Parròquia de Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç dels Horts
Parròquia de Sant Vicenç màrtir,Sant Vicenç dels Horts

Parròquia de Sant Vicenç Màrtir

Rector:

Mn. Antoni Roca i Roig, rector
Mn. Vicenç Ramon Castells Roca, DP, adscrit
Mn. Rafael Galofré Casas, DP, adscrit

Adreça:

Pl. Sant Jordi, 4-6
08620 - Sant Vicenç dels Horts

Telèfon:

93 656 02 01

Correu electrònic:

Web:

Horari de misses:

Dilluns: 20.00h
Dimarts a divendres: 8.00h i 20.00h
Vigílies: 20.00h
Festius: 09.00h (bil), 12.30h

Horari de despatx:

Dimecres i divendres de 18.00h a 20.00h

Capella de Sant Roc
Festius: 11.00h

(Cs): misses en castellà
(bil): misses en bilíngüe

 

Parròquia de Sant Josep

Rector:

Mn. Antoni Roca Roig

Adreça:

c. Girona, 2 bxs
08620 - Sant Vicenç dels Horts

Telèfon:

93 676 99 10

Correu electrònic:

Horari de misses:

Dilluns i divendres: 19.30h (celebració de la Paraula)
Dimarts i dijous: 19.30h
Vigílies: 18.30h
Diumenges: 11.00h (Cs)

Horari de despatx:

Dijous, de 18.00h a 19.30h

(Cs): misses en castellà
(bil): misses en bilíngüe

 

Parròquia de Sant Antoni de Pàdua

Rector:

P. Faustí Gutiérrez Díez, SDB rector
P. Ramon Cusidó i Ferràs, SDB vicari

Adreça:

c. Carme Llinàs, 1
08620 - Sant Vicenç dels Horts

Telèfon:

93 656 16 55

Correu electrònic:

Web:

Horari de misses:

Dimarts, dimecres i divendres: 20.00h (Cs)
Dijous: 20.00h
Vigílies: 20.00h i 21.00h (Camí Neocatecumenal)
Festius: 11.00h (Cs); 12.00h al Centro Amigos; 13.00h Capella Sant Antoni
ESTIU (agost):
Festius: 11.00h (Cs) i 13.00h (Capella de Sant Antoni)

Horari de despatx:

Dimarts i dijous de 18.45h a 19.45h

Capella de Sant Antoni

Festius: 13.00h (l'ultim diumenge de mes, Cs/bil)

Mare de Déu del Carme (Centro Amigos)
Festius: 12.00h (Cs)

(Cs): misses en castellà
(bil): misses en bilíngüe

 

Col.laboradors/escrits al full 2018

ELS VALORS DE LA DONA, ELS VALORS DE MARIA

 

Diuen els experts que els humans hem viscut 84.000 generacions com a caçadors-recol·lectors, 7 generacions a l’era industrial i només 2 a l’era digital. Vivim, doncs, com a digitals, però amb un cervell de caçadors-recol·lectors. I diuen que en aquella era llunyana la supervivència va ser possible gràcies a què els humans distingien entre nosaltres i ells. Nosaltres eren la família, la tribu. Ells eren els desconeguts, els estranys.

Doncs bé, durant milers d’anys es varen diferenciar les funcions: l’home es cuidava dels problemes derivats dels ells (defensar la tribu de les amenaces, dels perills, pel que calia coratge i agressivitat), i la dona del nosaltres (protegir, tenir cura, fer créixer, pel que calia sensibilitat i tendresa).

Avui no hi ha ells, en el sentit que els desconeguts o estrangers no representen una amenaça o un perill per a les nostres vides. La funció tradicional de l’home ha quedat, doncs, obsoleta. Avui ens calen més que mai els valors tradicionals de la dona. El present i el futur són femenins.

Maria, a la que els cristians considerem la dona per excel·lència, ens hauria d’ajudar a recuperar aquests valors genuïns, de present i de futur: tenir cura, protegir, comprendre, tenir empatia i tendresa, ajudar a créixer, estimar, conciliar.

Aquest cap de setmana coincideixen la celebració de la festa de Maria i el segon diumenge d’Advent. És una feliç coincidència, perquè els valors de la dona, els valors de Maria, són també els valors de l’Advent: preparar els camins, aplanar les rutes, remoure tots els obstacles per poder acollir, per poder veure i viure la salvació de Déu.

 

Joan Ferrés i Prats( 9 desembre 2018)

MÉS ENLLÀ DELS SENTITS I DE LA RAÓ

 

M’agraden les il·lusions òptiques. Pel que tenen de màgia, però també perquè ajuden a entendre com funciona el nostre cervell. Internet en va ple. Entre les més senzilles i conegudes hi ha aquella de les línies paral·leles que semblen torçades, o aquella en la que dos cercles idèntics semblen de mides diferents. Per molt que hàgim comprovat la veritat, quan les tornem a veure no podem evitar tornar a patir  la falsa il·lusió. La ciència, a través de la raó, ens ajuda a entendre  per què som víctimes d’aquestes il·lusions.

Però resulta que la raó també té les seves il·lusions, els seus límits. Per exemple, els filòsofs medievals varen intentar demostrar a través de la raó l’existència de Déu, i avui alguns científics intenten demostrar amb la raó la no-existència. Ni uns ni altres se’n surten, perquè a través de la raó no podem arribar a aquests nivells de certesa. Les decisions sobre Déu les hem de prendre en un buit de la raó. Tant els creients com els ateus ho som “més enllà de la raó”.

Per això m’encanta allò que va dir Maurice Maeterling, intel·lectual belga, que així com la raó ens ajuda a superar els límits dels sentits, la fe ens pot ajudar a superar els límits de la raó.

És una invitació excel·lent a l’inici de l’Advent. Els nens es mouen només pels sentits, pel que veuen, toquen i senten. Els adults de vegades també, però en el millor dels casos superem el domini dels sentits i ens movem per la raó. I els creients estem convidats a transcendir els sentits i la raó. No a negar-los. No a prescindir-ne. A transcendir els seus límits.

A l’Advent els preparem per celebrar que Déu va glorificar el cos humà, els sentits i la raó en assumir-los a través de Jesús, però que només assolim la plenitud transcendint-los a través de la fe. Com va fer Ell.

 

Joan Ferrés Prats(2 desembre 2018)

MOTIVATS

 

Una tarda jo conduïa el cotxe a tocar del mar. En els seients del darrera hi havia els meus tres fills. Veient la força impetuosa de les onades, el mitjà, el Joan, va fer un comentari entusiasmat. Al seu costat la germana gran, la Mireia, va reaccionar amb indiferència:

  • Que motivat!!

Em va sorprendre aquella reacció. Em va sobtar que la Mireia parlés de manera pejorativa de la motivació. Un dels temes en els que jo treballo és precisament el les emocions i la motivació. Les persones ens movem per emocions. Una persona, una idea o un valor només ens motiva si té una càrrega emocional per a nosaltres, si ens apassiona. A la vida es pot estar motivat per una persona, s per una feina, per una afició, per una il·lusió, per un valor, per una creença...

No em va costar entendre la reacció de la Mireia. Cadascú ens movem per unes motivacions específiques, diferenciades, i només podem influir a una altra persona si li parlem, no des del que ens motiva a nosaltres, sinó des del que la motiva a ella.

Jesús n’és un exemple excel·lent. A un cec de naixement li parla primer del que  preocupa al cec, de l’absència de llum, i només després li diu que Ell és la Llum del món. A unes persones afamades els parla primer del pa i els n’ofereix, i només després els diu que Ell és el Pa de vida. Davant d’un amic mort i de la seva família afligida, torna primer la vida al mort i només després els  diu que Ell és la Vida veritable.

Com a pares i mares, com a educadors, com a creients que desitgem compartir la nostra fe, només podrem influir en una persona si primer detectem què és el que la motiva i després ho connectem amb el que li volem comunicar.

 

Joan Ferrés i Prats(25 novembre 2018)

EL SOMRIURE

 

L'exercici que va posar aquell dia als seus alumnes consistia a omplir un espai en blanc. El text deia senzillament: "El somriure és ________ d'alegria ". Els alumnes tenien l’oportunitat d’omplir el blanc amb una o amb més paraules, tantes com volguessin.

 

Quan més tard a casa seva va veure els resultats de la prova, va somriure. Totes les respostes facilitades pels alumnes anaven en una mateixa línia: “El somriure és ... expressió, manifestació, mostra, efecte... d’alegría”.

 

A cap alumne no se li va acudir que el somriure pogués ser també causa d'alegria, tot i que està demostrat científicament que forçant un somriure s'incrementa el nivell de benestar de la persona. Quan a la classe següent els ho va explicar, els alumnes van somriure.

 

Trobo que aquest relat m’interpel·la com a creient. Suposo que Déu em demana que somrigui una mica més a la vida. Habitualment el somriure és per mi, com per a la majoria de les persones, una demostració que estic bé, i penso que Déu vol que també somrigui quan no ho estic. Somriure perquè estic bé i somriure per a estar bé. I perquè estiguin bé els altres.

 

Hi ha un proverbi escocès que diu: “El somriure costa menys que l’electricitat i fa més llum”. I un proverbi hindú fa: “La fortuna truca sempre a la porta del que somriu”. Penso que l’Evangeli està d’acord amb tots dos proverbis. Somriure davant les situacions adverses o difícils ens obre la porta de la fortuna perquè contribueix a capgirar la nostra actitud i a aixecar els ànims. I, com que el somriure és contagiós, el nostre somriure contribueix a potenciar el dels altres, també els fa més afortunats. En definitiva, el somriure és evangèlic, perquè millora la vida dels altres i la d’un mateix.

