Parròquia de Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç dels Horts
Parròquia de Sant Vicenç màrtir,Sant Vicenç dels Horts

INFORMACIONS

* Fer donatius a la Parròquia a través de "bizum" (+)

 

* Resum Econòmic any 2021 (+)

 

*Fulls Dominicals del Bisbat de l'any actual i anteriors (+)

 

*Montserrat TV (+)

 

*Montserrat ràdio (+)

 

*Ràdio Estel en directe (+)

Col.laboradors/escrits 2022

DARRERA LES APARENCES

Aquesta setmana, a l’evangeli de la missa del dimecres, Jesús ens recordava que no només hem de vigilar quines coses fem, sinó també la intenció o l’esperit amb què les fem. Jesús condemna els fariseus, per exemple, no pas per les coses que fan, sinó per la motivació o la intenció amb la que les fan.

Això ens hauria de moure a un examen de consciència constant, perquè lamentablement les nostres intencions o motivacions no sempre són tan nobles com ho son les accions. És fàcil veure-ho en diverses situacions de la nostra vida:

De vegades, si em mostro agraït, no és només per reconeixement, és també perquè em vull assegurar nous favors.

De vegades la meva aparent generositat no és una donació desinteressada, sinó una inversió per a aconseguir beneficis en el futur.

De vegades una part del que em mou a una actitud de servei a l'església és que busco donar una bona imatge de mi mateix.

De vegades en la meva actitud humil hi ha una mica de disfressa perquè no es noti que soc orgullós.

De vegades la meva cerca, implícita o explícita, d’agraïment per part dels altres és una prova que el meu comportament no ha estat tan desinteressat com semblava.

De vegades si no faig o no dic algunes coses, no és pas (o no és només) per no ferir els altres, sinó per no tacar la bona imatge que els altres tenen de mi.

Podria multiplicar els exemples. El fet que a Déu no se li escapi res de tot això (“Déu veu en el secret”, diu l’evangeli) justifica encara més la importància del seu amor. M'estima malgrat saber que soc més imperfecte del que semblo. Però alhora m’hauria d’impulsar a entrar més sovint en el meu interior, en el meu secret, per purificar-lo.

Joan Ferrés Prats (19/06/22)

LA PEDAGOGÍA DE JESÚS

Meditant l’evangeli d'aquest cap de setmana m'he sentit transportat a la festa del diumenge passat, a la Pentecosta, amb aquell doble escenari tan diferenciat: abans i després de la vinguda de l'Esperit.

Abans de la seva vinguda hi havia en el cenacle uns deixebles esporuguits, neguitejats, en silenci, amb les portes ben tancades per la por que els feien els jueus. Després de rebre l'alè de l'Esperit, hi havia uns deixebles desfermats, plens d'alegria, valents, amb les portes ben obertes, convertits en missioners.

Potser perquè he treballat gairebé tota la meva vida en el món de l'educació, aquesta situació evangèlica m’ha fet pensar en un procés planificat per Jesús amb molta sensibilitat pedagògica.

Jesús demostra tenir molta cura i molta paciència acompanyant-nos en el camí de la fe. “Encara tinc moltes coses a dir-vos, però ara serien una càrrega massa pesada” (Jn 16, 12). Jesús és conscient que no es pot exigir a una persona més del que pot donar a cada moment. I, sobretot, sap que només podrem donar el millor de nosaltres mateixos si hem estat alimentats per la força de l'Esperit: “Quan vingui l'Esperit, us conduirà cap a la veritat sencera” (Jn 16, 13).

Jesús demostra, doncs, ser un gran pedagog ajudant-nos a avançar en el camí de la fe. A l'àmbit de la fe, com a tot aprenentatge, només es pot exigir a una persona en base a les seves capacitats. I nosaltres només podrem arribar al límit de les nostres possibilitats si ens obrim a la força de l'Esperit.

Penso que cal que hi hagi a la meva vida moments de cenacle, de tancament, de silenci, d'obertura a l’Esperit, i que aquests moments m’han de servir d’impuls per créixer en la fe, per avançar envers la veritat sencera i per donar testimoni de la fe amb la paraula i amb la vida.

 

Joan Ferrés Prats (12/06/22)

LA MIRADA DE DÉU

No sé si us ha passat alguna vegada el fet de trobar-vos davant d’una cita de l'Evangeli o de la Bíblia que no era nova per a vosaltres i, de sobte, descobrir-hi un significat nou o bé trobar-hi una força que mai no se us havia manifestat.

M’ha passat aquesta setmana. Feia dies que donava voltes al tema del discerniment, un concepte que m’atreu, potser perquè no se'n parlava  a l'Església quan jo era jove. Ara se'n parla molt en relació amb el Sínode i, a més, aquest any el Pla Pastoral de l’Arxidiòcesi de Barcelona hi està dedicat. Discernir és ser capaç de distingir el bé del mal, saber jutjar, saber valorar la realitat en cada moment.

Doncs bé, resant els salms, de sobte vaig llegir: “Déu de l'univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats” (Salm 79, 4). Mai no hi havia pensat. “Feu-nos veure la claror de la vostra mirada”. Va ser com un descobriment. Perquè puguem ser salvats, cal que Déu ens ajudi a mirar amb els seus ulls.

La mirada de Déu ens ajuda a discernir. Mirar amb els ulls de Déu ens salva, ens omple de claror. Si mirem les persones i les situacions de la vida amb la mirada de Déu, no hi ha lloc per a l'odi, la rancúnia, l'enveja, la luxúria, l’ambició, l’explotació.

Posar la realitat, i sobretot els altres, davant dels ulls de Déu em converteix en una persona pacífica i pacificadora, m’obliga a ser compassiu, pacient, misericordiós, humil, net de cor.

Dono gràcies a Déu pel do de la seva Paraula i, com que m'agradaria saber discernir, saber què em demana Déu a cada moment, intento convertir el Salm en una pregària freqüent: “Senyor, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats”.

