Col.laboradors / Escrits 2023

UN NOU ANY LITÚRGIC

Aquest cap de setmana comencem, amb el temps d'Advent, un nou any litúrgic. Hi ha persones a les que els molesta que els imposin aquests cicles periòdics. I no passa només a l'Església. Diuen: “Per què hi ha d'haver un temps per penedir-se i un temps per estar alegre? ¿És que no puc penedir-me quan en senti necessitat i alegrar-me quan  em vingui de gust? Per què m’ho han d’imposar?

Pot haver-hi una certa lògica en aquesta reacció, però alhora comporta no adonar-se que, tant a la natura com a la vida, tot funciona per cicles: hi ha nits i dies, hi ha hiverns i estius, hi ha un temps per a la sembra i un temps per a la sega, hi ha un temps per a la gestació i un temps per al naixement. Així funcionen el món vegetal, l’animal i també la vida humana.

És cert que l'ésser humà és l'únic que té capacitat per rebel·lar-se contra aquesta imposició de cicles, i avui ho estem fent més que mai, però també és cert que estem començant a pagar-ne un preu, a patir-ne unes conseqüències.

Els científics diuen, per exemple, que algunes patologies modernes es deuen al fet que no es respecten els cicles de dia i de nit. Diuen, en concret, que, quan es fa fosc, el cos comença automàticament a fabricar melatonina, una substància que prepara la persona per al son i que, quan clareja, el cos deixa de fabricar melatonina per ajudar la persona a estar ben desperta. Si, de manera sistemàtica, no es respecten aquests períodes de dia i de nit, si es fa vida de nit i es dorm de dia, el cos acaba perdent l'equilibri, es deteriora, emmalalteix.

En definitiva, no respectar els cicles de la natura és tan perillós per al pagès que pretén tenir una bona collita com per a la dona embarassada que vol engendrar una nova vida o, en general, per a la persona que vol gaudir d'una vida saludable i plena.

En iniciar el temps de l'Advent tenim l’oportunitat d’entrar en aquest ritual dels cicles que constitueixen la nostra vida i que la fan més plena. En aquest cas, a més, iniciem un nou cicle que ens porta a acollir l’autor de la nova vida.                                                              

Joan Ferrés Prats(3-12-23)

TEMPS D’IMPACIÈNCIA

Hem d'estar agraïts a Déu per les tecnologies, perquè ens proporcionen grans beneficis a nivell individual i col·lectiu. Però amb les tecnologies passa el mateix que amb les medicines, que totes tenen efectes secundaris. És el preu que hem de pagar pels beneficis. I avui un dels efectes secundaris més importants de les noves tecnologies és que promouen una cultura de la impaciència.

Ja fa anys, un escriptor espanyol va escriure: “El auto, que se compra y utiliza / para la velocidad, / nos obliga después a tener prisa / sin tenerla de verdad”. És el que passa amb les noves tecnologies. Ens faciliten tant les coses que no sabem esperar.

Gairebé un terç dels usuaris de Facebook no esperen més de quatre segons per passar a una altra cosa que els cridi més l'atenció. El 40% dels usuaris d’Internet abandonen una pàgina web si triga més de tres segons a carregar. De mitjana, en gairebé un de cada cinc llocs que visitem a Internet, ens hi quedem menys de quatre segons.

Amb la música passa el mateix. Els creadors de música saben que els 10 primers segons són definitius. Si no agraden, els usuaris ho deixen córrer. Analitzant els visionats de més de quaranta milions de clips de vídeo d'un màxim de cinc minuts, que havien rebut set mil milions de visites, es va comprovar que el 19,4% dels espectadors havien abandonat el visionat abans de deu segons, i el 44% abans dels seixanta segons.

Aquesta situació ens hauria de preocupar, perquè no hi ha res important que es pugui aconseguir sense espera. Tot el que és de valor demana temps i paciència: plantar un arbre, tenir un fill, construir una relació sòlida...

Jesús és el més important per nosaltres i es fa esperar. La setmana vinent començarem el temps d’espera. No val la impaciència, ens diu la fe. Ni ara ni a la Pasqua. Cal fer un camí de creu per arribar a la nova vida.

Que Déu ens doni la capacitat d'espera i la paciència que no ens faciliten els temps actuals.                                                                   

   Joan Ferrés Prats(26/11/23)

ESCOLTAR

És la segona vegada en pocs mesos que sento parlar el cardenal de Barcelona, Juan José Omella, sobre la necessitat que els cristians aprenguem a escoltar. I és també la segona vegada que proposa una tècnica que varen utilitzat a Roma a les trobades del Sínode. Era a les posades en comú. Cada vegada que havien parlat tres persones, es feien uns minuts de silenci perquè tothom s’obrís al que havien dit aquelles persones i ho interioritzessin.

Em sembla una proposta molt assenyada i oportuna, i encara més en aquests temps en els que les postures, també a l’Església, estan tan polaritzades, de vegades tan distanciades. Cal que ens escoltem, hi estic totalment d'acord. Però també cal que siguem conscients que no és gens fàcil escoltar de manera oberta.

Chris Bail, professor de la Universitat de Harvard, als Estats Units, va fer un experiment curiós. Va reclutar mil cinc-cents voluntaris, usuaris del Twitter, i els va posar a seguir durant un mes comptes que només donaven punts de vista polítics oposats als seus.

Al cap d'un mes, Bail i el seu equip van mesurar les actituds dels voluntaris i es van trobar el contrari del que esperaven: la gent no només no s’havia tornat més moderada en escoltar punts de vista oposats als seus, sinó que s’havia tornat molt més radical: els republicans eren encara més conservadors que abans en els seus punts de vista i els demòcrates més progressistes.

Els cristians no som pas diferents de la resta de la gent. A nosaltres també ens costa escoltar de manera oberta, sobretot als que entenen la fe de manera diferent i, quan escoltem, tendim a fer-ho per reafirmar el nostre punt de vista.

Hem de fer, doncs, un esforç per aprendre a escoltar. I sobretot hem de pregar al Pare que ens ajudi a tenir una actitud més oberta davant els germans que veuen les coses d'una altra manera.          

 Joan Ferrés Prats (19/11/23)

QUE EL FOC NO S'APAGUI

Diuen els experts que en els primers temps de la història del cristianisme els creients esperaven de manera imminent la segona i definitiva arribada de Jesús. En veure que anaven passant els anys i la tornada no es produïa, alguns cristians es varen començar a desanimar i van deixar adormir la seva fe. No estaven preparats per a una espera tan llarga.

Va ser en aquest context com els evangelistes van recuperar la paràbola de les deu verges, que Jesús havia pronunciat en vida, i la van incorporar a les celebracions i a les catequesis per revifar la vida cristiana dels creients i evitar que durant l'espera s'adormís la seva fe.

Meditant aquesta setmana la paràbola, m'ha cridat l'atenció la presència rellevant que hi té el foc. Les deu noies, amigues de la núvia, esperen l’arribada de l’espòs per entrar a la celebració de les noces amb les seves torxes de foc, però les cinc que no son assenyades es troben amb problemes perquè, arribat el moment, no poden encendre el foc.

El foc és una constant a la Bíblia, i més concretament al Nou Testament. La presència de l'Esperit Sant a la Pentecosta se’ns presenta en els Fets dels Apòstols amb la forma “d'unes llengües com de foc”(Fets, 2, 3). Joan Baptista anuncia que Jesús ens batejarà “en Esperit Sant i foc” (Mt. 3, 11).  I Jesús mateix s’identifica amb el foc: “He vingut a calar foc a la terra, i com voldria que ja estigués encesa!” (Lc 12, 49).

La gran paradoxa de la paràbola és que el foc que ens ha d’acompanyar a la segona vinguda de Jesús és el mateix foc que no pot faltar mentre l’esperem. Dit d'una manera encara més directa: Jesús, la segona vinguda del qual estem esperant, ha d’estar al costat nostre mentre l'esperem.

L'única manera d'aconseguir que la nostra fe no s'adormi durant l'espera és que Ell sigui al costat nostre amb el foc de l'Esperit.

Joan Ferrés i Prats (12/11/23)

CAMINANT CAP A LA SOLITUD

Els especialistes parlen que actualment la solitud s'està convertint en una pandèmia. Cada vegada hi ha més persones que pateixen per aquest problema, el de la solitud no volguda.

Aquestes darreres dues setmanes he llegit dos informes diferents. En un es parlava de l'increment del que en l'àmbit anglosaxó s'anomenen parelles DINK (Dual Income, No Kids), és a dir, parelles que, malgrat tenir dos salaris, han decidit no tenir fills. Fins ara la major part de parelles sense fills ho eren durant una primera etapa de la seva vida com a parella. Avui un 15% de les llars espanyoles són DINK. Durant els tres darrers anys el percentatge d'aquestes parelles els membres de les quals compten entre 35 i 65 anys ha crescut 2,6 punts percentuals i representen ja un 9,2% del total de les famílies espanyoles.

L’altre informe actua com a contrast... o com a complement A la majoria de les comunitats autònomes espanyoles el nombre de gossos supera el de nens menors de 14 anys. La prova que aquest increment de llars amb gos té a veure amb els problemes de solitud és que les autonomies amb més gossos (Astúries, Aragó i Castella-Lleó) són també les més envellides i les que tenen un nivell més baix de fecunditat.

La vida és molt complexa. Déu me'n guard de fer cap judici sobre les parelles que decideixen no tenir fills i encara menys de les que decideixen tenir gossos. Però per mi, des d’un punt de vista global, social, aquestes dades no conviden a l'optimisme.

Més enllà de la tristor que produeix veure una societat cada vegada més envellida i solitària, als cristians ens toca desvetllar la nostra consciència davant d’aquest problema i convertir-nos en detectors de situacions de solitud.

El mes que ve, al Nadal, celebrarem que Déu ens acompanya a través de Jesús. Celebrarem que Jesús ens ve a fer companyia. Com a cristians, estem cridats a imitar-lo.

Joan Ferrés Prats (05/11/23)

ELS ULLS I EL COR

A les taules d’un restaurant de Ribera, a l'Uruguai, els responsables hi posen unes capsetes de fusta amb compartiments, amb aquest escrit: “La vida és això que passa mentre mires el mòbil”. I en lletra més petita: “Deixa’l aquí i gaudeix aquest moment”.

Semblaria una iniciativa molt bona si no sabéssim per diverses investigacions que no és efectiva. S'han fet, per exemple, recerques amb persones que dinen a un restaurant i també amb persones que no es coneixen entre elles i que han de parlar durant uns minuts en parella sobre el tema que vulguin. En tots dos casos alguns han de tenir el mòbil sobre la taula i els altres l’han de tenir amagat. Doncs bé, els que han tingut el mòbil sobre la taula valoren la conversa mantinguda com a menys interessant, com a més avorrida i, a més, valoren els seus interlocutors com a menys empàtics.

