Col.laboradors / Escrits 2023
VENIU, ESPERIT SANT
Tenint en compte que Déu no l'ha vist mai ningú i que, si és Déu, no hi ha cap paraula capaç de definir-lo, només ens podem apropar a Ell recorrent a metàfores, comparacions, analogies. La més coneguda és la que Jesús ens va ensenyar: Déu com a Pare. També per referir-nos a l’Esperit recorrem a metàfores: l'Esperit com a foc i com a vent.
La manifestació de pagesos que hi va haver dimecres passat a Barcelona, exigint al Govern mesures per pal·liar la manca de l'aigua, em va fer pensar que l'aigua podia ser també una metàfora adequada per comprendre la importància de l’Esperit.
Parlem de l'aigua que renova, que vivifica, que és font de vida. Isaïes ja ho havia anunciat: “Jo, el Senyor, no els abandono: faré néixer rius en els turons més àrids i fonts al mig de les valls. Transformaré en estanys el desert, en dolls d'aigua la terra eixuta” (Is. 41, 18). I encara: “Abocaré aigua sobre el país assedegat, correran rierons per la terra eixuta. Abocaré el meu esperit damunt el teus fills” (Is. 44, 3).
Trobo que hi ha algunes semblances entre els pagesos d’aquesta setmana, desesperançats, vulnerables i impotents davant la manca d'aigua i els apòstols que, abans de la vinguda de l'Esperit, s’havien tancat al cenacle atemorits, febles, sense forces. De la mateixa manera que hi ha un abans i un després d’una pluja regeneradora, en els deixebles hi va haver un abans i un després de la vinguda de l’Esperit.
Avui nosaltres demanem aigua per a la nostra terra eixuta, però també demanem, individualment com a cristians, que l'aigua de l’Esperit renovi i fecundi el desert en el que de vegades es converteix el nostre interior. I demanem, com a Església, que l’Esperit renovi la comunitat cristiana, de vegades erma, àrida o portadora de fruits indesitjables.
No sabem mai quan vindrà la pluja, però la força renovadora de l’Esperit la tenim sempre disponible, sempre a mà. Només cal que ens hi obrim: “Veni, Sancte Spiritus! Veniu, Esperit Sant!”
Joan Ferrés Prats (28/05/23)
LA VIDA COM UN PARTIT DE TENNIS
Feia anys que no m’estava una estona davant del televisor veient un partit de tennis. Aquesta setmana ho vaig fer un dia una bona estona. Em va agradar l’experiència i, sobretot, en vaig extreure algunes lliçons com a persona i com a creient.
Penso que no hi ha cap esport com el tennis en el sentit que l'encert del jugador depengui de la capacitat de anar prenent, una rere l'altra, unes decisions molt ràpides, sempre en funció de les decisions que el seu contrincant ha pres uns segons abans.
El jugador de tennis ha d’estar molt concentrat per veure on col·loca la pilota el rival i, una vegada n’és conscient, ha de córrer per situar-se en la posició que sigui més adequada per donar-li resposta. Una vegada situat, ha de decidir, en dècimes de segon, quin és el cop més convenient per tornar la pilota amb la màxima eficàcia.
Si prescindim del component competitiu que hi ha a tot esport – en el sentit de l’exigència de guanyar que hi ha associada-, trobo que el tennis pot ser una bona metàfora de la vida en general i de la vida de fe en particular.
Vull pensar que en la vida de la fe, Déu ens dona joc, és a dir, ens va enviant pilotes que mai no sabem en quina direcció aniran. L’encert com a creients consisteix a fer una bona lectura de cada moment. Què ens demana Déu en cada ocasió? On ens hem de situar? Com ens hem de col·locar? Com hem de reaccionar a cada jugada que Déu ens proposa?
Com passa en el tennis i en tots els esports, de vegades l’encertarem i de vegades fallarem. Quan fallem, toca aprendre dels errors. En qualsevol cas, hem de tenir sempre una actitud de superació. I no perdre mai la concentració per descobrir la voluntat de Déu en la propera jugada. Joan Ferrés Prats (21/05/23)
JESÚS, EL CEP
Si alguna cosa tenen els evangelis dels diumenges de Pasqua és que són d'una riquesa i contundència extraordinàries. Són un regal, una font incomparable de reflexions i sobretot de vivències que haurien de nodrir la nostra vida interior.
L'Evangeli d'aquest diumenge n’és un bon exemple. Jesús ens ofereix una lliçó molt completa sobre el que hauria de ser l’experiència cristiana, i ens l’ofereix a través d'una simple comparació. La paràbola del cep i les sarments serveix a Jesús per donar resposta a preguntes que sovint ens fem sobre el que és més important en l'experiència cristiana. És l'oració o l'acció? És la vida activa o la vida contemplativa? El que ens defineix com a creients és el dolor o l’alegria?
De la paràbola del cep i les sarments es desprèn que aquestes preguntes no son pertinents. No ens les hauríem de plantejar en termes de “això o allò”, sinó de “això i allò”.
Som sarments la vida dels quals no té sentit si no estem empeltats en el cep, que és Jesús. Del cep rebem la saba que nodreix la nostra existència, que dona sentit i força a la nostra vida. El que ens defineix com a cristians és la connexió constant amb Déu a través de Jesús: “Estigueu en mi i jo estaré amb vosaltres. Sense mi no podeu fer res” (Jn 14, 5).