Joan Ferrés Prats (05/06/22)

TRES NIVELLS

Al segle XVIII el moviment de la Il·lustració defensava l’aparició ideal d’un nou home, l’“home il·lustrat”. Es deia que la persona havia de sortir de la “minoria d’edat” en la qual es trobava, i que només ho podia fer guiat per les “llums” del saber i de la raó.

Aquesta entronització de la raó com a component clau de la personalitat i de la cultura, s'ha mantingut fins a avui. Durant els darrers tres segles la ciència i la cultura han menystingut qualsevol comportament humà que no fos guiat estrictament per la racionalitat i la consciència.

Paradoxalment en aquestes darreres dècades ha estat la ciència la que ha posat en entredit aquests plantejaments de “tot amb la raó i només amb la raó”. Avui coneixem per la pròpia ciència els límits de la raó i de la consciència, la seva insuficiència.

Paradoxalment (una altra vegada) la màxima expressió de la personalitat humana, la genialitat, no prové de l’ús privilegiat de la raó i de les facultats d'ordre superior, sinó de la capacitat d'interacció entre la consciència i l'inconscient, és a dir, entre les facultats superiors i les inferiors.

Els genis tenen, doncs, un punt de connexió amb els bojos i els borratxos (novament la paradoxa). Les persones genials, en tots els àmbits, deixen una porta oberta al que és inferior, de la mateixa manera que la terra, per ser fecunda, necessita obrir-se a l’humus, a la femta. En el cas dels genis, per ser fecunds, necessiten integrar el conscient i l'inconscient, emocional i el racional, el reflexiu i l'intuïtiu. Els components inferiors, en interacció amb els d'ordre superior, donen lloc a l'invent, a la descoberta científica, a la genialitat artística.

Com a creient, estic d'acord amb aquest plantejament, però necessito fer un pas més i dir que la plenitud humana la trobo quan, a aquests dos nivells de la realitat humana, soc capaç d’afegir-ne un tercer: Déu, el transcendent, l’obertura al més enllà.                        

 Joan Ferrés Prats (29/05/22)

GRATITUD

Quan era petit i alguna persona tenia un detall amb mi, els pares s'afanyaven a preguntar-me: “Què es diu?”. Jo entenia de seguida que havia de donar les gràcies. També insistien a fer-me veure que havia d’agrair a Déu tot el que rebia d’Ell cada dia. De fet, Eucaristia vol dir acció de gràcies.

Sempre he valorat positivament aquella preocupació dels meus pares per inculcar-me la virtut de la gratitud, tant a Déu com als altres, i he intentar transmetre aquests sentiments als meus fills.

Però la gratitud és una virtut poc valorada actualment. I és una llàstima, perquè és una virtut molt constructiva. Des d’un punt de vista personal la gratitud fa humil la persona que la practica.  Una persona orgullosa mai no dona les gràcies, perquè està convençuda que tot el que té o tot el que rep s'ho ha merescut, s'ho ha guanyat.

La gratitud també és una virtut social, perquè ajuda a crear harmonia, a construir relacions socials positives. La persona que rep l’agraïment veu reconeguda la seva bona acció i es predisposa a seguir fent-ne més.

L’agraïment crea, doncs, una dinàmica positiva, que es pot potenciar i dur encara més lluny. Comentava un pensador que, quan et diuen “Gràcies!” per un favor que has fet, se sol contestar “De res”, però que hi ha una fórmula més constructiva. És aquesta: “Tu hauries fet el mateix”.

Contestant així es fa un acte de reconeixement de la vàlua de l'altra persona, i alhora se la repta, se la implica, se la compromet. Quan et valoren positivament dient que tu també hauries fet un acte generós, et sents impulsat a fer-lo.

Heus ací, doncs, una cadena feta de baules que es reforcen l'una a l'altra. Una persona fa un favor, la que l'ha rebut li agraeix, la persona que ha fet el favor rep la valoració positiva de l’agraït i es predisposa a seguir la cadena...

Joan Ferrés Prats 22/05/22

NO TINGUEU POR

Tenint en compte que una de les expressions més repetides per Jesús ressuscitat als deixebles és precisament la de “No tingueu por”, no us estranyarà que m’hagi sorprès un text sobre la por que he llegit a un llibre .

Es tracta d'una investigació feta fa uns anys als Estats Units. Els científics varen avaluar un grup d’infants de 4 anys des del punt de vista de les seves pors i inhibicions. Vint anys més tard varen comprovar que els que havien estat qualificats com a més porucs i inhibits quan tenien 4 anys, eren políticament més conservadors quan en tenien vint-i-tres

Aquesta correlació entre la predominança dels sentiments de temença i la tendència a posicions polítiques conservadores s'ha comprovat en altres investigacions, com la que demostra que les persones políticament conservadores tenen més desenvolupada l'àrea dreta de l’amígdala, l’àrea cerebral que processa les sensacions de por i d’amenaça. Les persones conservadores són, doncs, més vulnerables al risc, a les amenaces i a les pors.

Aquestes informacions científiques m’han fet pensar molt com a persona de fe, perquè sembla que també està científicament demostrat, des d’un punt de vista sociològic, que hi ha molts més creients conservadors que progressistes.

Ens trobem, doncs, davant d’una paradoxa singular. Resulta que, sociològicament parlant, el conjunt dels creients som més conservadors que progressistes i, per tant, més vulnerables a les amenaces i a les pors, i també resulta que els cristians estem cridats a guiar-nos per un evangeli en el que un dels imperatius més repetits per Jesús és precisament el de “No tingueu por”.  Com resolem aquesta contradicció?

Si la por és un signe de manca de seguretat i de confiança, com a creient haig de posar contínuament les meves pors en mans de Déu i demanar-li que faci créixer la meva fe i la meva confiança, fonamentades en l’abandó en un Déu que és Pare.                                                   

Joan Ferrés Prats (15/05/22)

EL SECRET  ÉS A LA UNIÓ

Era a punt de fer un viatge de feina. Abans de sortir vaig llegir l’evangeli d'aquest cap de setmana per poder-lo meditar. És l’evangeli que ens presenta a Jesús com a bon pastor que dona vida eterna a les seves ovelles.

