Parròquia de Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç dels Horts
Parròquia de Sant Vicenç màrtir,Sant Vicenç dels Horts

INFORMACIONS

* Fer donatius a la Parròquia a través de "bizum" (+)

 

* Resum Econòmic primer semestre 2021 (+)

 

*Fulls Dominicals del Bisbat de l'any actual i anteriors (+)

 

*Coronavirus: Informacions, actualitat, activitats,  retransmissió de misses per TV. i altres  (+)

 

*Montserrat TV (+)

 

*Montserrat ràdio (+)

 

*Ràdio Estel en directe (+)

Col.laboradors/escrits 2021

ADVENT: CANVI DE XIP

 

Malament si comença un nou temps litúrgic i no passa res en el nostre interior. Malament si a l'inici del nou any litúrgic no som capaços de canviar de xip, de modificar la nostra actitud.

Ja fa dies que els  evangelis que ens proposa l'Església tenen un caràcter marcadament apocalíptic. Passa cada any quan arriben aquestes setmanes. Son fragments foscos, dramàtics. Parlen de la fi dels temps, utilitzant imatges i metàfores aparentment amenaçadores, però adients per provocar el canvi que se'ns demana en aquest moment de l'any litúrgic.

És evident que el que pretenen els evangelistes no és fer-nos por ni acovardir-nos. El que busquen recorrent a aquest llenguatge simbòlic és fer-nos veure la nostra vulnerabilitat i la de totes les coses que ens envolten, la fugacitat de les realitats en les que tendim a dipositar la nostra seguretat.

La vida a la terra té un gran valor, per descomptat. De fet és Déu qui la va crear i després la va assumir, la va fer seva, en la figura del seu Fill. Però és un valor relatiu. La salvació la trobem més enllà, transcendint aquesta realitat, superant-la a través de Jesús.

Potser la crisi sanitària, econòmica i social que estem patint durant aquests anys ens fa més fàcil prendre consciència de la nostra vulnerabilitat tant personal com col·lectiva. En aquest context fins i tot la ciència i la tècnica es manifesten com a grans valors, però relatius, limitats. Tot allò al que donem importància, fora de Jesús, té un gran interès, però resulta insuficient.

És, doncs, el moment de canviar de xip i posar-nos en clau d’Advent. Sabem que el terme Advent prové de la paraula llatina adventus, que significa vinguda, arribada. A l’Advent parem atenció al que ha de venir, al que ha d'arribar. Perquè necessitem donar a la nostra vida una plenitud que no té.

Joan Ferrés Prats

(28/11/21)

UN TESTIMONI DE FE I DE VALENTIA

És l’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA), una malaltia neuromuscular degenerativa que afecta cinc de cada cent mil persones. Els afectats van perdent la mobilitat dels seus músculs. Des que se’ls detecta la malaltia solen viure menys de deu anys, la majoria entre dos i cinc.

Aquests dies se’n parla perquè la pateix Juan Carlos Unzué, que va ser porter i més tard segon entrenador del Barça. Ja fa dos anys que jo volia escriure sobre l’ELA, perquè la pateix un amic meu xilè, que era professor de la Universitat de Santiago de Xile.

Va ser diagnosticat l’any 2018. Li varen haver de fer una traqueotomia perquè els seus pulmons no funcionaven i necessitaven un ventilador. Més endavant li varen adaptar un dispositiu (Tobii) que li permet llegir i escriure en un ordinador amb el moviment de les seves pupil·les, perquè són l’única part del seu cos que es mou.

La història d’aquest amic és peculiar. Durant la dictadura xilena va ser militant de la Izquierda Cristiana Unidad Popular. Després es va distanciar una mica de la fe. Amb la malaltia s’ha retrobat amb Déu i la fe li dona una força increïble.

Un amic xilè que tenim en comú el visita i li fa companyia sovint, i em diu que, malgrat la gravetat de la situació, no perd l’ànim: ells el van a veure pensant a animar-lo i quan surten s’adonen que és ell qui els ha animat.

Un testimoni com aquest resulta inquietant perquè posa de manifest una  maduresa que ens manca a la majoria. Aquest amic demostra tenir una força interior que ens hauria d’avergonyir quan no sabem fer front a les adversitats, quan ens desesperem davant la més petita contrarietat.

Sento que ell i d’altres com ell són exemples que Déu ens posa al davant perquè aprenguem, com Jesús, a carregar  les nostres creus, les nostres petites o grans creus de cada dia.

Joan Ferrés Prats (21/11/21)

VEURE-HI MÉS ENLLÀ

Hi ha un proverbi oriental, atribuït a Confuci, del que no m'agrada el fet que utilitzi un insult, però que trobo molt suggeridor. Diu: “Quan el dit assenyala la lluna, l'imbècil mira el dit”. Fa referència als qui tenen una actitud superficial a la vida, als que són incapaços de veure més enllà de les primeres aparences.

Mirar el dit en comptes de la lluna és quedar-se en les formes en comptes d'anar al fons. És, de fet, una temptació que també tenim els cristians. Com que la vida de la fe se sustenta de sagraments, tenim la temptació de quedar-nos en el signe en comptes d’anar al significat, centrar-nos en el ritual en comptes d'anar a l’experiència.

Evangelis com el d’aquest cap de setmana es presten a fer-nos caure en la temptació de quedar-nos mirant el dit. És molt impactant això que “el sol s’enfosquirà i la lluna ja no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols celestials trontollaran”.

Pot semblar una escena d'una terrorífica pel·lícula de ciència-ficció. Però la fe ens exigeix no quedar-nos a la superfície, anar al fons d'aquest llenguatge simbòlic. I el fons no ens hauria de  portar a una actitud de por, sinó de confiança. El missatge simbòlic d’aquest fragment de l'evangeli és una crida a l'esperança. L’evangelista ens està dient que tant per a cadascú de nosaltres en particular com per a la humanitat en general arribarà un moment en el que Jesús serà el centre d’un món nou, d’una nova primavera.

Quan el sol, la lluna i les estrelles ens deixin d’il·luminar, ens il·lumina Crist, la Llum per sempre.  Quan a la terra s'acaba la vida, trobarem en Jesús la Vida per sempre.                                                   

El discurs de la fi dels temps no hauria de ser, doncs, per al cristià, motiu d’angoixa, sinó d’esperança. El Déu creador, que és Pare, ens té reservada una nova primavera amb Jesús. 

Joan Ferrés Prats (14/11/21)

EL PODER TRANSFORMADOR DE LA PREGÀRIA

Sempre m’han atret els textos que parlen del poder transformador de la pregària. L’escriptor convers al catolicisme Julien Green deia: “Demanar alguna cosa a Déu ens va transformant a poc a poc en persones capaces de renunciar al que demanem”. M’interpel·la molt.

En una línia similar s’expressava sant Agustí: “La finalitat de la pregària potser no és tant obtenir el que demanem com arribar a ser unes persones diferents”. I encara l’escriptor anglès George Meredith: “El que s’aixeca de la pregària amb millors sentiments ja ha obtingut una resposta a les seves súpliques”.

M’alegra adonar-me que de la potencialitat transformadora de la pregària no només me’n parla la fe. També ho fa la ciència. Per descomptat, la ciència no em pot dir si Déu existeix o no, però sí que demostra el poder transformador de la vida interior.

Ja sabíem des de fa anys que el nostre cervell es va modificant contínuament en funció del que fem. Doncs bé, avui sabem que el cervell humà també es va modificant a partir del que pensem, del que vivim mentalment.

El cervell no pot diferenciar el que és real del que és imaginat. L’exercici mental activa les mateixes estructures cerebrals que la pràctica física. Per això molts esportistes professionals no només s’entrenen físicament, sinó també mentalment: s’imaginen a ells mateixos fent amb la màxima perfecció els exercicis físics que els corresponen. El seu cervell es va modificant mentre fan aquest exercici d’imaginació, de manera que quan s’han d’enfrontar en la vida real a aquell exercici, tenen el cervell modelat per fer-lo amb més perfecció.

L’experiència és aplicable a la pregària. Si m’acostumo a estar en la presència de Déu, si poso la meva vida a les seves mans, si aprenc a veure-ho tot amb els seus ulls..., quan després m’enfronti a les situacions de la vida quotidiana, la meva resposta serà més adequada, més cristiana, més propera a la voluntat de Déu.                                          Joan Ferrés Prats (07/11/21)

TOTS SANTS EN TEMPS DE SÍNODE

La convocatòria del Sínode per part del Papa Francesc és una de les notícies d’Església més rellevants dels darrers mesos. El Papa vol que tots els creients (bisbes, capellans, religiosos i laics) fem camí plegats, que ens escoltem i que ens fem sentir, vol que tots els cristians participem en el Sínode fent les nostres aportacions. Segons el Papa, amb el Sínode es busca l’aggiornamento (posada al dia) de l’Església, en la línia del Concili Vaticà II.