Però només podem estar segurs que estem inserits en Crist són a la nostra vida hi ha fruits. Si no donem fruits, és senyal que la nostra connexió amb Jesús no és real: “Les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit” (Jn 15, 4). Si ens mantenim en el seu amor, si l’experimentem, donarem fruits d’amor: “Aquest és el meu manament, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (15, 12).
Els qui donen fruit hauran de patir, perquè les sarments han de ser esporgades periòdicament: “Les sarments que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més” (15, 2). Però la darrera paraula no la té el patiment, sinó la joia: “Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa” (15, 11).
Es pot dir més amb menys paraules?
Joan Ferrés Prats (14/05/23)
LA VERITAT US FARÀ LLIURES
A les persones no només ens agrada tenir sempre la raó, sinó que, a més, tendim a pensar que la tenim. Pensem que tenim raó perquè sempre tenim raons. És fàcil trobar arguments per justificar qualsevol punt de vista, adoptat sovint des de l’emoció.
Ho sabem a través de la saviesa popular. Hi ha un proverbi hebreu que diu: “No siguis jutge del teu amic ni del teu enemic. Sempre trobaràs una excusa a favor de l'amic i un càrrec en contra de l’enemic”. I un proverbi àrab que diu: “El que vol fer alguna cosa sempre troba un mitjà. El que no vol fer res sempre troba una excusa”.
Acabo de llegir els resultats d'una investigació que posa de manifest la nostra vulnerabilitat quan fem ús de la raó. Al món occidental és habitual que les empreses mèdiques i farmacèutiques facin regals als metges en forma de dinars o sopars o de viatges amb despeses pagades. Està demostrat que aquests favors influeixen en la recepta dels medicaments patrocinats. La freqüència amb la que els metges prescriuen aquests medicaments augmenta quan el preu del sopar és superior a 20 dòlars, de manera que amb l’estratègia es beneficia més als patrocinadors que als pacients.
Als Estats Units es va preguntar a més de 300 metges si consideraven acceptables aquests regals. Una gran majoria (78,3%) els varen considerar inacceptables. A un altre grup de metges els varen fer la mateixa pregunta, però precedida per una altra sobre si s’havien hagut de sacrificar molt per arribar a ser metges. En aquest grup de metges només varen ser un 52,5% els que varen considerar inacceptables els regals. Finalment, a un tercer grup els varen preguntar directament si els esforços que havien hagut de fer per poder ser metges justificaven aquest tipus de regals. Llavors només els varen trobar inacceptables un 39,7%.
En definitiva, a les societats occidentals tenim molt idealitzada la veritat, però solem viure lluny d'ella. Ens resulta fàcil trobar raons per justificar els nostres interessos i excuses per justificar els nostres egoismes. I això és un problema, perquè, com diu l’evangeli, només la veritat ens farà lliures.
Joan Ferrés Prats (07/05/23)
CONTRA ELS SENTIMENTS TÒXICS
Fa anys vaig fer un escrit sobre els sentiments negatius. Ho vaig fer recorrent a una metàfora que en aquell temps m’agradava utilitzar. Vaig constatar, recorrent a una frase feta en la llengua castellana, que per definir una persona dominada per aquests tipus de sentiments tòxics se sol dir que «el odio (o la envidia o el rencor o la ira) le corroen».
La metàfora és bona per posar de manifest que els sentiments tòxics són destructius, no només per a la persona envers la qual es dirigeixen, sinó també (i sobretot) envers la persona que els alimenta.
De la mateixa manera que els metalls, quan estan molt exposats a l'aigua i a l'aire, es corroeixen i s’oxiden, també es corroeixen i es malmeten les persones que estan molt exposades als sentiments tòxics, les persones que els acullen i els alimenten.
Han passat els anys i continuo pensant el mateix, però ara ho puc justificar recorrent, no a una metàfora, sinó a una explicació científica. I és que està científicament demostrat que els sentiments d'odi, d'enveja, de rancúnia i d’ira provoquen en el cervell de la persona que els alimenta l'activació d’unes substàncies químiques tòxiques, autodestructives, generadores d'ansietat i estrès.
En contrapartida, el cultiu de sentiments positius, alimentar sentiments d'amor, de generositat i del perdó activa en el cervell la producció d'endorfines, que són els neurotransmissors de la felicitat. Podríem dir, doncs, que ser bon cristià i estimar els altres és saludable des de tots els punts de vista, en tots els sentits. Ser una persona cristiana contribueix al nostre benestar, no només l’espiritual, sinó també el físic.
Joan Ferrés Prats (30/04/23
EN MANS DE LA PROVIDÈNCIA
Quan a la vida hi ha casualitats, els cristians fem bé veient-hi la mà de Déu, és a dir, interpretant-les com una oportunitat que Déu ens ofereix per aprendre, per créixer.
Aquesta setmana he viscut una d'aquestes coincidències. M’havia arribat, a través de les xarxes socials, un missatge de fe que m'havia fet pensar. Quan encara hi estava donant voltes, vaig topar en un llibre amb una frase que venia a dir una cosa semblant amb unes altres paraules.
