Parròquia de Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç dels Horts
Parròquia de Sant Vicenç màrtir,Sant Vicenç dels Horts

INFORMACIONS

* Fer donatius a la Parròquia a través de "bizum" (+)

 

* Resum Econòmic primer semestre 2021 (+)

 

*Fulls Dominicals del Bisbat de l'any actual i anteriors (+)

 

*Coronavirus: Informacions, actualitat, activitats,  retransmissió de misses per TV. i altres  (+)

 

*Montserrat TV (+)

 

*Montserrat ràdio (+)

 

*Ràdio Estel en directe (+)

Col.laboradors/escrits 2022

TOTS SOM NECESSARIS

Michel Quoist va ser un escriptor catòlic francès que va morir l'any 1997. Capellà, teòleg i sociòleg, va tenir molt d'èxit com a escriptor. A mi em va influir molt quan era jove. Hi ha una pregària seva que m'agrada de manera especial. Comença així:

“Si la nota digués: ‘Una nota no fa melodia’... no hi hauria simfonia.

Si la paraula digués: ‘Una paraula no pot fer una pàgina’... no hi hauria llibre.

Si la pedra digués: ‘Una pedra no pot aixecar una paret’... no hi hauria casa.

Si la gota digués: ‘Una gota d'aigua no pot formar un riu’... no hi hauria oceà.

Si el gra de blat digués: ‘Un gra de blat no pot sembrar un camp’... no hi hauria collita...

La pregària segueix en aquesta línia. Per mi és una interpel·lació potent, que em convida a desenvolupar dues virtuts que de vegades tinc oblidades. En primer lloc, la humilitat. Sóc poca cosa. No soc una simfonia, soc només una nota de la simfonia. No soc un llibre, soc només una paraula del llibre. No soc una casa, soc només una pedra de la casa. No soc un camp de blat, soc només un gra del camp de blat. Ho diu sant Pau: “Si algú es pensa ser alguna cosa, quan de fet no és res, s'enganya a si mateix” (Gàl. 6, 3).

Però la pregària també m’interpel·la en la virtut de la responsabilitat i del compromís. Sense mi no hi hauria simfonia, ni llibre, ni casa, ni collita. No som Déu, però estem fets a la seva imatge i semblança.

Aquesta és la gran paradoxa dels cristians, l’aparent gran contradicció: no som imprescindibles, però som imprescindibles. No som res, però Déu ha volgut que res no pugui ser sense nosaltres.

Joan Ferrés Prats (23/01/22)

AMOR DE PARES I FILLS

Les recents declaracions del Papa Francesc sobre les mascotes m'han recordat una anècdota que vaig viure fa un temps. Érem al tren. Una dona feia tota mena de manyagueries al gos que tenia sobre els seus genolls. Al costat una altra dona li reia les gràcies. En un moment donat la dona del gos va comentar que s’estimava més tenir un gos que tenir marit: “M’estimo més la felicitat que mostra el gos cada vegada que arribo a casa que les bronques que m’esperarien amb la parella”. I també s’estimava més tenir gos que fills: “Els gossos, a diferència dels fills, et donen tota mena d’afecte sense exigir-te res a canvi”. Només llavors la segona dona es va mostrar més crítica: 

- I quan siguis vella i necessitada tindràs algun gos que es farà càrrec de tu?

 

Em vaig imaginar la situació. Potser algun dia, quan sigui gran, la dona del gos recordarà amb pena aquest comentari. Però potser també el recordi amb pena l’altra dona, si té fills i, pel motiu que sigui, no es fan càrrec d’ella. Lamentablement, n’hi ha molts, de casos.

Tot plegat posa de manifest un problema d’individualisme cada vegada més generalitzat. Per una banda, es va estenent la tendència a voler-ho tot sense haver de donar res a canvi, i això va en contra de totes les lleis de la naturalesa. Tot té un preu, i com més valuoses són les coses més gran sol ser el preu que n’hem de pagar.

Per altra banda, ens costa molt que en els nostres actes de generositat no hi hagi un component, més o menys gran, d’inversió: ho faig pensant que algun dia m'ho retornaran. Ajudo els fills comptant que algun dia m’ajudaran ells a mi.

Si m'ho miro amb els ulls de la fe, hauria de situar-me en una altra lògica. Com a fill, m’hauria de sentir impulsat a tornar, multiplicat, tot allò que els pares m’han donat. Com a pare o mare, hauria de ser capaç de donar i de donar-me, acceptant la possibilitat que no puguin o no vulguin tornar-m'ho mai.