Aquests dies he llegit força sobre el tema, i n’he parlat amb amics i coneguts cristians. Els textos oficials, tant els provinents del Vaticà com els del bisbat, coincideixen a intentar engrescar-nos des de l’optimisme, a estimular-nos perquè participem. A les converses privades, en canvi, hi ha més varietat de punts de vista.

M’he trobat aquests dies amb unes quantes actituds pessimistes. Son creients que pensen que l’Església ha perdut credibilitat a causa dels escàndols sexuals, dels problemes econòmics, del clericalisme, de la vinculació amb el poder o de la discriminació de la dona. A alguns, a més, els fa por que les veus més crítiques siguin filtrades i no arribin a les altes esferes del Sínode.

Seria una llàstima que una crida a l’esperança com és el Sínode es convertís en motiu de divisió i de desesperança. La festa de Tots Sants és una bona oportunitat per recuperar la il·lusió i l’optimisme. Els sants als que venerem aquest cap de setmana són una prova que Déu és amb nosaltres, amb l’Església, i que només Déu pot compensar les nostres febleses, les individuals i les comunitàries.

Déu, que al llarg dels segles ha fet camí amb tantes persones que han estat fidels a les Benaurances, ens ajudarà també a nosaltres a fer un camí de sinodalitat, de conversió, d’escolta, de transformació individual i comunitària.

Joan Ferrés Prats(31/10/21)

GRANS CONVERSOS

Quan era adolescent, un salesià ens parlava amb entusiasme d’una generació de grans escriptors francesos que s’havien convertit al catolicisme a la primera meitat del segle XX. Era una llista que anava des del Premi Nobel de Literatura François Mauriac fins a Jacques Maritain (un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans), passant per Paul Claudel, Charles Péguy o Leon Bloy.

Hi penso de vegades quan a l’Església se’ns convida als laics a evangelitzar, a anunciar la fe. I és que gairebé tots aquells literats francesos es varen convertir a partir del testimoniatge d’amics i col·legues. Només Claudel provenia d’una família cristiana. La resta, més aviat el contrari. La majoria eren de tendència socialista, molt compromesos socialment i políticament, però res del seu entorn no els convidava a la fe, excepte el testimoniatge dels amics escriptors.

Sempre m’ha agradat llegir anècdotes sobre els èxits i fracassos d’aquests intel·lectuals francesos en voler compartir la fe amb els seus col·legues. Em resulta especialment atractiu el cas de Charles Péguy. Una vegada convertit, va tenir problemes amb la seva dona, que era partidària de les idees llibertàries de la comuna de París i que es negava a casar-se per l’Església i a batejar els seus fills. Per això Péguy deia que ell era “un cristià sense església”. Ara bé, durant la Guerra Mundial, Péguy va ser mobilitzat i va morir en combat. Uns anys després, la seva dona i els seus fills es varen convertir al catolicisme i es varen batejar.

És la prova que la fe és un do de Déu (Ell la concedeix a qui vol, quan vol i com vol), però que en el pla de Déu hi ha l’exigència que els creients evangelitzem, anunciem la nostra fe, donem testimoni de qui és el qui dona sentit i plenitud a la nostra vida.                                                

 Joan Ferrés Prats

( 24/10/21)

ESCOLTAR AMB ELS ULLS

Una amiga que va ser professora a la universitat de Barcelona i que ara està jubilada m’explicava no fa gaire una anècdota que li va passar quan estava en actiu.

Un dia la va anar a veure al despatx una alumna que tenia una dificultat a l’assignatura que ella impartia. La professora la va atendre tan bé com va poder. Era el que intentava fer amb tots els seus alumnes. Al final de la conversa, l’alumna la va sorprendre acomiadant-se amb aquestes paraules:

- Gràcies per haver-me mirat!

Va quedar perplexa. Què posa de manifest el fet que, després d’una conversa professional, una persona jove t’agraeixi que l’hagis mirat? Que no està acostumada a què en aquests casos les persones ho facin.

La mancança detectada per aquesta alumna és més estesa del que sembla. No és només un problema dels mestres i professors. També ho és dels metges, dels capellans, dels dependents de les botigues i d’altres professionals. I no només professionals. És un problema que ens afecta a tots, en les nostres relacions interpersonals.

No hauríem d’escoltar només amb les oïdes. La veritable escolta es fa també amb els ulls. Escoltar només amb les oïdes és com ballar només amb els peus. Vol dir que no hi som del tot, que no estem del tot presents per a l’altra persona, que hi ha una part de nosaltres que ens reservem.

L’anècdota de l’amiga professora, que és cristiana compromesa, m’ha fet pensar que una escolta, perquè sigui cristiana, s’ha de fer amb els ulls. Només si escoltem amb els ulls posem de manifest que estem plenament oberts a l’altra persona, que reconeixem la seva importància, que l’acollim del tot.

Joan Ferrés Prats (17/10/21)

LA TASSA DE TE

És un conte zen molt conegut. Un home inquiet va a veure un mestre zen, perquè vol conèixer el secret de la saviesa. El mestre el convida a prendre una tassa de te. Agafa la tetera, omple una tassa i li dona. Després continua posant te a la tassa, encara que vessa. L’home reacciona sorprès, fent-li veure al mestre  que la tassa està sobreeixint. El mestre li replica amb serenitat:

  •        Si la tassa no és buida, no es pot omplir.

M’ha vingut al cap aquest vell conte zen mentre meditava sobre l’evangeli d’aquest cap de setmana. Als evangelis Jesús és molt i molt dur amb les persones riques, no només en aquest passatge. La rutina que ens tenalla (són passatges que els cristians hem sentit llegir moltes vegades) ens impedeix adonar-nos de fins a quin punt arriba la crítica de Jesús. I és que les persones riques tenen la seva tassa massa plena, no hi cap res més. La saviesa no pot entrar en una tassa que és atapeïda. Com diu Jesús, no es pot servir dos senyors, no es pot fer entrar res  en una tassa que és a vessar.

Ara bé, a més de la rutina, els cristians tenim altres problemes que ens impedeixen obrir-nos del tot a la paraula de Déu. Quan un passatge de l’Evangeli pot fer trontollar els nostres esquemes mentals, ens resulta fàcil trobar excuses per no sentir-nos interpel·lats: “Això no va per mi”, “Això va pels que son realment rics”.

No ens adonem que hi ha altres tipus de riquesa que impedeixen que Déu penetri en nosaltres, altres maneres d’omplir el “jo”, de tenir la tassa plena, com pot ser la confiança que donen els coneixements o la sensació de poder que donen els càrrecs, les feines, la popularitat, l’estatus o el reconeixement social.

És per això que Jesús és tan a prop dels pobres, dels malalts, dels dèbils, dels proscrits, dels infants... Perquè estan buits, perquè se senten necessitats. Només si soc com ells, si estic buit o soc capaç de buidar-me, Jesús es pot fer present en mi, pot omplir la meva tassa, em pot donar a vessar la seva gràcia.  

Joan Ferrés Prats (10/10/21)

HISTÒRIES D’AMOR

Penso que una de les frases més nefastes de la història del cinema es aquella amb la que finalitzava la pel·lícula romàntica Love story, que va ser un gran èxit de públic a l'inici dels setanta. Deia: «Estimar és no haver de dir mai “Em sap greu”». La considero nefasta perquè és falsa i perquè dona un visió equivocada de l'amor, de les relacions humanes i de la vida en general.

La vida és complicada. De vegades les persones ens fem mal les unes a les altres. Ens el fem encara que no vulguem, encara que ens estimem. Ens fem mal perquè som dèbils, perquè no en sabem prou... o senzillament perquè la vida ens posa en situacions complicades (és el cas de l’entrenador de futbol que, encara que estimi molt tots els seus jugadors, només en pot fer jugar onze com a titulars a l'inici d'un partit).

La frase de Love story va fer fortuna en el seu moment perquè la visió romàntica de l'amor que s’hi amaga és molt estesa. En bona mesura s'ha instal·lat en el nostre inconscient gràcies al cinema de Hollywood, i reflecteix una visió de l'amor ben diferent de la que ens proposa l’evangeli.

Per a les pel·lícules romàntiques de Hollywood el triomf de l'amor consisteix a trobar la mitja taronja (l’amor de la meva vida) i aconseguir que t’accepti, que et digui que sí. Amb aquest sí s’arriba al final de la història. N’hi ha prou amb aquest sí per garantir el happy end.

La proposta de l’evangeli va en una direcció ben diferent. Per a l’evangeli el triomf de l’amor (el happy end) es produeix quan, després d'un temps de convivència, les dues persones han aconseguit fer-se conscients dels defectes de l'altra i, això no obstant, s'accepten, es perdonen i s'estimen. Per als cristians el triomf de l’amor es produeix quan hem après a perdonar-nos set vegades set.