 

Joan Ferrés i Prats(18 novembre 2018)

EL POSTUREIG

 

El TermCat (Centre de Terminologia de la Llengua Catalana) va aprovar fa quatre anys aquest nou terme que els joves han popularitzat, referit sobretot a una voluntat davant les càmeres de fer-se veure, de figurar, de semblar el que no s’és.

Però el culte a l’aparença no és cosa d’ara. Cinc segles abans de Crist el dramaturg grec Esquil ja deia que la majoria de les persones s’estimen més semblar que ser. I el postureig no fa referència només a la tendència a enganyar els altres. També ens enganyem a nosaltres mateixos. L’escriptor britànic Wystan H. Auden deia que  “la imatge de mi mateix que procuro crear-me per a estimar-me és molt diferent de la imatge que procuro crear en els altres perquè m’estimin”.

L’Evangeli d’aquest cap de setmana ataca de front el postureig dels mestres de la llei, dels homes d’ordre. Les seves pregàries i les seves donacions eren postureig. I és clar que no volien només enganyar els altres per ser estimats. També es volien enganyar a ells mateixos per poder estimar-se.

Jesús vol que ens purifiquem, que netegem el nostre interior, que siguem transparents, que revisem contínuament les intencions que mouen els nostres actes, fins i tot els que semblen més nobles o cristians.

El fet de donar pot ser una mostra del fet que un es dona. És el cas de la viuda de l’Evangeli. Però també pot ser una excusa per no donar-se. És el cas dels mestres de la llei. O el que s’amaga darrera les queixes que fan moltes persones, sobretot dones, quan volen justificar per què el seu matrimoni no va bé: “Ell em dona diners, però res més”.

Avui és difícil que els joves utilitzin la fe o l’església per fer postureig, però els grans encara tenim aquesta temptació. Jesús ens crida a ser lliures, a revisar i purificar contínuament les nostres intencions.

 

Joan Ferrés i Prats (11 nov. 2018)

LA VIDA COM A VOCACIÓ

 

L’any 1924, en preguntar-li els periodistes per què volia escalar l'Everest, l'anglès George Mallory (1886-1924), que moriria tràgicament en el seu intent de coronar el sostre del món, va respondre amb tota senzillesa:

- Perquè és allà.

Em sembla una resposta sorprenent però alhora meravellosa: “Perquè és allà”. És una demostració que tenia una vocació a la vida. Hi ha persones que, quan veuen una muntanya, senten la necessitat imperiosa d’escalar-la. N’hi ha d’altres que senten l’impuls de pintar-la. Unes altres, la necessitat de muntar-hi un negoci. N’hi ha que senzillament es passen temps i temps contemplant-la. N’hi ha, en fi, que es queden del tot indiferents davant d’ella. Aquests darrers són els pitjors, per descomptat, perquè la indiferència és el contrari de la vocació, i el que dona sentit a la vida humana és tenir una vocació.

La paraula vocació prové de la paraula llatina vocare, que significa cridar. A la vida tots tenim al davant la realitat, la mateixa realitat, però hi reaccionem de maneres ben diferents. Ens interpel·la de diferent manera en funció de la crida que sentim davant d’ella.

La vida només és intensa quan està impulsada per una veu interior, quan l’empeny la il·lusió d’una crida, d’una causa, d’una vocació. Sentir una vocació, trobar una causa és trobar-se un mateix, és trobar el sentit de la pròpia vida.

Com a creient, sentir-me estimat per Déu i voler estimar Déu, sentir que Déu és en els altres, sentir que la realitat és la creació que Déu va iniciar i que vol que jo continuï, és una gran vocació, capaç d’omplir una vida. Déu, a través de la realitat “és allà”, cridant-me.

 

Joan Ferrés i Prats( 4 novembre 2018)

LA HISTÒRIA OCULTA

 

Segons Adam Smith, filòsof i economista escocès de finals del segle XVIII i que és considerat el pare del liberalisme econòmic, l’economia i la societat es mouen per interessos egoistes. Adam Smith deia que n’era un bon exemple el sopar que prenia cada nit. Si podia sopar, no era per la generositat o la benevolència del carnisser, del transportista o del forner, sinó pels interessos egoistes que els movien a l’intercanvi comercial. L’home econòmic és un depredador, racional i egoista. Per viure en societat cal saber gestionar i aprofitar aquests interessos en benefici propi. Per a Adam Smith tota la cadena de producció actua per interès propi.

 

Quan Adam Smith escrivia tot això sobre l’interès personal, oblidava que durant tota la seva vida havia pogut sopar gràcies a la generositat de la seva mare, que dia rere dia cuinava per a ell de manera desinteressada. Adam Smith va viure amb ella tota la seva vida, i era ella la que s’encarregava de les tasques domèstiques, de cuidar-lo, d’alimentar-lo.

 

Paradoxalment, doncs, Adam Smith va  trobar espai i temps per  desenvolupar la seva teoria i per escriure la seva obra monumental entorn a l’egoisme humà i a l’interès propi, gràcies al desinterès i a la silenciosa generositat de la seva mare.

 

Penso que és un bon exemple de l’altra cara de la història, de la història oculta. Tothom coneixia Adam Smith i les seves teories. Ben pocs coneixien la mare de Smith i les seves pràctiques. La Història ha parlat de les forces lligades a l’interès propi, i no de forces fonamentals com l’amor, sense les que no existiria la societat tal com la coneixem.

 

La mare d’Adam Smith em fa pensar en els valors de l’Evangeli. Estic convençut que els creients hem escrit i seguirem escrivint moltes pàgines d’aquesta història oculta. En tot cas, estem cridats a seguir-les escrivint de manera anònima, silenciosa, oculta.

 

Joan Ferrés i Prats(28 octubre 2018)

ELS INGREDIENTS DE LA VIDA

 

Un dia Alistair Cooke, periodista britànic que s’havia establert als Estats Units, es va aturar a una estació de ferrocarril rural i va veure que el cap de l'estació estava cultivant les roses del seu jardí.

 

- Quantes hores té la seva jornada laboral? -li va preguntar.

- Vuit hores, senyor. Cinc dies a la setmana.

- Sempre vuit hores? Els cinc dies?

- Sí, sempre el mateix.

- I per què?

- Perquè si treballés menys de vuit hores, no tindria diners per comprar roses. I si treballés més, no tindria temps per cuidar-les.

 

Admiro –i m’interpel·la- la saviesa que demostren tenir moltes vegades les persones senzilles.  Reflexionant sobre aquesta anècdota se m’ha acudit pensar que la vida humana ve a ser com un còctel. La qualitat de la vida de cadascú de nosaltres depèn de la qualitat dels ingredients que hi posem i de la nostra habilitat per integrar-los d’una manera harmònica.

 

De vegades la nostra vida no té prou qualitat com a conseqüència de l’escassa qualitat dels ingredients que hi col·loquem. Altres vegades sí que hi posem ingredients de qualitat, però no en prou quantitat com perquè el producte sigui potent.

 

A la vida hi ha ingredients com la feina que ens vénen socialment imposats. Altres són més personals, d’elecció pròpia. Per mi com a cristià la vida de la fe representa el que les roses representaven per al cap de l’estació. Quan a la meva vida he relegat la fe a un segon terme, m’he sentit més buit, i de vegades em passa. Com el cap de l’estació, necessito dedicar prou temps al cultiu de la meva fe perquè el còctel de la meva vida tingui prou consistència i em senti feliç. 

 

Joan Ferrés i Prats( 21 octubre 2018)

EL DIAMANT

A l’hinduisme un sanniasi és una persona que és a la quarta etapa de la seva vida, la de renúncia a la vida material. En sànscrit sanniasi vol dir renunciant. Doncs bé, diuen que una vegada un sanniasi havia arribat als afores del poble i va acampar sota un arbre per passar la nit. Un habitant del poble va anar corrent fins allà i li va dir:

- La pedra! La pedra! Dóna'm la pedra preciosa!

- Quina pedra? -va preguntar el sanniasi.

- L'altra nit em va dir en somnis el Senyor Shiva que, si arribava el capvespre als afores del poble un sanniasi, em donaria una pedra que em faria ric.

El sanniasi va rebuscar a la seva bossa i va treure una pedra.

- Probablement es referia a aquesta. La vaig trobar en el bosc ahir.       Te la pots quedar si la vols.

L'home es va quedar mirant la pedra sorprès. Era un diamant enorme, el més gran del món.

Va passar la nit donant voltes al llit neguitós. A l'alba, va despertar el sanniasi i li va dir:

- Dóna'm la riquesa que et permet desprendre't d'aquest diamant.

He pensat en aquesta història hindú en meditar l’evangeli d’aquest cap de setmana. Jesús critica els rics. Els critica molt durament, com ho feia sant Jaume a la carta que vàrem llegir a l’Eucaristia de fa quinze dies. Els critica més durament del que solem fer avui els cristians.

I és que els rics ho tenen difícil per aconseguir el Regne, perquè ningú no pot servir dos senyors. Si et preocupen les teves riqueses, tens el cor robat. O es té riquesa interior o es té riquesa exterior. Només qui no és esclau de les riqueses té la llibertat interior necessària per servir Déu i per ocupar-se dels germans més necessitats. 