El missatge de les xarxes socials deia: “Si demanes ‘Facis la vostra voluntat’, prepara’t perquè les coses no surtin a la teva manera. Però no t’amoïnis, els seus camins son millors”.
Casualment en el llibre que estava llegint ha aparegut una cita de sant Thomas More, polític i teòleg anglès dels segles XV i XVI, canceller del rei Enric VIII, que el va fer decapitar perquè s’oposava a què es divorciés de la reina Caterina d’Aragó. Thomas More escrivia a la seva filla Margarida pocs dies abans de ser executat: “Res no pot passar-me que no ho vulgui Déu, i tot el que Ell vol, encara que sembli dolent, en realitat és el millor”.
Dues cites que posen de manifest, en primer lloc, com de difícil pot arribar a ser en algunes ocasions acceptar allò que resem cada dia: “Facis la vostra voluntat”. Potser de vegades ho resem de manera rutinària, sense adonar-nos que ens hi juguem molt quan diem aquestes paraules.
Però pels cristians aquesta és l’única manera de donar sentit a la nostra vida. Si en alguns casos ens hem d’esforçar per triar l’opció més adequada a l’hora de prendre una decisió, en altres, quan no hi ha tria possible, ens hem d’esforçar per acceptar l’única opció que tenim, la que la vida ens imposa.
Però en aquestes circumstàncies sabem que podem comptar amb la força de l’Esperit i que acceptem la voluntat de Déu Pare a la nostra vida amb la confiança que sempre té per a nosaltres el millor pla.
Joan Ferrés Prats (23/04/23)
UNA NOVA CONVERSIÓ, UN NOU TESTIMONI
Una setmana després del diumenge de Pasqua, vull tornar a parlar sobre un llibre que he llegit aquests dies i que també va ser escrit per una persona conversa. En aquest cas, però, més propera a nosaltres en l'espai i en el temps. El llibre es titula Deu raons per creure en Déu. El seu autor és de Barcelona i es diu Oriol Jara.
És una persona que porta vint anys treballant a la premsa, la ràdio i la televisió del nostre país. Per exemple, ha dirigit programes com This is Philosophy, de Televisió Espanyola, i ha escrit guions del Polònia i pel Buenafuente.
Curiosament l’Oriol Jara va arribar a la fe a través de la filosofia i de la ciència. Diu en el llibre que per a ell primer va arribar el coneixement intel·lectual i només després l'experiència personal de la fe. Diu que el seu entorn familiar i professional era més conscient que ell mateix del canvi que anava fent.
Sobre el moment definitiu, escriu: “Resant en una església de Viena vaig sentir l'existència absoluta, real i intangible de Déu. El Senyor venia per seure al tron que la raó havia preparat”. I encara: “Déu ha canviat la meva vida amb la seva Presència, Saviesa i Gràcia”.
Oriol Jara ha descobert noves dimensions de la vida. Diu que avui més que mai hem convertit la llibertat en una mena de fetitxe que justifica qualsevol absurd, i confessa que ell ara, obeint la Llei cristiana, se sent molt més lliure que abans.
En un altre moment reconeix que un dels canvis més efectius que ha sentit a la seva vida ha estat modificar el centre d'atenció cap als altres. Diu: “Ser cristià és posar en funcionament el mecanisme de l’amor, que es multiplica com més l’exercites”.
Em van bé aquests testimoniatges. Em van bé sempre, però encara més en temps de Pasqua. L’Oriol Jara diu que ha escrit el llibre “per compartir la joia que sento perquè Déu és real a la meva vida”
Joan Ferrés Prats (16/04/23)
L'ALEGRIA DE LA PASQUA
Sempre he sentit fascinació per les persones converses, per les que descobreixen la fe i troben Jesús essent adults. Aquesta setmana he estat llegint les memòries d’un convers famós. Es deia C. S. Lewis.
C. S. Lewis va ser professor de literatura, filòsof i escriptor. Era irlandès. Va néixer a Belfast l'any 1898 i va morir a Oxford l'any 1963. Està considerat un dels intel·lectuals més potents del segle XX. Va ser educat en un entorn cristià, però de jove va perdre la fe. Durant força anys va militar a l’ateisme. Quan ja era adult, després d’un llarg procés, va redescobrir la fe.
A les memòries de la seva conversió fa un comentari sobre l'evangeli del diumenge de Pasqua. Considera que el seu error va ser com el que l'àngel atribueix les dones en el sepulcre: “Per què busqueu entre els morts el qui és viu?”
Una de les coses que em crida més l'atenció a les memòries de la seva conversió és el títol: Captivat per l'alegria. Em crida l'atenció perquè no es pot dir que l'alegria sigui precisament allò del que els cristians donem més testimoni en la nostra fe.
C. S. Lewis havia perseguit l'alegria al llarg de tota la seva vida, des que era un infant. La va perseguir en tots aquells àmbits de la vida on creia que la podria trobar. Un temps abans de la seva conversió sentia que la fe li sortia a l'encontre, però ell es resistia a deixar-se atrapar. “Aquell al que temia profundament va caure sobre mi. A la festa de la Trinitat de 1929 vaig cedir, vaig creure que Déu era Déu i, de genolls, vaig resar”. Com indica el títol de les seves memòries, va sucumbir captivat per l'alegria.
