Parròquia de Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç dels Horts
Parròquia de Sant Vicenç màrtir,Sant Vicenç dels Horts

INFORMACIONS

* Fer donatius a la Parròquia a través de "bizum" (+)

 

* Resum Econòmic any 2022 (+)

 

*Fulls Dominicals del Bisbat de l'any actual i anteriors (+)

 

*Montserrat TV (+)

 

*Montserrat ràdio (+)

 

*Ràdio Estel en directe (+)

Col.laboradors / Escrits 2023

TEÒLEG O TEÒFIL

En una reunió de creients en la que vaig participar fa unes setmanes un amic es va presentar dient que ell no era teòleg, però sí teòfil. A la reunió hi havia un sacerdot caputxí. Quan li va arribar el torn de parlar, va comentar que, encara que ell havia estudiat teologia, també es volia sentir més teòfil que teòleg.

Segurament coneixeu l'etimologia d’aquestes dues paraules, que provenen del grec. Totes dues comencen per teo. En grec theos vol dir Déu. A partir d’aquí, logos vol dir paraula o també discurs. I filos vol dir amic, amant (el filòsof, per exemple, és etimològicament l'amant de la saviesa). Doncs bé, etimològicament parlant, el teòleg seria el que parla de Déu, el que fa discursos sobre Déu, i el teòfil seria l’amic de Déu, el que estima Déu.

Per descomptat, no només no tinc res en contra dels teòlegs, sinó que els considero necessaris perquè ens ajudin a comprendre el que sabem sobre Déu a través de les Escriptures. A més, tot bon teòleg ho és perquè estima Déu.

Ara bé, penso que a l'Església de vegades tenim més tendència a parlar de Déu, a explicar-lo, a fer discursos sobre Ell, a tractar de comprendre’l que a promoure actituds d’obertura a Déu, a suscitar-ne experiències. De vegades hi ha un excés de creença i un dèficit de vivència. Transmetem més doctrina que experiència.

És evident que ens cal la paraula per apropar-nos a Déu. Jesús mateix és definit com a Verb, com a Paraula que ens revela qui o com és Déu. Però el mateix Jesús ens deia: “Quan pregueu, no fa falta que parleu: el vostre Pare ja sap què direu”.

Paradoxalment un excés de paraules sobre Déu ens pot allunyar de Déu. Sant Agustí deia: “Si l’entens, ja no és Déu”. Si el podem tancar en definicions o en discursos que ens el facin comprensible, el reduïm a uns límits humans.

             Demano a Déu que m'ajudi a trobar les paraules justes, les imprescindibles, per parlar d'Ell i per parlar amb Ell, però que m’ajudi sobretot a estimar-lo, a viure en connexió amb el seu misteri d’Amor.

  Joan Ferrés Prats 29/01/23                                  

GRATIFICACIÓ RETARDADA

 

És una de les investigacions de l'àmbit de l'educació que trobo més seductores. La va dur a terme l’any 1974 el psicòleg austríac Walter Mischel amb 16 nens i 16 nenes d'entre 3 i 5 anys.

Li oferia a cada infant una llaminadura i li deia que, si quan ell tornava encara la tenien, n’hi donaria una altra. Va enregistrar els nens durant els 15 minuts que va trigar a tornar i va comprovar que abans de 5 segons alguns ja se l’havien menjat. Altres buscaven tota mena d'estratègies per no caure en la temptació: acostaven i allunyaven la llaminadura, tancaven els ulls, es fregaven les mans... Una tercera part dels nens i nenes van aconseguir esperar fins al final.

Mischel va posar a prova una característica bàsica de la maduresa humana: la capacitat d'ajornar la gratificació, de renunciar a un plaer immediat per tal d'aconseguir-ne un altre superior i més beneficiós. Per aprovar un examen cal sacrificar hores d’entreteniment. Per superar-se a l’esport cal fer entrenament.

El més important és que Mischel va fer un seguiment d'aquests nens i nenes durant els catorze anys posteriors a l’experiment i va comprovar que els que havien estat capaços d'esperar havien tingut un desenvolupament molt més madur: no havien caigut en cap tipus d'addicció i havien tingut més èxit a la seva vida.

La investigació adquireix una importància especial en una època com la nostra, que és l'era de la pressa, de la immediatesa, de la impaciència. Ho volem tot i ho volem ara, ja. Ens costa esperar. Ens costa renunciar. Voldríem els fruits abans d'haver plantat la llavor.

No hi ha dubte que, si Jesús hagués participat a l’experiment de Mischel quan era infant, hauria estat en el grup dels de l’espera. El misteri pasqual, que és el nucli de la fe cristiana, és un exemple perfecte de gratificació retardada. Cal passar per la creu per arribar al gran premi de la vida nova.

Joan Ferrés Prats (22/01/23)

ESGLÉSIES BUIDES

Segurament és als que ja tenim una certa edat als que més ens dol veure que les esglésies són cada vegada més buides. I ens dol encara més veure que les poques persones que les ocupen tenen una edat més propera a la nostra que a la dels nostres fills o nets. Hi ha futur per als creients? Hi ha futur per a l'Església?

No puc oblidar que vinc d'una infantesa en la que la societat era oficialment catòlica i en la que anar a missa era la regla, no pas l'excepció. Els temps han canviat tant que avui és exactament a l'inrevés.