 

Joan Ferrés i Prats(14 setembre 2018)

L’EXCEL·LÈNCIA HUMANA

 

Una nit la gran ballarina russa Anna Pavlova, una de les millors professionals de la història, va obtenir un triomf llegendari. La sala la va aplaudir amb entusiasme durant molt de temps, va haver de sortir a saludar moltes vegades, va rebre desenes de rams de flors, es va inclinar davant el públic...

 

Al cap d’una hora d’haver acabat la representació, els seus amics encara esperaven que sortís del camerino per poder aplaudir-la. Una amiga va aconseguir entrar i la va trobar sola, amb llàgrimes als ulls. Feia més d'una hora que plorava. L’amiga no entenia els plors després de tants i tants aplaudiments.

 

- Perquè -va respondre la Pavlova- no estic gens segura d'haver-los merescut.

 

Només persones que aconsegueixen l’excel·lència humana a més de l’excel·lència artística són capaces d’una reacció com aquesta. Són persones que no viuen de l’adulació, que no es deixen enlluernar per l’aplaudiment fàcil, que tenen un alt nivell d’exigència amb elles mateixes.

 

No és fàcil aconseguir-ho. L’escriptor irlandès Richard Steele deia que només és gran el que pot prescindir de l’aplaudiment. La pròpia Pavlova va dir: “Per mi l’èxit no consisteix a aconseguir l’aplaudiment, sinó en la satisfacció de saber que t’estàs acostant al teu ideal”.

 

És una gran lliçó. També ho és per a mi com a creient. La fe és un bon ajut per caminar envers l’excel·lència, perquè fa que ens posem en mans de Déu, que és qui més ens coneix. A Ell no l’enganyem, perquè res no se li escapa. Mai no ens regalarà un aplaudiment que no ens mereixem. Però, precisament perquè ens estima bo i coneixent les nostres mancances, ens ajuda a fer passos per anar superant les nostres mancances i acostar-nos cada dia una mica més al nostre ideal.

 

Joan Ferrés i Prats(7octubre2018)

ELOGI A LA SERENITAT DES DE MONTSERRAT

 

Amb les paraules passa el mateix que amb les persones: n’hi ha que prometen molt i una vegada conegudes deceben, i n’hi ha que d’entrada no enlluernen i després sorprenen agradablement. Per mi un bon exemple d’aquest darrer tipus de paraules és aquesta: serenitat.

Fa anys un amic meu era a Brasil per motius de feina i va voler aprofitar l’ocasió per intentar conèixer el bisbe Casaldàliga. El va trucar, el bisbe es va mostrar ben disposat a rebre’l i ell s’hi va dirigir, fent 25 hores en autocar. Explica que mai no oblidarà l’abraçada que li va fer el bisbe. L’amic va sentir la presència de Déu en aquella abraçada. Li va transmetre una sensació extraordinària de pau, de serenitat, de transcendència.

Per què serà que aquelles persones de les que diem que són “homes (o dones) de Déu” transmeten sempre aquesta sensació de serenitat? És que estan en pau. En pau amb Déu, amb els altres, amb elles mateixes, amb la vida. Ho deia santa Teresa: “Nada te turbe, / nada te espante. / Quien a Dios tiene / nada le falta. / Solo Dios basta”.

Penso que la meva falta de serenitat és una prova que Déu no ha penetrat prou a la meva vida. I que moments com l’estada a Montserrat, un recés o una estona de pregària són una oportunitat per anar omplint-me d’aquesta serenitat de la que vaig tan mancat.

Quin descobriment la paraula serenitat! I quin repte! La serenitat com a reflex de la presència de Déu a la meva vida, de la pau interior, de la reconciliació amb Déu, amb els altres, amb mi mateix, amb la vida!

“Nada te turbe, nada te espante”.

 

Joan Ferrés i Prats(30 setembre 2018)

LA CLAU DEL SENTIT DE LA VIDA

 

És un conte oriental molt conegut. L’explica en un dels seus llibres el jesuïta Anthony de Mello. El protagonista és Mullah Nasruddin, personatge molt popular a l’orient entre els segles XIII i XV, una mena d’antiheroi de l’islam. Diu que una nit un veí del poble troba a Mullah Nasrudin de genolls al mig d’una plaça.

 

-         ¿Què busques, Mullah?

-         La meva clau.

 

El veí es posa també de genolls i comença a buscar-la amb ell. Al cap d’una estona, el veí li pregunta:

 

-         Estàs segur que l’has perduda aquí?

-         No, la vaig perdre a casa.

-         Però valga’m Déu! I doncs, per què la busques aquí?

-         Perquè aquí hi ha més llum.

 

M’agrada molt aquesta història perquè, semblant un acudit absurd, és ben bé el contrari. A totes les cultures la clau té una gran força simbòlica. Ens permet accedir a l’inaccessible: a casa nostra, al tresor guardat en un cofre... o, des del punt de vista que aquí ens interessa, al sentit de la nostra vida.

 

De vegades perdem la clau, qualsevol clau, però sobretot aquesta darrera clau. I no la busquem on toca, on la podem trobar, en el silenci del nostre interior, sinó on hi ha més llum, més soroll, més gresca. És una temptació molt universal. I és ben al contrari del que feia Jesús. A les nits Jesús es retirava a indrets amagats, foscos, silenciosos. Allà trobava el Pare, trobava la clau per descobrir el sentit de la seva vida, de la seva missió.

 

Jesús, com el conte, posa de manifest que el que és absurd és el nostre comportament. No sabem on buscar la clau.

 

Joan Ferrés i Prats (23 setembre 2018)

APRENDRE A PESCAR

 

És molt conegut l’aforisme de Lao-Tsé: «En comptes de donar un peix a un home famolenc, és millor que li ensenyis a pescar». El principi del pensador xinès és d’una lògica astorant: si dónes un peix a un home famolenc, l’alimentes per unes hores; si li ensenyes a pescar, l’alimentes per tota la vida. És molt més eficaç canviar les estructures socials que produeixen pobres que donar almoina als que ho són.

Diu que un dia un jove monjo, convençut de la bondat del principi de Lao-Tsé, tornava de pescar amb set o vuit peixos penjats d'un fil. De sobte va trobar un ancià, que semblava molt famolenc, amb la mà estesa, al costat del camí. Era una oportunitat per aplicar els seus principis. El monjo va començar a explicar-li amb detall com s’havia de fer per triar un bambú, com havia de tallar tot al llarg una canya de pescar, com seleccionar el fil, l’ham i l’esquer, en quin lloc del riu era millor col·locar-se... I així successivament. Mentre explicava com trobar els cucs favorits de determinats peixos, l’home famolenc va deixar caure la seva mà, va inclinar el cap i va morir.

De vegades els no creients ens veuen als cristians com a aquest monjo, com a persones obsessionades per les lleis, per les normes, pels principis. És veritat que les persones –i encara més els cristians- ens hauríem de moure sempre per principis. Però l’Evangeli també diu que l’home és més gran que el dissabte, i recordem que el dissabte era per als jueus el principi més sagrat.

El principi suprem del cristià hauria de ser l’amor. Tots els altres principis haurien d’estar supeditats a aquest. La sentència de sant Agustí “Estima i fes el que vulguis” és la millor síntesi de l’esperit de l’Evangeli. Hauríem de ser capaços d’ensenyar a pescar i alhora de compartir els peixos que tenim.

 

Joan Ferrés i Prats (16/09/2018)

EL MITE D’ÍCAR

 

En la mitologia grega Ícar era fill de l’arquitecte Dèdal, que havia construït, per ordre del rei de Creta el laberint més indesxifrable del món. Però el destí va voler que Ícar fos empresonat amb el seu pare en aquest laberint. Perquè poguessin escapar, Dèdal va fabricar per tots dos unes ales fetes amb plomes i subjectades amb cera al seu cos.

Abans de fugir el pare va advertir: "Ícar, fill meu, mantén-te a una altura mitjana. Si voles molt baix, la humitat de l’aigua del mar obstuirà les teves ales, i si ho fas molt alt, la calor del sol fondrà la cera. Si no et separes de mi, no et passarà res".

Després de volar una estona al costat del seu pare, Ícar, embriagat pel vertigen, va enfilar amunt i amunt, fins que amb la proximitat dels rajos del sol es va començar a fondre la cera que mantenia les plomes unides al seu cos. Ícar va caure a l'aigua i, mentre cridava desesperat demanant ajut al seu pare, s’anava enfonsant a la mar, fins que va morir. El seu pare va trobar les restes de les ales i va maleir els seus invents.

Des de la fe s’ha vist de vegades el mite d’Ícar com un exemple del càstig que es rep quan es pretén usurpar el paper de Déu. No ho veig així. Al contrari, penso que el progrés humà forma part del pla de Déu. Ell ens ha fet a la seva imatge, ens ha fet creatius. Al setè dia de la creació Déu va descansar i va deixar en mans de l’home la tasca de completar la creació. Ser creatiu no és un dret, és un deure. El problema és l’orgull, és no acceptar els límits. Som fets a imatge de Déu, no som déus. Som creatius, no creadors.

A mi la pregària m’ajuda a mirar-me en el mirall de Jesús, a intentar trobar l’equilibri entre lluitar sempre per superar els límits (“que passi de mi aquest calze”) i ser capaç d’assumir-los (“que es faci la vostra voluntat”).      

 

Joan Ferrés Prats (09 setembre 2018)

CATÒLICS PRACTICANTS

 

Estàvem fent un sopar festiu i informal algunes famílies creients amb dos capellans.  En un moment donat la conversa ens va dur a parlar sobre el perdó cristià i va resultar que tots els presents coneixíem una o més persones que, essent creients i practicants, tenien algun enemic personal, és a dir, tenien alguna persona amb la que no es parlaven. Això vol dir que en la seva consciència havien trobat la manera de compaginar tranquil·lament aquests dos comportaments contradictoris.

