Parròquia de Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç dels Horts
Parròquia de Sant Vicenç màrtir,Sant Vicenç dels Horts

Parròquia de Sant Vicenç Màrtir

Rector:

Mn. Antoni Roca i Roig, rector
Mn. Vicenç Ramon Castells Roca, DP, adscrit
Mn. Rafael Galofré Casas, DP, adscrit

Adreça:

Pl. Sant Jordi, 4-6
08620 - Sant Vicenç dels Horts

Telèfon:

93 656 02 01

Correu electrònic:

Web:

Horari de misses:

Dilluns: 20.00h
Dimarts a divendres: 8.00h i 20.00h
Vigílies: 20.00h
Festius: 09.00h (bil), 12.30h

Horari de despatx:

Dimecres i divendres de 18.00h a 20.00h

Capella de Sant Roc
Festius: 11.00h

(Cs): misses en castellà
(bil): misses en bilíngüe

 

Parròquia de Sant Josep

Rector:

Mn. Antoni Roca Roig

Adreça:

c. Girona, 2 bxs
08620 - Sant Vicenç dels Horts

Telèfon:

93 676 99 10

Correu electrònic:

Horari de misses:

Dilluns i divendres: 19.30h (celebració de la Paraula)
Dimarts i dijous: 19.30h
Vigílies: 18.30h
Diumenges: 11.00h (Cs)

Horari de despatx:

Dijous, de 18.00h a 19.30h

(Cs): misses en castellà
(bil): misses en bilíngüe

 

Parròquia de Sant Antoni de Pàdua

Rector:

P. Faustí Gutiérrez Díez, SDB rector
P. Ramon Cusidó i Ferràs, SDB vicari

Adreça:

c. Carme Llinàs, 1
08620 - Sant Vicenç dels Horts

Telèfon:

93 656 16 55

Correu electrònic:

Web:

Horari de misses:

Dimarts, dimecres i divendres: 20.00h (Cs)
Dijous: 20.00h
Vigílies: 20.00h i 21.00h (Camí Neocatecumenal)
Festius: 11.00h (Cs); 12.00h al Centro Amigos; 13.00h Capella Sant Antoni
ESTIU (agost):
Festius: 11.00h (Cs) i 13.00h (Capella de Sant Antoni)

Horari de despatx:

Dimarts i dijous de 18.45h a 19.45h

Capella de Sant Antoni

Festius: 13.00h (l'ultim diumenge de mes, Cs/bil)

Mare de Déu del Carme (Centro Amigos)
Festius: 12.00h (Cs)

(Cs): misses en castellà
(bil): misses en bilíngüe

 

Col.laboradors/escrits al full 2019

NO CAURE EN LA TEMPTACIÓ

 

Meditant l’Evangeli d’aquest cap de setmana entorn a les temptacions que va patir Jesús, m’ha vingut al cap una frase enginyosa del filòsof francès Jean-Paul Sartre. Deia: “El paper dels predicadors consisteix a temptar als dolents amb el bé”.

 

Segons el diccionari, temptar consisteix a “posar a prova”, i resulta reconfortant veure que Jesús va ser posat a prova com ho som nosaltres. Però el diccionari també diu que temptar és “induir o tractar d’induir algú a alguna cosa, especialment dolenta”. En aquest sentit, segons els pensador francès, quan som induïts al mal, només ens en podem sortir si en el nostre interior té més força el que ens indueix al bé.

 

És el que observem en les temptacions de Jesús tal com les relata l’Evangeli. El diable el vol induir a utilitzar Déu en benefici propi: “Demana que les pedres es converteixin en pans”. El vol induir a moure’s pel poder i la glòria: “Et donaré l’autoritat i la glòria d’aquests reialmes”. I el vol induir a l’èxit fàcil i a l’ostentació: “Tira’t daltabaix que Déu et recollirà”.

 

Jesús se’n surt perquè en el seu interior hi ha unes forces del bé que tenen més pes que aquelles que l’inciten al mal: s’alimenta de la Paraula viva de Déu, el Pare dóna tant de sentit i plenitud a la seva vida que no necessita l’ostentació, el poder, l’èxit i la glòria.

 

En l’inici del temps litúrgic de la Quaresma penso que en el camí de la meva conversió no haig de posar l’accent en la privació o la renúncia de tot allò que pot ser per mi una temptació cap al mal, sinó que més aviat haig de reforçar el pes del que em tempta cap al bé.