 

Joan Ferrés i Prats (16/01/2022)

L’ESTEL D'ORIENT

Tot just acabem de celebrar el que anomenem la festa dels Reis, o dels Reis Mags, per bé que els evangelis no diuen mai que aquells mítics personatges d'orient que varen fer un llarg pelegrinatge per adorar Jesús fossin ni reis ni mags. Els evangelis parlen d'uns savis d'Orient. I el que també diuen és que aquells savis, per poder trobar Jesús, varen seguir una estrella.

És curiós. Els que en saben asseguren que el primer que crida l'atenció dels nadons, fins i tot acabats de néixer, és la llum. La llum i el moviment. Els adults mantenim aquesta doble fascinació. Una llum, sobretot si es mou, crida l'atenció tant dels infants com dels adults.

No és estrany, doncs, que la llum sigui també un element clau dels paratges evangèlics del temps litúrgic de Nadal. Als pastors “la glòria del Senyor els envoltà de llum” (Lc 2, 9). I els savis de l'Orient varen explicar a Herodes que “hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo” (Mt 2, 2).  I encara: “El poble que vivia a la fosca ha vist una gran llum” (Mt 4, 16).

És a partir d’aquestes cites que, en temps de Nadal, els carrers s'omplen de llums a les societats de tradició cristiana. I, a partir d'aquest vell costum, també els comerços han descobert que poden fer-nos consumir més en el temps de Nadal inundant-nos de llums tintinejants.

De manera real i de manera metafòrica, a la vida tots ens movem per algun tipus de llum, per algun tipus d’estrella. Els que distingeix als adults dels infants, i a uns adults dels altres, és el tipus de llum que ens sedueix, el tipus d’estrella que ens fa moure.

Els savis d'orient es varen posar en camí seguint la llum que els portà fins a Jesús, per adorar-lo, per posar-se als seus peus. Herodes, en canvi, era

mogut per una altra estrella: la del desig de poder, un poder que creia que estava amenaçat per la figura de Jesús. El comerç ens presenta un tercer

tipus de llum seductora, la que potencia el consum.

Son les alternatives eternes dels creients: posar-nos en marxa a la vida seguint l'estrella que ens porta a ten, o seguir, com els savis de l'Orient, la que ens porta a ser més, la que ens dona, a través de Jesús, la plenitud de ser.

 

Joan Ferrés Prats (09/01/2022)

 

LA FE COM A FRE

M'agrada llegir “La contra”, l’entrevista en profunditat que publica cada dia el diari La Vanguardia a la seva darrera pàgina. Aquesta setmana una de les persones entrevistades  contestava així a la pregunta “Creences?” que li feien: “Soc catòlic, perquè o tens frens o t’estavelles”.

M’agrada trobar persones amb les que comparteixo la fe, però alhora em sap greu que s’expressin concepcions de la fe que trobo no només molt limitades, sinó gairebé a les antípodes del que jo crec que hauria de ser l’experiència del creient. Em sap greu, per exemple, que identifiquem la fe amb un fre. I crec que de vegades els cristians, tant la jerarquia com els laics, contribuïm amb les nostres paraules i les nostres actituds a potenciar concepcions d'aquest tipus.

A la vida ens calen frens, per descomptat, però els frens no són l’important a la vida. Amb els cotxes passa el mateix. També als cotxes els frens són necessaris, imprescindibles, però el més important dels cotxes no són pas els frens. Si agafo el cotxe és per poder avançar.

És veritat que, paradoxalment, no arribaré mai on pretenc arribar si no soc capaç de frenar quan convé, però posar l’èmfasi en els frens, definir un cotxe pels frens, és reduir la seva potencialitat i la seva utilitat. D'acord que amb el cotxe si no frenes t’estavelles, però seria ridícul dir que has comprar un cotxe per poder frenar.

Amb la fe ens passa el mateix. Pensar o dir que l’important de la fe és allò que ens limita, el que ens prohibeix, els límits que ens imposa, és tergiversar la grandesa de l’experiència de la fe. La meva fe és una força que m’impulsa cap endavant, una experiència potenciadora, no castradora.

A l’inici d’un nou any em recordo a mi mateix que no podré avançar adequadament si de vegades no soc capaç de frenar, però sobretot em recordo a mi mateix que si la fe em sedueix és perquè em dona força per avançar. I perquè, sempre que em convida a frenar, és perquè pugui arribar més lluny.

Joan Ferrés Prats (02/01/22)


Llamar

E-mail

Cómo llegar