Resulta bastant sorprenent, però el que trobo més sorprenent és el fet que per referir-nos a aquestes persones utilitzem el concepte de catòlic practicant. Hem assumit com si res que practicant és tota aquella persona creient que va a missa els diumenges de manera regular. Per què? En quin criteri ens basem?

Per descomptat, la participació regular a l’eucaristia és una de les característiques pròpies i específiques dels que ens definim com a creients en Jesucrist. Però si hem de triar un únic tret per definir la pràctica dels creients, ha de ser l’Eucaristia?

L’Evangeli no diu en cap moment que s’hagi d’anar a missa els diumenges i, en canvi, sí que diu (i moltes vegades) que hem d’estimar els altres i que els hem de perdonar no una, sinó setanta vegades set. I diu que serem jutjats per la pràctica de l’amor.

Suposo que no cal que insisteixi en la importància d’aplegar-nos cada setmana, com a comunitat cristiana per celebrar i compartir la fe en Jesús. Però si aquesta celebració no ens porta a estimar i a perdonar, la nostra fe i la nostra pràctica són una mentida. Serem jutjats com a creients per la pràctica de l’amor, per la pràctica del perdó.

 

Joan Ferrés Prats( 2 setembre 2018)

AUTORITAT

 

Quan a l'evangeli es diu que Jesús "ensenyava amb autoritat, i no com ho feien els mestres de la llei" (Mc 1, 22; Llc 4, 32; Mt 7, 29), es recorre a una expressió molt interessant, però també molt controvertida. Es presta a confusions.

Hi ha una autoritat que prové del poder que atorga un càrrec públic. En una nació, en una ciutat o en un poble l’autoritat la té qui hi ostenta el poder màxim. També es diu d'una persona que és una autoritat quan té molts coneixements sobre una matèria. Diem d’una persona, per exemple, que és una autoritat en economia. En el temps de Jesús els mestres de la llei tenien el poder religiós i a més en sabien molt, de lleis. Durant segles l'Església es va imposar a la societat en bona mesura pel seu poder (els capellans eren una de les autoritats del poble) i també pel seu saber.

No era cap d’aquestes l'autoritat de Jesús. Hi ha un tercer concepte de l’autoritat que no prové ni del poder ni del saber. Prové del ser.  Parlem llavors d'autoritat moral. Es la de la persona que s'imposa pel que és, per la seva personalitat, pel seu carisma, per la seva integritat, pel seu compromís, pel seu prestigi.

La primera autoritat s’imposa des de fora i exigeix l’obediència del súbdit. La segona també s’imposa des de fora, perquè, en saber molt, s’aclapara al que no en sap. La tercera autoritat s’imposa des de dins, per la fascinació que s’exerceix, per la força que es desprèn. Jo accepto interiorment la persona a la que admiro perquè li descobreixo una força interior que em podria fer més fort també a  mi. Aquesta és l’autoritat de Jesús de la que parla l’Evangeli. Com a cristià em rendeixo a l’autoritat de Jesús perquè li descobreixo una força –la força de l’Esperit- que m’agradaria que fos també la meva.

 

Joan Ferrés i Prats( 29 juliol 2018)

TENIR RAÓ, TENIR RAONS

Fa 25 segles el filòsof grec Aristòtil va descriure l'home com a animal racional.

Des de llavors la cultura occidental ha mantingut entronitzada la raó com el component distintiu de l’ésser humà i com a norma suprema del comportament.

Potser toca revisar aquesta entronització. Se m’ha acudit fer-ho posant en relació dues cites aparentment contradictòries, que trobo molt clarificadores al respecte.

El pintor aragonès Francisco de Goya deia que “el sueño de la razón produce monstruos”, és a dir, que sense la raó ens convertim en quelcom pitjor que els animals. Però el novel·lista argentí Ernesto Sábato deia : "Desdichado el hombre que solo cuenta con la razón".

Les persones que acaben de cometre un crim passional i que de sobte es pregunten angoixades "Què he fet?" són la prova que el somni de la raó produeix monstres. I les persones que són capaces de trobar raons per justificar barbaritats com el nazisme o el terrorisme o que, ja en la vida quotidiana, troben sempre raons per justificar la seva ira o el seu mal caràcter, són una prova que és molt empobridor viure només amb la raó.

A tots ens agrada tenir raó, i sovint ens pensem que la tenim tota, quan és segur que mai no la tenim ni la tindrem del tot. I també ho és que, tant si fem el bé com si fem el mal, sempre trobarem raons per justificar-nos. Aquesta es la grandesa i la fragilitat de la raó. És necessària, és imprescindible, però és insuficient.

Els creients estem cridats a omplir aquest buit del que parlava Ernesto Sábato, a trobar el complement que ens falta. En la vida hi ha dimensions a les que no arribem amb la raó. Els creients no anem pas contra la raó, però sí que anem, amb la raó, més enllà de la raó.

 

Joan Ferrés i Prats (22 juliol 2018)

 

TRES MANERES D’ENTENDRE LA RELIGIÓ

 

Sempre m’ha agradat conèixer l’etimologia de les paraules, saber d’on provenen, com van néixer. Això em permet comprendre més bé el sentit profund de les realitats a les que fan referència.

 

Com a creient, m’ajuda molt saber que la paraula religió prové del llatí, de les paraules re i ligare. Re significa “tornar a”, i ligare “lligar”. Ser una persona religiosa és, doncs, ser una persona que es vol tornar a lligar. Les persones naixem lligades a altres persones –els nostres pares- i necessitem lligams amb els altres per continuar creixent com a persones. Jo, per exemple, considero que no podria ser el que vull ser sense lligar-me amb la meva parella. Doncs bé, els creients pensem i sentim que per desenvolupar-nos del tot com a persones necessitem re-lligar-nos, lligar-nos encara més.

 

Ara bé, si em considero una persona religiosa, a què o a qui em necessito lligar? Hi ha tres maneres diferents d’entendre la religió. Em puc lligar a un conjunt de creences, a un conjunt de normes o lleis morals o a una persona, a una experiència de vida.

 

Trobo molt trist i empobridor pensar que un conjunt de creences o un conjunt de normes em puguin ajudar a ser més persona. Novament la relació de parella pot servir com a exemple. Quan estic intensament enamorat d’una persona, la relació amb ella comporta unes determinades conviccions i un determinat tipus de comportament, però les conviccions i les normes de comportament perden tot el seu sentit si deixo d’estar-ne enamorat. L’important, doncs, és l’experiència vital de relació amb ella, no les conviccions o el tipus de comportament que hi associo.

 

Penso i sento que amb la fe passa el mateix. Només té sentit lligar-me a unes creences i a uns preceptes morals si són l’expressió d’una experiència vital que m’omple com a persona.

 

Joan Ferrés i Prats(15 juliol 2018)

LA PRESÈNCIA DE DÉU

 

La meditació sobre l’Evangeli d’aquest cap de setmana m’ha fet pensar en un relat una mica absurd que vaig llegir fa anys. Un home es va veure afectat per unes grans inundacions que van afectar el poble on vivia. Per salvar-se va haver de pujar a la teulada de casa seva, però allà també es trobava en perill perquè no parava de ploure.

Era un home de fe i, quan va passar una llanxa de salvament demanant-li que hi pugés, va refusar l’ajut, al·legant que Déu el salvaria. El mateix va fer quan li va oferir ajut un helicòpter. Finalment, va morir engolit per les aigües.

Quan va arribar a la presència de Déu, se li va queixar amargament, considerant que l’havia abandonat.

Abandonat? Qui et penses que et va enviar la llanxa de salvament i l’helicòpter?

A aquell home li passava com als paisans de Jesús. Ni ell ni ells no acceptaven que Déu es manifestés en la senzillesa i la humilitat d’un poble insignificant, no acceptaven que Jesús fos l’expressió de la presència de Déu, manifestant-se com un més, com un qualsevol.

Com els paisans de Jesús, sembla que nosaltres també enyorem de vegades el Déu de l’Antic Testament, un Déu Majestuós que es manifesta a través de grans esdeveniments: un àngel que impedeix el sacrifici d’Abraham, una arca per salvar Noè del diluvi, un prodigi que allibera els israelites separant les aigües del Mar Roig...

També nosaltres cerquem de vegades un Déu llunyà, poderós, meravellós, extraordinari, i no el trobem perquè Ell es manifesta en el senzill, en el quotidià. Déu es manifesta en Jesús, un home que té gana i set, que plora, que s’angoixa davant la mort, que experimenta el dolor, que necessita posar-se en mans del Pare.

Només trobarem Déu si aprenem a reconèixer-lo encarnat en el dia a dia.

 

Joan Ferrés i Prats(8 juliol 2018)

EL PODER DE LES CREENCES

 

En la cultura occidental hem tendit a dissociar totalment el cos i l’esperit, com si fossin dues realitats independents, fins i tot antagòniques. El cristianisme, que va néixer i créixer en el marc d’aquesta cultura, va potenciar durant segles aquesta dissociació.

Avui la ciència ha demostrat que el cos i l’esperit no són independents sinó interdependents. L’un no es pot comprendre sense l’altre. Clifton Meador va estudiar un cas dramàtic que ho demostra. A un pacient dels Estats Units li varen diagnosticar un càncer de fetge terminal i li varen donar uns mesos de vida. El pacient es va posar cada vegada més fràgil i dèbil i va morir en el temps previst. El tràgic de la seva situació va ser descobrir en un examen post mortem que els metges s'havien equivocat. No tenia càncer. El diagnòstic equivocat el va induir a assumir una creença i una convicció que va propiciar el fatal desenllaç.