 

La garantia més segura per no caure en la temptació del mal és aconseguir que em tempti molt més el fet de sentir-me estimat per Déu, d’experimentar la plenitud de la vida que Ell m’ofereix.

 

Joan Ferrés i Prats(10 mnarç 2019)

EL CIRCUIT DEL PLAER

 

Vaig parlar ara fa una setmana en aquest Full d’unes investigacions científiques que demostren que la cerca del plaer i l’evitació del dolor constitueixen el fonament biològic del nostre ser.

Casualment aquesta mateixa setmana he llegit unes declaracions coincidents de dos científics procedents de dos països diferents, d’Alemanya i dels Estats Units, entorn a aquest mateix tema.

Fent una síntesi de les dues declaracions diríem que en el cervell humà l'altruisme, la meditació i Beethoven activen el mateix circuit del plaer que el menjar, el sexe o l'heroïna.

Què volen dir amb aquestes paraules? Doncs que el cervell humà té un únic circuit dedicat al plaer, a la recompensa. Quan naixem, les àrees del plaer i de la gratificació del nostre cervell només estan connectades biològicament, és a dir, de manera automàtica, amb realitats com el menjar o el sexe. Però al cap d’uns quants anys, hi ha algunes persones que hi han afegit connexions amb realitats com les drogues i n’hi ha d’altres que hi han afegit connexions amb realitats com la meditació o Beethoven.

Vénen a dir que tots ens movem per la cerca del plaer i que el que ens diferencia a unes persones de les altres és el tipus de plaer que ens mou. Per exemple, alguns només han conegut a la vida el plaer de rebre. Altres han arribat a experimentar el plaer de donar, i això els aporta un plus en el seu creixement personal i en la seva vàlua com a persones.

Aquestes consideracions toquen el cor de la nostra experiència com a creients.  Som creients precisament perquè hem experimentat que trobem en Déu el màxim plaer, la nostra màxima gratificació, la nostra plenitud com a persones. Som creients perquè d’alguna manera hem fet nostra aquella vella cita de sant Agustí: “Ens has fet, Senyor, per Tu i el nostre cor estarà inquiet fins que no descansi en Tu”.

 

Joan Ferrés i Prats(3 març 2019)

LA CERCA DEL PLAER

 

Com a científic va voler replicar al seu laboratori un experiment que és molt conegut. El cos humà està compost per uns 50 trilions de cèl·lules. Doncs bé, va col·locar unes quantes d'aquestes cèl·lules a un extrem d’una caixa de Petri en la qual havia dipositat uns nutrients. Al cap de dues hores va comprovar que aquelles cèl·lules s'havien aproximat als nutrients.

 

Després va col·locar unes altres cèl·lules a la caixa de Petri al costat d'una toxina. Al cap de poc temps va comprovar que les cèl·lules s'havien allunyat de la toxina, buscant protecció. És a dir, que les cèl·lules feien automàticament l’esforç de desplaçar-se per cercar el plaer i per evitar el dolor.

 

Cadascuna de les cèl·lules del nostre cos segueix, doncs, uns patrons de comportament que són similars al que segueix el conjunt del nostre organisme. Cada cèl·lula es comporta com es comporta la persona.

 

Com a creients, això no ens hauria d’estranyar o espantar, sinó que ens hauria d’interpel·lar. Si creiem que el cos humà és obra de Déu creador, resulta que Déu ha volgut que la cerca del plaer i l'evitació del dolor constitueixin el fonament biològic del nostre ésser.  Llavors per què als cristians ens agrada tant parlar d’esforç i de patiment i ens agrada tan poc parlar de plaer?

 

Els científics diuen que els humans, coronant la nostra estructura biològica, hem estat dotats amb la raó perquè puguem decidir en cada moment quin és el plaer més adequat per a la nostra vida i quina dosi d’esforç i de dolor hem d'assumir per a aconseguir-lo.

 

No som, doncs, tan lluny del misteri pasqual. Ben al contrari. El Déu de la creació és el Déu de Jesucrist. L’esforç, el dolor, la passió i la mort no són el fi, l’objectiu de la nostra vida. Són només el pas, el mitjà imprescindible perquè ens puguem trobar, com les cèl·lules a la caixa de Petri, amb el Gran Nutrient que ens proporciona  la Vida plena.