Estimar, doncs, és saber dir «Em sap greu» sempre que cal. I saber perdonar quan m'ho diuen. O encara que no m'ho diguin.

 

Joan Ferrés Prats (03/10/2021)

MARE DE DÉU

Cada any, amb el romiatge a Montserrat, posem la nostra vida als peus de la Mare de Déu. Aquest any som convidats a fer-ho de manera especial, perquè el romiatge comença el dia de la Mare de Déu de la Mercè.

L’origen de l’advocació de la Mercè prové d’un dia llunyà, en el segle XIII, en què Sant Pere Nolasc, fundador dels Mercedaris, Jaume I el Conqueridor, rei de la corona d’Aragó, i Sant Raimon de Penyafort, frare dominicà, mestre general de l’Orde dels Predicadors, es varen trobar a la catedral de Barcelona i varen descobrir que deu dies abans havien tingut tots tres el mateix somni: la Mare de Déu de la Mercè els havia demanat la fundació d’un Orde religiós dedicat a la redempció dels captius.

La Mercè té cura dels captius, Lourdes dels malalts, la Mare de Déu dels Dolors dels que pateixen. A més, tenim Maria Auxiliadora, la Mare de Déu del Remei, de la Misericòrdia, de l’Esperança, de la Soledat, dels Desemparats, Maria Mitjancera... Advocacions que posen de manifest que Maria és sempre a prop dels més necessitats en el cos i en l’esperit.

Prendre consciència d’aquesta realitat em comporta, com a cristià, dos sentiments diferents i complementaris. Per una banda, com a persona que em sento vulnerable i dèbil en molts sentits, trobo en Maria la força que necessito, em poso sota la seva protecció.

Per altra banda, veient que Maria és la primera cristiana, el  millor model de seguiment de Jesús, em sento interpel·lat i qüestionat: no sóc bon cristià si no em poso, com ella, al servei dels més necessitats, dels que pateixen, dels que estan sols, dels que tenen problemes. Maria es vol servir de mi per ser Auxiliadora, Remei, Mercè, Mitjancera.

 

Joan Ferrés Prats (26/09/2021)

 

LA FAMÍLIA COM A REPTE I COM A MODEL

Aquesta setmana m’han fet arribar un text del Papa Francesc que ja coneixia (el va escriure fa temps), però que sempre m’ha agradat, perquè m’interpel·la fortament en la seva senzillesa.

És un escrit en el que el Sant Pare fa una definició molt lúcida del que és la família: “Grup de persones plenes de defectes que Déu reuneix perquè convisquin amb les seves diferències, desenvolupin la tolerància, la benevolència, la caritat, el perdó, el respecte, la gratitud, la paciència, el dret, el deure, els límits... En fi, que aprenguin a estimar, fent de l'altra el que li agradaria que fessin per si mateixos. Sense exigir d'ells la perfecció que encara no tenim. No naixem on mereixem, sinó on necessitem evolucionar”.

Trobo que és una descripció preciosa i que en algun sentit és extrapolable a qualsevol altra institució en la que les persones hem de conviure. La família és l’entorn en el que Déu ens ha col·locat perquè ens enriquim amb els dons i talents dels altres, i alhora perquè siguem estimats i perquè aprenguem a estimar. L’única manera possible d’estimar és acceptant les diferències, els defectes i els límits dels altres.

La família és l’oportunitat que Déu ens dona per créixer gràcies als altres i alhora per ajudar els altres a créixer. El secret en tots dos casos radica a saber trobar el difícil equilibri entre acceptar l’altra persona amb els seus límits i defectes, i ajudar-la a fer passos per superar aquests límits.

Com més acceptats i estimats ens sentim, malgrat els nostres defectes, és més fàcil que es generi en nosaltres l’energia positiva per superar-los. De fet, Déu és el gran Pare de família que, en estimar-nos i acceptar-nos tal com som, ens dona força per acceptar-nos i per transformar-nos.

Només si no exigim als altres membres de la família que siguin perfectes, és a dir, només si els altres membres de la família se senten estimats en veure que acceptem els seus límits, poden anar creixent com a persones i com a creients.                                                            

Joan Ferrés Prats (19/09/2021)

LA FE I EL DISCERNIMENT

Reconec que l’evangeli d’aquest cap de setmana m’ha resultat sempre un mica xocant. Després que Pere ha fet davant dels apòstols una espontània i rotunda confessió de fe en Jesús (“Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”), Jesús comença a explicar a tots els apòstols que haurà de patir molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que haurà de morir i de ressuscitar al tercer dia. Llavors Pere, prenent-lo a part, es posa a renyar-lo dient:

-  Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà.

          Llavors Jesús es gira i li diu:

-  Ves-te’n, d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes.

És una reacció que en un primer moment pot semblar desconcertant, perquè és lògic que una persona que n’estima una altra (és el cas de Pere envers Jesús) no ha de voler que aquesta pateixi i mori.

Si Pere reacciona com ho fa, és perquè s’estima Jesús, i se l’estima molt. Això no obstant, Jesús el renya, i ho fa de manera molt severa. Jesús justifica el seu enuig envers Pere perquè no segueix la lògica de Déu, sinó la dels homes.

Per mi aquest paratge evangèlic té molta actualitat, perquè el mes vinent començarem l’any pastoral dedicat al discerniment, i aquest fragment de l’evangeli és un bon exemple de la importància del discerniment en la vida cristiana. Saber discernir és saber distingir, saber jutjar. Només sabrem veure les coses amb els ulls de Déu si hi estem molt units a Ell, si meditem, si preguem.

Com Pere, estimem Jesús, però també nosaltres la pifiem sovint. No n’hi ha prou a resar Parenostres i Avemaries. Necessitem dedicar cada dia un temps a la meditació i a la pregària, posant la nostra vida davant Déu, demanant-li que ens il·lumini, que ens ajudi a purificar les nostres intencions, a discernir quin ha de ser el nostre comportament en cada situació de la nostra vida.

Joan Ferrés Prats  (12/09/2021)

NEGACIONISTES

Fa uns mesos, abans de començar l’estiu, dèiem que estàvem sortint del túnel de la covid-19. En acabar l’estiu, sembla que les dades de la cinquena onada són més optimistes, però els números de malalts i de morts continuen sent preocupants i, el que és pitjor, alguns experts i responsables de l’àmbit de la salut ja pronostiquen la sisena onada per a finals d’octubre. Per si no n’hi hagués prou, durant l’estiu s’ha extremat la bel·ligerància dels negacionistes, tant a Espanya com a la resta del món. Dos titulars d’aquesta mateixa setmana: “Cardenal antivacunes ingressat a l’UCI per la covid-19”, i “Una monja antivacunes, denunciada davant el bisbe pel seu germà metge”. Mentre uns salven vides, altres prediquen que no ens hem de vacunar.

Si el coronavirus demostra que som vulnerables des del punt de vista de la salut, el negacionisme demostra que ho som des del punt de vista de la raó. Sembla ser que hi ha negacionistes fins i tot entre els metges. Mentre una aclaparadora majoria de científics i de professionals sanitaris alerta entorn a l’amenaça del virus i la importància de les vacunes, un reduït grup de metges dona suport als negacionistes, demostrant el que ja sabíem: que a la vida es poden trobar arguments per defensar qualsevol punt de vista, fins i tot els més absurds.

Alguns experts relacionen els negacionistes de la covid-19 amb els negacionistes del canvi climàtic, i parlen que tots plegats adopten actituds suïcides: amb les negacions posen en perill la vida de les persones, la seguretat de l’economia i l’equilibri del planeta. No som conscients del que ens hi estem jugant.

En aquest context inquietant, les declaracions recents del Papa Francesc han estat una glopada d’aire fresc. El Papa ens ha recordat que vacunar-nos és un acte d’amor a un mateix, a la família, als amics i a la societat, una petita contribució a la cadena de la vida. La pandèmia i la crisi econòmica que hi va associada només se superaran si tots i cadascú hi posem el nostre gra de sorra.                                   

Joan Ferrés Prats (05/09/2021)

VACANCES

Aquest cap de setmana pot ser una bona oportunitat per conèixer l’etimologia i l’evolució històrica del terme vacances, així com la seva relació amb la vida de la fe. La paraula vacances prové del verb llatí vacare, que significa estar lliure, estar buit, estar alliberat d’ocupacions, d’obligacions.

Curiosament a l’era dels romans els dies vacants eren aquells en els que es treballava, perquè estaven lliures d’obligacions religioses. Més endavant, a l’edat mitjana, les vacatio judicials eren els dos mesos en els que els pagesos estaven alliberats de ser citats pels tribunals, perquè era el temps en el que tenien més feina al camp. És a dir, només a l’era moderna podem parlar de vacances en el sentit de estar alliberats d’obligacions laborals.