Fa dècades el magnat de la indústria automobilística Henry Ford va dir amb una lucidesa astorant: “Tant si creus que pots com si creus que no pots, en tots dos casos tindràs raó”. Si creus que no pots, no t’esforçaràs, pensant que no val la pena i, en conseqüència, no podràs.

Si creus que pots, hi posaràs tota la confiança i tot l’esforç i serà més fàcil que acabis podent. És conegut al respecte el cas d’aquella mare que va ser capaç d’aixecar un cotxe amb la força dels seus braços perquè el seu fill havia quedat atrapat a sota. D’on va extreure aquella força sobrehumana? De la passió per salvar el seu fill i de la convicció que podria. Passió i convicció són precisament dos components fonamentals de l’experiència religiosa. Ara podem comprendre per què la fe, viscuda des de la passió i la convicció, pot transformar la nostra existència.

 

Joan Ferrés i Prats (1 juliol 2018)

EL FOC DE SANT JOAN

M’agrada la festa de sant Joan. M’agrada des de molts punts de vista, també com a creient. Per descomptat, avui per a la majoria de les persones que ens envolten la festa social de sant Joan no té res de religiós, però per als cristians la dimensió religiosa es pot complementar amb la social o cultural.

Celebrem socialment el solstici d’estiu i, en conseqüència, la nit més curta de l’any, però sembla que no en tenim prou amb això. De fet, ens dediquem a encendre fogueres i a fer focs d’articifi per combatre les poques hores de fosca que encara ens queden. Volem llum!

Podríem dir que, en aquest sentit, per als cristians és una nit eminentment pasqual. Representa per a nosaltres el triomf del dia sobre la nit, l’esclat de la llum que dissipa les tenebres.

Per altra banda, aquesta nit fem un foc nou. Quan jo era petit, durant aquestes setmanes a les cases s’anava fent apilament dels malendreços, amb la intenció de poder-ne fer foc durant la nit de sant Joan. És a dir, es feia llum i se celebrava festa a base de destruir el que era vell. A través del foc, de la llum i de la festa es podia començar una vida nova, més endreçada.

Podríem dir, doncs, en aquest sentit, que per als cristians aquesta nit de festa és també com una nit de Pentecosta: rebent el foc nou ens permet ser unes persones noves, renovades.

I tot això en el marc cristià de la festa de sant Joan Baptista, un sant que potser no valorem prou. Es podria dir que és el primer màrtir del cristianisme, abans que sant Esteve. Joan Baptista es va avançar a Jesús en el fet de donar la vida per fidelitat a la seva fe. Va fer realitat, doncs, en la seva vida i en la seva mort les experiències de la Pasqua i de la Pentecosta. I per això també ell és llum.

Tot plegat una bona oportunitat per complementar l’alegria de la festa social amb la de la vida de la fe.

 

Joan Ferrés i Prats(24 juny 2018)

FELICITAT PROACTIVA

 

Aquesta setmana un amic m’ha fet arribar un relat breu però molt suggeridor. Diu que en una trobada per a matrimonis li van preguntar a una dona:

  • Et fa feliç el teu marit?

El marit va aixecar lleugerament el cap i va somriure confiat. Sabia que la seva dona diria que sí, perquè en tots els anys de matrimoni mai no se li havia queixat.

  • No, no em fa feliç.

Davant la sorpresa del marit i de la resta de companys, va continuar:

  • El meu marit no em fa feliç... Jo sóc feliç! Que sigui feliç o no, no depèn d'ell sinó de mi. Jo sóc l'única persona de qui depèn la meva felicitat.

Trobo que és un exemple molt bo del que parlava la setmana passada, de la diferència entre ser una persona reactiva o proactiva. Si depenem de l’altra persona per ser feliços, la nostra felicitat serà molt més fràgil i vulnerable que si depenem de nosaltres mateixos. És clar que tots hauríem de contribuir a no fer la vida difícil a les persones del nostre entorn, però el secret de la nostra felicitat és només a les nostres mans, depèn només de la nostra capacitat d’acceptar les coses com són, sense esperar que siguin com ens agradaria que fossin.

Des de la fe hauria de ser més fàcil fer-se’n càrrec. Només cal pensar en l’exemple de Jesús. Jesús sap que el Pare l’estima, n’està convençut, però ni tan sols la certesa d’aquesta estimació li estalvia els tràngols de la passió i de la mort.

Jesús és un model de plenitud humana perquè assumeix la responsabilitat de la seva vida. Com la dona del relat, no delega en ningú més la responsabilitat de la seva felicitat. El seu secret rau a confiar cegament en l’amor del Pare, encara que l’obligui a fer un camí que no és el que hauria triat.

Joan Ferrés i Prats(18 juny 2018)

PROACTIU O REACTIU

 

No sé si coneixeu aquests dos conceptes, encunyats ja fa dècades per un psiquiatre austríac anomenat Viktor Frankl, que va aconseguir sobreviure als camps d’extermini nazi. Són dos conceptes molt útils per comprendre’ns a nosaltres mateixos com a persones, i els podem aplicar a una lectura de la nostra vida des de la fe.

 

Si sóc reactiu, el meu estat d’ànim estarà sempre condicionat pels esdeveniments que em toca viure. Em llevaré cada matí sense saber de quin humor estaré aquell dia, perquè el meu estat d’ànim dependrà de si em passen coses bones o dolentes. Jo em limitaré a reaccionar en funció del que em passi.

 

En canvi, si sóc proactiu, m’imposaré a les circumstàncies, seré jo qui decidirà com afronto el que em passa. En el reactiu manen les circumstàncies sobre la persona. En el proactiu mana la persona sobre les circumstàncies. Si sóc proactiu, assumeixo la responsabilitat de la meva vida. Si sóc reactiu, delego la responsabilitat en les circumstàncies externes.

 

Si em comporto de manera reactiva, la meva felicitat està condicionada pel fet que els somnis i desitjos que he anat acumulant s’acompleixin o no. Si em comporto de manera proactiva, tinc més possibilitats de ser feliç, perquè estic obert a la realitat i assumeixo el que em passa com una oportunitat per créixer com a persona.

 

El millor d’aquesta distinció és descobrir que si soc profundament creient ho tinc més fàcil per ser proactiu, perquè poso la meva vida a les mans de Déu Pare i visc tot el que em passa com una oportunitat perquè es faci la seva voluntat a la meva vida.

 

Joan Ferrés i Prats(10 juny 2018)

UN FILL ADOPTIU

 

És un matrimoni cristià molt compromès. Ella té un càrrec important en una institució vinculada a l’Església. Fa anys varen comprovar que no podien tenir fills i varen decidir adoptar. Els amics els deien que el costaria molt aconseguir un fill adoptat, i ells contestaven que creien que no els costaria gaire. Efectivament, no els va costar. I no va ser perquè ella es beneficiés del privilegi de tenir un càrrec, sinó perquè ho van fer d’una manera ben diferent a com ho fan la majoria de parelles en aquesta situació.

L’habitual és assegurar-se que el nen estigui sa, que no tingui problemes seriosos, que acompleixi uns requisits mínims. Ells ho varen fer a l’inrevés. Varen demanar un nen que fos realment necessitat, un nen que tingués dificultats per ser acceptat, que ningú no el volés. Tal com preveien, els varen oferir sense gaire espera un infant amb problemes físics i psíquics. El varen acceptar, el varen acollir i fa anys que està creixent amb ells, feliç de sentir-se estimat.

Com a cristià, em sento molt interpel·lat en conèixer històries com aquesta. Per una banda, m’inquieta perquè fa que m’adoni de fins a quin punt és limitat el meu amor quan em penso que estimo.  Però alhora conèixer-les m’ajuda, perquè em recorda que l’amor no és una cosa que es té o no es té, sinó un horitzó envers el que caminem. Mai no hem arribat prou lluny en el camí envers aquest horitzó, mai no podem dir que estimem prou.

En qualsevol cas, el que se’ns demana com a cristians no és que superem als altres en amor, sinó que ens superem contínuament a nosaltres mateixos. El que m’ajuda en aquesta situació de repte constant és la convicció que Jesús és a l’horitzó com a model suprem de capacitat d’estimar, però alhora és al meu costat fent camí amb mi.

 

Joan Ferrés i Prats(3 juny 2018)

ELOGI DEL DUBTE

 

La Inquisició és un dels episodis més tèrbols de la historia de l’Església. En el segle XIV el Directorium Inquisitorium, publicat per la Santa Inquisició, regulava els principis pels que s’havien de regir els suplicis, i el més important era: “Es torturarà l’acusat que vacil·li en les seves respostes”. És el reflex d’una etapa de l’Església en la que es considerava que el dubte era el contrari de la fe. Si dubtes, és que no creus prou fermament.

Des del filòsof Descartes sabem que la ciència progressa precisament gràcies al dubte metòdic. És dubtant de tot el que creiem com ens obliguem a posar-ho a prova i així progressem en la recerca de la veritat. En canvi, el fet de dubtar com a creient sembla sinònim de tenir una fe feble, insegura. No és pas així si ens fixem en el cas de Job, queixant-se desesperat a Déu, si recordem les nits obscures dels grans místics o si ens emmirallem en l’exemple de Jesús: “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?” (Mt 27,46). Els grans creients, començant pel propi Jesús, dubten. El dubte forma part de l’experiència del creient. És precisament el dubte de Jesús el que dóna sentit i valor al seu “Faci’s, però, la vostra voluntat” (Lc 11,10). O al seu “A les vostres mans encomano el meu esperit” (Lc 23,46).