 

Joan Ferrés i Prats(24 febrer 2019)

LA PÀGINA EN BLANC

 

S’han escrit moltes pàgines sobre la pàgina en blanc. És una experiència que coneixen molt bé els escriptors professionals, però que, si fa no fa, tots hem tingut oportunitat de fer alguna vegada a la nostra vida. Es tracta d’aquella sensació de mandra, de buidor, d’impotència o fins i tot d’angoixa que experimenten de vegades les persones que estan assegudes davant d’una pàgina que necessiten omplir (o que els agradaria omplir) i no saben amb què, amb quin contingut. O no sabem com.

La reflexió es pot fer també a l’inrevés. Quan llegeixo una pàgina que m’agrada molt, que m’omple, que obre la meva ment a noves dimensions de la realitat, penso que allò, en un primer moment, va ser només una pàgina en blanc. Potser d’entrada aquell escriptor va experimentar també una sensació de buidor o d’impotència, però va ser capaç de vèncer-les, d’enfrontar-se al repte, i se’n va sortir, posant en aquella pàgina vida, esperit, emoció, sentit. I ara aquella pàgina és plena i, a més, aconsegueix omplir-me a mi.

Tot plegat em serveix com a metàfora per reflexionar des de la fe sobre el meu dia a dia, perquè em fa pensar que cada dia de la meva vida Déu m’ofereix, en llevar-me, una pàgina en blanc, una de nova cada dia. La vida és feta de pàgines en blanc que Déu em convida a omplir. Estic cridat a donar forma a cada pàgina, a omplir-la de vida, d’esperit, d’emoció, de sentit.

No haig de pensar en el que vaig fer amb la pàgina d’ahir, en si me’n vaig sortir o no. Avui en tinc una de nova. Si penso que Déu m’ajuda a escriure-la, tinc més possibilitats que cada dia l’escrigui una mica més bé.

 

Joan Ferrés i Prats(17 febrer 2019)

LA CRIDA DEL CONVERS

 

Meditant l’Evangeli d’aquest cap de setmana m’ha sobrevingut un sentiment que m’envaeix de tant en tant: un sentiment d’enveja de les persones converses. Per descomptat, estic content d’haver rebut la fe dels meus pares des de ben petit, d’haver estat creient tota la meva vida.

Envejo, però, sanament l’experiència del convers, de la persona que ha tingut l’oportunitat de fer un descobriment de Déu més o menys sobtat, de la persona que ha pogut experimentar un abans i un després del trobament amb Déu.

Sento que l’Evangeli d’aquest cap de setmana reflecteix molt bé el que deu ser l’experiència d’aquest abans i aquest després. Els apòstols, que eren pescadors d’ofici, fan l’experiència de llençar les xarxes i, malgrat haver estat escarrassant-se tota la nit, recollir-les buides. Després, quan Jesús ja és amb ells, quan tiren les xarxes en nom seu, surten tan plenes que les barques gairebé s’enfonsen.

És una bella metàfora del contrast entre una vida sense Déu i una vida amb Déu. El convers se sent cridat a la fe i accepta la crida perquè ha fet aquesta experiència, perquè ha experimentat el buit d’una vida sense Déu i la plenitud de viure amb Ell.

Ben mirat, penso que jo també puc fer aquesta experiència del convers, a petita escala, cada dia de la meva vida. En el meu dia a dia hi ha moltes oportunitats d’experimentar la meva buidor, la meva impotència: em costa perdonar, acceptar les adversitats, superar les pors, donar-me més als altres...

Cada dia tinc l’oportunitat d’experimentar que si em poso en mans de Déu, si confio en la força de l’Esperit, puc anar fent passos endavant per superar aquestes incapacitats. En definitiva, puc experimentar que només obrint-me a Déu les meves xarxes estaran més plenes.

 

Joan Ferrés i Prats(10 febrer 2019)

PENSAR EN DÉU, SENTIR A DÉU

 

En una petita investigació feta a la Universitat Pompeu Fabra en col·laboració amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) varem tenir l’oportunitat de comprovar que estudiants universitaris –nois i noies- que veien de manera regular un programa de televisió escombraria (Mujeres Y Hombres Y Viceversa) en feien una avaluació molt crítica. Es a dir, eren conscients que el programa era dolent, però se’l miraven cada dia.