Els neurocientífics expliquen aquests resultats dient que, acostumats a què el mòbil ens proporcioni gratificacions, el vivim com a objecte de desig. Com que l'atenció humana és limitada, tendim a prestar més atenció a allò que ens suscita més interès. Si en una conversa veiem el mòbil al davant, es converteix en competència per al que hauria de ser l’objecte d’atenció. El cervell ha de fer un esforç per ignorar una cosa que desitgem, i llavors queda menys energia disponible per a la conversa i per a les altres persones. La ciència corrobora, doncs, l’encert d’aquella vella dita catalana: “Ulls que no veuen, cor que no sent”.

La conseqüència per a la nostra vida de relacions és clara. I per a la nostra vida de fe? Tornem al que dèiem la setmana passada sobre la pregària. Per trobar-nos amb Déu hem de cercar entorns on no hi hagi altres centres d'interès o de desig que es converteixin en un destorb.

Però també ens ho podem plantejar a l'inrevés, en positiu: el que veuen els nostres ulls pot ajudar a què el nostre cor senti. Si cerquem signes que ens apropin a Déu, com el silenci, una espelma en la penombra o una música serena, pot ser més fàcil trobar-nos amb Ell. 

Joan Ferrés Prats (29/10/23)

RITMES DE VIDA

Acabo de trobar a l'ordinador una frase que vaig sentir fa uns anys i que vaig voler guardar. M'ha semblat que és molt actual i que té un ressò evangèlic. La va dir un jove que era creient: “Amb el Senyor no ens trobem mai, perquè portem ritmes de vida diferent”.

La frase és cada vegada més actual, perquè el ritme de vida que portem és cada vegada més frenètic. “No tinc temps” és una de les excuses més socorregudes en tots els àmbits de la vida. La proliferació de tecnologies que tenim al nostre abast hauria de comportar, suposadament, un alliberament cada vegada més gran del temps que ens queda disponible. No només no sol ser així, sinó que sol ser el contrari: com més invents i tecnologies entren a la nostra vida, menys temps ens queda per tot.

En aquest tot hi entra també Déu. Hi entren la meditació i la pregària. Abonats a aquest ritme de vida trepidant, és gairebé impossible que ens trobem amb Déu. Ell va a un altre ritme. Déu emet des d'una freqüència diferent. Movent-nos al nostre ritme és gairebé impossible que puguem sintonitzar amb Ell.

El ressò evangèlic de la frase d’aquell jove prové de l’exemple de Jesús. Quan va viure Jesús, el ritme de vida era infinitament més assossegat. Això no obstant, Jesús, quan es volia trobar amb el Pare, fugia del seu entorn. Per connectar amb el Pare havia de fugir fins i tot d’aquell ritme de vida molt més calmat. L’evangeli ens parla que anava al desert, a la muntanya, a l'hort. Ens parla que es retirava, que s’allunyava. I també que aprofitava el silenci de la nit.

Déu ens vol lliures i, en conseqüència, respecta les nostres opcions de vida, el nostre ritme de vida. Però ens deixa clar, a través de l'exemple de Jesús, que hem de canviar de ritme si el volem trobar, hem de canviar de freqüència si volem sintonitzar amb Ell.

Joan Ferrés Prats (22/10/23)

CONFLICTES A ISRAEL

Aquests dies hem assistit astorats a una nova escalada de violència a la franja de Gaza, en aquest imparable conflicte entre els israelians i els palestins. Des del primer moment s'ha parlat obertament de guerra.

Aquesta vegada el drama inicial incloïa atrocitats com la mort de més de 40 infants i nadons, violacions, morts i segrestos de civils, i exhibicions impúdiques de l'horror. Per l'altre bàndol s’anunciaven immediatament accions de “revenja” i el ministre de Defensa israelià declarava: “Estem lluitant contra animals i actuarem de manera conforme”.

Tota escalada de violència és dolorosa, però com a cristians ens dol encara més que aquestes monstruositats i aquesta manca de respecte a la dignitat humana es posin en escena precisament a l’escenari de la vida de Jesús. Llegir o sentir parlar d’aquestes bogeries tenint de fons a la ment la imatge de Jesús resulta esfereïdor i posa encara més en evidència els nivell d’odi als que s’ha arribat a la terra on va viure.

No és fàcil analitzar conflictes d’aquesta envergadura, perquè les coses son més complexes del que semblen, però m’atreviria a dir que això és molt més que un conflicte entre israelians i palestins. En el si de cadascun d’aquests bàndols també hi ha conflictes. Per una banda, no és el mateix el grup terrorista Hamàs que els més de dos milions de palestins que intenten viure pacíficament a Gaza. Per l'altra, no és el mateix el poble d'Israel que el seu actual Govern, que depèn dels partits de l'extrema dreta i dels ultraortodoxos. Segurament sense aquests conflictes interns a cada bàndol, ara no seríem on som.

El conflicte d'Israel és el reflex d'una societat cada vegada més polaritzada, més dividida en bàndols, més radicalitzada. Ens toca pregar, pels palestins i els israelians, i pel món en general. I ens toca lluitar per pacificar el nostre entorn.  L’esperit de Jesús fa cada vegada més falta.

Joan Ferrés i Prats 15 octubre 2023

QUÈ FER AMB EL DOLOR I EL MAL

La vida de l’escriptora novaiorquesa Abigail Thomas va patir un canvi radical quan van atropellar el seu marit, perquè el seu cervell va quedar destrossat. Ella va haver d'abandonar Manhattan i anar a viure al camp, al costat de la residència on el seu marit va ser ingressat.

Va haver d'aprendre a estimar el seu marit d'una manera diferent, va haver de buscar un altre tipus de felicitat, va aprendre a convertir el seu dolor en matèria per als seus escrits. Un dels seus llibres, Una vida de tres perros, on explica la seva transformació personal, va ser reconegut com un dels millors de l'any.

Encara que va estimar i va cuidar el seu marit fins que va morir, explica que va viure un altre moment molt dur quan, en una entrevista que li van fer, li van preguntar: "Si pogués tornar enrere i fer que l'accident del seu marit no hagués passat, què faria?". Abigail Thomas diu que va dubtar. Després d'aquell instant de dubte, va sentir que no mereixia continuar vivint. Com podia haver dubtat? Va ser un nou dolor, aquest de culpabilitat, afegit al que ja patia.

Aquests sentiments negatius, tòxics, que de vegades ens assalten, sentiments dels quals ens avergonyim, formen part de nosaltres. Estem fets de blat i de zitzània, de forces constructives i destructives. El bé i el mal conviuen o malviuen en el nostre interior.

Quan era jove, ens deien que el pecat no consisteix a sentir, sinó a consentir. No és pecat allò que sents, sinó allò que consents. És dolorós patir adversitats com l’accident o la mort d’una persona propera. És dolorós experimentar en el nostre interior sentiments negatius, tòxics, i encara més envers persones que estimes. Però en tots dos casos l'important no és allò que sentim, sinó allò que consentim, és a dir, el que fem amb el que sentim.

A la llum de Jesús i amb la força de l'Esperit, tant el dolor provocat per les adversitats com el dolor provocat pels nostres sentiments destructius, es poden  convertir en una oportunitat per ser més humils i alhora per apropar-nos més a Déu.

Joan Ferrés Prats (08/10/23)

ÉS PECAT

De vegades penso que els cristians estem llastrats per prejudicis que no ens ajuden a fer una lectura correcta de la fe i de la vida. Hi penso, per exemple, quan sento expressions de l’estil “Això no es pot fer perquè és pecat”. A mi m’agrada molt més dir -o dir-me a mi mateix-: “Això és pecat perquè no es pot fer”.

Pot semblar el mateix, però no ho és pas. No es tracta que Déu hagi triat, de manera aleatòria, una sèrie de comportaments específics que els creients no podem tenir per motius religiosos. Es tracta que Déu ha creat l'home i, a més, s'ha fet home i, a partir d'aquí, tot el que fa mal a les persones (inclosos nosaltres mateixos) fa mal a Déu.

Aquesta setmana he llegit uns textos que m’han fet pensar en aquesta línia. He llegit, per exemple, en un llibre de neurociència que parlar malament dels altres inunda el nostre cervell de cortisol, l’hormona tòxica responsable de l’estrès i de l’ansietat. És a dir, que parlant malament dels altres fem mal als altres i alhora ens fem mal a nosaltres mateixos. És per això que és pecat.

He llegit en un altre llibre que les persones irascibles tenen un 19% més de risc de desenvolupar malalties coronàries i, si ja en tenen, un 24% més de possibilitats que tinguin mal pronòstic. És a dir, la ira fereix les altres persones i alhora fereix la persona que s’hi deixa envair. És per això que és pecat.

En contrapartida, llegeixo que ser amable amb les altres persones fa que el cervell generi endorfines, que redueixen els nivells d'estrès i d’ansietat, i segregui oxitocina, l’hormona de l’amor, que incrementa l’equilibri i l'estat de benestar. És a dir, ser amable és bo per a la salut, tant la dels altres com la d’un mateix.

Llegir i meditar totes aquestes dades ha eixamplat la meva consciència i m'ha fet sentir unit a l’esforç per superar-se per part de tantes i tantes persones, fins i tot de les no cristianes, de les que no parlen de pecat. Però alhora no oblido que com a creient tinc un do especial: Déu Pare m'estima i em dona forces per continuar amb aquest esforç.             

Joan Ferrés Prats (01/10/23)

LA MORENETA

Al final de la vella (i molt bella) pel·lícula de John Ford L'home que va matar Liberty Valance un personatge deia: “A l'oest, quan la llegenda és més maca que la realitat, ens creiem la llegenda”.

Això no passa només a l’oest. En un viatge de feina a l'Uruguai, vaig visitar la catedral de Montevideo i em va sorprendre trobar-hi un altar dedicat a la Mare de Déu de Montserrat. Però encara em va sorprendre més que aquella Mare de Déu fos de pell blanca. És a dir, en molts aspectes era com “la nostra”, asseguda, amb el nen Jesús a la falda i amb l’esfera que representa el món a la mà. Però era blanca.

No vaig poder evitar que em sorgís un sentiment de decepció. Aquella no era “la meva” Mare de Déu de Montserrat. Sé que, històricament parlant, la Mare de Déu, la mare de Jesús, no era negra. Sé que fins i tot la talla romànica de la Verge de Montserrat que venerem al Santuari benedictí era també blanca originàriament. La venerem des del segle XII i és de fusta d’àlber de color blanc. Va ser a partir del segle XVI que es va anar enfosquint pel pas del temps, pel vernís i pel fum dels ciris. Això no obstant, no vaig poder evitar aquella sensació de decepció.

Em recorda el que sembla que els va passar als restauradors de Montserrat del segle XIX, que es van plantejar si retornaven a la Mare de Déu el color original, i van pensar que el poble no ho acceptaria. La llegenda s’imposava sobre la veritat.