De vegades no puc evitar una sensació semblant a la dels apòstols en aquell passatge evangèlic de la tempesta al mar: la sensació que tot s'enfonsa, que tot s'acaba. Però també penso (o necessito pensar) que, com totes les crisis, aquesta pot esdevenir una oportunitat, tant des del punt de vista personal com des del comunitari.

Des del punt de vista comunitari em pregunto si a l'Església no hauríem de recuperar i repensar el passatge evangèlic de l'ovella perduda. Si Jesús deia que és més important l’ovella perduda que les 99 que encara són al ramat, potser ara ens hauríem de preguntar si no són més importants les 99 perdudes que la que roman en el ramat. Potser a les comunitats cristianes hauríem de convertir en prioritària la pregunta de quins passos poder fer perquè l'anunci de Jesús arribi als que no s'acosten a l'església. Per descomptat que en aquests moments no ho és.

Des d’un punt de vista personal, quan incorporo aquestes angúnies a la meva pregària personal, em venen al cap alguns retrets de Jesús: “No tingueu por” (Jn 6, 20). O bé: “Home de poca fe, perquè has dubtat?” (Mt 14, 31). O bé: “Jo soc amb vosaltres dia rere dia, fins a la fi del món” (Mt 28, 20).

La confiança en Déu en moments de foscor m’hauria de convertir en un cristià més fiable, més testimonial.

Joan Ferrés Prats (15/01/23)

EL BAPTISME DE JESÚS

Aquesta setmana m'havia proposat meditar l’evangeli del baptisme de Jesús. A mitja setmana vaig haver d'anar al funeral del pare d'una amiga i vaig prendre consciència que la cerimònia litúrgica de les exèquies acaba sempre amb l’aspersió del fèretre amb aigua beneïda.

És a dir, si el nostre primer ritual a l'església, quan encara érem nadons, va ser rebre l’aigua del baptisme per entrar a formar part de la comunitat dels creients, el nostre darrer ritual serà rebre l’aigua beneïda per entrar a la nova vida amb Déu Pare.

Enmig d’aquests dos rituals, extrems en el temps, renovem cada any, a la Pasqua, les promeses del nostre baptisme i, a més, l’Església ens proposa, també cada any, en el temps de Nadal, la celebració del baptisme de Jesús, perquè el seu baptisme il·lumini el nostre.

En el baptisme de Jesús apareix la figura de Joan Baptista que, amb molta lucidesa, vol renunciar a tota mena de protagonisme. Jesús, però, li exigeix que compleixi la seva funció de mitjancer entre Déu i ell. També en el nostre baptisme i en el nostre camí de fe hi ha mitjancers. Déu ho ha volgut així. En el meu baptisme i en els primers anys de la meva fe van ser els meus pares, la meva família.

Però a l'evangeli d’aquest cap de setmana no hi ha dubte que el protagonista del baptisme de Jesús no és Joan Baptista, sinó l’Esperit. Trobo que és fonamental entendre, i sobretot viure, això. No ens fem cristians signant en un club de socis ni adherint-nos a una doctrina, a un dogma o a una moral. La nova vida amb Déu només es fa realitat quan ens sentim inundats per l’Esperit, quan fem experiència que som Fills de Déu, quan ens sentim estimats i salvats pel Pare.

És aquesta experiència la que estic convidat a reviure cada dia com a creient.

Joan Ferrés Prats (08/01/23)

UN BON ANY

Llegeixo en un informe de Cristianisme i Justícia algunes males notícies amb les que ens deixa l’any 2022:

1, “Un carbassó, que l’any 2021 valia 0,79 euros, ara en val 2,99”.

2. “Uns 1.838 migrants van perdre la vida al Mediterrani l'any passat, una mitjana de cinc morts al dia”.

3. “La sequera porta la producció hidràulica al nivell més baix de la seva història”. 4. “Augmenten un 10% les denúncies i les víctimes de violència de gènere en el tercer trimestre de 2022”.

5. “Càritas diu que arribar a fi de mes és una ‘heroïcitat’”.

6. “La guerra d’Ucraïna, amb més de 240.000 víctimes, és només un dels trenta conflictes armats que hi havia actius al món en començar l'any 2022”.

Son tan sols algunes píndoles. Se'n podrien presentar més. N'hi ha prou per posar de manifest que, malgrat l’alleujament per la superació de la pandèmia, tanquem un any ple de patiment per a moltes persones.

Què podem dir des de la fe en aquesta situació? El cap d’any no és una celebració litúrgica (el dia 1 de gener se celebra la festa de Maria, Mare de Déu), però com a cristians tenim l'obligació de llegir el que passa al món amb els ulls de la fe. En aquest context de patiment, podem parlar encara de Bona Notícia? Ens podem desitjar un Bon Any?

Nadal és una festa d’esperança que hem de llegir en el context de la festa cristiana central, la Pasqua. L’esperança d’una vida que neix arribarà a la seva plenitud en la Pasqua, però hi arribarà passant pel patiment de la Setmana de Dolor. Aquest va ser “el camí que feu Jesús”, va ser el camíde Maria i és “el camí que jo he de fer” i que ha de fer la humanitat.

En definitiva, sento que puc desitjar un bon any perquè, en primer lloc, el poso en mans de Déu i, en segon lloc, perquè li demano que em doni forces per ser més solidari i més responsable amb els que ho tenen més difícil.

Joan Ferrés i Prats (1 gener 2023)


Llamar

E-mail

Cómo llegar