Ja al tren, feia estona que estava donant voltes al paratge evangeli sense que em vingués al cap una idea que fos alhora suggerent i enriquidora. Ho vaig deixar per a un altre moment, confiant que Déu m’inspiraria quan li semblés oportú, i em vaig posar a llegit.

Era un llibre científic, divulgatiu, sobre el funcionament del cervell humà. S'hi parlava sobre la importància de les connexions entre les diferents àrees cerebrals. De sobte vaig llegir: “Tenim l'hidrogen i l'oxigen com a gasos. Si aquestes molècules estableixen vincles entre elles, sorgeix una nova substància amb unes propietats completament diferents: l’aigua”.

Vaig sentir que Déu m’havia inspirat molt abans del que esperava. L'oxigen és una substància amb una entitat pròpia. Quan troba una altra substància que és adequada, en aquest cas l’hidrogen, i s'hi uneix, es transforma, es converteix en una realitat diferent, l'aigua.

Entenc que a la vida de la fe passa el mateix. El secret és encertar-la a l'hora de triar la realitat amb la que t'uneixes. Jesús troba la seva identitat en la unió amb el Pare: “Jo i el Pare som u” (Jn 10, 30). A partir d’aquí, Jesús s’ofereix als qui es volen unir amb ell: “Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna” (Jn 10, 27-28). Penso que la fe és per als creients una promesa de transformació semblant a la de l'oxigen i l'hidrogen. Sento que Jesús em dona aquesta oportunitat de transformar-me, de ser molt més del que soc, de trobar una plenitud que només pot provenir de la meva unió amb ell.

 

Joan Ferrés i Prats (08 maig 2022)

UN BEAT DEL SEGLE XXI

El protagonisme informatiu que ha adquirit la pandèmia durant aquests dos darrers anys ha emmascarat algunes notícies rellevants. Per exemple, l’any passat, en plena pandèmia, era beatificat a Assís un jove italià que va morir de leucèmia l’any 2006, quan només tenia 15 anys. Es deia Carlo Acutis.

Era un adolescent guapo i popular. Li agradava jugar a futbol i fer riure als altres. A més de fer colla amb els amics i de fer catequesi, dedicava una part del seu temps lliure a visitar persones grans, estalviava per poder ajudar persones sense llar i feia de voluntari a menjadors populars.

Entre les seves passions hi havia la informàtica, per a la que tenia un gran talent. Li encantaven la comunicació i la tecnologia. Li agradaven els videojocs i participava activament a les xarxes socials. Les va utilitzar per testimoniar la seva fe a través de la creació de llocs web. El que va tenir més èxit va ser una exposició que va fer sobre 136 miracles eucarístics a tot el món.

Carlo Acutis trenca motlles. És el primer beat al que es venera amb texans, amb unes sabatilles esportives i amb una dessuadora, i es considera que pot ser el primer sant millennial, de la denominada generació Y, la generació que va créixer amb les noves tecnologies i amb la cultura popular que se'n deriva. Potser  per  això  se’l  considera  l’influencer de Déu.  En  paraules  del  Papa Francesc, “va saber utilitzar les noves tècniques de comunicació per transmetre l’evangeli i per comunicar valors i bellesa”.

És una llàstima que la notícia sobre la seva beatificació no tingués en el seu moment el relleu mediàtic que mereixia. I és que avui més que mai ens calen testimonis com el de Carlo Acutis. Ens cal comprovar que la fe no està renyida amb els nous temps i que els sants també són cosa d’avui. Cristians com Carlo Acutis son un testimoni que Déu continua present entre nosaltres i que nosaltres hem de contribuir a fer present Déu entre la gent.

Jpan Ferrés i Prats (1/05/22)

COMPRENDRE AMB EL COR

Un dels meus pecats de joventut com a creient va ser adoptar una actitud de menyspreu envers les persones que en aquella època anomenàvem beates. En general eren dones, solien ser persones grans i tenien una fe basada en el sentiment. A mi m’agradava llegir llibres de fe i pensava que havíem de fonamentar les nostres creences en el pensament i la raó.

Soc conscient que la meva actitud era molt poc evangèlica. Ara veig les coses d'una altra manera. No és que menyspreï el pensament i la raó, però curiosament ha estat a través de la ciència com he arribat a descobrir que l'ésser humà no es mou per la raó sinó per l'emoció, i que la raó ens ha estat donada perquè puguem avaluar a cada moment si l’emoció que ens mou és la més adient.

L'experiència de l'amor de parella és per mi un dels millors exemples d'aquesta manera de funcionar. Quan ens enamorem, en un primer moment ens sentim atrets per una persona, i només en una segona fase activem la raó avaluant si aquella persona és la que més ens convé.

En la vida de la fe hauríem de funcionar d’una manera similar, i els evangelis d'aquesta setmana de l’octava de Pasqua han anat en aquesta línia. En una de les aparicions de Jesús Ressuscitat als deixebles l’evangelista diu: “Llavors els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures” (Lc 24, 45). Molt clar i provocador: perquè comprenguessin no els va obrir la ment, sinó el cor.

I en un altre episodi pasqual, els deixebles d'Emmaús es deien l’un a l'altre: “¿No és veritat que el nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?” (Lc 24, 32). Novament, el més important en l’experiència de la fe no és que la ment comprengui sinó que el cor s’abrusi.

Avui sé que el millor indicador de la qualitat de la meva fe no és el que penso sobre Jesús, sinó allò que Jesús em fa sentir a través de la seva presència en la Paraula, a l'Eucaristia i en els altres.

 

 Joan Ferrés Prats (24/04/22)

ALEGRIA

Un escriptor neerlandés del segle XIX, conegut amb el pseudònim de Multatuli, deia que les penes i les alegries depenen més del que som que del que ens passa. Els cristians hauríem de fer nostra aquesta expressió, perquè per a nosaltres l’alegria no hauria d’estar condicionada pel fet que les coses en vagin o no ens vagin bé (“La nostra alegria ningú no ens la prendrà”, cantem a les celebracions). L’alegria no hauria de dependre de les coses que ens passen, sinó del que som: creients.