Hi ha moltes Mares de Déu al món, cadascuna amb les seves peculiaritats, sovint envoltades de les seves llegendes. Quina és la Mare de Déu de debò? Benvingudes totes les Mares de Déu, fins i tot benvingudes aquelles llegendes que serveixin per apropar-nos a la veritat fonamental.

La veritat fonamental de la Moreneta és que Maria, asseguda, molt serena, ens porta Jesús, ens l’ofereix, ens convida a descobrir-lo, a redescobrir-lo cada dia.  

Joan Ferrés Prats (24/09/23)

SALUDAR AMB UN SOMRIURE

Un dia em vaig adonar que estava somrient mentre obria la porta de casa meva. Instintivament em vaig preguntar per què. Era molt senzill: m'acabava de creuar al carrer amb una veïna, una dona gran que és molt amable i que sempre saluda amb un enorme somriure als llavis. Jo li havia tornat automàticament la salutació amb un altre somriure.

Sé per què tendim a fer això. He llegit llibres sobre el que s’anomenen neurones mirall, unes neurones que fan que les accions que observem es converteixin en accions que reproduïm: si ens somriuen, tendim a somriure; si ens miren amb mala cara, tendim a arrufar les celles.

Sembla que, evolutivament parlant, les neurones mirall van néixer com un mecanisme de defensa. A l’era dels caçadors-recol·lectors hi havia greus problemes per a la supervivència, sovint l'home era un perill per a l'home. Quan de sobte apareixia en un indret un desconegut, l'ésser humà podia saber si venia amb bones o males intencions imitant automàticament l’expressió del seu rostre, sense necessitat de fer judicis reflexius, que son molt més lents. Es guanyaven uns segons que podien ser vitals.

Avui les neurones mirall ja no són imprescindibles per a la supervivència, perquè la immensa majoria de desconeguts amb els que topem no representen cap perill. Però aquestes neurones continuen tenint una enorme repercussió social. Per a bé i per a mal ens encadenen als altres, ens fan corresponsables dels seus estats d’ànim. Si tendim a imitar les expressions dels altres, resulta que tenim més influència del que pensem en els estats d'ànim de les persones que ens envolten.

Si les bones i les males cares que fem son contagioses, penso com a cristià que n’hi pot haver prou amb un somriure per contribuir modestament a sembrar una mica més de bon rotllo en el nostre entorn.

Joan Ferrés Prats (17/09/23)

LA VIDA EN COMUNITAT

En els progressius abandonaments de la fe que estem patint a les darreres dècades hi sol haver una dinàmica que es repeteix: sovint les persones que s’allunyen comencen abandonant la comunitat i acaben abandonant la fe. A la primera fase, no és difícil sentir comentaris d’aquestes persones en el sentit que la fe es pot viure sol, que no calen els altres per ser creient.

L'evangeli d’aquest cap de setmana, en canvi, és una crida al compromís comunitari, a sentir-nos implicats amb la comunitat de creients. En primer lloc, Jesús ens convida a sentir-nos responsables dels altres a través de la correcció fraterna, un deure del que parlem ben poc a l'Església i en el que no ens solem sentir massa implicats. No sé si gaire vegades demanem perdó a Déu per no haver fet correcció fraterna.

Pel que diu Jesús, la correcció fraterna és una obligació que tenim personalment i comunitàriament envers els altres. Ho hauríem de fer sempre que considerem que un germà no s'ha comportat com cal: “Ves a trobar-lo i, tot sol amb ell, fes-li veure la seva falta” (Mt 18, 15). Davant dels comportaments negatius dels altres no hem de reaccionar criticant-los a l'esquena, sinó anant-hi de cara, ajudant-los a prendre’n consciència.

La correcció fraterna és un recurs per ajudar els altres a créixer en la fe i en la vida cristiana. I, quan son els altres els que la practiquen amb nosaltres, esdevé un do de Déu, una oportunitat perquè adeqüem la nostra vida al que Déu vol de nosaltres.

Aquesta crida a la correcció per part de Jesús es complementa amb una crida a la pregària, però a la pregària també en comunitat. I aquí ve el més important: “On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo soc allà enmig d’ells” (Mt 18, 20).

En definitiva, necessitem viure la fe en un compromís comunitari. La comunitat ens enriqueix perquè comporta l'ajut dels altres i perquè Jesús s'ha compromès a fer-se present quan ens trobem en el seu nom.

Joan Ferrés Prats (10/09/2023

EL MÉS IMPORTANT

A l'inici de l'estiu un amic em va enviar un missatge amb una frase aparentment molt senzilla, però que ha tingut la meva ment ocupada força temps. Deia: “El més important a la vida és que l'important sigui l’important”.

Podríem discutir què és el més important per a cadascú de nosaltres, però la força provocadora de la frase no rau en aquesta diferència. El que és provocador és la discrepància que hi ha sovint en cadascú de nosaltres entre les coses que considerem més importants i aquelles a les que concedim més importància.

Un dels exemples socialment més rellevants d'aquesta discrepància es la feina. Segurament si ens demanessin que féssim una llista amb les realitats que considerem més importants a la vida, la majoria de nosaltres no esmentaríem la feina. Col·locaríem la parella i la família en els primers llocs. En canvi, socialment parlant, la feina entra sovint en conflicte amb aquests interessos i, a la pràctica, adquireix més importància. Aquesta contradicció és la causa de conflictes de parella i de problemes familiars.

També es posa de manifest aquesta discrepància en el temps i en l’interès mental que dediquem en la nostra vida a realitats com els diners o l'entreteniment, en comparació amb el valor que els atorguem en teoria.

Passa una cosa semblant a l'àmbit de la fe. Si haguéssim de fer aquesta llista de prioritats teòriques, la coherència amb la nostra condició de creients exigiria que li concedíssim a Déu el primer lloc. Ara bé, el fet que considerem Déu el més important no garanteix que li concedim sempre la màxima importància, que li dediquem sempre el màxim temps.

Com a conseqüència d'aquestes reflexions, a l’inici d’aquest nou curs podríem convertir la frase que em va enviar el meu amic en una petita pregària: “Senyor, ajuda'm perquè el que considero més important a la meva vida sigui realment allò al que concedeixo més importància”.

Joan Ferrés Prats (03/09/23)

CAL QUE NEIXIN FLORS

Fa uns quants dies vaig assistir al funeral de la mare d'un amic. A l'entrada de l'oratori, al tanatori, hi havia uns petits testos amb flors. Hi eren perquè les recollíssim els que participàvem en el funeral.

Em va sorprendre. Era una iniciativa molt original. No ho havia vist mai. I em va semblar que encaixava molt bé amb el tarannà cristià amb què s'havia de celebrar aquell funeral.

Efectivament, l'habitual en els enterraments és que les flors estiguin col·locades al voltant del fèretre i que després es quedin al cementiri decorant la tomba del difunt. Aquesta vegada, en canvi, les flors se'n van anar a casa nostra, a les cases de les persones que seguíem amb vida.

Veient el fèretre de la difunta amb el test de flors a les mans vaig pensar inevitablement en aquella cita evangèlica del gra de blat que ha de morir per poder donar fruit (Jn 12, 23-24). I també vaig pensar en la vella cançó de Lluís Llach Cal que neixin flors a cada instant.

En el funeral cristià celebrem la Pasqua de Crist desitjant que la mort d'una persona propera ens ajudi a posar més vida a la nostra vida. En altres paraules, el funeral cristià és una oportunitat perquè, per la força de l'Esperit, la llavor descomposta sigui el germen d'un nou fruit.

En aquella celebració vaig pensar que la iniciativa del petit test amb flors era molt bona no només per als funerals. De totes les contrarietats que se'ns presenten, de totes les adversitats que ens posen a prova, de tots els moments de dolor que patim n’hauríem de sortir emportant-nos un petit test amb flors. Totes aquestes situacions haurien de ser una oportunitat perquè de la vida descomposta en brolli una nova flor.

Joan Ferrés Prats(30/07/23)

BLAT I JULL

L'Evangeli és sempre el mateix, però ressona diferent cada vegada que ens hi apropem. Això, que  és vàlid per als Evangelis en general, ho veig encara més clar en el cas de la paràbola del blat i el jull que l'Església ens proposa aquest cap de setmana, perquè trobo que n’he anat fent unes interpretacions ben diferents al llarg de la meva vida.

Quan era petit, interpretava aquesta paràbola com si es tractés d’una pel·lícula americana: de la mateixa manera que en el camp hi ha blat i jull, a la vida hi ha persones bones i dolentes. Jo, per descomptat, tenia clar que era de les bones.

Després vaig descobrir que no, que les coses eren més complexes del que pensava. Com diu la paràbola, l’enemic és sempre dins nostre i aprofita quan dormim per plantar-hi jull (Mt 13, 25). Blat i jull creixen plegats en el meu interior, conviuen o malviuen dins meu. Vaig descobrir, doncs, que havia d'aprendre a distingir les actituds i els comportaments bons que hi havia en el meu interior dels dolents.

Només quan ja era adult vaig descobrir que les coses eren encara més complexes, que blat i jull creixen encara més barrejats, que sovint hi ha bé en el meu mal i mal en el meu bé.

Em vaig adonar, per exemple, que de vegades no són la voluntat de servei i l'amor als altres, sinó l’ego i l'amor propi, els que impulsen les meves accions positives, fins i tot a l'àmbit de la fe i del compromís.

Estic satisfet de la meva evolució, dels meus descobriments. Però l’enemic mai no dorm, i jo sí. De sobte m'adono que em resulta bastant fàcil descobrir l’ego amagat a les intencions de les bones accions dels altres i més difícil veure’l a les meves.

Que Déu m’ajudi, amb la força dels seu Esperit, a discernir i a gestionar cada vegada més bé el blat i el jull que conviuen en el meu interior.

Joan Ferrés Prats (23/07/23)

MARE DE DÉU DEL CARME

És un nom que ja no es porta. No està de moda. A l'escola on la meva dona treballa com a mestra hi ha més de 600 alumnes i no hi ha ni una sola noia que es digui Carme.

En canvi, hi ha força persones adultes que se'n diuen. És un nom amb tradició. Aquest cap de setmana hi ha moltes ciutats i pobles, sobretot a prop de les platges, que celebren la festa Major i fan processons i romeries marineres, venerant imatges de la Mare de Déu del Carme .

És la patrona de la gent del mar, dels mariners i dels pescadors, unes feines que tenen un gran lligam amb la fe cristiana, perquè els primers apòstols eren pescadors i perquè va ser a través del mar com san Pau i altres apòstols van estendre la fe per tot el món.

Doncs bé, Maria és la Stella Maris, l’Estrella del mar, la dona forta i lluminosa que orienta i sustenta la fe dels creients. Va ser Stella Maris per als primers creients i ho continua sent per als que avui naveguem pels mars, de vegades procel·losos, de la fe.