És un bon testimoni de fe que Déu m'ha regalat aquesta Pasqua i que vull compartir. Tant de bo els cristians també ens deixem captivar per l'alegria i siguem capaços de contagiar-la als que ens envolten.
Joan Ferrés Prats (09/04/23)
ELS LÍMITS DEL PERDÓ
Els camps de concentració nazi són una de les experiències més tràgiques i inquietants del segle XX, i una font inesgotable d’interrogants sobre la naturalesa humana. Potser pels creients encara més.
Simon Wiesenthal va ser un arquitecte austríac que, com a jueu, va ser internat a cinc camps de concentració, fins que l’any 1944 va ser alliberat pels americans. Després de la guerra, es va convertir en un famós caça nazis: en va dur als tribunals més de mil.
Als seus libres explica una anècdota que va marcar la seva vida. Un dia, estant a un camp de concentració, una infermera el va portar fins a una habitació on hi havia un jove nazi, de 21 anys, de les SS. S’estava morint i volia que algun jueu el perdonés.
El jove li va explicar com havia estat la seva infància i com havia arribat a les joventuts de les SS. Li va confessar que havia fet atrocitats. Havia fuetejat i agredit brutalment a famílies jueves fins a cremar-les en una casa, havia disparat un nen petit que intentava fugir per una finestra...
Durant les hores que va estar al seu costat, Simon no li va dir ni una paraula. Les darreres paraules de nazi van ser: “Estic aquí amb la meva culpa. No sé qui ets, només sé que ets jueu, i amb això n'hi ha prou. Sé que el que t’he explicat és terrible. He intentat una i altra vegada parlar amb un jueu i suplicar el seu perdó. Sé que el que t'estic demanant és massa per tu, però sense el teu perdó no puc morir en pau”.
Al final Simon Wiesenthal no ho va resistir més i se’n va anar. La resta de la seva vida sempre es va preguntar: “L’hauria d’haver perdonat? Va ser correcte el meu silenci davant d'aquell nazi moribund i penedit?”
És terrible, impressionant. I trobo que és una situació molt adient per fer-nos preguntes en aquesta Quaresma. Des d’un punt de vista cristià, no hi ha dubte en la resposta correcta: cal perdonar sempre. De vegades és difícil?
Molt, moltíssim. Per això els cristians no tenim només l’exigència de perdonar. Tenim també l’exemple de Jesús i sobretot la seva força.
Sense la força de l’Esperit, no és que perdonar sigui difícil. De vegades pot semblar impossible. Joan Ferrés Prats (26/03/23)
La Quaresma sembla el temps litúrgic més adient per celebrar un funeral, i és que aquest ritual ens obliga a prendre consciència del camí de dolor que cal fer per poder compartir la Vida Nova de Jesús.
Aquesta setmana he hagut de participar en un funeral. La mort resulta sempre dolorosa. Ens deixa sense paraules. Però quan són els pares els que enterren els fills, quan la persona que mor és una dona jove, de només 36 anys, el cor se’ns encongeix encara més. I això que pels cristians aquesta experiència no és nova: Maria ja la va haver de fer en el seu temps.
Deu ser molt dolorós assistir amb impotència a un llarg procés de deteriorament físic i de pèrdua progressiva. Ho ha de ser tant per la persona jove que ho pateix com per la família que l’acompanya. Per a un cristià aquesta experiència ha de ser com una prova de foc.
Per a aquesta família ho ha estat. Però ho han viscut també com una oportunitat, com una invitació per part de Déu a aconseguir que, amb la seva ajuda, l'esperança fos més forta que el dolor.
Com totes les experiències de dolor i de mort, aquesta ha suposat per a ells un aprenentatge dur però fecund. Han après a mirar amb uns altres ulls la vida, a descobrir una realitat oculta darrere la realitat que ens revelen els ulls. L’experiència els ha enriquit. En uns moments tan difícils pares i germans s’han sabut transmetre els uns als altres sentiments de pau i de serenitat. S’han fet més forts com a persones i com a família.
Jo, com a cristià, he viscut el testimoni de fe d'aquestes persones com un regal de Déu, com una injecció per a la meva fe, com una invitació quaresmal a aconseguir que l'esperança sigui sempre més forta que el dolor.
Joan Ferrés Prats(19/03/23)
L’EVANGELI DE LES SORPRESES
És un evangeli farcit de sorpreses. Primer la dona se sorprèn que Jesús parli amb ella, essent com és una samaritana (els jueus no es feien amb els samaritans). Més tard els deixebles se sorprenen que Jesús estigui parlant amb una dona (però cap d’ells no gosa preguntar-li per què). La samaritana se sorprèn que Jesús li parli d'una aigua diferent de la del pou. Els deixebles se sorprenen que parli d’un aliment diferent del que li han anat a comprar.
Finalment, és després de la sorpresa que la samaritana deixa la gerra al pou i se'n va al poble a anunciar Jesús. I els homes del poble, sorpresos també que Jesús ho sabés tot sobre la samaritana, li demanen que es quedi amb ells. Després d’aquest conjunt de sorpreses, una rere l'altra, creuen en Ell. La fe és sempre el fruit d’una sorpresa.