Sant Joan Bosco deia que per a ell les vacances eren canviar d’ocupació. I  a la regla de San Benet els monjos han de dedicar un terç del seu temps al cos (àpats i dormir), un terç al treball i un terç a l’intel·lecte i la pregària.

Hi ha molta saviesa en aquestes propostes religioses. Els experts asseguren que per extreure el màxim profit del cervell humà cal exercitar tant les facultats mentals superiors (la raó, el pensament) com les inferiors (l’inconscient). És a dir, una persona no pot aconseguir, per exemple, un avenç científic ni fer una obra d’art si passa tot el dia dormint o al bar, però tampoc si passa tot el dia pensant o treballant. Molts descobriments científics s’han fet al bar de les universitats o gràcies a un somni, però després d’haver pensat i treballat molt dur. És un problema d’equilibris, de compensacions. Són l’equilibri i les compensacions que cerquem a les vacances.

En aquest equilibri hi ha d’haver temps per al descans, és clar, però no hi pot faltar temps perquè omplim de Déu aquell buit que sempre queda en el nostre interior. Només així podem extreure el millor de nosaltres mateixos.

Joan Ferrés Prats (25/07/21)

TERÀPIA FAMILIAR

És una persona amb la que tinc una bona relació. No es pot dir que tingui molt de geni, però s’enfada de tant en tant, si fa no fa com ens passa a la majoria. Li sap molt de greu cada vegada que perd els estreps. Per descomptat, està convençut que s’ha de reaccionar de manera ferma sempre que cal (per exemple, quan els fills no es comporten adequadament), però creu que ho hauria de fer amb serenitat, amb calma.

Com que on li passa més sovint això de perdre els estreps és a casa seva, un bon dia va decidir demanar a la família que l’ajudessin a millorar, que l’avisessin cada vegada que no reaccionava de manera serena.

Sembla que la cosa li va bastant bé. Ell mateix, com que sap que la seva família està a l’aguait de les seves reaccions, es controla una mica més del que ho feia abans. Però, quan perd el control de la situació, de vegades un o altre de la família li fa veure i llavors intenta calmar-se.

Això no només és un benefici per a ell. Ho és també per a la resta de la família, perquè hi ha una mica més de serenor que abans a les relacions familiars. A més, tots plegats han descobert una funció de la família que no sempre tenim present: la d’ajudar als que estimem a què se superin, a què siguin cada vegada una mica més madurs com a persones.

M’agrada molt la iniciativa. Per això l’explico, i jo també me la plantejo des de la fe. Trobo que tinc la tendència a pensar que estimar consisteix a ser pacient, a suportar amb serenitat els defectes dels altres. I em quedo aquí. Hi ha un pas més que no sempre faig (o que sovint no faig): no n’hi ha prou amb suportar de manera més o menys pacient el que no m’agrada dels altres. Només puc dir que els estimo si, a més, els ajudo a superar-se en les seves mancances, a millorar com a persones.

Joan Ferrés Prats (18/07/2021)

ENVIATS A EVANGELITZAR

 

Un dels canvis més profunds que s’han produït a l’església en els darrers temps té a veure amb la interpretació que es fa actualment de l’evangeli d’aquest cap de setmana. Jesús crida els Dotze, anomenant-los un per un pel seu nom, i els envia a donar testimoni d’ell. Després els explica què han de fer i com ho han de fer.

En aquest breu passatge de l’evangeli hi ha dues paraules que són claus per a entendre el sentit de la vida de fe: cridats i enviats. Però qui és el cridat i qui l’enviat?

Soc creient des de petit i sempre havia pensar que l’episodi evangèlic de l’enviament dels dotze apòstols, traduït al context del món actual, feia referència als bisbes, als sacerdots i als missioners. Ells eren per mi les persones enviades a una missió evangelitzadora. A nosaltres, els creients, ens tocava viure la fe. A ells, predicar-la i anunciar-la.

Avui, en canvi, se’ns diu que pel sol fet de ser cristià som cridats a viure la fe i enviats donar-ne testimoni. Tots els cristians som cridats a evangelitzar. Tots els creients tenim el deure d’anunciar Jesús als no creients. La missió evangelitzadora no forma part de la vocació al ministeri sacerdotal, sinó de la vocació a la vida cristiana.

Mai no ho vaig entendre això amb tanta radicalitat com quan vaig sentir el bisbe auxiliar de Barcelona Antoni Vadell preguntant-se i preguntant-nos amb una gran contundència: “Si ens confessem de tota mena de pecats, per què no ens solem confessar mai de no haver evangelitzat, de no haver anunciat Jesús als no creients?

I a continuació el bisbe proposava que un primer pas en aquest compromís podria ser fer una llista de persones del nostre voltant a les que, en un determinat termini, ens comprometem a parlar de Jesús, a anunciar-los que Jesús dona sentit i plenitud a la nostra vida.

Joan Ferrés Prats (11/07/21)

EFECTES SECUNDARIS DE LA CO-VID

Quan es parla dels estralls provocats per la pandèmia de la co-vid, pensem sobretot en el número de les persones mortes a causa del virus, en la quantitat de persones infectades, hospitalitzades o ingressades a les UCIs i també en les conseqüències  econòmiques de la pandèmia en forma d’eres, d’empreses tancades o de persones a l’atur.

Hi ha uns altres efectes dels que es parla molt menys i que, no obstant, també tenen una gravetat extrema. Em refereixo, per exemple, a problemes de relació interpersonal i de salut mental i emocional.

Durant el temps de pandèmia s’han incrementat en un 80% les denúncies de parella per agressions. Per altra banda, durant l’any 2020 el telèfon de l’esperança, al que truquen persones desesperançades, va atendre 54.846 trucades, i el nou telèfon de prevenció del suïcidi ha atès des de l’agost passat 1.102 trucades.

Des de l’Observatori de l’Esperança s’afirma que les trucades de temàtica suïcida estan creixent de manera alarmant des de l’octubre passat. Si al llarg de l’any 2020 se’n van rebre més de mil, només en el que portem del 2021 ja sobrepassen amb escreix les dues mil.

Són xifres esfereïdores i que encara resulten més preocupants pel fet que, segons asseguren els experts, “la gent que truca només és la punta de l’iceberg” d’un problema molt més gran i que va a més.

En definitiva, més enllà dels problemes sanitaris i econòmics directament vinculats a la pandèmia, hi ha un mar soterrat de patiment interior que afecta moltíssimes persones. I això és un repte de grans proporcions per als cristians, cridats a ser sensibles al dolor que ens envolta, a compartir-lo i a fer els possibles per alleujar-lo.

Joan Ferrés Prats (03/07/2021)

QUI S'ENFADA MAI NO TÉ RAÓ

Fa dies vaig perdre els estreps i algú de la família en va pagar les conseqüències. Després, sentint-me malament amb mi mateix, vaig recordar aquesta frase –de no sé qui- que havia llegit fa anys: «Qui s’enfada mai no té raó». Vaig començar a donar-hi voltes. Hi estava d’acord? Qui s'enfada té sempre raons, per descomptat, però té raó? Hi he pensat molt i estic convençut que no, que no té raó.

Enfadar-nos, en el sentit de perdre els nervis, d’aixecar la veu més del compte, de reaccionar amb ràbia, és perjudicial tant per a nosaltres mateixos com per a la persona amb la que ens enfadem. Si reprenc o castigo una altra persona amb ira, no estic corregint, m’estic venjant. En aquests casos, encara que m’enganyi a mi mateix dient-me el contrari, no actuo mogut pel bé de l'altra persona, sinó per l'amor propi ferit. Per això no tinc raó. M’estic fent mal a mi mateix, a més de fer-ne a l'altra persona, perquè un acte de revenja mai no pot ser un acte de justícia. Un acte fet des de la ràbia mai no pot ser un acte d’amor.

Per altra banda, quan reprenc o castigo amb ira una altra persona, el més probable és que no susciti en ella una reacció de penediment, sinó de ressentiment, de més ira. En aquest sentit, tampoc no tinc raó, perquè no l’ajudo a canviar, a esmenar-se.

Ara bé, no enfadar-me no vol dir deixar passar el que considero que no està bé. No vol dir comportar-me de manera passiva davant els comportaments inadequats o les situacions injustes. Penso que el secret és no perdre els nervis. És corregir (o castigar, si cal) des d'una serenitat en la que el que em mou és el bé de l'altra persona.

Com a cristià, no només tinc el dret, sinó el deure de corregir el que no és adequat, però només tinc raó si ho faig sense un bri de rancúnia, sense cap mena de ràbia, amb la serena intenció d’ajudar l’altra persona a millorar.