La denominació de la Mare de Déu del Carme procedeix de la seva veneració a la Muntanya del Carmel, a Terra Santa, prop de Haifa. De fet el nom de Carme prové de la paraula hebrea Karmel o Al-Karem, que es podria traduir com a “jardí de Déu”.

Jardí de Déu! Trobo que és una de les advocacions marianes més poètica i suggeridora. Maria com a jardí de Déu equival a Maria com a model de fecunditat, com a espai en el que neix i creix el millor de Déu, el més admirable, el més bell.

Aprofito aquesta festa per demanar a Maria que m’ajudi a ser cada vegada més fidel a la fe, que m'ajudi a sentir que formo part, cada vegada més, del jardí de Déu.                                                         Joan Ferrés Prats (16/07/23)

HO HAS AMAGAT ALS SAVIS I ENTESOS

Fa anys un amic meu capellà deia que calia predicar amb l'evangeli a una mà i amb el diari a l'altra. No sé si avui diria que s'ha de predicar amb l'evangeli a una mà i internet a l'altra. ¿O potser amb l’evangeli a una mà i la IA (la intel·ligència artificial) a l'altra?

He pensat en la IA quan he vist que, a l'evangeli d'aquest cap de setmana, Jesús diu precisament que Déu amaga les seves coses als savis i entesos i les revela als senzills (Mt 11, 25). Les amaga també a la IA? 

He sentit curiositat de saber què diu la IA sobre aquest paratge de l'evangeli. Amb l’ajut d’un amic he preguntat a la IA sobre aquest fragment. Heus ací el resultat: "Quan Jesús parla dels savis i entesos, no està parlant necessàriament d'aquells que tenen coneixement intel·lectual. Més aviat es refereix a aquells que confien en la seva pròpia saviesa i depenen només de la seva pròpia raó. Jesús ens ensenya que la veritable saviesa espiritual no es troba en l'autosuficiència intel·lectual, sinó en la humilitat i l'obertura de cor cap a Déu. Ell revela les veritats més profundes a aquells que s'acosten a Ell amb senzillesa i confiança, mentre que aquells que confien en la seva pròpia saviesa es poden perdre en la recerca de la veritat”.

Hi estic molt d'acord. Estic segur que Jesús també hi estaria. Jo crec que la intel·ligència humana només és intel·ligència si és capaç de posar de manifest els límits de la pròpia intel·ligència. Per ser intel·ligència ha de ser humil, com Jesús ens demana. Hi ha coneixements, com el coneixement del Pare, als que només podem arribar a través de Jesús (Mt 11, 27).

Des d'aquesta intel·ligència humil, demano a Déu que m’ajudi a arribar fins on jo sol no puc arribar, que m’ajudi a conèixer el que jo sol no puc conèixer, a acceptar un jou i una càrrega que jo sol no puc suportar. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar” (Mt 11, 28).

Joan Ferrés Prats (09/07/23)

ELS LÍMITS DE L’EXPERIÈNCIA

Els pares solem recordar als fills la importància de l’experiència que tenim. Quan són joves, els diem que es poden beneficiar de la nostra experiència, que s’enfronten a situacions semblants a les que nosaltres hem viscut i poden aprendre de la manera com vàrem encarar aquestes situacions i dels resultats bons o dolents que vàrem obtenir.

És veritat que l’experiència és un grau i que les persones faríem bé de parar més atenció a l'experiència dels altres, no només a la dels pares i les mares. Ens estalviaríem molts problemes, moltes patacades.

Però també és veritat que hi ha situacions en les que només aprenem si la patacada ens la fem nosaltres mateixos. Cal trobar, doncs, un equilibri entre beneficiar-nos aprenent dels altres i arriscar-nos a fer el nostre propi camí extraient-ne la nostra pròpia experiència.

El pitjor en aquest tema és que sovint no som capaços d’aprendre ni de les nostres pròpies experiències personals. Aquests dies hi pensava. Repassant la meva vida, soc conscient, per exemple, que alguns dels disgustos més grans que he tingut tant en l'àmbit professional com en el personal s'han convertit després, a mig termini, en l’oportunitat que les coses m’anessin molt més bé en aquells àmbits.

Vist des de la fe, com a creient, l'experiència em diu que algunes de les experiències més grans de dolor que he viscut com a persona i com a professional m’han dut a una nova vida, més plena que l’anterior.

Doncs bé, el sorprenent és que, malgrat haver viscut aquestes experiències doloroses que em conviden a viure la vida des de la confiança en Déu Pare, quan després m’haig d’enfrontar a una nova situació de dolor, em costa abandonar-me, confiar, fer cas a l’experiència adquirida.

Som així de febles i de contradictoris: necessitem la força de Déu Pare fins i tot per a fer ús de l’experiència que ens diu que en les adversitats ens ha anat bé abandonar-nos en Ell.

Joan Ferrés Prats (02/07/2323)

FRUSTRACIÓ I UTOPIA

He dedicat tota la meva vida professional al món de l'educació, i podria dir que també hi estic dedicant la meva vida personal i familiar, tenint en compte que soc pare i que, a més, em sento responsable del meu propi desenvolupament.

L’educació és un àmbit apassionant i gratificador, sobretot si s’hi treballa amb vocació. Dona moltes satisfaccions, però també produeix moltes frustracions. És gratificant, per exemple, veure que hi ha llavors que donen fruits, en els altres i en un mateix, però és frustrant veure que hi ha esforços que no obtenen resultats o descobrir que els resultats no són els esperats. I això passa inevitablement tant en relació amb els estudiants i amb els fills com amb un mateix.

És veritat que en totes les professions s’està condemnat a experimentar frustracions pels resultats obtinguts, però en l'educació (com passa en la medicina) això és segurament més dur, perquè els resultats assolits o no assolits afecten persones, no productes.

En aquests casos jo trobo en la metàfora de l’horitzó i de la utopia un ajut per a assumir les frustracions. Com a pare i com a educador tinc a l’horitzó uns resultats esperats, hi tinc una fita, una utopia. Camino envers aquest horitzó, però com més camino i penso que m'hi acosto, més m'adono que l’horitzó continua estant lluny, que fracasso, que no hi arribo.

Llavors, per a què serveix l’horitzó? El fet de fracassar, de no arribar-hi mai, m’ajuda a ser humil, a reconèixer i acceptar els meus límits. El fet que l’horitzó continuï allà m’ajuda a no deixar de caminar, a no deixar d'intentar apropar-m'hi.

Com a cristià, sento que Déu és present en tots els meus horitzons, en totes les meves utopies. Déu és allà, sempre inabastable, però sempre disponible, amatent. Déu m’ajuda a ser humil, a acceptar els meus límits, però sobretot m’ajuda a no deixar de caminar.       

 Joan Ferrés Prats (25/06/23)

EN LA MORT DE MOSSÈN MATEU

Aquesta setmana hem estat sorpresos per la notícia de la mort de mossèn Mateu. Als qui hem tingut la sort de conviure amb ell se'ns en va una part de nosaltres mateixos, perquè el mossèn ha deixat empremta a la nostra vida i a la nostra fe, a través de la seva paraula i el seu testimoni.

Mossèn Mateu va ser al peu del canó fins a la fi dels seus noranta anys de servei. Ens quedarà sempre en el record la seva activitat incansable, l’empenta i la il·lusió que posava en tot el que emprenia. Ho feia amb el tarannà que el caracteritzava: amb senzillesa i humilitat, amb franquesa, amb espontaneïtat, amb bon humor, sempre amb un somriure als llavis.

Mossèn Mateu ens ha demostrat que a la vida de la fe és possible compaginar les actituds evangèliques de Marta i de Maria. La prova de la seva activitat i del seu compromís és que, ja fa anys, a Sant Vicenç dels Horts, un ajuntament d'esquerres, comunista, el va nomenat fill adoptiu del poble. Però aquesta actitud infatigable de compromís i de servei estava ancorada en una profunda experiència de fe, en una vida de pregària.

Va saber compaginar també la seva dedicació i fidelitat a Déu i a l’Església amb la dedicació i fidelitat a la terra, al país. Va ser un home respectuós amb la llei, però va posar sempre les persones per sobre del dissabte.

Quan mossèn Mateu va deixar Sant Vicenç, després de quaranta anys de servei, vaig escriure que el Papa Francesc i el mossèn havien estat dos grans regals de Déu a l'Església actual. Avui continuo donant-ne gràcies a Déu.

En el seu traspàs mossèn Mateu pot dir amb sant Pau: “Ha arribat l'hora de la meva partença. He lliurat un bon combat, he acabat la cursa, he conservat la fe” (2 Tim 4, 6-7). El mossèn no només ha lliurat un bon combat i ha conservat la fe. A més, ens ha ajudat i ens continuarà ajudant a lliurar el nostre combat i a conservat la nostra fe.

Gràcies, mossèn, per tant! Preguem per tu.

Joan Ferrés Prats (18/06/23)

EL CORPUS A L'ERA DE L’OBESITAT I DE L’ANORÈXIA

Fa quinze dies vaig escriure que l'única manera de parlar sobre la divinitat és recorrent a comparacions, analogies, metàfores. Aquest cap de setmana Jesús ho torna a posar de manifest a l’evangeli: quan ens havia d’oferir un signe per perpetuar la seva presència entre nosaltres, va triar el del pa, que era un element bàsic de l'alimentació i, per tant, un component fonamental per a la subsistència

Des del temps de Jesús han canviat algunes coses a l'àmbit de l'alimentació. Hi ha dos fenòmens socials significatius que no existien en aquell temps. D'una banda, per primera vegada a la història de la humanitat avui hi ha més persones que moren per menjar massa que per menjar massa poc. L'any 2010 van morir al món un milió de persones com a conseqüència de la fam i la desnutrició, i tres milions a causa de l'obesitat. I es calcula que l'any 2030 la meitat de la humanitat serà obesa.

D'altra banda, per primera vegada a la història hi ha un nombre gran de persones que moren no perquè no puguin menjar, sinó perquè no volen. És el problema de l’anorèxia, una paraula que prové del grec i que significa manca de desig.

Es pot fer una lectura des de la fe de l'obesitat i l'anorèxia. Avui el problema de la supervivència (física i espiritual) no és conseqüència de no tenir allò necessari, sinó de la nostra incapacitat de descobrir el necessari i de viure amb coherència. En altres paraules, de gestionar el desig.

L'obesitat és la conseqüència d’un excés d’oferta alimentària i alhora d'una incapacitat de gestionar aquest excés. Tenim tants aliments (físics i espirituals) a l'abast que de vegades els menys recomanables ens porten a desentendre’ns dels que realment necessitem.

Si en el temps de Jesús el pa era el signe de la vida, avui l'obesitat i l'anorèxia (físiques i espirituals) ens porten a la destrucció i la mort. Hem perdut la capacitat de triar on ens convé posar el desig: “Qui menja aquest pa viurà per sempre” (Jn 6, 51).