Es una demostració pràctica del que diuen els científics que han estudiat el funcionament del cervell humà: que quan ens trobem davant de qualsevol realitat, les persones no ens movem pel que aquesta realitat ens fa pensar, sinó pel que ens fa sentir.

Un nou exemple. El fumador sap que el tabac mata, però fuma perquè es mou pel que sent davant del tabac: fumar el fa sentir viu. Encara un altre exemple. Si valorem molt positivament una persona, però aquesta persona, sense pretendre-ho, ens fa sentir inferiors, no ens hi acostarem.

Aquestes consideracions són molt importants perquè avui, tant a l’escola com a la resta de la vida, ens solem examinar molt a nosaltres mateixos entorn al que pensem, i poc o gens entorn al que sentim.

Trobo que també són unes consideracions claus per a l’àmbit de la fe. Potser si avaluem la nostra vida de fe no des del punt de vista del que pensem sinó del que sentim, ens adonarem que és més dèbil del que crèiem. Potser pensem que ser creient consisteix a estar convençut que Déu dona sentit a la vida humana, però en el dia a dia són unes altres les realitats que ens fan sentir vius. 

Estic convençut que si em faig sovint aquesta pregunta (Què és el que em fa sentir viu en el dia a dia?) tindré un termòmetre molt més fiable del nivell de la meva fe.

 

Joan Ferrés i Prats(3febrer2019)

UNA ESCOLA INNOVADORA

 

Fa un temps vaig tenir l’oportunitat de visitar una de les escoles més innovadores del país. És una escola regida per unes monges. Us asseguro que em va impactar. Em van sorprendre moltes coses.

Potser ningú no s’estranyarà si dic que no hi havia cap classe on els alumnes estiguessin escoltant el mestre o la mestra. Tots estaven fent feina per parelles o en petits grups. Potser tampoc us estranyareu si dic que tots estaven treballant amb tecnologies, amb tablets i ordinadors. Però potser sí que us sorprendrà si us dic que tots els alumnes havien de dedicar un temps a treballar a l’hort.

Tecnologies i hort! El més modern i el més antic! I dic antic perquè a les acadèmies dels savis grecs, alguns segles abans de Crist, els alumnes ja es dedicaven a cultivar el jardí i l’hort. Per què aquest cultiu era vàlid a l’antiguitat i ho continua sent ara?

La natura és la millor dels mestres. Ens ensenya els valors més importants per a la vida. I curiosament són uns valors 100% cristians. No és estrany, perquè el Déu de Jesucrist és el Déu de la creació.

En una època en la que tendim a voler-ho sempre tot, i a més ho volem sempre ara mateix, gràcies a la natura aprenem que cal esforçar-se per poder recollir fruits, que primer cal sembrar, regar, cultivar... En una època en la que tot ens crida a la pressa i a la impaciència aprenem que cal tenir paciència i saber esperar. Aprenem que hem de respectar els ritmes, que hi ha un temps per a cada cosa, un temps per sembrar i un temps per recollir (Ecl 3, 2). Aprenem que hem de saber fer front a l’adversitat, a les tempestes imprevistes. Aprenem sobretot que “si el gra de blat, quan cau a terra, no mor, no dona fruit” (Jn 12, 24).

Tant de bo tant a l’escola com a la vida giréssim més els ulls envers la natura! Hi podríem trobar tant el Déu de la creació com el Déu de Jesucrist!

 

Joan Ferrés i Prats(27 gener 2019)

DE LA SUPERSTICIÓ A LA FE

 

De vegades des de la superstició fins a la fe hi ha un pas més petit del que podria semblar. Hi he pensat en llegir una anècdota d’aquelles que per elles mateixes defineixen una persona, una manera de ser i de fer.

La va protagonitzar Mario Quintana, un poeta i escriptor brasiler que va ser molt popular al seu país. Va morir l’any 1995. Doncs bé, deu anys abans, quan en tenia gairebé 80, va ser atropellat per un cotxe. Malgrat el dolor, la seva preocupació més gran en aquells instants va ser retenir la matrícula del vehicle que l’havia atropellat. Per què? Per demandar-lo? De cap manera! Per poder jugar aquell número a la loteria!

Es podria entendre com un acte de superstició, i potser n’hi havia de superstició en aquella actitud, però també es pot entendre –era el seu cas- com una convicció que hi ha un ordre misteriós a la vida, un ordre gràcies al qual les situacions suposadament més adverses es converteixen en grans oportunitats.