 

Joan Ferrés Prats (27/06/2021)

SENTIMENTS DESTRUCTIUS

Permeteu-me que torni a fer la meva reflexió a partir d’una experiència personal. Aquest any em toca ser president de la comunitat de propietaris. Doncs bé, fa quatre dies em va venir a veure un veí i em va demanar que l’acompanyés a la piscina comunitària. Uns nois d’uns 13 o 14 anys havien pujat a la paret que hi dona accés i havien tirat nespres d’un arbre del jardí a les persones que hi prenien el sol.

Mentre n’estàvem parlant al jardí, aquells nois van tornar a aparèixer i aquesta vegada, enfilats a la paret, van començar a tirar-nos pedres, sense més ni més, sense cap provocació prèvia.

Va ser un moment molt dur, no ja pel perill de les pedres, sinó pels sentiments que em va suscitar aquell inesperat comportament. Em considero una persona pacífica i relativament pacient, però de sobte em vaig descobrir a mi mateix amb uns sentiments descontrolats de ràbia i d’odi, em vaig veure agressiu, furiós, amb ganes d’insultar-los,.

Gràcies a Déu, la situació no va anar més lluny, ni per part seva ni per la nostra, però em va trasbalsar en adonar-me que en el meu interior hi havia, latents, uns sentiments negatius, destructius, uns sentiments que segurament, si no afloren més sovint, és perquè no m’acostumo a trobar amb circumstàncies com aquella que els despertin.

Encara vaig anar més enllà en la meva reflexió. Potser els sentiments destructius que impulsaven aquells nois a llençar-nos pedres són la conseqüència d’un tipus de vida que els impedeix desenvolupar sentiments més positius, d’empatia i de solidaritat.

En definitiva, aquella tarda vaig prendre consciència, per una banda, de la vulnerabilitat dels meus sentiments, i alhora vaig pensar que, si aquells nois haguessin tingut la meva vida, segurament els sentiments pels que es mouen serien ben diferents. Vaig acabar pregant per mi i per ells.

 

Joan Ferrés Prats (20/06/2021)
 

JESÚS, COMUNICADOR DEL REGNE DE DÉU

Si em permeteu que comenci aquest escrit amb una reflexió a mig camí entre la meva vida personal i la professional, us diré que la primera cosa que m’ha vingut al cap en meditar l’evangeli d’aquest cap de setmana és una sensació d’admiració profunda per Jesús, no només com a font de la meva fe, sinó també com a model de comunicació de la fe. L’evangeli d’aquest cap de setmana posa de manifest que Jesús ha estat un dels comunicadors més importants de la història de la humanitat, un comunicador que es va avançar al seu temps.

Aquestes darreres dècades, en estudiar el funcionament del cervell humà, els neurocientífics han descobert, per una banda, que els relats i les històries són molt més eficaços que els discursos per mobilitzar les persones (per això els utilitzen els publicitaris, els polítics, els economistes...). I, per altra banda, han descobert que per influir els altres cal connectar amb el que els preocupa, amb el que els interessa. Doncs bé, Jesús és un model excel·lent en l’ús de totes dues estratègies.

Per una banda, l’evangeli ens diu: “Amb moltes paràboles semblants, Jesús anunciava la paraula a la gent (...). No els deia res sense paràboles” (Mc 4, 33-34). Una lliçó interpel·ladora per tots els que comuniquem a l’església: sacerdots, catequistes, educadors de la fe, pares i mares.

Per altra banda, les dues paràboles de l’evangeli d’aquest cap de setmana parlen sobre llavors a persones que es dedicaven a semblar, és a dir, Jesús parteix del que preocupa a les persones per aconseguir que els preocupi una altra cosa: treballar pel regne de Déu.

I encara una darrera reflexió. Jesús parla sobre unes llavors que l’home ha plantat i que “tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com” (Mc 4, 26-27). És a dir, Jesús em diu que el regne de Déu no es farà sense el meu compromís, sense que jo planti unes llavors, però que el creixement depèn d’Ell. És Ell qui fa germinar les llavors, qui dona vida. Res no es fa sense mi, però res no depèn només de mi.                                             Joan Ferrés Prats (13/06/2021)

L’EUFEMISME COM A BENEFICI I COM A PERJUDICI

 

És bo o dolent l’ús d’eufemismes? El diccionari català defineix l’eufemisme com a “figura que consisteix a emprar un mot suau, inofensiu, en lloc d’un de dur, indelicat, desplaent”. Vist així, semblaria que l’ús d’eufemismes no només no és negatiu, sinó que els cristians l’hauríem de considerar més que positiu, com si fos una obligació.

Durant aquestes darreres dècades s’ha anat imposant a la nostra cultura l’ús d’eufemismes en diferents àmbits de la vida social. Fa temps, per exemple, que, en comptes de dir que una persona és vella, es diu que és de la tercera edat o de l’edat daurada. En comptes de dir que una persona és grassa, diem que és obesa o que té sobrepès. En comptes de parlar d’una  “persona negra”, parlem d’una persona “de color”. En comptes de dir que treballa com a “criat” o “criada”, diem que és “empleat o empleada de la llar”. En comptes de referir-nos a una persona “disminuïda”, parlem d’una persona “amb discapacitat”. I a l’àmbit de l’educació, en comptes de dir que un alumne ha tret un “insuficient”, diem que “necessita millorar”.

Semblaria que des d’un punt de vista cristià, en observar aquest ús creixent d’eufemismes, ens hauríem de sentir satisfets. Ho hauríem de considerar una mostra de progrés, un assoliment proper a l’ètica cristiana, una prova de sensibilitat i d’empatia, en evitar tot allò que pot resultar dur o ofensiu, que pot molestar o ferir.

És veritat. Però considero que també en aquest cas hem de vigilar, hem de trobar un terme mig. I és que les coses són com són. Amb l’obsessió per imposar o imposar-nos eufemismes a tota hora, correm el risc que acabem fomentant l’aparició de persones toves, incapaces d’assumir els límits i les adversitats, incapaces de fer front a la frustració, a la duresa de la vida.

 

Joan Ferrés Prats (06/06/2021)
 

DESIG I ESFORÇ

He parlat algunes vegades dels paral·lelismes que veig que hi ha entre els problemes de l’escola i els de l’església, entre les dificultats que trobem com a educadors i educadores i les que trobem com a educadors de la fe.

Avui hi vull tornar. Crec que, per diferents motius, tant a l’escola com a l’església ens fa por la paraula desig. Hem tendit a esborrar-la del nostre vocabulari. Si podem, no en parlen. I si n’hem de parlar, solem fer-ho de manera negativa.

Al meu entendre, el rebuig del desig a l’escola i a l’església té conseqüències negatives. Per una banda, en renunciar a gestionar el desig dels nostres interlocutors, estem deixant el desig en mans dels mercaders, dels publicitaris, dels especialistes en marketing. Ells sí que en parlen. Ells basen en el desig tota la seva estratègia.

Nosaltres (escola i església) tendim a menysprear aquests professionals, considerant que proposen un plaer sense esforç. Ells, efectivament, parlen molt de desig i de plaer, i gens d’esforç.

El que ens hauria d’inquietar és comparar els resultats dels uns i dels altres, perquè són paradoxals. Efectivament, nosaltres, predicant l’esforç, moltes vegades no aconseguim que les persones s’esforcin. Ells, predicant només el desig, aconsegueixen que les persones s’esforcin per poder aconseguir el productes que desitgen.

I és que ja Aristòtil va dir fa molts segles que l’home és un ésser que desitja. I la neurociència diu avui que la dopamina, que és la molècula del desig, és la gasolina de l’acció. Ens movem per allò que desitgem. El que ens distingeix a unes persones de les altres és el tipus de desig que ens mou.

M’equivoco, doncs, com a persona i com a cristià, si poso molt d’accent en l’esforç i poc en el desig. Com més desitgi, més m’esforçaré. El termòmetre de la meva fe és el desig. Només puc dir que sóc veritablement cristià si Déu i Jesús són el que més desitjo a la meva vida.

Joan Ferrés Prats (30 maig 2021)

NOVA PENTECOSTA: SORTIM!

Va ser fa poc més d’un any, al febrer del 2020. Un mes abans que esclatés la pandèmia, es va celebrar a Madrid un Congrés de Laics en el que vàrem participar més de dos mil cristians de totes les diòcesis espanyoles, amb aquest lema: “Pueblo de Dios en salida”. Hi havia una altra gran pancarta que deia: “Nuevo Pentecostés”. Avui, a punt de sortir de la pandèmia, s’està intentant promoure un postcongrés a tota Espanya, per extreure’n més fruits.