Joan Ferrés Prats  (11/06/23)

PENEDIMENTS

M'ha sorprès llegir els resultats d'una investigació feta als Estats Units. I em sorprenen encara més si me’ls miro amb ulls de creient, tenint en compte que no he llegit aquests resultats en un llibre de fe, sinó en l'àmbit acadèmic. Tenen a veure amb el penediment.

A la pregària del “Jo confesso” resem: “He pecat per culpa meva de pensament, paraula, obra i omissió”. Tres tipus de pecats. En canvi, quan parlem espontàniament sobre el pecat, tendim a fixar-nos de manera prioritària o exclusiva en aquelles coses que fem malament, que fem i que no hauríem de fer. Ens solem fixar menys en les coses que pensem i que no hauríem de pensar, i potser encara menys en les que no fem i hauríem de fer.

Doncs bé, aquesta investigació sobre el penediment va ser una recerca en profunditat que es va dissenyar a la Universitat de Stanford i va consistir a fer un seguiment d’un grup de nois superdotats al llarg de tota la seva vida. Es va descobrir que, a mida que s’anaven fent grans, es penedien cada vegada menys del que havien fet i més del que no havien fet.

En els darrers anys de la seva vida el penediment pel que no havien fet era quatre vegades més gran que el penediment pel que havien fet. És a dir, a curt termini, al llarg de la seva vida, els va preocupar sobretot el que no havien fet bé, però a llarg termini, al final de la seva vida, els va preocupar molt més el que no havien fet.

Si ens ho plantegem en clau cristiana, parlaríem dels pecats d'omissió. I aquests resultats són paradoxals, perquè posen de manifest que ens preocupem de les coses importants quan ja no hi som a temps. No ens adonem d’allò al que hauríem d'haver dedicat més temps o d’allò al que hauríem d'haver donat més importància fins que la vida s’acaba, és a dir, quan ja no hi som a temps.

Els resultats d’aquesta recerca m'han portat a demanar a Déu que m’ajudi a fer els meus exàmens de consciència amb més profunditat. Em pregunto: de què em penediré quan sigui encara més gran?               

Joan Ferrés Prats (04/06/23)

VENIU, ESPERIT SANT

Tenint en compte que Déu no l'ha vist mai ningú i que, si és Déu, no hi ha cap paraula capaç de definir-lo, només ens podem apropar a Ell recorrent a metàfores, comparacions, analogies. La més coneguda és la que Jesús ens va ensenyar: Déu com a Pare. També per referir-nos a l’Esperit recorrem a metàfores: l'Esperit com a foc i com a vent.

La manifestació de pagesos que hi va haver dimecres passat a Barcelona, exigint al Govern mesures per pal·liar la manca de l'aigua, em va fer pensar que l'aigua podia ser també una metàfora adequada per comprendre la importància de l’Esperit.

Parlem de l'aigua que renova, que vivifica, que és font de vida. Isaïes ja ho havia anunciat: “Jo, el Senyor, no els abandono: faré néixer rius en els turons més àrids i fonts al mig de les valls. Transformaré en estanys el desert, en dolls d'aigua la terra eixuta” (Is. 41, 18). I encara: “Abocaré aigua sobre el país assedegat, correran rierons per la terra eixuta. Abocaré el meu esperit damunt el teus fills” (Is. 44, 3).

Trobo que hi ha algunes semblances entre els pagesos d’aquesta setmana, desesperançats, vulnerables i impotents davant la manca d'aigua i els apòstols que, abans de la vinguda de l'Esperit, s’havien tancat al cenacle atemorits, febles, sense forces. De la mateixa manera que hi ha un abans i un després d’una pluja regeneradora,  en els deixebles hi va haver un abans i un després de la vinguda de l’Esperit.

Avui nosaltres demanem aigua per a la nostra terra eixuta, però també demanem, individualment com a cristians, que l'aigua de l’Esperit renovi i fecundi el desert en el que de vegades es converteix el nostre interior.  I demanem, com a Església, que l’Esperit renovi la comunitat cristiana, de vegades erma, àrida o portadora de fruits indesitjables.

No sabem mai quan vindrà la pluja, però la força renovadora de l’Esperit la tenim sempre disponible, sempre a mà. Només cal que ens hi obrim: “Veni, Sancte Spiritus! Veniu, Esperit Sant!”         

 Joan Ferrés Prats (28/05/23)

LA VIDA COM UN PARTIT DE TENNIS

Feia anys que no m’estava una estona davant del televisor veient un partit de tennis. Aquesta setmana ho vaig fer un dia una bona estona. Em va agradar l’experiència i, sobretot, en vaig extreure algunes lliçons com a persona i com a creient.

Penso que no hi ha cap esport com el tennis en el sentit que l'encert del jugador depengui de la capacitat de anar prenent, una rere l'altra, unes decisions molt ràpides, sempre en funció de les decisions que el seu contrincant ha pres uns segons abans.

El jugador de tennis ha d’estar molt concentrat per veure on col·loca la pilota el rival i, una vegada n’és conscient, ha de córrer per situar-se en la posició que sigui més adequada per donar-li resposta. Una vegada situat, ha de decidir, en dècimes de segon, quin és el cop més convenient per tornar la pilota amb la màxima eficàcia.

Si prescindim del component competitiu que hi ha a tot esport – en el sentit de l’exigència de guanyar que hi ha associada-, trobo que el tennis pot ser una bona metàfora de la vida en general i de la vida de fe en particular.

Vull pensar que en la vida de la fe, Déu ens dona joc, és a dir, ens va enviant pilotes que mai no sabem en quina direcció aniran. L’encert com a creients consisteix a fer una bona lectura de cada moment. Què ens demana Déu en cada ocasió? On ens hem de situar? Com ens hem de col·locar? Com hem de reaccionar a cada jugada que Déu ens proposa?

Com passa en el tennis i en tots els esports, de vegades l’encertarem i de vegades fallarem. Quan fallem, toca aprendre dels errors. En qualsevol cas, hem de tenir sempre una actitud de superació. I no perdre mai la concentració per descobrir la voluntat de Déu en la propera jugada.                                                       Joan Ferrés Prats (21/05/23)

JESÚS, EL CEP

Si alguna cosa tenen els evangelis dels diumenges de Pasqua és que són d'una riquesa i contundència extraordinàries. Són un regal, una font incomparable de reflexions i sobretot de vivències que haurien de nodrir la nostra vida interior.

L'Evangeli d'aquest diumenge n’és un bon exemple. Jesús ens ofereix una lliçó molt completa sobre el que hauria de ser l’experiència cristiana, i ens l’ofereix a través d'una simple comparació. La paràbola del cep i les sarments serveix a Jesús per donar resposta a preguntes que sovint ens fem sobre el que és més important en l'experiència cristiana. És l'oració o l'acció? És la vida activa o la vida contemplativa? El que ens defineix com a creients és el dolor o l’alegria?

De la paràbola del cep i les sarments es desprèn que aquestes preguntes no son pertinents. No ens les hauríem de plantejar en termes de “això o allò”, sinó de “això i allò”.

Som sarments la vida dels quals no té sentit si no estem empeltats en el cep, que és Jesús. Del cep rebem la saba que nodreix la nostra existència, que dona sentit i força a la nostra vida. El que ens defineix com a cristians és la connexió constant amb Déu a través de Jesús: “Estigueu en mi i jo estaré amb vosaltres. Sense mi no podeu fer res” (Jn 14, 5).

Però només podem estar segurs que estem inserits en Crist són a la nostra vida hi ha fruits. Si no donem fruits, és senyal que la nostra connexió amb Jesús no és real: “Les sarments, si no estan  en el cep, no poden donar fruit” (Jn 15, 4). Si ens mantenim en el seu amor, si l’experimentem, donarem fruits d’amor: “Aquest és el meu manament, que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (15, 12).

Els qui donen fruit hauran de patir, perquè les sarments han de ser esporgades periòdicament: “Les sarments que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més” (15, 2). Però la darrera paraula no la té el patiment, sinó la joia: “Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa” (15, 11).  

Es pot dir més amb menys paraules?                           

Joan Ferrés Prats  (14/05/23)

LA VERITAT US FARÀ LLIURES

A les persones no només ens agrada tenir sempre la raó, sinó que, a més, tendim a pensar que la tenim. Pensem que tenim raó perquè sempre tenim raons. És fàcil trobar arguments per justificar qualsevol punt de vista, adoptat sovint des de l’emoció.

Ho sabem a través de la saviesa popular. Hi ha un proverbi hebreu que diu: “No siguis jutge del teu amic ni del teu enemic. Sempre trobaràs una excusa a favor de l'amic i un càrrec en contra de l’enemic”. I un proverbi àrab que diu: “El que vol fer alguna cosa sempre troba un mitjà. El que no vol fer res sempre troba una excusa”.

Acabo de llegir els resultats d'una investigació que posa de manifest la nostra vulnerabilitat quan fem ús de la raó. Al món occidental és habitual que les empreses mèdiques i farmacèutiques facin regals als metges en forma de dinars o sopars o de viatges amb despeses pagades. Està demostrat que aquests favors influeixen en  la recepta dels medicaments patrocinats. La freqüència amb la que els metges prescriuen aquests medicaments augmenta quan el preu del sopar és superior a 20 dòlars, de manera que amb l’estratègia es beneficia més als patrocinadors que als pacients.

Als Estats Units es va preguntar a més de 300 metges si consideraven acceptables aquests regals. Una gran majoria (78,3%) els varen considerar inacceptables. A un altre grup de metges els varen fer la mateixa pregunta, però precedida per una altra sobre si s’havien hagut de sacrificar molt per arribar a ser metges. En aquest grup de metges només varen ser un 52,5% els que varen considerar inacceptables els regals. Finalment, a un tercer grup els varen preguntar directament si els esforços que havien hagut de fer per poder ser metges justificaven aquest tipus de regals. Llavors només els varen trobar inacceptables un 39,7%.

En definitiva, a les societats occidentals tenim molt idealitzada la veritat, però solem viure lluny d'ella. Ens resulta fàcil trobar raons per justificar els nostres interessos i excuses per justificar els nostres egoismes. I això és un problema, perquè, com diu l’evangeli, només la veritat ens farà lliures.                                               

 Joan Ferrés Prats (07/05/23)

CONTRA ELS SENTIMENTS TÒXICS

Fa anys vaig fer un escrit sobre els sentiments negatius. Ho vaig fer recorrent a una metàfora que en aquell temps m’agradava utilitzar. Vaig constatar, recorrent a una frase feta en la llengua castellana, que per definir una persona dominada per aquests tipus de sentiments tòxics se sol dir que «el odio (o la envidia o el rencor o la ira) le corroen».

La metàfora és bona per posar de manifest que els sentiments tòxics són destructius, no només per a la persona envers la qual es dirigeixen, sinó també (i sobretot) envers la persona que els alimenta.

De la mateixa manera que els metalls, quan estan molt exposats a l'aigua i a l'aire, es corroeixen i s’oxiden, també es corroeixen i es malmeten les persones que estan molt exposades als sentiments tòxics, les persones que els acullen i els alimenten.