Dubtar i creure són les dues cares d’una mateixa moneda. L’una no es pot entendre sense l’altra. Potser per això l’escriptor anglès Gilbert K. Chesterton va dir que “una fe sense dubte és una fe dubtosa”. És veritat que el dubte pot portar a la negació de Déu, però també ho és que el dubte  és el pas previ i inevitable per a l’afirmació i l’abandó en Ell. El dubte purifica de les falses seguretats, de la creença en falsos déus que donen una seguretat enganyosa.

 

Joan Ferrés i Prats(27 maig 2018)

EL FOC I EL VENT

Disculpeu que, amb motiu de la celebració litúrgica de la segona Pasqua,  retorni sobre el tema de la setmana passada, el de les paradoxes. I és que en aquesta festa Déu ha volgut que l’esperit es manifestés a través de la matèria, ha volgut representar la presencia de l’Esperit a  través d’elements materials com el foc i el vent. 

La paradoxa va encara més lluny, perquè a la Pentecosta celebrem la força creadora de Déu a través d’uns signes amb una gran força destructiva. El foc i el vent, que tenen una gran presència en la creació de vida, són també sovint la causa del dolor i de la mort.

Vull creure que amb l’elecció d’aquests signes paradoxals Déu ens vol ajudar a entendre i a viure alguna cosa. Potser és el fet que la segona Pasqua, la de la Pentecosta, és molt més a prop de la primera del que ens pensem.

En la primera Pasqua, la de Resurrecció, celebrem un do de Déu: el fet que el dolor es converteix en alegria, que la mort es converteix en vida. A la segona, la de Pentecosta, celebrem un altre do de Déu: que la por es converteix en atreviment, la covardia en valentia, el tancament en obertura.

Només si rebem l’Esperit en el nostre interior, els cristians serem capaços de superar el nostre egoisme, el nostre tancament, donaren testimoni de la nostra fe vencent les pors que de vegades ens impedeixen fer-ho, i acompanyarem el nostre testimoni amb signes com l’ajut als altres, sobretot als més necessitats.

 

Joan Ferrés i Prats(20 maig 2018)

SUBSTITUCIÓ O INTEGRACIÓ

 

Hi ha un impuls molt arrelat en el psiquisme humà que ens empeny a viure el progrés amb un esperit de trencament, com si cada descobriment que es fa hagués de comportar la mort de l'invent que l'havia precedit. Fa anys, en l'àmbit de la comunicació semblava que la invenció del cinema havia de comportar la mort del teatre, la de la televisió la mort de la ràdio i, en general, la proliferació d'imatges la mort del text escrit. La història ha demostrat que el progrés no es fa per substitució sinó per integració. Avui a Internet les imatges conviuen amb els texts escrits, i el cinema conviu amb el teatre, amb la ràdio, les sèries, els videojocs i el clips de Youtube... I el resultat d'aquesta integració és una oportunitat d'enriquiment molt més gran per a tothom.

Hauria de passar el mateix amb la religió. Amb l’entronització de la ciència algú va profetitzar la desaparició de les religions, perquè la raó substituiria la fe com a eina per donar sentit a l’existència.

Els creients estem convençuts que el progrés no ha de comportar la substitució de la fe per la raó, sinó la seva integració com a dimensions complementàries i més enriquidores de la persona. El filòsof austríac Ludwig Wittgenstein assegura que, encara que totes les qüestions científiques rebessin resposta, no ens hauríem ni acostat al problema de fons de la nostra vida. I l’escriptor belga Maurice Maeterling deia que, de la mateixa manera que la raó ens ajuda a superar els límits dels sentits, la fe ens pot ajudar a superar els límits de la raó. Hi ha molta vida més enllà de la raó. Per això la fe ens dóna als creients una sensació de plenitud.

Els creients no renunciem al cos per cultivar l’esperit, ni renunciem a la raó per cultivar la fe. No hi renunciem, però els transcendim. I aquesta complementació ens enriqueix com a persones.

 

Joan Ferrés i Prats(6 maig 2018)

L’ALEGRIA COM A TEST DE LA FE

 

Aquestes darreres setmanes m’ha vingut al cap moltes vegades una cançó que cantem a l’església durant el temps litúrgic de la Pasqua. És aquella en la que la tornada fa: La nostra alegria ningú no ens la prendrà.

 

Meditant sobre ella, se m’ha acudit pensar que l’alegria pot ser per als cristians com un test que ens permet mesurar el nivell de la nostra fe. N’hi ha prou amb alguns exemples. Hi hauria indicis que no és la fe el que mou la meva vida si resulta que estic content i, de sobte, perdo l’alegria per un fracàs a la feina. O per un petit contratemps econòmic. O perquè el meu equip esportiu fracassa. O perquè descobreixo que algú ha parlat malament de mi. O perquè...

 

No es tracta que, com a cristià, totes aquestes situacions de la vida quotidiana o altres de semblants no m’hagin d’afectar gens ni mica, però no haurien de tenir prou pes sobre mi com per robar-me l’alegria.

 

Fa una setmana havia arribat a aquesta conclusió, però un dubte em va fer trontollar les meves conviccions. Va ser quan vaig pensar en Jesús a Getsemaní o a la creu. ¿No es podria dir que Getsemaní i la creu li van prendre l’alegria a Jesús? Podem mantenir l’alegria en  situacions tan extremes de la vida com les que va patir Jesús?

 

He cercat en un diccionari etimològic i he trobat que el terme “alegre” ve del llatí “alecris”, que significa “viu, animat”. M’ha semblat trobar-hi una bona explicació. La fe és la font de la meva alegria perquè és el que em fa sentir viu, animat, sempre, en totes les situacions. La fe en Jesús és el que alimenta la meva ànima, la meva vida.

 

En aquest sentit, com Jesús, fins i tot en les situacions més dures puc pensar que, paradoxalment, l’adversitat és el que em farà créixer, la creu és el que em permetrà estar més viu. Fins i tot en aquestes situacions extremes puc alimentar un fons d’alegria, de vida.

 

Joan Ferrés i Prats (29 abril 2018)

SENYOR, DONA’M PACIÈNCIA

 

És una pregària molt breu, a mig camí entre la humilitat i la rebel·lia. Diu: "Senyor, dóna'm paciència! Però ja!!!" Som terriblement impacients. De fet, no som pacients ni per tractar d’aconseguir la paciència. Tot ho volem ja, ara mateix. No tenim espera.

El fet de viure en una societat de consum no facilita que ho siguem, de pacients. Ben al contrari. La publicitat i el marketing ens prometen que ho podem aconseguir tot i, a més, d’immediat i gairebé sense cap esforç. Ens prometen un paradís totalment a l’abast de la mà.

Els avenços de la tecnologia tampoc no hi ajuden, a ser pacients. Les tecnologies ens faciliten les coses, ens estalvien esforços i ens resolen problemes de la vida quotidiana de manera cada vegada més eficaç. Cada vegada hi ha més màquines que fan la feina per nosaltres. I, a més, tenim totes les informacions al nostre abast. Només cal un click.

Són progressos que hauríem de considerar positius... si no fos perquè ens fan ser cada vegada més impulsius, cada vegada més impacients, i a la llarga paguem un preu molt alt per ser-ho.

I és que la paciència es imprescindible a la vida, perquè totes les coses importants tenen un preu i demanen un temps. I n’hi ha moltes que mai no podrem aconseguir, per molt que no intentem.

La natura ens dóna grans lliçons de paciència. Ben mirat, la paciència és el motor de la natura. Com diu la Bíblia, hi ha un temps per a la sembrada i un temps per a la segada. Tot el que és important necessita temps per madurar.

Per a nosaltres, però, l’exemple suprem de paciència és Jesús, sempre confiant que arribarà la Pasqua, però acceptant abans el tràngol de la creu.

Joan Ferrés i Prats(22 ab ril 2018)

DEU-ME LA FE DELS MEUS PARES

 

No sé per què, la meditació de l’Evangeli d’aquest cap de setmana m’ha fet pensar en aquesta vella cançó d’església. Pot ser perquè a l’Evangeli Jesús diu als deixebles que “cal predicar en nom d’ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats” i que “vosaltres en sou testimonis”. I resulta que els meus pares varen ser per mi els primers testimonis de la fe.

La major part dels cristians, sobretot els més grans, ho som pel testimoni dels nostres pares. I, si no és així, tenim uns altres pares en la fe, unes altres persones el testimoni de les quals ens ha ajudat a descobrir i a experimentar la força alliberadora de Jesucrist. L’Evangeli m’ha fet pensar en tot això mirant al meu passat. I mirant al futur m’ha recordat que com a cristià jo també estic obligat a ser testimoni de Jesús, a ajudar a altres persones a descobrir-lo i a experimentar-lo.

Com veieu, el que m’ha sorprès més de l’Evangeli d’aquest cap de setmana han estat las darreres línies, l’encàrrec de ser testimoni, la missió de predicar el nom de Jesús. Però en un segon moment,  en una segona lectura d’aquest fragment de l’Evangeli m’he adonat del que hi passava abans. Jesús diu als seus deixebles: “Mireu les meves mans i els meus peus, sóc jo mateix”. Els diu: “Palpeu-me i mireu bé”. I després menja amb ells.