El diccionari ens diu quer sorprendre’s és descobrir una cosa amagada, meravellar-se amb quelcom d’inesperat o d’incomprensible, descobrir el que estava ocult. El pintor català Joan Pere Viladecans deia que hem d'intentar recuperar la mirada de l'infant, perquè els adults tenim adormida la capacitat de sorpresa. Jesús també ho deia.
Potser és per aquesta incapacitat de sorprendre’ns que ens costa anar més enllà del que veiem i sentim. Sense capacitat de sorpresa perdem l’oportunitat de descobrir noves dimensions de la vida, i sobretot de la fe. La sorpresa pot ser, doncs, una de les cares de la conversió: aprendre a mirar d'una altra manera, trencar rutines, veure amb uns altres ulls la realitat.
L’escriptor francès Marcel Proust deia que el veritable viatge no consisteix a descobrir nous paisatges, sinó a mirar-los amb uns ulls nous. És una reflexió ideal per al camí de la Quaresma. M’he de deixar sorprendre per Jesús, he de descobrir els tresors que té amagats, he de fer experiència que Ell és l'aigua amb la que mai més no tindré set.
Joan Ferrés Prats(12/03/23)
LA PARAULA MÉS IMPORTANT
Amor, vida, llibertat... Van ser les paraules més votades entre els membres del nostre grup de fe. Havíem de triar la paraula que era més important per a nosaltres. No s'hi valien paraules com Déu o fe. La més votada amb diferència va ser amor. Això va passar ja fa uns anys.
Avui he recordat aquella trobada. Encara recordo que en aquell moment vaig votar la paraula amor, i avui m’he preguntat si la tornaria a triar. Per què m'ho pregunto? Aquesta tarda he sentit a la ràdio una persona que parlava sobre l'amor a primera vista. Em sap greu, no crec que existeixi l'amor a primera vista. Hi pot haver atracció a primera vista, desig a primera vista, interès a primera vista, però no amor. Trobo que l’amor és una paraula molt gastada, que es presta a la confusió. Us pot sorprendre, però se m’ha acudit que potser avui votaria la paraula misericòrdia.
M’agrada la paraula i i m'interpel·la la seva etimologia. Prové del llatí, de les paraules “miser” i “cor, cordis”. Tenir misericòrdia és posar el cor en la desgràcia, en la misèria de l’altra persona. És fort, és interpel·lant. Només s'estima de debò si s'és capaç d'assumir la desgràcia de l’altra persona, la seva misèria, el seu costat fosc, les seves debilitats.
Quan parlem de l'amor de Déu, de la seva misericòrdia, parlem precisament d'això. Déu ens estima malgrat conèixer la nostra misèria. O precisament perquè coneix la nostra misèria. Per això el seu és l’amor més gran. I és per això que escolliria avui la paraula misericòrdia com la més important. És la que millor reflecteix si hi ha amor o no.
Utilitzant la metàfora d'aquell vell anunci de la televisió, la misericòrdia és la “prova del cotó” de l'amor. Només si som misericordiosos demostrem que estimem. Ara bé, això és tan difícil que als cristians ens cal la força de l'amor de Déu per arribar-hi.
Joan Ferrés Prats(05/03/22)
MEMENTO MORI
Aquesta setmana la celebració de la litúrgia cristiana del dimecres de cendra m'ha fet pensar en un ritual, no precisament religiós, que es duia a terme fa molts segles a l'Imperi Romà.
Quan un general havia fet grans conquestes, se l’honorava amb una desfilada pels carrers de la ciutat, vestit amb una túnica de porpra i cenyit amb una corona de llorer, perquè pogués rebre les aclamacions del poble. Però el ritual incorporava per a ell un contrapunt. Un esclau, darrera seu, li anava xiuxiuejant a l'orella: “Memento mori”, que significa “Recorda que has de morir”.
La intenció era que en aquells moments d’eufòria, de glòria, de fama, el general no perdés el mon de vista, que fos capaç d’encaixar l'èxit en una visió lúcida de la fugacitat de la vida.
L'esperit que impulsa la celebració del dimecres de cendra s'alimenta d'uns sentiments semblants: “Recorda que ets cendra i en cendra t’has de convertir”. En el cas de la celebració cristiana, però, no cal ser un general o un triomfador. Se’ns xiuxiueja a tots, perquè tots patim la temptació de perdre el mon de vista, tots som víctimes de la tendència a viure com si mai no haguéssim de morir.
Hi ha un terme mig entre el masoquisme de pensar en la mort a tothora i la trivialitat de no pensar-hi mai. És l’equilibri que intentaven facilitar els esclaus romans als generals triomfadors, i és l'equilibri que se’ns convida a retrobar durant la Quaresma.
La presència, real o meditada, de la mort ens ajuda a donar sentit a la nostra vida. Els creients ho tenim molt més bé que els antics romans, perquè en el nostre cas el record de la cendra s’incrusta en la celebració del misteri pasqual. En Crist mort i ressuscitat trobem l’equilibri que ens cal.
Joan Ferrés Prats (26/02/23)
JO SOC MOLT MÉS QUE JO
De vegades, quan llegeixo algunes informacions científiques, em quedo bocabadat. M’acaba de passar llegint informacions entorn al miracle de la vida biològica. Mai no se m'havia acudit pensar que hi ha en el meu interior una intel·ligència que em depassa.