Han passat els anys i continuo pensant el mateix, però ara ho puc justificar recorrent, no a una metàfora, sinó a una explicació científica. I és que està científicament demostrat que els sentiments d'odi, d'enveja, de rancúnia i d’ira provoquen en el cervell de la persona que els alimenta l'activació d’unes substàncies químiques tòxiques, autodestructives, generadores d'ansietat i estrès.

En contrapartida, el cultiu de sentiments positius, alimentar sentiments d'amor, de generositat i del perdó activa en el cervell la producció d'endorfines, que són els neurotransmissors de la felicitat. Podríem dir, doncs, que ser bon cristià i estimar els altres  és saludable des de tots els punts de vista, en tots els sentits. Ser una persona cristiana contribueix al nostre benestar, no només l’espiritual, sinó també el físic.

Joan Ferrés Prats (30/04/23

EN MANS DE LA PROVIDÈNCIA

Quan a la vida hi ha casualitats, els cristians fem bé veient-hi la mà de Déu, és a dir, interpretant-les com una oportunitat que Déu ens ofereix per aprendre, per créixer.

Aquesta setmana he viscut una d'aquestes coincidències. M’havia arribat, a través de les xarxes socials, un missatge de fe que m'havia fet pensar. Quan encara hi estava donant voltes, vaig topar en un llibre amb una frase que venia a dir una cosa semblant amb unes altres paraules.

El missatge de les xarxes socials deia: “Si demanes ‘Facis la vostra voluntat’, prepara’t perquè les coses no surtin a la teva manera. Però no t’amoïnis, els seus camins son millors”.

Casualment en el llibre que estava llegint ha aparegut una cita de sant Thomas More, polític i teòleg anglès dels segles XV i XVI, canceller del rei Enric VIII, que el va fer decapitar perquè s’oposava a què es divorciés de la reina Caterina d’Aragó. Thomas More escrivia a la seva filla Margarida pocs dies abans de ser executat: “Res no pot passar-me que no ho vulgui Déu, i tot el que Ell vol, encara que sembli dolent, en realitat és el millor”.

Dues cites que posen de manifest, en primer lloc, com de difícil pot arribar a ser en algunes ocasions acceptar allò que resem cada dia: “Facis la vostra voluntat”. Potser de vegades ho resem de manera rutinària, sense adonar-nos que ens hi juguem molt quan diem aquestes paraules.

Però pels cristians aquesta és l’única manera de donar sentit a la nostra vida. Si en alguns casos ens hem d’esforçar per triar l’opció més adequada a l’hora de prendre una decisió, en altres, quan no hi ha tria possible, ens hem d’esforçar per acceptar l’única opció que tenim, la que la vida ens imposa.

Però en aquestes circumstàncies sabem que podem comptar amb la força de l’Esperit i que acceptem la voluntat de Déu Pare a la nostra vida amb la confiança que sempre té per a nosaltres el millor pla.

  Joan Ferrés Prats (23/04/23)

UNA NOVA CONVERSIÓ, UN NOU TESTIMONI

Una setmana després del diumenge de Pasqua, vull tornar a parlar sobre un llibre que he llegit aquests dies i que també va ser escrit per una persona conversa. En aquest cas, però, més propera a nosaltres en l'espai i en el temps. El llibre es titula Deu raons per creure en Déu. El seu autor és de Barcelona i es diu Oriol Jara.

És una persona que porta vint anys treballant a la premsa, la ràdio i la televisió del nostre país. Per exemple, ha dirigit programes com This is Philosophy, de Televisió Espanyola, i ha escrit guions del Polònia i pel Buenafuente.

Curiosament l’Oriol Jara va arribar a la fe a través de la filosofia i de la ciència. Diu en el llibre que per a ell primer va arribar el coneixement intel·lectual i només després l'experiència personal de la fe. Diu que el seu entorn familiar i professional era més conscient que ell mateix del canvi que anava fent.

Sobre el moment definitiu, escriu: “Resant en una església de Viena vaig sentir l'existència absoluta, real i intangible de Déu. El Senyor venia per seure al tron que la raó havia preparat”. I encara: “Déu ha canviat la meva vida amb la seva Presència, Saviesa i Gràcia”.

Oriol Jara ha descobert noves dimensions de la vida. Diu que avui més que mai hem convertit la llibertat en una mena de  fetitxe que justifica qualsevol absurd, i confessa que ell ara, obeint la Llei cristiana, se sent molt més lliure que abans.

En un altre moment reconeix que un dels canvis més efectius que ha sentit a la seva vida ha estat modificar el centre d'atenció cap als altres. Diu: “Ser cristià és posar en funcionament el mecanisme de l’amor, que es multiplica com més l’exercites”.

Em van bé aquests testimoniatges. Em van bé sempre, però encara més en temps de Pasqua. L’Oriol Jara diu que ha escrit el llibre “per compartir la joia que sento perquè Déu és real a la meva vida”

Joan Ferrés Prats (16/04/23)

L'ALEGRIA DE LA PASQUA

Sempre he sentit fascinació per les persones converses, per les que descobreixen la fe i troben Jesús essent adults. Aquesta setmana he estat llegint les memòries d’un convers famós. Es deia C. S. Lewis.

C. S. Lewis va ser professor de literatura, filòsof i escriptor. Era irlandès. Va néixer a Belfast l'any 1898 i va morir a Oxford l'any 1963. Està considerat un dels intel·lectuals més potents del segle XX. Va ser educat en un entorn cristià, però de jove va perdre la fe. Durant força anys va militar a l’ateisme. Quan ja era adult, després d’un llarg procés, va redescobrir la fe.

A les memòries de la seva conversió fa un comentari sobre l'evangeli del diumenge de Pasqua. Considera que el seu error va ser com el que l'àngel atribueix les dones en el sepulcre: “Per què busqueu entre els morts el qui és viu?”

Una de les coses que em crida més l'atenció a les memòries de la seva conversió és el títol: Captivat per l'alegria. Em crida l'atenció perquè no es pot dir que l'alegria sigui precisament allò del que els cristians donem més testimoni en la nostra fe.

C. S. Lewis havia  perseguit l'alegria al llarg de tota la seva vida, des que era un infant. La va perseguir en tots aquells àmbits de la vida on creia que la podria trobar. Un temps abans de la seva conversió sentia que la fe li sortia a l'encontre, però ell es resistia a deixar-se atrapar. “Aquell al que temia profundament va caure sobre mi. A la festa de la Trinitat de 1929  vaig cedir, vaig creure que Déu era Déu i, de genolls, vaig resar”. Com indica el títol de les seves memòries, va sucumbir captivat per l'alegria.

És un bon testimoni de fe que Déu m'ha regalat aquesta Pasqua i que vull compartir. Tant de bo els cristians també ens deixem captivar per l'alegria i siguem capaços de contagiar-la als que ens envolten.

Joan Ferrés Prats (09/04/23)

ELS LÍMITS DEL PERDÓ

Els camps de concentració nazi són una de les experiències més tràgiques i inquietants del segle XX, i una font inesgotable d’interrogants sobre la naturalesa humana. Potser pels creients encara més. 

Simon Wiesenthal va ser un arquitecte austríac que, com a jueu, va ser internat a cinc camps de concentració, fins que l’any 1944 va ser alliberat pels americans. Després de la guerra, es va convertir en un famós caça nazis: en va dur als tribunals més de mil.

Als seus libres explica una anècdota que va marcar la seva vida. Un dia, estant a un camp de concentració, una infermera el va portar fins a una habitació on hi havia un jove nazi, de 21 anys, de les SS. S’estava morint i volia que algun jueu el perdonés.

El jove li va explicar com havia estat la seva infància i com havia arribat a les joventuts de les SS. Li va confessar que havia fet atrocitats. Havia fuetejat i agredit brutalment a famílies jueves fins a cremar-les en una casa, havia disparat un nen petit que intentava fugir per una finestra...

Durant les hores que va estar al seu costat, Simon no li va dir ni una paraula. Les darreres paraules de nazi van ser: “Estic aquí amb la meva culpa. No sé qui ets, només sé que ets jueu, i amb això n'hi ha prou. Sé que el que t’he explicat és terrible. He intentat una i altra vegada parlar amb un jueu i suplicar el seu perdó. Sé que el que t'estic demanant és massa per tu, però sense el teu perdó no puc morir en pau”.

Al final Simon Wiesenthal no ho va resistir més i se’n va anar. La resta de la seva vida sempre es va preguntar: “L’hauria d’haver perdonat? Va ser correcte el meu silenci davant d'aquell nazi moribund i penedit?” 

És terrible, impressionant. I trobo que és una situació molt adient per fer-nos preguntes en aquesta Quaresma. Des d’un punt de vista cristià, no hi ha dubte en la resposta correcta: cal perdonar sempre. De vegades és difícil?

Molt, moltíssim. Per això els cristians no tenim només l’exigència de perdonar. Tenim també l’exemple de Jesús i sobretot la seva força. 

Sense la força de l’Esperit, no és que perdonar sigui difícil. De vegades pot semblar impossible.                                        Joan Ferrés Prats (26/03/23)

FUNERAL EN TEMPS DE QUARESMA

La Quaresma sembla el temps litúrgic més adient per celebrar un funeral, i és que aquest ritual ens obliga a prendre consciència del camí de dolor que cal fer per poder compartir la Vida Nova de Jesús.

Aquesta setmana he hagut de participar en un funeral. La mort resulta sempre dolorosa. Ens deixa sense paraules. Però quan són els pares els que enterren els fills, quan la persona que mor és una dona jove, de només 36 anys, el cor se’ns encongeix encara més. I això que pels cristians aquesta experiència no és nova: Maria ja la va haver de fer en el seu temps.

Deu ser molt dolorós assistir amb impotència a un llarg procés de deteriorament físic i de pèrdua progressiva. Ho ha de ser tant per la persona jove que ho pateix com per la família que l’acompanya. Per a un cristià aquesta experiència ha de ser com una prova de foc.

Per a aquesta família ho ha estat. Però ho han viscut també com una oportunitat, com una invitació per part de Déu a aconseguir que, amb la seva ajuda, l'esperança fos més forta que el dolor.

Com totes les experiències de dolor i de mort, aquesta ha suposat per a ells un aprenentatge dur però fecund. Han après a mirar amb uns altres ulls la vida, a descobrir una realitat oculta darrere la realitat que ens revelen els ulls. L’experiència els ha enriquit. En uns moments tan difícils pares i germans s’han sabut transmetre els uns als altres sentiments de pau i de serenitat. S’han fet més forts com a persones i com a família.

Jo, com a cristià, he viscut el testimoni de fe d'aquestes persones com un regal de Déu, com una injecció per a la meva fe, com una invitació quaresmal a aconseguir que l'esperança sigui sempre més forta que el dolor.