Però també li podríem donar la volta a l'expressió de Multatuli i dir que la nostra alegria com a creients està determinada pel que ens passa, pel que ens ha passat: el nostre encontre amb Jesús. Encara que de vegades els cristians ho desmentim amb el nostre posat poc alegre, no hi ha cap motiu d'alegria més profund que la trobada amb Jesús. Fins i tot podríem dir que la demostració que hem tingut una veritable trobada amb Jesús és que sentim i transmetem alegria, que la contagiem. Els cristians estem cridats a demostrar que ens sentim unes persones renovades, salvades.

No cal arribar a la Pasqua per trobar aquesta relació entre l’encontre amb Jesús i l'experiència de l'alegria. A l’escena evangèlica de la visitació de Maria a la seva cosina Elisabet hi ha una expressió meravellosa d’Elisabet a Maria: “Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes”. L'alegria de Joan en el ventre de la seva mare és el resultat de la seva primera trobada amb Jesús, i l’alegria del cristià hauria de ser encara més gran perquè la trobada és amb el Jesús que ha vençut la mort.

Joan Ferrés Prats (17/04/22)

L'ESGLÉSIA I LA BOTIGA DE SABATES

Amb motiu del Sínode que ha convocat el Papa Francesc s'estan publicant escrits i declaracions i s'estan produint trobades, diàlegs i debats en els que es posa de manifest que en el si de l'Església conviuen una gran diversitat de línies, sensibilitats, moviments, tendències i ideologies, que fan lectures de l'evangeli i de la fe cristiana ben diferenciades.

Aquesta situació es pot veure i viure com una diversitat que aporta riquesa a l'Església, perquè cada línia posa l'èmfasi en algun aspecte diferenciat de l’Evangeli i de la vida de la fe, o bé com una heterogeneïtat que genera divisions i conflictes i que impedeix que fem camí tot junts.

Quan em trobo en un d'aquests debats, em venen al cap unes paraules del que va ser bisbe auxiliar de Barcelona, Antoni Vadell. El bisbe Toni deia que l'Església era com una botiga de sabates en la que cadascú pot triar el calçat que troba més adequat per fer camí. Hi ha persones creients que se senten més còmodes amb un calçat dur i n’hi ha que s'estimen més un de lleuger. Alguns necessiten una espardenya o una sabata esportiva i altres una de vestir. A l’Església tothom hauria de tenir l'oportunitat de triar el calçat que més li convé, i ningú no hauria d’imposar als altres un tipus de calçat.

En el camp de la fe la varietat és sempre una riquesa, perquè ningú no té l’exclusiva en la interpretació de la fe. En altres paraules, no hi ha cap postura que esgoti la plenitud de l'evangeli.           

L'important a la vida de la fe i a la vida en general no és el tipus o la marca de les sabates amb les que caminem. L’important és fer camí, avançar envers la meta, perquè ben mirat, al final del camí, al cel, hi arribarem descalços.

Dono gràcies a Déu per la varietat de sabates que posa a la meva disposició, però ho faig des de la convicció que, encara que me'n facin falta unes per caminar, l’important no son les sabates, sinó la meta a la que vull arribar: Jes ús. 

 

Joan Ferrés i Prats 3 abril 2022

ACCIONS I INTENCIONS

Els que ja tenim uns quants anys i vàrem rebre de petits una educació religiosa vàrem aprendre a fer examen de consciència. Consistia a avaluar si les accions que havíem fet al llarg del dia eren bones o dolentes. I, si eren dolentes, ens n’havíem de penedir i fer propòsit d’esmena.

Només quan em vaig fer gran em vaig adonar que les coses eren una mica més complexes. Vaig aprendre, per exemple, que en alguns casos hi ha accions bones que es fan amb una intenció no tan bona, i accions dolentes que es fan amb bona intenció.

De vegades penso que a l'Església es farien moltes menys activitats de les que es fan si totes les que es fessin estiguessin impulsades només per motius profundament cristians, és a dir, si descomptéssim les que no es fan per amor. sinó per amor propi, les que no estan impulsades per l'amor de Déu, sinó pel plaer que produeix figurar, aparentar, quedar bé, donar una bona imatge o  guanyar quotes de poder.

Un dels problemes que tenim els creients és que el fet de treballar per una gran causa (la causa de la fe, la causa de Déu) ens permet emmascarar els egos que de vegades impulsen les nostres accions o que, si més no, es barregen amb els motius nobles que les impulsen. Com que suposadament treballem per Déu, ens resulta fàcil amagar (i amagar-nos) els motius no gaire nobles i altruistes que en alguns casos ens impulsen.

Ho va dir Jesús en una coneguda paràbola: el blat i el jull es barregen sovint a les nostres motivacions, a les nostres intencions. Jesús mateix va reconèixer que és molt difícil destriar l'un i l'altre.

En definitiva, en temps de Quaresma aquest és un nou repte per als meus exàmens de consciència. No n'hi ha prou que revisi si les meves accions són o no són nobles. També he d’anar purificant les intencions que les impulsen.  

En definitiva, en temps de Quaresma aquest és un nou repte per als meus exàmens de consciència. No n'hi ha prou que revisi si les meves accions són o no són nobles. També he d’anar purificant les intencions que les impulsen. 

Joan Ferrés Prats (27/03/2022)               

EL SENTIT DE LA VIDA

Anant a Missa acostumo a passar davant d’un bar a l’entrada del qual hi ha una pissarra. Cada dia hi escrivien una frase diferent, una frase d’aquelles que inviten a la reflexió. Fa uns dies em vaig adonar que feia setmanes que no havien canviat la frase, però que la que hi havia m’havia agradat tant que l’havia fotografiat. Deia així: “Vaig tornar a sentir unes immenses ganes de viure quan vaig descobrir que el sentit de la vida era el que jo li volgués donar”.

Vaig anar a Missa donant voltes a aquesta frase anònima. Vaig prendre consciència que tant la creença com la increença són un acte de fe. Quan una persona diu que la vida té sentit, no ho pot demostrar, però la persona que diu que no en té tampoc no ho pot demostrar. La vida té sentit per a aquelles persones que som capaces de donar-n'hi un, i no en té per a les que no saben, no poden o no volen donar-n'hi cap.