Dues idees claus d’aquell congrés: 1. L’Església no són els bisbes i els capellans. L’Església som tots. Els laics hem de recuperar el protagonisme que havíem perdut. 2. La missió central dels cristians és l’evangelització. Els lemes “Sortim!” o “Iglesia en salida” volen dir que hem de deixar de mirar cap endins. No ens hem de preocupar tant de conservar el que hi ha a dins l’Església com d’anunciar Jesús als que són fora d’ella.

En una conversa informal durant el Congrés, el bisbe Toni Vadell, bisbe auxiliar de l’arxidiòcesi de Barcelona, ens preguntava si alguna vegada ens confessem de no evangelitzar, de no anunciar Jesús als no creients. Al cap i a la fi, deia ell, és una obligació tant o més important que tantes altres de l’incompliment de les quals sí que ens confessem. La pregunta em va impactar.

Trobo que la festa de la Pentecosta és una bona oportunitat perquè ens plantegem totes aquestes qüestions. Pot ser que, com els apòstols el dia de la Pentecosta, estiguem tancats mirant-nos el melic. Pot ser que, com ells, tinguem por del que hi ha a fora. Pot ser que tinguem mandra de sortir o que ens manquin les forces.

En tots aquests casos ens cal que l’Esperit davalli sobre nosaltres i ens ompli amb la seva força. Només així vencerem les pors i les mandres i serem capaços de sortir per anunciar Jesús.

 

Joan Ferrés Prats (23/05/2021)

CRISTIANS DE LLETRA PETITA

 

Molts hem patit alguna vegada a la vida les conseqüències de la lletra petita d’un contracte. Hem signat un acord havent llegit només la lletra grossa, la que semblava reflectir les coses importants del contracte, i hem caigut en algun parany que hi havia amagat en la lletra petita. 

Penso que podem fer un paral·lelisme amb la fe. També els creients, a la vida de fe, fem una mena de pacte amb Déu, signem una mena de contracte amb Ell, i també nosaltres correm el risc de caure en el parany de la lletra petita. Però aquesta vegada el parany funciona a l’inrevés.

Com a creient puc dir que caic en aquest parany quan em preocupa tant la lletra petita que no em fixo en la gran. Soc un cristià de lletra petita, per exemple, cada vegada que em mostro escrupolós amb els manaments de l’Església, amb la normativa de la jerarquia, amb el seguiment de la tradició, però oblido la lletra grossa, el que és central a l’Evangeli.

Estic oblidant la lletra grossa quan em costa demanar perdó, quan soc incapaç de perdonar tant si m’ho demanen com si no, quan em costa fer favors, quan tinc enemics. Soc un cristià de lletra petita quan les persones necessitades, pobres, malaltes o soles, no són per mi una prioritat.

Sant Pau utilitzava unes altres paraules per dir el mateix: «Si algú tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res» (1 Cor 13: 2). Sant Joan ho deia d’una altra manera, però posant el dit en la mateixa nafra: «Si algú diu que estima Déu i avorreix el seu germà, és un mentider» (1 Jn 4:20).

Sento que sant Joan i Sant Pau m’avisen del la temptació de ser un cristià de lletra petita.

Joan Ferrés Prats (16/05/2021)

LA XARXA DE DÉU

La paraula xarxa és una de les que millor expressen el que representa el progrés avui. Internet, l’invent contemporani més potent, és una xarxa de xarxes. Si ens hi connectem, ens facilita l’accés a tots els coneixements generats fins ara, ens permet entrar en contacte amb les persones que estimem, ens ofereix noves formes de treball, de cultura, d’aprenentatge, de relació i d’entreteniment. Per això la bretxa digital és tan dura, perquè els qui no s’hi poden connectar perden moltes oportunitats.

A les darreres dècades s’ha descobert que el cervell també funciona com una xarxa i que extraiem el millor de nosaltres mateixos si fem xarxa cap endins, connectant l’inconscient amb la consciència i la raó amb l’emoció, i cap enfora, connectant el nostre cervell amb el dels altres.

Doncs bé, trobo que a l’evangeli d’aquest cap de setmana Jesús ens convida a entrar en una nova xarxa, una xarxa superior, la xarxa de Déu. Si connectem amb Jesús, entrem en contacte amb el Pare, i tots dos ens fan entrar en una nova dimensió, en un món de nous coneixements (“Us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare”) i sobretot en el món d’un nou amor (“Tal com el Pare m’estima, també jo us estimo a vosaltres. Manteniu-vos en el meu amor”).

Rebre aquests coneixements i connectar amb aquest amor ens transforma com a persones (“Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa”) i ens permet donar fruits (“Que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat”).

Demano a Déu que no sigui víctima de la bretxa espiritual, que no em manqui mai el wi-fi per viure connectat amb Ell a través d’aquesta xarxa. Només podré fer xarxa d’amor amb els altres si primer faig xarxa d’amor amb Ell, si rebo l’amor que Ell rep del Pare.

 

Joan Ferrés Prats (09/05/21

 

PERDÓ

Un dia, en el marc d’una conversa informal, una persona propera va dir que si s’assabentava que la seva parella l’havia enganyada, ni que fos una sola vegada, no el perdonaria.

Suposo que soc molt ingenu, perquè em va sobtar. Tots els que participàvem a la conversa érem creients i practicants. Donava, doncs, per suposat que com a tals teníem assumit el deure de perdonar i estaríem predisposats a fer-ho, encara que ens costés.

Déu faci que mai no m’hagi de trobar en una situació com aquesta. Sé que ha de ser difícil perdonar en una circumstància com aquesta. Sé sobretot que una cosa és la teoria i una altra la pràctica, però si ja comencem fallant en la teoria, estem posant pals a la roda de la pràctica.

La teoria de la fe cristiana diu que hem de perdonar, i que no ho hem de fer perquè estigui manat, sinó perquè és el millor tant per a la persona perdonada com per a la que perdona. Estic d’acord que una persona que enganya demostra que no estima prou, però penso que una persona que no perdona també ho demostra.

No estimo prou si no accepto que l’altra persona no és perfecta i que pot tenir un mal moment. Estic convençut que només quan he estat capaç de perdonar puc estar segur que estimo. El perdó és la prova suprema de l’amor.

En aquest tema em falta encara incorporar una darrera consideració. Precisament perquè en alguns casos és molt difícil perdonar, només ho podem aconseguir si Déu hi fa més que nosaltres. El perdó és un do de Déu. Només seré capaç de perdonar si compto amb la força que em ve d’Elll.

 

Joan Ferrés Prats  (01/05/2021)

EL DIA DELS ENAMORATS

“Hi ha alguna cosa que Déu em vulgui dir a través dels esdeveniments que he viscut aquests darrers dies?” M’he fet a mi mateix aquesta pregunta, intentant posar-me en actitud de meditació i de pregària, en asseure’m davant l’ordinador sense saber què dir per escriure aquestes línies.

Al cap d’uns minuts, en el meu cervell s’havia format un lligam entre el fet que a la diada de Sant Jordi els catalans celebrem el dia dels enamorats i el fet que aquesta setmana he llegit dos escrits contradictoris sobre el tema de l’amor.

Per una banda, he llegit uns comentaris sobre un llibre que ha escrit un psicòleg espanyol. És un llibre en el que defensa que per ser feliç cal canviar de parella cada cinc anys. Assegura el psicòleg que aquest és el secret de la felicitat. Diu que els éssers humans per naturalesa no som monògams, i que només canviant de parella periòdicament tenim l’oportunitat de ser lliures i feliços.

Per altra banda, aquests mateixos dies he llegit en un altre llibre que no hi ha res tan fals com l’etapa de l’amor romàntic, perquè és una etapa en la que dipositem en una persona totes les expectatives de la nostra felicitat, una etapa en la que estem tan enlluernats pel descobriment de l’altra persona que no som capaços de veure’n els defectes, les limitacions.

Jo penso que l’etapa de l’enamorament és molt maca, però que no hi ha estimació més gran que la que es manté en el temps, la que no s’acaba malgrat es va prenent consciència dels límits i defectes de l’altra persona,  la que supera els paranys de la rutina i de les adversitats.

Si m’ho miro amb els ulls de la fe, considero que pretendre ser feliç a base d’anar canviant de parella periòdicament és com voler viure eternament en diumenge de resurrecció, estalviant-se el divendres sant. O, recorrent a un altre símbol del dia dels enamorats, és com voler roses sense espines. Només acceptant les petites creus l’amor es converteix en oportunitat de vida plena.

 

Joan Ferrés Prats(25/04/2021

ELOGI  DEL DESIG

En el món de l’educació la paraula desig no sol tenir bona premsa. I encara en té menys en el món de l’església. Sona a pecat. En aquestes circumstàncies, es pot parlar d’un elogi del desig? Crec que no només se’n pot parlar. Crec que cal parlar-ne.

