Parròquia de Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç dels Horts
Parròquia de Sant Vicenç màrtir,Sant Vicenç dels Horts
Sant Vicenç dels Horts
Parròquia de Sant Vicenç Màrtir
Horari de misses

Dilluns: 20.00h
Dimarts a divendres: 8.00h i 20.00h
Vigílies: 20.00h
Festius: 09.00h (bil), 12.30h

Adreça

Pl. Sant Jordi, 4-6
08620 - Sant Vicenç dels Horts

Telèfon

93 656 02 01

 

Parròquia de Sant Josep
Horari de misses

Dilluns i divendres: 19.30h (celebració de la Paraula)
Dimarts i dijous: 19.30h
Vigílies: 18.30h
Diumenges: 11.00h (Cs)

Adreça

c. Girona, 2 bxs
08620 - Sant Vicenç dels Horts

Telèfon

93 676 99 10

 

Parròquia de Sant Antoni de Pàdua
Horari de misses

Dimarts, dimecres i divendres: 20.00h (Cs)
Dijous: 20.00h
Vigílies: 20.00h i 21.30h (Camí Neocatecumenal)
Festius: 11.00h (Cs); 12.00h al Centro Amigos; 13.00h Capella Sant Antoni

Estiu (segons canvi d'hora oficial):
Vigílies: 20.00h i 22.00h (Camí Neocatecumenals)
Festius: 11.00h (Cs)

Adreça

c. Carme Llinàs, 1
08620 - Sant Vicenç dels Horts

Telèfon

93 656 16 55

Col.laboradors/Escrits al full

LA SÍNDROME DE COTARD

 

Fa mesos vaig parlar de la síndrome de Capgras, una patologia en la que els pacients veuen una persona estimada, com la seva mare, i reaccionen dient que s’hi assembla però que no ho és, que és una impostora.

La síndrome de Cotard encara és més singular. L'afectat per la síndrome de Cotard, que també és conseqüència d’haver patit un traumatisme cranial, creu que està mort, que és un mort vivent.

La seva convicció és tan potent que no serveixen de res els arguments racionals que se’ls donen per convèncer-los. Si se’ls pregunta, per exemple, si els morts sagnen, diran que no, i si se’ls punxa i veuen que sagnen, no reaccionaran admetent que no estan morts, sinó dient que els morts sí que sagnen.

La síndrome és coneguda des de finals del segle XIX, gràcies a un neuròleg francès que es deia Cotard, però només ara se’n saben les causes, gràcies a les recerques del neurocientífic indi Vilayanur S. Ramachandran. Ara se sap que aquests pacients tenen eliminades les connexions entre les àrees que processen els estímuls de tots cinc sentits i el seu cervell emocional. És a dir, res del que veuen, senten, toquen, degusten o oloren genera en ells una resposta emocional. La conseqüència és que se senten morts. Així de radical.

És un demostració impactant de la importància que tenen les emocions en l’experiència humana. I és un descobriment d’una transcendència enorme en molts àmbits de l’existència humana. Entre altres, en el de la fe.

Efectivament, la fe no pot estar mancada de creences, de conviccions, de rituals, però tot això ha d’estar connectat amb el nostre cervell emocional. En la fe, com en la vida en general, cal una experiència emocional per sentir-se viu, cal que allò important que es percep pels diferents sentits activi la nostra fibra emocional.

Si la vida religiosa incorpora creences, rituals i celebracions que no activen el cervell emocional, es converteix en una experiència buida. No n’hi ha prou a pensar en Déu, a creure en Déu. L’hem de sentir, l’hem d’experimentar, l’hem de viure.

 

Joan Ferrés Prats (17/09/2017)

L'AGONIA DE LES LLENGÜES

Aquest cap de setmana s’allarga un dia més  amb la celebració de l’11 de setembre, en un moment molt especial de la nostra història. El full parroquial no és un espai per a la confrontació política, per descomptat. Sento, doncs, la necessitat de reflexionar sobre un tema en el que penso que no hi hauria d’haver controvèrsia, sinó compromís compartit.

Llegeixo que en el món encara es parlen més de 6.000 idiomes, però que només n'hi ha 300 que siguin parlats per més de un milió de persones. Fa segles l’expansió de l’imperi espanyol en l’anomenat “descobriment” d’Amèrica va comportar l’extermini de moltes cultures i llengües indígenes. Després passaria el mateix amb els imperis britànic, holandès o alemany. L’extermini no s’ha aturat a l’era contemporània. Durant el segle XX, tan sols a Austràlia, l’anglès es va menjar definitivament 15 llengües i en va deixar 140 més en un estat de coma pràcticament irreversible. Avui com ahir el peix gran es menja al petit, i això passa tant en l’àmbit econòmic com en el cultural i lingüístic.

Al relat mític de la torre de Babel, al Gènesi, es parlava de la dispersió de les llengües com d’un càstig diví, però avui entenem les llengües com una riquesa cultural, com un patrimoni de la humanitat. En desaparèixer una llengua desapareix una manera d’entendre la vida i, per tant, un tresor cultural. Keiserling deia que cada idioma és una visió del món. Octavio Paz va escriure que cada llengua representa una manera de viure. I Lichtenberg que només es pot entendre a fons un idioma si es coneix a fons el poble que el parla.

Quan, amb el Papa Francesc i amb sant Francesc d’Assís, parlem del respecte a la natura i de la defensa dels ecosistemes, per descomptat que hi hem d’incloure la defensa de la pluralitat de llengües i de cultures, un deure inexcusable de l’Església, que té la missió de lluitar per totes les formes de vida i que va néixer d’un Jesús encarnat en una cultura molt concreta.

 

Joan Ferrés i Prats   (10/09/2017)