Va ser agradable caminar tranquil·lament cap a l'església amb la satisfacció de sentir que era una de les persones afortunades que havien trobat un sentit a la meva vida gràcies a la fe. Però aquell dia l’evangeli em va trasbalsar una mica. Jesús anunciava als apòstols que havia de patir, que havia de morir i que només després ressuscitaria. I, en aquest context tan dur, la mare dels fills del Zebedeu s’acostava a Jesús per demanar-li que els seus dos fills poguessin seure en el seu regne l’un a la seva dreta i l'altre a la seva esquerra.

Vaig pensar que som durs de cor, que sempre estem a punt per manipular l’evangeli, posant-lo al servei dels nostres interessos. Més que obrir-nos al sentit que Jesús vol donar a les nostres vides, tendim a imposar un sentit a les paraules de Jesús, de manera que s’adeqüin al que més ens convé.

Vaig sortir de l’Eucaristia donant gràcies a Déu pel do de la fe, per l'oportunitat de donar un sentit a la meva vida, però també demanant-li que m’ajudi a discernir, a diferenciar el que són els seus camins del que són els meus interessos.

Joan Ferrés Prats (20/03/2022)

LA TRANSFIGURACIÓ

Per mi és un regal de l’Esperit trobar l’evangeli de la transfiguració aquest segon diumenge de Quaresma. És un dels fragments de l’Evangeli que m'agrada més i que més em qüestiona, perquè posa de manifest que la conversió a la que som cridats els cristians en el temps de Quaresma hauria de començar per fer experiència de Déu, per sentir-se unit a Ell.

Fa anys em van sobtar llegir unes declaracions de David Jou, que és un científic i poeta barcelonès, cristià. Deia: Jou: “Per mi Déu és una experiència sense concepte”. Em va fer pensar, i se’m va acudir que potser per a alguns cristians, per a bastants, Déu és més aviat un concepte sense experiència. Potser per a mi mateix ho va ser en algun moment de la meva vida.

No tinc res en contra de la teologia, per descomptat. Ben al contrari, em sembla que per als creients ens és necessària la temptativa que fa la teologia d’explicar-nos com és Déu, malgrat els límits de la nostra intel·ligència i malgrat la pobresa del llenguatge humà. Però jo en general m’he sentit sempre més a prop de la mística que de la teologia.

El diccionari descriu la mística com un estat d’unió de l’ànima amb Déu. Estic convençut  que el camí de la conversió no hauria de passar tant per un conjunt de creences com per un conjunt de vivències. S'hauria de basar en l’experiència d’unir-se en meditació amb Déu Pare. L’experiència mística és, en paraules de sant Joan de la Creu, tot allò que “es pot sentir, però no es pot dir”. Comporta sentir la necessitat de transcendir la pròpia ment (sense negar-la) i obrir-se a l’absolut.

L’evangeli d’aquest cap de setmana posa de manifest, a través de l'exemple de Jesús a la muntanya del Tabor, que és imprescindible fer aquesta experiència de Déu per poder fer front al camí de la creu, per poder viure el misteri pasqual.

Joan Ferrés Prats (13/03/2022)

LA QUARESMA I LES HISTÒRIES QUE ENS EXPLIQUEM
Ho vaig llegir fa temps en un llibre científic. Llavors en vaig prendre nota,
però no ho vaig entendre del tot. Deia: “Som fills de les històries que ens
expliquem a nosaltres mateixos. De vegades ens expliquem històries que
ens limiten”. Només ho he acabat d'entendre quan n’he trobat exemples.
El de Sam Londe és un exemple dramàtic. Li varen diagnosticar un càncer
de fetge i li varen pronosticar dos mesos de vida. Va morir, si fa no fa, al
cap del temps pronosticat. Va ser tràgic descobrir a l’autòpsia que el
diagnòstic era equivocat. No patia càncer de fetge. La falsa creença va
provocar el trist desenllaç.
Hi ha exemples que són més positius. El fundador d’Apple, Steve Job, podia
haver estat una persona desgraciada perquè va ser abandonat de petit pels
seus pares biològics, però no ho va ser perquè la història que s’explicava a
ell mateix era: “Vaig tenir uns pares adoptius que em varen estimar molt”.
L’escriptora Diana Orero tenia pocs anys quan va perdre els seus pares,
però no és una persona desgraciada perquè la història que s'explica a ella
mateixa és: “Vaig tenir l’oportunitat de fer-me independent des de molt
petita”.
Si és veritat, com diu la ciència, que les històries que ens expliquem
condicionen la nostra vida, els cristians tenim sort. En aquest temps litúrgic
de la Quaresma ens expliquem que la nostra història forma part d'un pla
diví. Doncs bé, aquesta confiança en Déu Pare, alimentada per la fe, és
saludable des de tots els punts de vista, segons confirma la ciència.
La ciència no pot demostrar si Déu existeix o no, però sí que ha demostrat
que l'esperança de viure per a l’eternitat és el mecanisme de supervivència
més potent que hi ha a la natura. Saber que el meu patiment forma part
d'un projecte diví, saber que la creu és només el pas envers una vida nova,
és explicar-me una història que dona sentit i plenitud a la meva vida.
Joan Ferrés Prats (06/03/2022)

EL CONFLICTE D'UCRAÏNA

Aquests dies els mitjans de comunicació i les xarxes socials ens estan inundant amb informacions relatives al conflicte que ha esclatat a Ucraïna. Enmig d'aquesta saturació d’informacions, permeteu-me que seleccioni tres missatges que trobo especialment pertinents com a creient.

El primer no ve de l’Església, però el podríem subscriure. És una frase molt coneguda d’Erich Hartmann, un pilot alemany de caces durant la Segona Guerra Mundial. Diu: “La guerra és un lloc on joves que no es coneixen i que no s’odien es maten entre ells, per la decisió d’uns vells que es coneixen i que s’odien, però que no es maten”. No calen més comentaris.