Joan Ferrés Prats(19/03/23)

L’EVANGELI DE LES SORPRESES

És un evangeli farcit de sorpreses. Primer la dona se sorprèn que Jesús parli amb ella, essent com és una samaritana (els jueus no es feien amb els samaritans). Més tard els deixebles se sorprenen que Jesús estigui parlant amb una dona (però cap d’ells no gosa preguntar-li per què). La samaritana se sorprèn que Jesús li parli d'una aigua diferent de la del pou. Els deixebles se sorprenen que parli d’un aliment diferent del que li han anat a comprar.

Finalment, és després de la sorpresa que la samaritana deixa la gerra al pou i se'n va al poble a anunciar Jesús. I els homes del poble, sorpresos també que Jesús ho sabés tot sobre la samaritana, li demanen que es quedi amb ells. Després d’aquest conjunt de sorpreses, una rere l'altra, creuen en Ell. La fe és sempre el fruit d’una sorpresa.

El diccionari ens diu quer sorprendre’s és descobrir una cosa amagada, meravellar-se amb quelcom d’inesperat o d’incomprensible, descobrir el que estava ocult. El pintor català Joan Pere Viladecans deia que hem d'intentar recuperar la mirada de l'infant, perquè els adults tenim adormida la capacitat de sorpresa. Jesús també ho deia.

Potser és per aquesta incapacitat de sorprendre’ns que ens costa anar més enllà del que veiem i sentim. Sense capacitat de sorpresa perdem l’oportunitat de descobrir noves dimensions de la vida, i sobretot de la fe. La sorpresa pot ser, doncs, una de les cares de la conversió: aprendre a mirar d'una altra manera, trencar rutines, veure amb uns altres ulls la realitat.

L’escriptor francès Marcel Proust deia que el veritable viatge no consisteix a descobrir nous paisatges, sinó a mirar-los amb uns ulls nous. És una reflexió ideal per al camí de la Quaresma. M’he de deixar sorprendre per Jesús, he de descobrir els tresors que té amagats, he de fer experiència que Ell és l'aigua amb la que mai més no tindré set.

Joan Ferrés Prats(12/03/23)

LA PARAULA MÉS IMPORTANT

Amor, vida, llibertat... Van ser les paraules més votades entre els membres del nostre grup de fe. Havíem de triar la paraula que era més important per a nosaltres. No s'hi valien paraules com Déu o fe. La més votada amb diferència va ser amor. Això va passar ja fa uns anys.

Avui he recordat aquella trobada. Encara recordo que en aquell moment vaig votar la paraula amor, i avui m’he preguntat si la tornaria a triar. Per què m'ho pregunto? Aquesta tarda he sentit a la ràdio una persona que parlava sobre l'amor a primera vista. Em sap greu, no crec que existeixi l'amor a primera vista. Hi pot haver atracció a primera vista, desig a primera vista, interès a primera vista, però no amor. Trobo que l’amor és una paraula molt gastada, que es presta a la confusió. Us pot sorprendre, però se m’ha acudit que potser avui votaria la paraula misericòrdia.

M’agrada la paraula i i m'interpel·la la seva etimologia. Prové del llatí, de les paraules “miser” i “cor, cordis”. Tenir misericòrdia és posar el cor en la desgràcia, en la misèria de l’altra persona. És fort, és interpel·lant. Només s'estima de debò si s'és capaç d'assumir la desgràcia de l’altra persona, la seva misèria, el seu costat fosc, les seves debilitats.

Quan parlem de l'amor de Déu, de la seva misericòrdia, parlem precisament d'això. Déu ens estima malgrat conèixer la nostra misèria. O precisament perquè coneix la nostra misèria. Per això el seu és l’amor més gran. I és per això que escolliria avui la paraula misericòrdia com la més important. És la que millor reflecteix si hi ha amor o no.

Utilitzant la metàfora d'aquell vell anunci de la televisió, la misericòrdia és la “prova del cotó” de l'amor. Només si som misericordiosos demostrem que estimem. Ara bé, això és tan difícil que als cristians ens cal la força de l'amor de Déu per arribar-hi.

Joan Ferrés Prats(05/03/22)

MEMENTO MORI

Aquesta setmana la celebració de la litúrgia cristiana del dimecres de cendra m'ha fet pensar en un ritual, no precisament religiós, que es duia a terme fa molts segles a l'Imperi Romà.

Quan un general havia fet grans conquestes, se l’honorava amb una desfilada pels carrers de la ciutat, vestit amb una túnica de porpra i cenyit amb una corona de llorer, perquè pogués rebre les aclamacions del poble. Però el ritual incorporava per a ell un contrapunt. Un esclau, darrera seu, li anava xiuxiuejant a l'orella: “Memento mori”, que significa “Recorda que has de morir”.

La intenció era que en aquells moments d’eufòria, de glòria, de fama, el general no perdés el mon de vista, que fos capaç d’encaixar l'èxit en una visió lúcida de la fugacitat de la vida.

L'esperit que impulsa la celebració del dimecres de cendra s'alimenta d'uns sentiments semblants: “Recorda que ets cendra i en cendra t’has de convertir”. En el cas de la celebració cristiana, però, no cal ser un general o un triomfador. Se’ns xiuxiueja a tots, perquè tots patim la temptació de perdre el mon de vista, tots som víctimes de la tendència a viure com si mai no haguéssim de morir.

Hi ha un terme mig entre el masoquisme de pensar en la mort a tothora i la trivialitat de no pensar-hi mai. És l’equilibri que intentaven facilitar els esclaus romans als generals triomfadors, i és l'equilibri que se’ns convida a retrobar durant la Quaresma.

La presència, real o meditada, de la mort ens ajuda a donar sentit a la nostra vida. Els creients ho tenim molt més bé que els antics romans, perquè en el nostre cas el record de la cendra s’incrusta en la celebració del misteri pasqual. En Crist mort i ressuscitat trobem l’equilibri que ens cal.                                                  

  Joan Ferrés Prats (26/02/23)

JO SOC MOLT MÉS QUE JO

De vegades, quan llegeixo algunes informacions científiques, em quedo bocabadat. M’acaba de passar llegint informacions entorn al miracle de la vida biològica. Mai no se m'havia acudit pensar que hi ha en el meu interior una intel·ligència que em depassa.

Aquesta intel·ligència, que està en mi però que no soc jo, és la que manté el meu cor bategant més de 101.000 cops al dia, per bombejar cada minut més de 7,5 litres de sang, que recorren més de 96.000 quilòmetres cada vint-i-quatre hores.

El meu cos està format per bilions de cèl·lules, i cadascuna fa entre 100.000 i 6 bilions de funcions per segon. Cada dia inhalo 2 milions de litres de oxigen, i cada vegada que n’inhalo l’oxigen es distribueix a cada cèl·lula del cos en qüestió de segons.

Pel que fa al meu cervell, està compost per més de cent mil milions de neurones. Per fer-me una idea del que això representa, la xifra multiplica per 14 l'actual població humana mundial. Tant els aprenentatges que faig com els records que acumulo consisteixen a crear noves connexions entre aquestes neurones. Cada neurona del meu cervell es pot arribar a connectar amb cinc-centes mil neurones veïnes. En el meu cervell hi ha trilions de connexions, que suposen en total una llargada de més de dos quilòmetres i mig.

Podria dir que totes les activitats de les neurones del meu cervell i de les cèl·lules del meu cos les poso en marxa jo, però alhora haig de reconèixer que no soc jo, que son el resultat d’una intel·ligència superior que habita en mi. Són una prova que jo soc molt més que jo. 

Com a creient, sento la presència de Déu en mi a través d’aquesta intel·ligència que em fa ser el que soc. Li dono gràcies pel do de la vida, com Maria: “El Senyor fa amb mi meravelles”. I em sento cridat a completar el miracle de la vida que m’ha estat donada, donant-li un sentit, posant-la al seu servei.                                                   

Joan Ferrés Prats (19/02/23)

LA PLENITUD DE LA LLEI

Ahir al migdia feia hores que estava donant voltes a l'Evangeli d'aquest cap de setmana, sobre el qual havia d'escriure aquestes línies. És un evangeli llarg, relacionat amb el tema de la llei. De sobte, curiosament, llegint el diari, vaig topar amb dues notícies  relacionades amb la llei.

Per una banda, al diari es parlava de les dificultats que trobava el govern de l'estat per canviar la llei del “només sí és sí”, una llei pensada per resoldre un problema i que n’ha creat un altre. Per altra banda, un advocat de família, amb 50 anys d’experiència, recomanava de cara al divorci que “val més un mal pacte que una bona sentència”. Per què és tan complicat això de la llei?

Podria semblar que aquestes dues notícies, tot i que parlen de la llei, com l’evangeli, no tenen res a veure amb l'evangeli. Però penso que hi ha  un fons comú.

Ens calen les lleis, perquè som dèbils com a persones i perquè ens costa viure en pau amb els altres, però sovint ens passa allò que “feta la llei, feta la trampa”. Ha passat amb la llei del “només sí és sí”. També passa a l’àmbit de la fe. Jesús deia que no havia vingut a anul·lar la llei, però les seves crítiques més dures van ser contra complidors de la llei, com els fariseus i els mestres de la llei. Vol dir que es pot ser complidor de la llei i mal cristià.

Jesús no ha vingut a anul·lar la llei, sinó a donar-li plenitud (Mt 2, 17). I la plenitud de la llei és l'amor, l'amor a Déu i als altres. A això es referia  Sant Agustí quan va dir: “Estima i fes el que vulguis”. Si estiméssim de veritat, no necessitaríem cap més manament.

Hi ha cristians orgullosos del “jo no robo, jo no mato”. Jesús va molt més lluny: cal no irritar-se amb el germà, no insultar-lo, no maleir-lo. I encara més: “Si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa l’ofrena i ves primer a fer les paus amb el germà” (Mt 5, 23-24).

És la plenitud de la llei: “Estima i fes el que vulguis”.

Joan Ferrés Prats(12/02/23)

CREIEM PERQUÈ NO SABEM

En el món de l'educació hi ha una dita que ajuda a entendre la curiosa relació que hi ha entre la ignorància i la saviesa. És una dita paradoxal: “Sabem perquè no sabem”. Pot semblar una cita una mica estranya o complicada, però no ho és tant com sembla.

Vol dir que perquè una persona aprengui una cosa, perquè pugui saber una cosa nova, primer ha de ser conscient que no la sap o que el que sap sobre aquella cosa no és cert. Per això de vegades es diu, de manera enginyosa, allò que una persona “no sap perquè no sap que no sap”.

El que ens perjudica més no és el que no sabem, sinó el que no sabem que no sabem. A hores d’ara encara hi ha persones convençudes que la Terra és plana. O, en un altre ordre de coses, una persona mai no voldrà ser astronauta si ni tan sols sap que existeixen els astronautes. Saber que no se sap és el primer pas per poder saber.