Aquesta intel·ligència, que està en mi però que no soc jo, és la que manté el meu cor bategant més de 101.000 cops al dia, per bombejar cada minut més de 7,5 litres de sang, que recorren més de 96.000 quilòmetres cada vint-i-quatre hores.
El meu cos està format per bilions de cèl·lules, i cadascuna fa entre 100.000 i 6 bilions de funcions per segon. Cada dia inhalo 2 milions de litres de oxigen, i cada vegada que n’inhalo l’oxigen es distribueix a cada cèl·lula del cos en qüestió de segons.
Pel que fa al meu cervell, està compost per més de cent mil milions de neurones. Per fer-me una idea del que això representa, la xifra multiplica per 14 l'actual població humana mundial. Tant els aprenentatges que faig com els records que acumulo consisteixen a crear noves connexions entre aquestes neurones. Cada neurona del meu cervell es pot arribar a connectar amb cinc-centes mil neurones veïnes. En el meu cervell hi ha trilions de connexions, que suposen en total una llargada de més de dos quilòmetres i mig.
Podria dir que totes les activitats de les neurones del meu cervell i de les cèl·lules del meu cos les poso en marxa jo, però alhora haig de reconèixer que no soc jo, que son el resultat d’una intel·ligència superior que habita en mi. Són una prova que jo soc molt més que jo.
Com a creient, sento la presència de Déu en mi a través d’aquesta intel·ligència que em fa ser el que soc. Li dono gràcies pel do de la vida, com Maria: “El Senyor fa amb mi meravelles”. I em sento cridat a completar el miracle de la vida que m’ha estat donada, donant-li un sentit, posant-la al seu servei.
Joan Ferrés Prats (19/02/23)
LA PLENITUD DE LA LLEI
Ahir al migdia feia hores que estava donant voltes a l'Evangeli d'aquest cap de setmana, sobre el qual havia d'escriure aquestes línies. És un evangeli llarg, relacionat amb el tema de la llei. De sobte, curiosament, llegint el diari, vaig topar amb dues notícies relacionades amb la llei.
Per una banda, al diari es parlava de les dificultats que trobava el govern de l'estat per canviar la llei del “només sí és sí”, una llei pensada per resoldre un problema i que n’ha creat un altre. Per altra banda, un advocat de família, amb 50 anys d’experiència, recomanava de cara al divorci que “val més un mal pacte que una bona sentència”. Per què és tan complicat això de la llei?
Podria semblar que aquestes dues notícies, tot i que parlen de la llei, com l’evangeli, no tenen res a veure amb l'evangeli. Però penso que hi ha un fons comú.
Ens calen les lleis, perquè som dèbils com a persones i perquè ens costa viure en pau amb els altres, però sovint ens passa allò que “feta la llei, feta la trampa”. Ha passat amb la llei del “només sí és sí”. També passa a l’àmbit de la fe. Jesús deia que no havia vingut a anul·lar la llei, però les seves crítiques més dures van ser contra complidors de la llei, com els fariseus i els mestres de la llei. Vol dir que es pot ser complidor de la llei i mal cristià.
Jesús no ha vingut a anul·lar la llei, sinó a donar-li plenitud (Mt 2, 17). I la plenitud de la llei és l'amor, l'amor a Déu i als altres. A això es referia Sant Agustí quan va dir: “Estima i fes el que vulguis”. Si estiméssim de veritat, no necessitaríem cap més manament.
Hi ha cristians orgullosos del “jo no robo, jo no mato”. Jesús va molt més lluny: cal no irritar-se amb el germà, no insultar-lo, no maleir-lo. I encara més: “Si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa l’ofrena i ves primer a fer les paus amb el germà” (Mt 5, 23-24).
És la plenitud de la llei: “Estima i fes el que vulguis”.
Joan Ferrés Prats(12/02/23)
CREIEM PERQUÈ NO SABEM
En el món de l'educació hi ha una dita que ajuda a entendre la curiosa relació que hi ha entre la ignorància i la saviesa. És una dita paradoxal: “Sabem perquè no sabem”. Pot semblar una cita una mica estranya o complicada, però no ho és tant com sembla.
Vol dir que perquè una persona aprengui una cosa, perquè pugui saber una cosa nova, primer ha de ser conscient que no la sap o que el que sap sobre aquella cosa no és cert. Per això de vegades es diu, de manera enginyosa, allò que una persona “no sap perquè no sap que no sap”.
El que ens perjudica més no és el que no sabem, sinó el que no sabem que no sabem. A hores d’ara encara hi ha persones convençudes que la Terra és plana. O, en un altre ordre de coses, una persona mai no voldrà ser astronauta si ni tan sols sap que existeixen els astronautes. Saber que no se sap és el primer pas per poder saber.
A l’àmbit de la fe passa una cosa similar. En aquest cas es podria dir: “Creiem perquè no sabem”. També en aquest cas pot semblar estrany, però no ho és tant. De vegades trobem creients que fan una mica de por, perquè ho tenen tot molt clar -massa clar, al meu entendre-. Són persones que no dubten mai de res, que tenen resposta per a tot, persones cristianes que sempre tenen a punt una explicació per a cada problema, per a cada misteri, tant de la vida com de la fe. Tenen respostes fins i tot per a problemes tan complexos com el del mal, el dolor o la mort.