El neurobiòleg alemany Stefan Klein diu que la dopamina, que és la molècula del desig, és la gasolina de l’acció. És a dir, que les persones només ens movem quan tenim desig –la gasolina del cervell humà- i, en conseqüència, només ens movem per allò que desitgem (també ens movem per la por, que és precisament l’altra cara del desig, l’oposat al desig).

Ben mirat, Jesús als evangelis va venir a dir el mateix amb unes altres paraules, perquè  va denunciar moltes vegades que algunes persones no podien estimar Déu perquè el seu desig estava focalitzat envers els diners, envers  el sexe, envers elles mateixes o fins i tot envers la llei. No podien estimar Déu perquè desitjaven realitats que estan situades a les antípodes de Déu.

El que diu avui la neurociència sobre el funcionament del cervell humà coincideix amb el que deia Jesús, però també amb el que deia fa vint-i-cinc segles, a l’antiga Grècia, el filòsof Aristòtil: «L’educació és educació del desig». Aristòtil volia dir que l’objectiu de l’educació és aconseguir que sigui desitjat allò que és desitjable, allò que convé desitjar. La vida és desig, i el secret de la vida és encertar-la quan decidim cap a on focalitzem el nostre desig.

San Agustí en sabia molt sobre totes aquestes coses perquè, abans de convertir-se, havia viscut molts anys abocat a tota mena de desitjos que eren a les antípodes de Déu. Les seves paraules són per mi una bona interpel·lació: «Ens heu fet per Vós, Senyor, i el nostre cor no estarà en pau fins que no descansi en Vós». 

 

Joan Ferrés Prats (18/04/2021)

UNA PASQUA DE PEL·LÍCULA

Quan veiem una pel·lícula o una sèrie, solem identificar-nos amb el personatge central de la història. De vegades ho fem perquè representa el que som, i altres vegades perquè representa el que ens agradaria ser. Quan veiem Superman, per exemple, ens identifiquem amb el periodista Clark Kent perquè és una persona agradable però mediocre, insegura, plena de defectes. I, quan es desdobla i es converteix en Superman, ens hi identifiquem perquè és un personatge totpoderós, que supera les lleis de l’espai i del temps i que va pel món solucionant tota mena de conflictes.

A l’evangeli d’aquest cap de setmana també hi he trobat aquesta relació dialèctica entre el que som i el que voldríem ser. Per una banda, els personatges centrals reflecteixen la nostra trista realitat: els apòstols pateixen sentiments de por i de tancament (“Per por dels jueus tenien tancades les portes”), a Tomàs l’envaeixen els dubtes i la inseguretat (“Si no veig i toco, jo no creuré pas”) i s’abandona al pessimisme i a la negació (“No siguis incrèdul”).

Per altra banda, Jesús els fa una proposta de vida ideal: els ofereix la pau amb Déu, amb ells mateixos i amb els altres (fins a tres vegades els diu “Pau a vosaltres”), els ofereix el perdó (“A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats”), els reconforta amb la força de l’Esperit (“Rebeu l’Esperit Sant”) i els fa una crida a la fe, lligada a la felicitat (“Feliços els qui creuran sense haver vist”).

La nostra vida es mou sempre, com les pel·lícules i com l’evangeli, en una tensió, en una relació dialèctica entre aquests dos pols oposats: el que som i el que hauríem de ser, o bé el que som i el que ens agradaria ser.

No ens ha d’estranyar, perquè Jesús va ser el primer a viure aquesta tensió dialèctica. Ell també va patir sentiments de por (“Pare, si és possible, que passi de mi aquest calze”). També va ser envaït pels dubtes i la solitud (“Déu meu, per què m’heu abandonat?”).

La Pasqua, com les pel·lícules, ens garanteix un final feliç, però en aquest cas és Jesús qui el fa possible. Seguirem envaïts per les pors, els dubtes i les mancances, però l’abandó confiat a les mans der Déu Pare i la força de l’Esperit faran que cada vegada tinguin més pes a les nostres vides la felicitat derivada de la fe i la capacitat de viure en pau.

Joan Ferrés Prats (11/04/2021)

PASQUA EN TEMPS DE PANDÈMIA

A diferència del que em passa altres vegades, avui m’he assegut davant l’ordinador sense saber sobre què parlaria. Bé, és clar, sabia que havia de parlar sobre la Pasqua, però no sabia què dir. He estat una estona fent-me preguntes de l’estil: es pot celebrar la Pasqua en plena pandèmia? Es pot viure l’alegria de la Pasqua amb mascaretes i a distància?

De sobte m’he adonat que estava molt desencaminat en plantejar-me aquestes qüestions. En altres paraules, he comprès que, en el fons, les preguntes que m’estava formulant no són cristianes. Reflecteixen una visió de l’esperança que és més a prop de la ciència que de la fe. L’alegria sobre la que jo estava pensant (una alegria ben lícita i desitjable) té més a veure amb l’arribada de les vacunes que amb la celebració de la Pasqua de Resurrecció.

 Per què ho dic? El que jo celebro com a cristià a la Pasqua no és que Jesús ens estalvia el dolor, sinó que ens ajuda a convertir-lo en alegria. No celebro que Jesús vingui a estalviar-nos el patiment i la mort, sinó que els converteix en font d’una nova vida.

No es tracta, doncs, que calgui estar sense mascaretes i ben vacunats per poder celebrar l’alegria de la Pasqua cristiana. Ben al contrari, amb mascaretes i sense vacunes celebrem que el virus i la mort no tenen la darrera paraula a la nostra vida, que Déu és més fort que tot això.

Com han fet sempre els pagesos, els cristians som capaços de veure el fruit en la llavor acabada de plantar, de veure la papallona en l’eruga que s’està transformant. Déu ha volgut que la Pasqua d’aquest any sigui per mi, amb mascaretes i amb distàncies, una oportunitat per celebrar que el que dona sentit i plenitud a la meva vida és més fort que allò que la pot amenaçar. 

Joan Ferrés Prats (04/04/2021)

LA VACUNA A LES PORTES DE LA PASQUA

Ja fa més d’un any que la pandèmia es manté com a centre de la realitat informativa a tot el món. Durant molts mesos les notícies més rellevants han girat, de manera gairebé exclusiva, entorn al número creixent de persones infectades i mortes a causa de la covid 19. Des de fa unes setmanes s’ha produït un canvi significatiu: aquestes dades es barregen amb les relatives al número de persones vacunades.

Les vacunes i les grans empreses farmacèutiques que les han fet possible són un bon exemple de les contradiccions del món contemporani. Per una banda, són una mostra del progrés científic: mai no s’havia aconseguit en tan poc temps un remei eficaç per a un problema tan gran, d’abast mundial. Per altra banda, aquest remei està posant de manifest les ambicions, les avarícies i les desigualtats que ens regeixen com a civilització. Les vacunes no poden arribar a tothom perquè les grans farmacèutiques en mantenen la patent, la propietat intel·lectual, malgrat haver-les aconseguit amb l’ajut de milers de milions de diners públics.

Durant els mesos de pandèmia la malaltia i la mort ens han unit a tots els habitants del planeta, el virus no fa distincions de persones, ni per ètnia, ni per cultura ni per classe social, tots hi estem igualment exposats. Ara, amb la vacuna, tornen les diferències entre països rics i pobres, s’inicien les disputes, es posen en marxa estratègies de poder.

Adonant-me de tot això, no puc deixar de pensar com a creient, a les portes de la Setmana Santa, que Jesús és l´única vacuna en la que podem confiar, l’única que se’ns dona de manera segura, gratuïta i igualitària, l’única que ens garanteix una vida amb l’anhelada normalitat, una vida amb la plenitud desitjada. 

Joan Ferrés Prats (28/03/2021)

SANT JOSEP I EL POSTUREIG

És una paraula de moda, sobretot entre els joves, aquesta del postureig, una paraula nova que el TermCat va aprovar fa només uns anys per referir-se a l’actitud d’aparentar, d’adoptar postures per semblar que una persona és més del que realment és.

Els joves utilitzen sovint aquest terme en relació amb les xarxes socials. Admeten que a les xarxes hi ha molt de postureig, és a dir, que hi ha molta tendència a presentar-se davant dels altres amb una identitat digital falsejada o, com a mínim, maquillada, amb la intenció de quedar bé, de guanyar seguidors o d’obtenir likes. A les xarxes es ven molt de fum, es tendeix a magnificar el no-res.

Però és evident que l’ús del postureig no es limita ni als joves ni a les xarxes socials. Fins i tot quan els cristians fem bones obres o quan treballem pel bé de l’església, correm el risc de caure en el postureig.

De vegades, com a la paràbola evangèlica del blat i del jull, es cola un component de postureig entre les nostres motivacions més sanes i positives. A les intencions ocultes que guien els nostres comportaments, juntament amb la bona voluntat de servir Déu i els germans, s’hi barreja de vegades un component narcisista, la necessitat de ser reconeguts, de ser valorats, d’alimentar el nostre el jo, de satisfer la nostra vanitat.