També m'ha arribat el missatge del Papa, en el que lamenta la situació que s'ha desencadenat a Ucraïna i denuncia: “Una vegada més la pau de tots està amenaçada pels interessos de les parts”. El Papa fa una crida als que tenen responsabilitats polítiques, i ens convida a tots, als creients i als no creients, a fer, el dia 2, Dimecres de Cendra, una jornada de dejuni i de pregària per la pau. Per descomptat, ens hi hem de sentir implicats.

Finalment, m'ha arribat una notícia sobre un capellà jove de la diòcesi de Barcelona, Mn Iuri Stasiuk, que és ucraïnès. Dijous passat, quan tothom que podia  estava  fugint  d’Ucraïna, ell  prenia un  avió  per  anar-

hi. S'hi desplaçava per traslladar-se al front de guerra i acompanyar espiritualment i sanitàriament els soldats ucraïnesos. Es veu que ja ha fet això quatre vegades, en situacions de perill per al seu país, però sembla que en aquest cas el risc per a ell és molt més gran.

Com a creient m’ha alleujat llegir aquesta notícia. En aquests moments de tristesa, d’angoixa i de temença, em reconforta veure que l’Esperit continua viu i que hi ha persones de fe disposades a jugar-se la vida al servei dels altres.

Joan Ferrés Prats 27/02/2022

GRÀCIES PER TANT

El dissabte dia 12 vàrem rebre una notícia que, no per esperada, va ser menys dolorosa: la mort del bisbe auxiliar de Barcelona Antoni Vadell, als 49 anys d’edat. No me'n puc estar de dedicar-li unes línies, perquè és una de les persones que ha marcat més la meva vida de fe, malgrat que només l'he pogut tractar de prop durant els darrers tres anys.

Era un home entranyable, un home de fe, un home de Déu. Un dia ens vàrem trobar amb ell per fer front a uns problemes d’Església. En acabar la reunió, ens va fer una abraçada. Aquell gest em va arribar molt endins. En aquell contacte vaig sentir la força, la serenitat i la pau que provenen d'una intensa experiència de Déu.

Una serenitat i una pau que ens va tornar a transmetre quan, ja sabent que estava seriosament malalt, ens deia: “El normal en aquests casos seria rebel·lar-se, però Déu m’està concedint una pau extraordinària. Aquesta malaltia està sent una gran experiència”.

La primera vegada que la meva filla gran el va sentir predicar, em va dir: “Mai no havia sentit un capellà parlant de Déu amb tant d’entusiasme, amb tanta passió”. Efectivament, allò que vivia intensament ho transmetia amb molt d’entusiasme. I contagiava la seva passió, la seva fe.

No totes les persones que parlen amb entusiasme contagien. Per contagiar cal que, a més d’entusiasme, hi hagi empatia, cal que un senti que a aquella persona entusiasmada li interesses. I amb el bisbe Toni sempre tenies aquesta sensació. Precisament perquè es notava que estimava, perquè es veia que tothom era important per a ell, encomanava als altres la seva fe.

He sabut ara que el seu lema episcopal eren les paraules de sant Pau: “Estigueu sempre alegres en el Senyor”. No ho sabia, però no m’estranya. Era molt alegre i molt positiu, i ho era com a conseqüència de la convicció que la vida és  en mans de Déu. Experiència de Déu, serenitat i pau, entusiasme i alegria, empatia i sensibilitat envers els altres. Aquest era el bisbe Toni.

En la meva pregària per ell i per tots nosaltres, sento la necessitat de dir-li a Déu i a ell mateix unes paraules que deia sovint: Gràcies per tant!

Joan Ferrés Prats (20/02/22)

LA CRIDA A LA FELICITAT

Hi ha una vella dinàmica de grup que havíem fet moltes vegades utilitzant la pissarra i que ara es fa amb molta més elegància recorrent a aplicacions digitals. Segur que la coneixeu. L’animador del grup diu una paraula relacionada amb una realitat o amb un concepte i, tot seguit, els membres del grup han d’anar dient totes aquelles paraules que els vinguin al cap en relació amb la paraula proposada. L’important d’aquesta dinàmica és que les paraules es diguin sense pensar, perquè el que s’ha d’aconseguir és que aflori tot allò que en el nostre inconscient està relacionat amb aquella realitat o amb aquell concepte.

M’ha vingut al cap aquesta vella dinàmica de grup en meditar l’evangeli d’aquest cap de setmana, perquè se m’ha acudit que, si avui féssim aquesta dinàmica en un grup en el que hi hagués Jesús, ens deixaria a tots bocabadats. Imaginem que l’animador del grup digués la paraula felicitat. Segur que Jesús, d'acord amb l’evangeli d'aquest cap de setmana, ens sorprendria relacionant la felicitat amb conceptes com la pobresa, la fam, els plors, la persecució i el rebuig.

Es pot ser més provocador? Es pot anar més a contracorrent de les modes? Es pot ser més revolucionari? Res a veure amb la felicitat que avui se'ns està venent a tota hora a través de tota mena de pantalles.

Als cristians, però, no ens hauria de sorprendre. Les benaurances són el nostre programa de vida. No és pas que siguem masoquistes. És que des de la fe assumim que aquest és el camí per trobar la felicitat a la que estem cridats.

El pla de Déu és del tot coherent: l’Esperit, que diposita en el nostre interior la llavor de la pau i de la felicitat, actua seguint la mateixa lògica que el Pare Creador (“Si el gra de blat no mor, no pot donar fruit”) i que el Fill Salvador (només des de la creu es pot arribar a la resurrecció i la Vida).

Joan Ferrés Prats (13/02/22)

MALTRACTAR ELS ALTRES

Quan era petit era molt més habitual que ara el fet que la canalla es pegués. I no només la canalla. També els pares pegaven molt més que ara els seus fills, i fins hi havia mestres que pegaven. Recordo haver vist casos. No es considerava un comportament inadequat o inacceptable.

