essencials». És la diferència entre coneixements i saviesa. No fa gaire el científic Isasac Asimov deia una cosa semblant: «El més trist de la vida actual és que la ciència guanya en coneixement més ràpidament que la societat en saviesa».

 

Aquestes denúncies sobre la diferència entre coneixements i saviesa em recorden les paraules de Jesús: «T’enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Lc 10, 21). 

 

Lluny de la meva intenció menysprear el coneixement, ben al contrari. Però em pregunto com a cristià si em preocupa més la societat del coneixement o la de la saviesa? I és que la fe té molt més a veure amb la saviesa que amb el coneixement.

 

Joan Ferrés Prats(26 gener 2020)
 

LES LÒGIQUES DE L’AMOR
L’amor és una realitat complexa, que pot seguir lògiques molt
diferents, fins i tot contradictòries. Una de les lògiques de l’amor queda
reflectida en aquesta divertida cita del biòleg evolutiu britànic J. S. Haldane:
«Em llançaria a un riu sense pensar-m’ho dues vegades per salvar dos dels
meus germans o vuit dels meus cosins».
Quina és la lògica d’aquesta cita? Se suposa que estimem més els
germans que els cosins, de manera que per motivar-me a fer un acte heroic
necessitaria més del doble de cosins que de germans. És una lògica de
l’amor similar a la d’aquells pares que s’estimen més un fill que un altre
perquè el primer s’ho mereix més, s’ho guanya més, els dona més
satisfaccions.
Són lògiques de l’amor que tenen la seva coherència, però és una
coherència molt propera a l’amor propi: els germans són biològicament més
propers a mi que els cosins, d’alguna manera són més jo. I el fill que s’ho
mereix més també és més proper a mi perquè em satisfà més, m’omple
més. En definitiva, la lògica d’aquest amor ve a ser: m’estimo a mi mateix
en ells, m’estimo a través d’ells.
Per descomptat, la lògica de l’amor al que ens crida Jesús a
l’Evangeli té una coherència diferent: estimo més al que ho necessita més.
Segurament el fill que no s’ho mereix tant és precisament per això el que
necessita més amor. I segurament com més ens allunyem del nostre entorn
proper més necessitats descobrirem. En aquesta lògica el punt de
referència no sóc jo, són els altres. No és el grau de satisfacció personal,
és el grau de necessitat. Jesús és el millor exemple d’aquesta segona lògica.
A mi, però, Jesús no em serveix només com a exemple. També el
necessito com a força. Tan sols amb la força del seu Esperit puc ser capaç
d’anar purificant cada vegada més la lògica del meu amor.
Joan Ferrés Prats (198 gener 2020)

LA FRAGILITAT DE LA RAÓ

Fa uns anys vuit jutges de l’estat d'Israel van haver de revisar centenars de peticions de llibertat condicional. Uns investigadors van analitzar la seva feina. Els jutges van dedicar una mitjana de sis minuts a cadascun dels casos, que els eren presentats en un ordre aleatori. Els investigadors van buscar correlacions entre les decisions dels jutges i el moment en què les van prendre, en relació amb les tres pauses per esmorzar, dinar i sopar.

Els jutges només van concedir un 35% de les peticions, però un 65% de les concessions les van fer immediatament després de les pauses pels àpats. Durant les dues hores abans de cada àpat la quantitat d'aprovacions va anar baixant de manera gradual, fins arribar gairebé a zero immediatament abans de cada pausa. Les decisions dels jutges, que havien intentat ser del tot justos, del tot professionals, del tot racionals, van estar condicionades, doncs, pel fet de si emetin els veredictes quan començaven a tenir gana o quan ja estaven tips.

Per què explico això? Quan en els mitjans es pregunta a persones entrevistades si són creients o no, és freqüent que justifiquin les respostes negatives amb arguments com «Jo només crec en la raó» o «Jo en tinc prou amb la raó».

Déu me’n guard de menystenir la raó, un do de Déu que ens dignifica com a persones, però experiències com la investigació feta a Israel posen de manifest com de fràgil és la raó, com de vulnerables i limitats som quan creiem que ens guiem per la raó.

Com a creient dono gràcies a Déu pel do de la raó, però també per l’oportunitat de complementar-la amb el do de la fe.

 

Joan Ferrés Prats(11 gener 2020)
 

DOS GRANS VALORS

Aquests dies, en començar un nou any, m’ha vingut al cap una conferència que va fer el Josep Guardiola ja fa un temps aquí a Catalunya. L’havien convidat a parlar sobre el tema del lideratge a partir de la seva experiència en el món del futbol, i es va centrar en el que per mi són dos dels valors fonamentals de la vida. I són, curiosament, dos valors eminentment cristians. Deia en Pep Guardiola:

 

-       «L’únic que busco de veritat, de veritat, de veritat a la vida i a la meva feina és que m’estimin. I a tots ens passa el mateix. Hem de trobar, doncs, el que ens agrada a cadascú. Aquest és el quid del lideratge. Els nens, per exemple, no poden aprendre si no els agraden els seus professors, si no se senten estimats per ells».

 

El primer valor és, doncs, l’amor. Fins i tot a la feina. Fins i tot a l’aprenentatge. L’amor (estimar i ser estimats) és el secret per aconseguir que les persones  rendim, perquè puguem extreure el millor de nosaltres mateixos. Estimar i ser estimats, que és el nucli de la fe cristiana, és també el secret d’una existència plena i fecunda.

 

La vida, però, és molt complexa, molt complicada, tant que no n’hi ha prou amb la bona voluntat d’estimar. Les dificultats amb les que topem a la vida queden molt ben exemplificades, segons el Pep Guardiola, en el món del futbol:

- «Però estimar no és fàcil. Cada vegada que faig una alineació deixo deu jugadors sense jugar. I s’enfaden. S’enfaden perquè senten que no els estimo i que sí que estimo als que faig jugar. Ells reben que no els estimo».

 

Cal, doncs, un segon valor, que per a l’entrenador català és la resiliència, la capacitat de fer front a les adversitats: «Hem de saber gestionar la frustració», conclou en Pep Guardiola.

 

Penso com a cristià en Jesús a la creu: capacitat d’estimar i capacitat d’assumir la frustració, capacitat de morir per viure.

 

Joan Ferrés Prats( 5 gener 2020)


Llamar

E-mail

Cómo llegar