Jo penso que el que ens fa creients és precisament el fet que les coses no són clares. El creient viu en el misteri, s’abandona en la inseguretat. Són precisament la inseguretat i la foscor que van associades a la vida de la fe, el que ens fa abandonar-nos amb confiança en les mans amoroses del Pare.
Joan Ferrés Prats (05/02/23)
TEÒLEG O TEÒFIL
En una reunió de creients en la que vaig participar fa unes setmanes un amic es va presentar dient que ell no era teòleg, però sí teòfil. A la reunió hi havia un sacerdot caputxí. Quan li va arribar el torn de parlar, va comentar que, encara que ell havia estudiat teologia, també es volia sentir més teòfil que teòleg.
Segurament coneixeu l'etimologia d’aquestes dues paraules, que provenen del grec. Totes dues comencen per teo. En grec theos vol dir Déu. A partir d’aquí, logos vol dir paraula o també discurs. I filos vol dir amic, amant (el filòsof, per exemple, és etimològicament l'amant de la saviesa). Doncs bé, etimològicament parlant, el teòleg seria el que parla de Déu, el que fa discursos sobre Déu, i el teòfil seria l’amic de Déu, el que estima Déu.
Per descomptat, no només no tinc res en contra dels teòlegs, sinó que els considero necessaris perquè ens ajudin a comprendre el que sabem sobre Déu a través de les Escriptures. A més, tot bon teòleg ho és perquè estima Déu.
Ara bé, penso que a l'Església de vegades tenim més tendència a parlar de Déu, a explicar-lo, a fer discursos sobre Ell, a tractar de comprendre’l que a promoure actituds d’obertura a Déu, a suscitar-ne experiències. De vegades hi ha un excés de creença i un dèficit de vivència. Transmetem més doctrina que experiència.
És evident que ens cal la paraula per apropar-nos a Déu. Jesús mateix és definit com a Verb, com a Paraula que ens revela qui o com és Déu. Però el mateix Jesús ens deia: “Quan pregueu, no fa falta que parleu: el vostre Pare ja sap què direu”.
Paradoxalment un excés de paraules sobre Déu ens pot allunyar de Déu. Sant Agustí deia: “Si l’entens, ja no és Déu”. Si el podem tancar en definicions o en discursos que ens el facin comprensible, el reduïm a uns límits humans.
Demano a Déu que m'ajudi a trobar les paraules justes, les imprescindibles, per parlar d'Ell i per parlar amb Ell, però que m’ajudi sobretot a estimar-lo, a viure en connexió amb el seu misteri d’Amor.
Joan Ferrés Prats 29/01/23
GRATIFICACIÓ RETARDADA
És una de les investigacions de l'àmbit de l'educació que trobo més seductores. La va dur a terme l’any 1974 el psicòleg austríac Walter Mischel amb 16 nens i 16 nenes d'entre 3 i 5 anys.
Li oferia a cada infant una llaminadura i li deia que, si quan ell tornava encara la tenien, n’hi donaria una altra. Va enregistrar els nens durant els 15 minuts que va trigar a tornar i va comprovar que abans de 5 segons alguns ja se l’havien menjat. Altres buscaven tota mena d'estratègies per no caure en la temptació: acostaven i allunyaven la llaminadura, tancaven els ulls, es fregaven les mans... Una tercera part dels nens i nenes van aconseguir esperar fins al final.
Mischel va posar a prova una característica bàsica de la maduresa humana: la capacitat d'ajornar la gratificació, de renunciar a un plaer immediat per tal d'aconseguir-ne un altre superior i més beneficiós. Per aprovar un examen cal sacrificar hores d’entreteniment. Per superar-se a l’esport cal fer entrenament.
El més important és que Mischel va fer un seguiment d'aquests nens i nenes durant els catorze anys posteriors a l’experiment i va comprovar que els que havien estat capaços d'esperar havien tingut un desenvolupament molt més madur: no havien caigut en cap tipus d'addicció i havien tingut més èxit a la seva vida.
La investigació adquireix una importància especial en una època com la nostra, que és l'era de la pressa, de la immediatesa, de la impaciència. Ho volem tot i ho volem ara, ja. Ens costa esperar. Ens costa renunciar. Voldríem els fruits abans d'haver plantat la llavor.
No hi ha dubte que, si Jesús hagués participat a l’experiment de Mischel quan era infant, hauria estat en el grup dels de l’espera. El misteri pasqual, que és el nucli de la fe cristiana, és un exemple perfecte de gratificació retardada. Cal passar per la creu per arribar al gran premi de la vida nova.
Joan Ferrés Prats (22/01/23)
ESGLÉSIES BUIDES
Segurament és als que ja tenim una certa edat als que més ens dol veure que les esglésies són cada vegada més buides. I ens dol encara més veure que les poques persones que les ocupen tenen una edat més propera a la nostra que a la dels nostres fills o nets. Hi ha futur per als creients? Hi ha futur per a l'Església?
No puc oblidar que vinc d'una infantesa en la que la societat era oficialment catòlica i en la que anar a missa era la regla, no pas l'excepció. Els temps han canviat tant que avui és exactament a l'inrevés.
De vegades no puc evitar una sensació semblant a la dels apòstols en aquell passatge evangèlic de la tempesta al mar: la sensació que tot s'enfonsa, que tot s'acaba. Però també penso (o necessito pensar) que, com totes les crisis, aquesta pot esdevenir una oportunitat, tant des del punt de vista personal com des del comunitari.