El fet que en tots aquests àmbits s'hagi desterrat (o, si més no, s'hagi reduït molt) el maltractament físic és sense cap dubte un progrés com a societat. Vol dir que hem avançat en el respecte als altres.

Però no n'hi ha prou. Hauríem d’anar molt més lluny. No n'hi ha prou de no pegar, de no maltractar físicament. Hauríem de lluitar per un món en el que qualsevol tipus de maltractament fos tan mal vist socialment com ho és el maltractament físic.

Fixeu-vos en el que acabo de llegir en un llibre escrit per un neurocientífic nord-americà: “Maltractant de paraula una persona o marginant-la socialment d'una activitat s'activen en el seu cervell les mateixes àrees del dolor que quan se la maltracta físicament”.

És fort. El cervell humà no distingeix entre tipus de maltractaments. Per al cervell el dolor provocat pel maltractament verbal o per la marginació social és similar al provocat pel maltractament físic. Quan fereixo verbalment una persona o quan la rebutjo o l’excloc d'un cercle o d'una activitat, l'efecte per al seu cervell és com si l’estigués pegant.  Trobo que son unes consideracions especialment adequades per als creients. Com a cristià estic cridat a vigilar molt més les meves relacions amb els altres. He de treballar per la pacificació social i personal, he de contribuir a desterrar de la meva vida tots els comportaments d'exclusió o d’agressió, tant física com verbal. Forma part del manament de l'amor.

 

Joan Ferrés Prats (06/02/22)

EL SUPOSAT ESCÀNDOL DE LES IMMATRICULACIONS

Els que tenim en el nostre entorn algunes persones anticlericals hem pogut veure aquesta setmana l’agressivitat amb la que reaccionaven davant d’un suposat escàndol de l’Església. Els diaris han donat a entendre que l'Església espanyola s’havia vist obligada a tornar gairebé mil edificis dels que s’havia apropiat de manera fraudulenta.

El diari La Vanguardia presentava, dimarts passat, com a notícia més important de la portada: “L’Església admet que va registrar gairebé un miler de béns que no eren seus”. El diari Ara, el mateix dia: “L’Església admet que es va apropiar d'un miler de béns immobles”. I El Punt Avui deia que “l’Església confessa”, i parlava “d’espoli reconegut” i de “propòsit d’esmena”. Són titulars que projecten l’ombra de la sospita o que directament acusen.

El greu error professional dels periodistes d’aquests diaris es posa de manifest quan es coneixen els fets. El Ministeri de Justícia del govern espanyol va presentar fa un any, amb tota la bona fe, a la Conferència Episcopal una llista feta pel propi Ministeri amb els edificis que li constaven com immatriculats o registrats a nom de l'Església espanyola. La Conferència Episcopal ha revisat la llista i aquesta setmana s'han fet públics els resultats. Hi havia 965 errors. En alguns casos hi havia repeticions (un mateix edifici anotat dues vegades). En altres casos senzillament l'Església havia fet saber que aquells edificis no eren seus, perquè n’havia cedit la propietat (per exemple, als municipis) o perquè s'havien venut. I en un cas constava una església que ni existeix ni ha existit mai.

Aclarit, tot de bon rotllo, amb el govern central. S'havien atribuït a l’Església unes propietats que no eren seves. No és que l’Església hagués de tornar res. És que ha trobat errors en el llistat del Ministeri. Però unes males praxis periodístiques han servit per atiar el conflicte i servir gasolina que provoqués nous incendis.

Crec que els creients hem de ser persones crítiques. L’evangeli ens parla que, quan estimem les persones i les institucions, si cal ho hem de demostrar practicant la correcció fraterna, denunciant els fets denunciables.   Però  també  ens  diu  que hem  de  demostrar  la  nostra estimació envers les persones i les institucions sent els primers a denunciar les mentides i calúmnies contra elles.

Joan Ferrés i Prats (30 gener 2022)

TOTS SOM NECESSARIS

Michel Quoist va ser un escriptor catòlic francès que va morir l'any 1997. Capellà, teòleg i sociòleg, va tenir molt d'èxit com a escriptor. A mi em va influir molt quan era jove. Hi ha una pregària seva que m'agrada de manera especial. Comença així:

“Si la nota digués: ‘Una nota no fa melodia’... no hi hauria simfonia.

Si la paraula digués: ‘Una paraula no pot fer una pàgina’... no hi hauria llibre.

Si la pedra digués: ‘Una pedra no pot aixecar una paret’... no hi hauria casa.

Si la gota digués: ‘Una gota d'aigua no pot formar un riu’... no hi hauria oceà.

Si el gra de blat digués: ‘Un gra de blat no pot sembrar un camp’... no hi hauria collita...

La pregària segueix en aquesta línia. Per mi és una interpel·lació potent, que em convida a desenvolupar dues virtuts que de vegades tinc oblidades. En primer lloc, la humilitat. Sóc poca cosa. No soc una simfonia, soc només una nota de la simfonia. No soc un llibre, soc només una paraula del llibre. No soc una casa, soc només una pedra de la casa. No soc un camp de blat, soc només un gra del camp de blat. Ho diu sant Pau: “Si algú es pensa ser alguna cosa, quan de fet no és res, s'enganya a si mateix” (Gàl. 6, 3).

Però la pregària també m’interpel·la en la virtut de la responsabilitat i del compromís. Sense mi no hi hauria simfonia, ni llibre, ni casa, ni collita. No som Déu, però estem fets a la seva imatge i semblança.

Aquesta és la gran paradoxa dels cristians, l’aparent gran contradicció: no som imprescindibles, però som imprescindibles. No som res, però Déu ha volgut que res no pugui ser sense nosaltres.

Joan Ferrés Prats (23/01/22)

AMOR DE PARES I FILLS

Les recents declaracions del Papa Francesc sobre les mascotes m'han recordat una anècdota que vaig viure fa un temps. Érem al tren. Una dona feia tota mena de manyagueries al gos que tenia sobre els seus genolls. Al costat una altra dona li reia les gràcies. En un moment donat la dona del gos va comentar que s’estimava més tenir un gos que tenir marit: “M’estimo més la felicitat que mostra el gos cada vegada que arribo a casa que les bronques que m’esperarien amb la parella”. I també s’estimava més tenir gos que fills: “Els gossos, a diferència dels fills, et donen tota mena d’afecte sense exigir-te res a canvi”. Només llavors la segona dona es va mostrar més crítica: 

- I quan siguis vella i necessitada tindràs algun gos que es farà càrrec de tu?