El que em suggereix tot això és que, per poder donar testimoni de Jesús, primer l’he d’haver descobert i l’he d’haver experimentat. He de fer experiència de fe per poder transmetre aquesta experiència. He d’experimentar el que és viure amb Jesús per poder ser-ne testimoni.

En aquest moment, doncs, faig meva la pregària de la vella cançó: “Deu-me la fe dels meus pares!”. I hi afegeixo: “Ajudeu-me, malgrat les dificultats que això comporta avui, a ser pare de la fe d’altres persones!”.

 

Joan Ferrés i Prats(15 abril 2018)

ELS DOS LLOPS

 

És un conte que prové dels indis Cherokee, una tribu indígena de Nord-Amèrica. Diu que un dia un vell indi li va explicar seu nét:

  • Fill meu, dins de cadascú de nosaltres hi ha una batalla entre dos llops. Un és malvat: és la ira, l'enveja, el ressentiment, les mentides i l'ego. L'altre és benèvol: és la pau, l’amor, l'esperança, la humilitat, la bondat, l'empatia, la veritat. 

El nen va pensar una mica i va preguntar:

  • Avi, quin llop guanya? 

L'ancià va respondre:

  • El que més alimentes.

El conte em porta a fer-me moltes preguntes. Davant les persones amb les que he tingut alguna mala experiència, alimento sentiments de ressentiment o més aviat de perdó i d’apropament? Davant les persones amb les que em sento inferior, alimento sentiments d’enveja o més aviat de reconeixement i d’acceptació? Davant les adversitats, desencadeno reaccions d’ira o de paciència? Cada vegada que somio despert o que em formulo algun desig, estic alimentant el meu costat material o l’espiritual?

Cadascun dels meus pensaments, dels meus desigs i comportaments alimenta un llop o l’altre i, per tant, jo em vaig construint com a persona a través de cadascuna de les opcions que vaig triant. Cada vegada hi ha més probabilitats que triomfi en mi un llop o l’altre, en funció de les decisions que he pres abans.

Si m’ho plantejo des de la fe, com més temps dediqui a la pregària, posant la meva vida davant de Déu, més segur estaré que alimento el llop benèvol i que estic fent passos per convertir-me en la persona que m’agradaria ser.

 

Joan Ferrés i Prats(8 abril 2018)

LA CIÈNCIA ENS CONVIDA A LA PASQUA

 

Fa uns dies, a la feina, vaig accedir a unes lectures que em van fer pensar en la meva fe. Eren entorn a nous descobriments sobre el funcionament del cervell humà. Durant segles s’havia pensat que el cervell es formava en els primers anys de la vida i que, una vegada passada la joventut, ja com a adults, començava un lent declivi.

 

Una dita significativa en l’àmbit de l’educació feia així: “El que no va aprendre el Joanet ja no ho podrà aprendre el Joanot”. Segons les creences arrelades durant tots aquells segles, després de la joventut les neurones cerebrals no feien altra cosa que envellir, anar morint, anar-se apagant.

És veritat que en el cervell humà de les persones adultes van morint neurones, però també ho és que en neixen contínuament de noves. Avui sabem que el cervell humà no és una estructura fixa, sòlida i immutable, sinó més aviat plàstica i flexible, una estructura que es va transformant i regenerant contínuament, sense límit d’edat.

 

Qualsevol activitat que fem a la vida, a qualsevol edat, contribueix a modificar el nostre cervell. Una persona de 80 anys pot millorar la seva memòria com quan en tenia 50. El cervell humà es pot curar a ell mateix.

Tot això és esperançador en tots sentits, també des del punt de vista de la fe, perquè vol dir –agermanant la ciència i la fe- que sempre som a temps de canviar, que sempre ens podem convertir, que sempre podem començar una vida nova. És a dir, que la Pasqua és possible.

 

Aquests descobriments no ens haurien d’estranyar als cristians, perquè el Déu de la Pasqua és el mateix Déu de la Creació. La bona nova per als creients és que Déu creador ens ha fet de tal manera que puguem canviar, i aquest és el primer gran regal. El segon és que alhora ens ha donat en Jesús un exemple i una força perquè canviem.

 

Joan Ferrés i Prats (1 abril 2018)

ACOSTAR-SE A LA LLUM

Meditant l’Evangeli d’aquest cap de setmana m’ha vingut al cap una publicació francesa a la que vaig tenir accés de manera casual fa quinze dies. Hi havia un anunci d’un rellotge de luxe, amb l’eslògan “Si als 50 anys no has aconseguit aquest rellotge, la teva vida ha estat un fracàs”. Al costat hi havia una vinyeta d’un humorista francès, anomenat Boulet, en la que es llegia: “Si als 50 anys continues somiant en aquest rellotge, segurament la teva vida ha estat un fracàs”.

La metàfora del rellotge (la diferència entre tenir i ser) m’ajuda a comprendre el contrast entre llum i tenebra, entre bé i mal, del que parla l’Evangeli de Joan. Quan diem que Déu ha enviat el seu Fill al món per salvar-lo, vol dir que Déu, a través de Jesús, ens ajuda a ser. Viure obsessionats pel tenir és viure en la tenebra.

El problema quan plantegem aquestes dicotomies és el risc de pensar que uns (normalment els altres) són del bàndol del mal i uns altres (nosaltres) del bàndol del bé, mentre que a la Quaresma se’ns recorda que a la vida el bé i el mal no es distribueixen entre unes persones i unes altres, sinó en el si de cada persona. Encara que estiguem en el camí de la llum, sempre hi ha una part de nosaltres que és en la tenebra.

El somni del creient és que Jesús és la llum de la nostra vida. Però aquest somni està contaminat, hi ha parts de la nostra vida esbiaixades. Com deia sant Pau, “de vegades no vaig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria” (Rm, 7, 19). Podríem dir, d’acord amb l’Evangeli, que la part de nosaltres que obra malament “té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres” (Jn 3, 20).

Per mi la Quaresma és una oportunitat per revisar els meus somnis (com el que simbolitza el rellotge de l’anunci), per adonar-me que a la vida hi ha llums que no m’il·luminen sinó que m’enlluernen (i que, en conseqüència, em ceguen), que hi ha somnis que m’impedeixen veure-hi clar. No m’hauria de fer por acostar-me a la llum, a Jesús, per desemmascarar el que hauria de purificar en mi mateix.

 

Joan Ferrés i Prats(11 març 2018)

VAL LA PENA

 

Em sap greu que de vegades es parli d’una manera despectiva del llenguatge popular, perquè estic convençut que s'hi amaga molta més saviesa del que podríem pensar a simple vista, una saviesa que s’ha anat gestant al llarg dels segles a partir d’experiències acumulades per generacions de persones interessades a descobrir els secrets de l'existència.

L'expressió que he utilitzat com a títol d'aquest escrit n'és un bon exemple. És molt significatiu que per a indicar que una realitat té valor per a nosaltres ens hàgim acostumat a dir que "val la pena", és a dir, que surt a compte passar una pena per a aconseguir-la.

En català hi ha una altra manera de dir-ho que encara és més significativa: paga la pena. És una suggeridora manera de dir que surt a compte pagar un preu en forma de patiment per tal d’assolir-la.

El “Val la pena” es pot viure com una via de doble direcció, una més còmoda que l’altra. Hi ha un “Val la pena” en el que primer hi ha un desig, una il·lusió, i després la consciència de la pena que cal pagar per assolir-la, una pena en forma de preu, d’esforç, de privació o sacrifici.

És la via més còmoda. És més difícil quan primer arriba la pena, l’adversitat… i no li veus el premi, el benefici. És llavors quan, com a cristià, un s’ha de posar davant d’un santcrist i convertir en pregària el “Val la pena” o el “paga la pena”. La pena de Crist a la creu recull totes les nostres penes. La fe cristiana ens ajuda a entendre –i sobretot a viure- les adversitats com una creu que “val la pena” abraçar perquè amb Crist l’adversitat es converteix en una oportunitat de créixer, de madurar, de guanyar una vida nova.

 

Joan Ferrés i Prats( 4 març 2018)

UN INTERCANVI D’ACTITUDS

 

Si em permeteu un joc de paraules, diré que em sorprèn la capacitat que té l’Evangeli de sorprendre’m. Tant se val que hagi llegit o sentit moltes vegades un fragment determinat. Sempre és nou per mi, sempre em sobta i m’interpel·la com si el llegís per primera vegada.

Aquest cap de setmana, per exemple, l’evangeli parla d’un leprós, i no puc deixar de pensar en la quantitat de persones proscrites que avui hi ha en el nostre entorn (com els leprosos, que eren la casta més marginada del poble d’Israel). L’Evangeli diu que aquest leprós demana ajuda a Jesús, i no puc deixar de sentir-me interpel·lat i qüestionat per tantes persones que estem marginant i a les que no els prestem l’ajut que reclamen i necessiten. Parla que Jesús imposa al leprós silenci després de la seva curació, i penso que Jesús no vol una fe basada en l’espectacle. Per a Ell la curació física és sobretot un signe i una expressió d’una curació més profunda.

Ara bé, les dues coses que em sorprenen i m’interpel·len més en meditar aquest Evangeli són les actituds de Jesús i del leprós. L’Evangeli diu que Jesús es compadeix. La paraula compassió és etimològicament molt significativa: compartir el sentiment, el patiment, fer propi el patiment de l’altre. També l’actitud del leprós em sorprèn i interpel·la: “Si vols, em pots curar”.