Des del punt de vista comunitari em pregunto si a l'Església no hauríem de recuperar i repensar el passatge evangèlic de l'ovella perduda. Si Jesús deia que és més important l’ovella perduda que les 99 que encara són al ramat, potser ara ens hauríem de preguntar si no són més importants les 99 perdudes que la que roman en el ramat. Potser a les comunitats cristianes hauríem de convertir en prioritària la pregunta de quins passos poder fer perquè l'anunci de Jesús arribi als que no s'acosten a l'església. Per descomptat que en aquests moments no ho és.
Des d’un punt de vista personal, quan incorporo aquestes angúnies a la meva pregària personal, em venen al cap alguns retrets de Jesús: “No tingueu por” (Jn 6, 20). O bé: “Home de poca fe, perquè has dubtat?” (Mt 14, 31). O bé: “Jo soc amb vosaltres dia rere dia, fins a la fi del món” (Mt 28, 20).
La confiança en Déu en moments de foscor m’hauria de convertir en un cristià més fiable, més testimonial.
Joan Ferrés Prats (15/01/23)
EL BAPTISME DE JESÚS
Aquesta setmana m'havia proposat meditar l’evangeli del baptisme de Jesús. A mitja setmana vaig haver d'anar al funeral del pare d'una amiga i vaig prendre consciència que la cerimònia litúrgica de les exèquies acaba sempre amb l’aspersió del fèretre amb aigua beneïda.
És a dir, si el nostre primer ritual a l'església, quan encara érem nadons, va ser rebre l’aigua del baptisme per entrar a formar part de la comunitat dels creients, el nostre darrer ritual serà rebre l’aigua beneïda per entrar a la nova vida amb Déu Pare.
Enmig d’aquests dos rituals, extrems en el temps, renovem cada any, a la Pasqua, les promeses del nostre baptisme i, a més, l’Església ens proposa, també cada any, en el temps de Nadal, la celebració del baptisme de Jesús, perquè el seu baptisme il·lumini el nostre.
En el baptisme de Jesús apareix la figura de Joan Baptista que, amb molta lucidesa, vol renunciar a tota mena de protagonisme. Jesús, però, li exigeix que compleixi la seva funció de mitjancer entre Déu i ell. També en el nostre baptisme i en el nostre camí de fe hi ha mitjancers. Déu ho ha volgut així. En el meu baptisme i en els primers anys de la meva fe van ser els meus pares, la meva família.
Però a l'evangeli d’aquest cap de setmana no hi ha dubte que el protagonista del baptisme de Jesús no és Joan Baptista, sinó l’Esperit. Trobo que és fonamental entendre, i sobretot viure, això. No ens fem cristians signant en un club de socis ni adherint-nos a una doctrina, a un dogma o a una moral. La nova vida amb Déu només es fa realitat quan ens sentim inundats per l’Esperit, quan fem experiència que som Fills de Déu, quan ens sentim estimats i salvats pel Pare.
És aquesta experiència la que estic convidat a reviure cada dia com a creient.
Joan Ferrés Prats (08/01/23)
UN BON ANY
Llegeixo en un informe de Cristianisme i Justícia algunes males notícies amb les que ens deixa l’any 2022:
1, “Un carbassó, que l’any 2021 valia 0,79 euros, ara en val 2,99”.
2. “Uns 1.838 migrants van perdre la vida al Mediterrani l'any passat, una mitjana de cinc morts al dia”.
3. “La sequera porta la producció hidràulica al nivell més baix de la seva història”. 4. “Augmenten un 10% les denúncies i les víctimes de violència de gènere en el tercer trimestre de 2022”.
5. “Càritas diu que arribar a fi de mes és una ‘heroïcitat’”.
6. “La guerra d’Ucraïna, amb més de 240.000 víctimes, és només un dels trenta conflictes armats que hi havia actius al món en començar l'any 2022”.
Son tan sols algunes píndoles. Se'n podrien presentar més. N'hi ha prou per posar de manifest que, malgrat l’alleujament per la superació de la pandèmia, tanquem un any ple de patiment per a moltes persones.
Què podem dir des de la fe en aquesta situació? El cap d’any no és una celebració litúrgica (el dia 1 de gener se celebra la festa de Maria, Mare de Déu), però com a cristians tenim l'obligació de llegir el que passa al món amb els ulls de la fe. En aquest context de patiment, podem parlar encara de Bona Notícia? Ens podem desitjar un Bon Any?
Nadal és una festa d’esperança que hem de llegir en el context de la festa cristiana central, la Pasqua. L’esperança d’una vida que neix arribarà a la seva plenitud en la Pasqua, però hi arribarà passant pel patiment de la Setmana de Dolor. Aquest va ser “el camí que feu Jesús”, va ser el camíde Maria i és “el camí que jo he de fer” i que ha de fer la humanitat.
En definitiva, sento que puc desitjar un bon any perquè, en primer lloc, el poso en mans de Déu i, en segon lloc, perquè li demano que em doni forces per ser més solidari i més responsable amb els que ho tenen més difícil.
Joan Ferrés i Prats (1 gener 2023)
Versión para imprimir 