 

Em vaig imaginar la situació. Potser algun dia, quan sigui gran, la dona del gos recordarà amb pena aquest comentari. Però potser també el recordi amb pena l’altra dona, si té fills i, pel motiu que sigui, no es fan càrrec d’ella. Lamentablement, n’hi ha molts, de casos.

Tot plegat posa de manifest un problema d’individualisme cada vegada més generalitzat. Per una banda, es va estenent la tendència a voler-ho tot sense haver de donar res a canvi, i això va en contra de totes les lleis de la naturalesa. Tot té un preu, i com més valuoses són les coses més gran sol ser el preu que n’hem de pagar.

Per altra banda, ens costa molt que en els nostres actes de generositat no hi hagi un component, més o menys gran, d’inversió: ho faig pensant que algun dia m'ho retornaran. Ajudo els fills comptant que algun dia m’ajudaran ells a mi.

Si m'ho miro amb els ulls de la fe, hauria de situar-me en una altra lògica. Com a fill, m’hauria de sentir impulsat a tornar, multiplicat, tot allò que els pares m’han donat. Com a pare o mare, hauria de ser capaç de donar i de donar-me, acceptant la possibilitat que no puguin o no vulguin tornar-m'ho mai.

 

Joan Ferrés i Prats (16/01/2022)

L’ESTEL D'ORIENT

Tot just acabem de celebrar el que anomenem la festa dels Reis, o dels Reis Mags, per bé que els evangelis no diuen mai que aquells mítics personatges d'orient que varen fer un llarg pelegrinatge per adorar Jesús fossin ni reis ni mags. Els evangelis parlen d'uns savis d'Orient. I el que també diuen és que aquells savis, per poder trobar Jesús, varen seguir una estrella.

És curiós. Els que en saben asseguren que el primer que crida l'atenció dels nadons, fins i tot acabats de néixer, és la llum. La llum i el moviment. Els adults mantenim aquesta doble fascinació. Una llum, sobretot si es mou, crida l'atenció tant dels infants com dels adults.

No és estrany, doncs, que la llum sigui també un element clau dels paratges evangèlics del temps litúrgic de Nadal. Als pastors “la glòria del Senyor els envoltà de llum” (Lc 2, 9). I els savis de l'Orient varen explicar a Herodes que “hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo” (Mt 2, 2).  I encara: “El poble que vivia a la fosca ha vist una gran llum” (Mt 4, 16).

És a partir d’aquestes cites que, en temps de Nadal, els carrers s'omplen de llums a les societats de tradició cristiana. I, a partir d'aquest vell costum, també els comerços han descobert que poden fer-nos consumir més en el temps de Nadal inundant-nos de llums tintinejants.

De manera real i de manera metafòrica, a la vida tots ens movem per algun tipus de llum, per algun tipus d’estrella. Els que distingeix als adults dels infants, i a uns adults dels altres, és el tipus de llum que ens sedueix, el tipus d’estrella que ens fa moure.

Els savis d'orient es varen posar en camí seguint la llum que els portà fins a Jesús, per adorar-lo, per posar-se als seus peus. Herodes, en canvi, era

mogut per una altra estrella: la del desig de poder, un poder que creia que estava amenaçat per la figura de Jesús. El comerç ens presenta un tercer

tipus de llum seductora, la que potencia el consum.

Son les alternatives eternes dels creients: posar-nos en marxa a la vida seguint l'estrella que ens porta a ten, o seguir, com els savis de l'Orient, la que ens porta a ser més, la que ens dona, a través de Jesús, la plenitud de ser.

 

Joan Ferrés Prats (09/01/2022)

 

LA FE COM A FRE

M'agrada llegir “La contra”, l’entrevista en profunditat que publica cada dia el diari La Vanguardia a la seva darrera pàgina. Aquesta setmana una de les persones entrevistades  contestava així a la pregunta “Creences?” que li feien: “Soc catòlic, perquè o tens frens o t’estavelles”.

M’agrada trobar persones amb les que comparteixo la fe, però alhora em sap greu que s’expressin concepcions de la fe que trobo no només molt limitades, sinó gairebé a les antípodes del que jo crec que hauria de ser l’experiència del creient. Em sap greu, per exemple, que identifiquem la fe amb un fre. I crec que de vegades els cristians, tant la jerarquia com els laics, contribuïm amb les nostres paraules i les nostres actituds a potenciar concepcions d'aquest tipus.

A la vida ens calen frens, per descomptat, però els frens no són l’important a la vida. Amb els cotxes passa el mateix. També als cotxes els frens són necessaris, imprescindibles, però el més important dels cotxes no són pas els frens. Si agafo el cotxe és per poder avançar.

És veritat que, paradoxalment, no arribaré mai on pretenc arribar si no soc capaç de frenar quan convé, però posar l’èmfasi en els frens, definir un cotxe pels frens, és reduir la seva potencialitat i la seva utilitat. D'acord que amb el cotxe si no frenes t’estavelles, però seria ridícul dir que has comprar un cotxe per poder frenar.

Amb la fe ens passa el mateix. Pensar o dir que l’important de la fe és allò que ens limita, el que ens prohibeix, els límits que ens imposa, és tergiversar la grandesa de l’experiència de la fe. La meva fe és una força que m’impulsa cap endavant, una experiència potenciadora, no castradora.

A l’inici d’un nou any em recordo a mi mateix que no podré avançar adequadament si de vegades no soc capaç de frenar, però sobretot em recordo a mi mateix que si la fe em sedueix és perquè em dona força per avançar. I perquè, sempre que em convida a frenar, és perquè pugui arribar més lluny.

Joan Ferrés Prats (02/01/22)


Llamar

E-mail

Cómo llegar