L’anècdota em fa pensar en aquella cita evangèlica de Jesús: “Els fills d’aquest món  són més astuts que els fills de la llum» (Lc 16,8). Hi ha persones com Mario Quintana que semblen viure instal·lades en l'optimisme. Són capaces de trobar sempre un costat positiu a les coses aparentment més negatives. Saben donar la volta a les situacions més adverses, convertint-les en una oportunitat per a extreure’n un benefici.

Això que algunes persones fan gràcies al seu caràcter privilegiat, nosaltres estem convidats a fer-ho des de la fe. La convicció que estem sempre en mans d’un Pare que ens estima ens hauria d’impulsar a viure amb aquella actitud positiva que tenia el poeta Mario Quintana.

 

Joan Ferrés i Prats (20 gener 2019)

BATEJATS EN L’ESPERIT

 

Us he de confessar que de tant en tant m’embarga un sentiment de tristesa en veure les esglésies cada vegada més buides i en pensar que segurament aquest procés seguirà creixent, si més no durant un temps. Aviat tindrem unes comunitats cristianes molt reduïdes, i en alguns casos sense pastors permanents, degut a la manca de capellans.

Meditant en aquest fet a la llum de l’Evangeli d’aquest cap de setmana, se m’ha acudit pensar que avui a la societat encara hi ha moltes més persones batejades en l’aigua que batejades en l’Esperit i en el foc. I això ens pot passar també als que encara anem a les esglésies. Potser a les nostres vides de fe pesa més el ritual, el compliment extern, que l’experiència profunda. Una cosa és deixar que caigui l’aigua sobre nosaltres i una altra ben diferent és sentir a dins nostre el foc de l’Esperit.

En la celebració del baptisme de Jesús, que dóna origen a la seva vida pública, a l’acompliment de la seva missió, hi ha, més enllà de la immersió en l’aigua, l’experiència profunda de sentir-se estimat per Déu: “Tu ets el meu fill, el meu estimat, en tu m’he complagut” (Llc 3,22). Aquest és l’impuls que explica el  compromís de Jesús fins a la mort.

Sento que aquesta és l’experiència interior que hauria de renovar contínuament com a cristià. I sento que si els que encara som cristians renovéssim més sovint aquesta experiència de baptisme en l’Esperit i en el foc, potser la davallada de les comunitats cristianes no seria tan flagrant. Però sobretot sento que em preocuparia molt menys aquesta davallada si m’adonés que som menys però que cada vegada vivim la nostra experiència de fe de manera més intensa.

 

Joan Ferrés i Prats(13 gener 2019)

LA CARTA ALS REIS

 

Si em permeteu que continuï amb la reflexió que vaig iniciar amb motiu del cap d’any, diré que hi ha dues maneres radicalment diferents de celebrar la festa dels Reis: la modalitat infantil i la modalitat adulta.  I aquesta classificació serveix també per definir dues maneres de viure la fe.

Pel que fa als Reis, estarem d’acord que és una festa màgica. Però no ho és només per als infants. El que canvia entre els infants i els adults és el tipus de màgia que viuen. Els infants només coneixen el plaer de demanar i de rebre. Aboquen tots els seus somnis en una carta i confien  en què tots els seus desitjos  seran satisfets de manera màgica.

Podríem pensar que en fer-nos grans desapareix la màgia, però no és del tot així. Quan ens fem prou grans, apareix una altra màgia. Els adults hem passat a experimentar un altre tipus de plaer: el de donar, el de veure feliços els altres, el de fer-los feliços.

La fe també la podem viure en modalitat infantil o en modalitat adulta. La vivim de manera infantil quan utilitzem Déu com a Rei mag al que supliquem que resolgui els nostres problemes. Per exemple, quan fem pregàries en les que demanem “que hi hagi pau” o “que els homes s’estimin”, com si es tractés de regals que han de caure ploguts del cel. Només ens comportem com a cristians adults quan la fe fa que ens impliquem, que ens comprometem en allò que demanem.

Les figures evangèliques dels mags són un exemple que tant la maduresa humana com la cristiana comporten abandonar la seguretat de casa nostra, sortir de nosaltres mateixos i seguir l’estrella que ens porta a l’encontre de Déu i dels altres, a la felicitat de donar i de donar-nos.

 

Joan Ferrés i Prats (6 gener 2019)


Llamar

E-mail

Cómo llegar