A l’àmbit de la fe passa una cosa similar. En aquest cas es podria dir: “Creiem perquè no sabem”. També en aquest cas pot semblar estrany, però no ho és tant. De vegades trobem creients que fan una mica de por, perquè ho tenen tot molt clar -massa clar, al meu entendre-. Són persones que no dubten mai de res, que tenen resposta per a tot, persones cristianes que sempre tenen a punt una explicació per a cada problema, per a cada misteri, tant de la vida com de la fe. Tenen respostes fins i tot per a problemes tan complexos com el del mal, el dolor o la mort.

Jo penso que el que ens fa creients és precisament el fet que les coses no són clares. El creient viu en el misteri, s’abandona en la inseguretat. Són precisament la inseguretat i la foscor que van associades a la vida de la fe, el que ens fa abandonar-nos amb confiança en les mans amoroses del Pare.

Joan Ferrés Prats (05/02/23)

TEÒLEG O TEÒFIL

En una reunió de creients en la que vaig participar fa unes setmanes un amic es va presentar dient que ell no era teòleg, però sí teòfil. A la reunió hi havia un sacerdot caputxí. Quan li va arribar el torn de parlar, va comentar que, encara que ell havia estudiat teologia, també es volia sentir més teòfil que teòleg.

Segurament coneixeu l'etimologia d’aquestes dues paraules, que provenen del grec. Totes dues comencen per teo. En grec theos vol dir Déu. A partir d’aquí, logos vol dir paraula o també discurs. I filos vol dir amic, amant (el filòsof, per exemple, és etimològicament l'amant de la saviesa). Doncs bé, etimològicament parlant, el teòleg seria el que parla de Déu, el que fa discursos sobre Déu, i el teòfil seria l’amic de Déu, el que estima Déu.

Per descomptat, no només no tinc res en contra dels teòlegs, sinó que els considero necessaris perquè ens ajudin a comprendre el que sabem sobre Déu a través de les Escriptures. A més, tot bon teòleg ho és perquè estima Déu.

Ara bé, penso que a l'Església de vegades tenim més tendència a parlar de Déu, a explicar-lo, a fer discursos sobre Ell, a tractar de comprendre’l que a promoure actituds d’obertura a Déu, a suscitar-ne experiències. De vegades hi ha un excés de creença i un dèficit de vivència. Transmetem més doctrina que experiència.

És evident que ens cal la paraula per apropar-nos a Déu. Jesús mateix és definit com a Verb, com a Paraula que ens revela qui o com és Déu. Però el mateix Jesús ens deia: “Quan pregueu, no fa falta que parleu: el vostre Pare ja sap què direu”.

Paradoxalment un excés de paraules sobre Déu ens pot allunyar de Déu. Sant Agustí deia: “Si l’entens, ja no és Déu”. Si el podem tancar en definicions o en discursos que ens el facin comprensible, el reduïm a uns límits humans.

             Demano a Déu que m'ajudi a trobar les paraules justes, les imprescindibles, per parlar d'Ell i per parlar amb Ell, però que m’ajudi sobretot a estimar-lo, a viure en connexió amb el seu misteri d’Amor.

  Joan Ferrés Prats 29/01/23                                  

GRATIFICACIÓ RETARDADA

És una de les investigacions de l'àmbit de l'educació que trobo més seductores. La va dur a terme l’any 1974 el psicòleg austríac Walter Mischel amb 16 nens i 16 nenes d'entre 3 i 5 anys.

Li oferia a cada infant una llaminadura i li deia que, si quan ell tornava encara la tenien, n’hi donaria una altra. Va enregistrar els nens durant els 15 minuts que va trigar a tornar i va comprovar que abans de 5 segons alguns ja se l’havien menjat. Altres buscaven tota mena d'estratègies per no caure en la temptació: acostaven i allunyaven la llaminadura, tancaven els ulls, es fregaven les mans... Una tercera part dels nens i nenes van aconseguir esperar fins al final.

Mischel va posar a prova una característica bàsica de la maduresa humana: la capacitat d'ajornar la gratificació, de renunciar a un plaer immediat per tal d'aconseguir-ne un altre superior i més beneficiós. Per aprovar un examen cal sacrificar hores d’entreteniment. Per superar-se a l’esport cal fer entrenament.

El més important és que Mischel va fer un seguiment d'aquests nens i nenes durant els catorze anys posteriors a l’experiment i va comprovar que els que havien estat capaços d'esperar havien tingut un desenvolupament molt més madur: no havien caigut en cap tipus d'addicció i havien tingut més èxit a la seva vida.

La investigació adquireix una importància especial en una època com la nostra, que és l'era de la pressa, de la immediatesa, de la impaciència. Ho volem tot i ho volem ara, ja. Ens costa esperar. Ens costa renunciar. Voldríem els fruits abans d'haver plantat la llavor.

No hi ha dubte que, si Jesús hagués participat a l’experiment de Mischel quan era infant, hauria estat en el grup dels de l’espera. El misteri pasqual, que és el nucli de la fe cristiana, és un exemple perfecte de gratificació retardada. Cal passar per la creu per arribar al gran premi de la vida nova.

Joan Ferrés Prats (22/01/23)

ESGLÉSIES BUIDES

Segurament és als que ja tenim una certa edat als que més ens dol veure que les esglésies són cada vegada més buides. I ens dol encara més veure que les poques persones que les ocupen tenen una edat més propera a la nostra que a la dels nostres fills o nets. Hi ha futur per als creients? Hi ha futur per a l'Església?

No puc oblidar que vinc d'una infantesa en la que la societat era oficialment catòlica i en la que anar a missa era la regla, no pas l'excepció. Els temps han canviat tant que avui és exactament a l'inrevés.

De vegades no puc evitar una sensació semblant a la dels apòstols en aquell passatge evangèlic de la tempesta al mar: la sensació que tot s'enfonsa, que tot s'acaba. Però també penso (o necessito pensar) que, com totes les crisis, aquesta pot esdevenir una oportunitat, tant des del punt de vista personal com des del comunitari.

Des del punt de vista comunitari em pregunto si a l'Església no hauríem de recuperar i repensar el passatge evangèlic de l'ovella perduda. Si Jesús deia que és més important l’ovella perduda que les 99 que encara són al ramat, potser ara ens hauríem de preguntar si no són més importants les 99 perdudes que la que roman en el ramat. Potser a les comunitats cristianes hauríem de convertir en prioritària la pregunta de quins passos poder fer perquè l'anunci de Jesús arribi als que no s'acosten a l'església. Per descomptat que en aquests moments no ho és.

Des d’un punt de vista personal, quan incorporo aquestes angúnies a la meva pregària personal, em venen al cap alguns retrets de Jesús: “No tingueu por” (Jn 6, 20). O bé: “Home de poca fe, perquè has dubtat?” (Mt 14, 31). O bé: “Jo soc amb vosaltres dia rere dia, fins a la fi del món” (Mt 28, 20).

La confiança en Déu en moments de foscor m’hauria de convertir en un cristià més fiable, més testimonial.

Joan Ferrés Prats (15/01/23)

EL BAPTISME DE JESÚS

Aquesta setmana m'havia proposat meditar l’evangeli del baptisme de Jesús. A mitja setmana vaig haver d'anar al funeral del pare d'una amiga i vaig prendre consciència que la cerimònia litúrgica de les exèquies acaba sempre amb l’aspersió del fèretre amb aigua beneïda.

És a dir, si el nostre primer ritual a l'església, quan encara érem nadons, va ser rebre l’aigua del baptisme per entrar a formar part de la comunitat dels creients, el nostre darrer ritual serà rebre l’aigua beneïda per entrar a la nova vida amb Déu Pare.

Enmig d’aquests dos rituals, extrems en el temps, renovem cada any, a la Pasqua, les promeses del nostre baptisme i, a més, l’Església ens proposa, també cada any, en el temps de Nadal, la celebració del baptisme de Jesús, perquè el seu baptisme il·lumini el nostre.

En el baptisme de Jesús apareix la figura de Joan Baptista que, amb molta lucidesa, vol renunciar a tota mena de protagonisme. Jesús, però, li exigeix que compleixi la seva funció de mitjancer entre Déu i ell. També en el nostre baptisme i en el nostre camí de fe hi ha mitjancers. Déu ho ha volgut així. En el meu baptisme i en els primers anys de la meva fe van ser els meus pares, la meva família.

Però a l'evangeli d’aquest cap de setmana no hi ha dubte que el protagonista del baptisme de Jesús no és Joan Baptista, sinó l’Esperit. Trobo que és fonamental entendre, i sobretot viure, això. No ens fem cristians signant en un club de socis ni adherint-nos a una doctrina, a un dogma o a una moral. La nova vida amb Déu només es fa realitat quan ens sentim inundats per l’Esperit, quan fem experiència que som Fills de Déu, quan ens sentim estimats i salvats pel Pare.

És aquesta experiència la que estic convidat a reviure cada dia com a creient.

Joan Ferrés Prats (08/01/23)

UN BON ANY

Llegeixo en un informe de Cristianisme i Justícia algunes males notícies amb les que ens deixa l’any 2022:

1, “Un carbassó, que l’any 2021 valia 0,79 euros, ara en val 2,99”.

2. “Uns 1.838 migrants van perdre la vida al Mediterrani l'any passat, una mitjana de cinc morts al dia”.

3. “La sequera porta la producció hidràulica al nivell més baix de la seva història”. 4. “Augmenten un 10% les denúncies i les víctimes de violència de gènere en el tercer trimestre de 2022”.

5. “Càritas diu que arribar a fi de mes és una ‘heroïcitat’”.

6. “La guerra d’Ucraïna, amb més de 240.000 víctimes, és només un dels trenta conflictes armats que hi havia actius al món en començar l'any 2022”.

Son tan sols algunes píndoles. Se'n podrien presentar més. N'hi ha prou per posar de manifest que, malgrat l’alleujament per la superació de la pandèmia, tanquem un any ple de patiment per a moltes persones.

Què podem dir des de la fe en aquesta situació? El cap d’any no és una celebració litúrgica (el dia 1 de gener se celebra la festa de Maria, Mare de Déu), però com a cristians tenim l'obligació de llegir el que passa al món amb els ulls de la fe. En aquest context de patiment, podem parlar encara de Bona Notícia? Ens podem desitjar un Bon Any?

Nadal és una festa d’esperança que hem de llegir en el context de la festa cristiana central, la Pasqua. L’esperança d’una vida que neix arribarà a la seva plenitud en la Pasqua, però hi arribarà passant pel patiment de la Setmana de Dolor. Aquest va ser “el camí que feu Jesús”, va ser el camíde Maria i és “el camí que jo he de fer” i que ha de fer la humanitat.

En definitiva, sento que puc desitjar un bon any perquè, en primer lloc, el poso en mans de Déu i, en segon lloc, perquè li demano que em doni forces per ser més solidari i més responsable amb els que ho tenen més difícil.

Joan Ferrés i Prats (1 gener 2023)