Sento que és en aquest intercanvi d’actituds on se situa el nucli i la força de la fe. Jesús sempre es compadeix, sempre estima, sempre és a punt de fer seves les nostres necessitats i mancances. El que falta, doncs, és que jo sigui conscient que sempre necessito ser curat d’alguna mancança i sobretot que tingui confiança que Ell  i només Ell em pot curar. Sento que la fecunditat de la fe està condicionada per l’encontre entre aquestes dues actituds.

 

Joan Ferrés i Prats(11 febrer 2018)

CREIENTS I ATEUS

 

De vegades quan s’estableixen distincions entre els creients i els ateus, quan se’ls pretén definir o distingir conceptualment, es cau en una mena de contradicció: la d'identificar als ateus amb l'ús de la raó i als creients amb l'aparcament de la raó. La manera més generosa de dir-ho seria que els ateus són a prop de la raó i els creients se situen més enllà de la raó.

Les coses no són ben bé així. M'ha agradat llegir uns comentaris que va fer Emmanuel Carrier, escriptor i novel·lista francès, referint-se a la seva pròpia experiència en aqust àmbit. Per a Carrier l’ateisme és una altra forma de fe, és una postura simètrica a la de la creença, perquè també és una creença sobre una cosa de la qual a través de la raó no podem saber res.  Ho va resumir en aquesta sentència enginyosa i provocadora: "No sóc prou creient per poder dir que sóc ateu".

És una manera intel·ligent de dir que tant l'afirmació de l'existència de Déu com la negació de la seva existència es fan necessàriament des d'un buit de la raó, sense proves racionals concloents ni en un sentit ni en l’altre. El diccionari defineix creure com “tenir per certa una cosa que l’enteniment no abasta o que no està comprovada o demostrada”. El creient té per certa l’existència de Déu i l’ateu té per certa la no-existència.

Si poguéssim demostrar racionalment l'existència de Déu, ja no seríem creients, ens limitaríem a descriure l'evident. No podem. Però tampoc l’ateu no pot demostrar la no-existència de Déu. Tots ens llancem a un buit que se situa més enllà de la raó.  Jo ho faig des de la convicció, reforçada per la meva experiència, que la meva vida adquireix amb Déu un sentit i una plenitud que sense Ell no tindria.

 

Joan Ferrés i Prats (3 febrer 2018)

TOTS SOM EDUCADORS

 

Fa anys vaig participar en un debat en el que professionals de l'educació dialogaven amb professionals de la televisió i de la premsa escrita. Quan alguns educadors van criticar la televisió perquè consideraven que no era prou educativa, els professionals del mitjà van contestar: "Jo no sóc educador, jo em dedico a informar" o "Jo no sóc educador, jo em dedico a entretenir". En canvi, Margarita Rivière va dir: "Sempre havia pensat que jo era periodista i escriptora. Fa dos anys vaig descobrir que era educadora". Tenia raó. Per a bé o per a mal, tot comunicador és educador, en el sentit que, encara que no ho pretengui, produeix un efecte educatiu, bo o dolent. I això no serveix només per als comunicadors.

Normalment tendim a eximir-nos de responsabilitats. "Això no em toca a mi, això correspon a unes altres persones", sense adonar-nos que tots som responsables de tots. Un proverbi africà diu: "Per a educar un nen cal tota la tribu". Si la família educa i els altres membres de la tribu no, el nen no sortirà prou ben educat.

La fe ens hauria d'impulsar a sentir-nos educadors, encara que no ho siguem professionalment. Etimològicament la paraula educar vol dir "treure de dins", i de dins es poden extreure flors, fruits o males herbes. Tots provoquem efectes educatius en els altres amb el que diem, amb el que fem i sobretot amb el que som. Ni que sigui de manera involuntària, contribuïm a extreure el millor o el pitjor d'ells, en funció del que diem i de la manera com ho diem, del que fem i de la manera com ho fem. D'això també ens n'hauríem d'examinar cada dia: “Avui què he contribuït a extreure de l’interior de les persones amb les que m’he relacionat?”. I demanar perdó a Déu i als altres si ens adonem que no hem estat bons educadors.

 

Joan Ferrés Prats (28 gener 2018)

LA VERITAT I LES VERITATS

 

Una de les coses que he après amb els anys és a buscar sempre un punt de vista complementari al meu. Una veritat mai no és “la” veritat. Per exemple, es diu que a la vida hem de mirar sempre cap endavant, i és veritat. Però també ho és que si no utilitzem el retrovisor per controlar el darrera podem tenir problemes mirant només cap endavant.

Un amic m’envia per whatsapp un text molt interessant al respecte: “Tota persona ha de mirar al llarg de la vida en sis direccions. Endavant, per saber cap a on va. Endarrere, per recordar d’on ve. A sota, per no trepitjar ningú. Als costats, per veure qui l’acompanya en els moments difícils. Amunt, per saber que Algú el mira i l’està cuidant. I a dins seu per no deixar d’estimar-se”.

Aquestes reflexions m’han fet pensar en aquella cançó que cantem a l’església: “No fixeu els ulls en ningú més que en Ell”. És una gran veritat: Jesús ha de ser el centre de la nostra vida, és Jesús qui ens ha de moure. Però cal pensar també en les veritats complementàries. Si alhora no fixem els ulls en el nostre voltant, estem traint el manament de Jesús d’estimar els altres, sobretot als més necessitats. Si no fixem els ulls en nosaltres mateixos, estem traint el manament de Jesús d’estimar-nos a nosaltres mateixos. Si no fixem els ulls cap enrere, estem desaprofitant els aprenentatges que hem d’extreure del passat. Si no fixem els ulls cap endavant, no som fidels al manament de contribuir a construir un futur millor.

Com a creient, trobo que és un repte interessant plantejar-me sempre als ulls de la fe, als ulls de Déu, quina veritat de les que oblido pot contribuir a complementar les veritats de les que sóc conscient.

 

Joan Ferrés i Prats(21 gener 2018)

L’EXPERIÈNCIA CRISTIANA COM A VOCACIÓ

 

Em sedueixen d’una manera especial les lectures de l’Eucaristia d’aquest cap de setmana, de la mateixa manera que sempre m’ha seduït conèixer el que hi ha a l’origen de qualsevol gesta humana, individual o col·lectiva: un poble que lluita per la seva llibertat, un esportista que vol superar un rècord, un home o una dona decidits a obrir-se camí en el món de l’art, unes persones que es volen estimar malgrat les dificultats socials o econòmiques...

Són exemples de reptes, de fites, de desafiaments, i tots tenen un factor comú en el seu origen: les persones que s’imposen aquestes fites comencen sempre fent un descobriment, veient una llum, sentint una veu interior en forma de crida, d’interpel·lació, de repte, experimentant de sobte que la seva vida no tindrà sentit si no assoleixen aquella fita, si no responen a aquella crida.

És el cas de Samuel en la primera lectura, i també el dels primers deixebles a l’Evangeli. Uns deixebles senten la crida en veure personalment Jesús, uns altres en sentir-ne parlar a un testimoni, Joan. Ara sabem que la seva vida dedicada íntegrament a Jesús no es pot entendre sense aquella primera experiència de descobriment, de crida.

Avui hi ha tant de soroll a les nostres vides que és més difícil que mai sentir-se cridat. I no em refereixo només al soroll extern. També, i sobretot, a l’intern. I això és greu, perquè no hi ha cap vida intensa sense vocació, una paraula que prové del llatí, vocare, que significa cridar.

Després de meditar aquestes lectures estic convençut que la meva fe serà molt més intensa com més cridat em senti i com més sovint actualitzi a la meva vida l’experiència de sentir-me cridat.

 

Joan Ferrés i Prats (14 gener 2018)

 

EL POT DE MAIONESA

Un dia, a la classe de filosofia, un professor va agafar un pot gran i buit de maionesa, el va omplir tot de pedres i va preguntar als estudiants si el pot estava ple. Els estudiants van dir que sí. Llavors el professor va agafar una caixa de graveta i la va buidar en el pot. La graveta va omplir els espais buits entre les pedres. El professor va tornar a preguntar si el pot estava ple i els estudiants van dir que ara sí. El professor va agafar una caixa de sorra i la va buidar en el pot. La sorra va omplir els espais buits entre les pedres i la graveta. El professor va tornar a preguntar si el pot estava ple. Els estudiants estaven perplexos. El professor va afegir al pot dues tasses de cafè, que van omplir els espais buits entre la sorra.

Per a aquell professor de filosofia el pot de maionesa és la nostra vida. Les pedres són les coses importants, com la família, els fills, la salut, els amics, l'amor, les coses que donen solidesa i sentit a la nostra existència. Encara que ho perdéssim tot i només ens quedessin aquestes coses, les nostres vides estarien plenes. Per descomptat, per als creients la fe és la pedra fonamental, la que dóna consistència a tot. La graveta són les coses menys importants, però que també importen, com la feina, la casa... La sorra és la resta, les petites coses, secundàries, trivials.

Un estudiant va aixecar la mà i va preguntar què representava el cafè. El professor va somriure: "Només és per demostrar que no importa que la teva vida sigui molt ocupada, sempre hi ha lloc per a un cafè amb un amic".

El més rellevant, però, és adonar-nos en aquests dies de Nadal, Cap d’any i Reis que a la vida, com en el pot de maionesa, si hi posem primer la sorra, no hi haurà espai per a les pedres. Si dediquem el nostre interès i la nostra energia a les coses trivials, mai tindrem espai per al que és realment important.

 

Joan Ferrés i Prats (7 gener 2018)

 


Llamar

E-mail

Cómo llegar