En aquest context de cerca de l’aparença, en aquesta cultura del postureig, ens ve de perles que el Papa Francesc hagi instaurat l’any de sant Josep, una figura cabdal a la fe cristiana i que pot ser considerada l’antítesi del postureig.

Sant Josep té un paper clau a la història de la salvació i, en canvi, s’allunya de qualsevol mena de protagonisme. No hi ha proporció entre la grandesa de la funció que li toca acomplir i la senzillesa i humilitat amb la que l’acompleix.

En definitiva, per mi com a cristià, a l’era de l’ostentació i de l’aparença, sant Josep em representa una crida a la humilitat, al silenci, a la purificació de les meves intencions.

Joan Ferrés Prats (21/03/2021)

 

QUARESMA: LLUM I PAU
Meditant l’evangeli d’aquest cap de setmana, m’he adonat que hi ha moltes coincidències amb un fragment de l’evangeli de Lluc al que tinc una devoció especial.
Em refereixo a uns versets del càntic de Zacaries, un càntic que l’evangeli de Lluc situa a la infància de Jesús: “Per l’amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau” (Lc 1, 78-79).
Fixeu-vos en les coincidències que hi ha entre aquests versets i l’evangeli d’aquest cap de setmana. L’evangelista Joan també parla que Jesús és una manifestació de l’amor de Déu: “Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill únic” (Jn 3, 16). Se’ns diu també que Jesús és la llum: “La llum ha vingut al món” (Jn 3, 19). També se’ns fa prendre consciència que de vegades vivim a la fosca: “Els homes s’han estimat més la fosca que la llum” (Jn 3, 19). I, finalment, se’ns parla que només si acollim la llum tindrem una vida plena: “Perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna” (Jn 3, 16).
En aquests dos fragments dels evangelis de Joan i de Lluc es repeteixen, doncs, uns quants conceptes fonamentals de la fe cristiana. En tots dos casos es fa una veritable catequesi, una catequesi molt adient per al temps de Quaresma.
Se’ns recorda, per una banda, que en alguns aspectes de la nostra vida vivim a la fosca i, per altra, que Déu ens estima i que, per demostrar-ho, ens envia Jesús, que és la llum del món. I que només si acollim la llum de Crist, entrarem a la vida plena, transitarem per camins de pau.
En temps de Quaresma, en el marc d’una crida a la conversió, ens ho podem plantejar també a l’inrevés: si no tenim vida plena, si no estem en pau amb Déu, amb els altres i amb nosaltres mateixos, és senyal que estem a la fosca i que, en conseqüència, necessitem convertir-nos, obrir-nos al Déu que ens estima, perquè la llum de Crist, la llum de la Pasqua, penetri a les nostres vides.
Joan Ferrés Prats (14/03/2021)

CRISTIANS DE LLETRA PETITA

 

 

Molts hem patit alguna vegada a la vida les conseqüències de la lletra petita d’un contracte. Hem signat un acord havent llegit només la lletra grossa, la que semblava reflectir les coses importants del contracte, i hem caigut en algun parany que hi havia amagat en la lletra petita. 

Penso que podem fer un paral·lelisme amb la fe. També els creients signem una mena de contracte amb Déu, fem un pacte amb Ell, i en aquest cas també correm el risc de caure en el parany de la lletra petita. Aquesta vegada, però, el parany funciona a l’inrevés.

Com a creient caic en aquest parany quan em preocupa tant la lletra petita que no em fixo en la gran. Soc un cristià de lletra petita, per exemple, cada vegada que em mostro escrupolós amb els manaments de l’Església, amb la normativa de la jerarquia, amb el seguiment de la tradició, però oblido la lletra grossa, el que és central a l’Evangeli.

Estic oblidant la lletra grossa cada vegada que em costa demanar perdó, que soc incapaç de perdonar i oblidar, tant si m’ho demanen com si no, cada vegada que em costa fer favors, cada vegada que tinc enemics. Soc un cristià de lletra petita cada vegada que les persones necessitades no són per mi una prioritat.

Sant Pau utilitzava unes altres paraules per dir exactament el mateix: «Si algú tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res» (1 Cor 13: 2). Sant Joan ho deia d’una altra manera, però posant el dit en la mateixa nafra: «Si algú diu que estima Déu i avorreix el seu germà, és un mentider» (1 Jn 4:20).

Sento que sempre, però encara més en aquest temps de Quaresma, sant Joan i Sant Pau m’avisen del la temptació de ser un cristià de lletra petita.

 

Joan Ferrés Prats (07 març 2021)

EGOISMES

Permeteu-me que comparteixi una petita anècdota de fa més d’un any. Érem en un sopar de feina. Cap al final de l’àpat, abans d’arribar als postres, un dels cambrers ens va preguntar si algú de nosaltres desitjava una peça que havia sobrat. Un company va contestar immediatament que sí, que ell la volia. No me’n vaig poder estar de pensar que havia estat un gest egoista per part seva, perquè no havia donat temps a què altres companys o companyes haguéssim pogut manifestar també el nostre interès.

No vaig trigar a adonar-me que el meu gest també havia estat egoista. És veritat que, en no dir res, jo havia permès que la peça fos per a ell, però si jo no havia dit res era precisament per no semblar egoista. És a dir, d’alguna manera no dir res era també un gest egoista.

Aquesta petita anècdota sense cap transcendència em va fer pensar en la complexitat dels nostres comportaments i sobretot en la fragilitat de les nostres intencions. Em va fer adonar que no tot és virtut en la motivació dels nostres comportaments virtuosos, i que potser no tot és vici en la motivació dels nostres comportaments viciosos.

Com a cristià estic molt habituat a pensar en el bé i en el mal, estic acostumat a fer examen de consciencia per a avaluar si els meus comportaments són adients o no ho són, però potser no m’examino prou sobre les intencions que s’amaguen darrera els meus comportaments. Principalment sobre les que s’amaguen darrera els bons comportaments.

Trobo que el camí de millora constant que estic cridat a fer com a cristià (i encara més en temps de Quaresma) inclou una purificació de les intencions, una purificació dels sentiments i de les actituds que s’amaguen darrera dels meus bons comportaments.

Joan Ferrés Prats 28/02/2021

QUARESMA I NORMALITAT

Tornar a la normalitat és un dels desitjos més repetits darrerament. De fet és un desig que ve des de ja fa gairebé un any. Tots entenem el que es vol dir quan es recorre a aquesta expressió, però potser no som del tot conscients dels paranys que s’amaguen darrera d’ella, perquè, tant des del punt de vista col·lectiu com des de l’individual, aquesta pandèmia ha posat de manifest una sèrie de “normalitats” a les que no hauríem de desitjar tornar.

Efectivament, vàrem entrar a la pandèmia amb greus desigualtats econòmiques i socials, i està clar que en sortirem amb unes desigualtats molt més accentuades. Els milionaris de les grans empreses tecnològiques i els de les grans empreses farmacèutiques (que fan seva la propietat intel·lectual d’unes vacunes per a la investigació de les quals han rebut milers de milions de diners públics) en sortiran encara més rics.

A l’origen de la crisi sanitària, tal com l’estem patint a tot el món, hi ha altres crisis: la crisi climàtica, la crisi social i la crisi racial. Hi són al darrera. L’ideal, doncs, no pot ser “tornar a la normalitat”, sinó sentir la urgència de transformar aquella normalitat. O, si de cas, d’entrar en una nova normalitat, que hem de construir entre tots.

Penso que m’he de plantejar el mateix, a títol individual, des del punt de vista de la fe. L’esperit de la Quaresma m’hi empeny. Se’m convida a convertir-me, i la crida a la conversió és sempre un crida a no considerar “normal” la realitat, ni la meva ni la de l’entorn que m’envolta. En altres paraules, la conversió és una crida a superar la normalitat, a transformar-la.

En aquesta Quaresma, doncs, Déu em crida a la conversió en la meva vida personal, però també a sentir-me corresponsable de la transformació d’un món que no podem considerar “normal”.

Joan Ferrés Prats
 (21/02/2021)

ELS LEPROSOS AVUI

Sentir parlar avui de leprosos em pot fer pensar que el text en qüestió està una mica passat de moda, allunyat de la meva realitat social. Només em calen, però, uns moments de reflexió per prendre consciència que els leprosos del temps de Jesús tenen similituds molt grans amb l’actual situació social. Avui, al meu entorn, hi ha persones tan marginades com ells, tan necessitades, tan excloses com ells dels beneficis que fruïm la majoria dels ciutadans.

Si accepto el paral·lelisme entre l’ahir i l’avui, també hauré d’acceptar les dues lliçons que Jesús em dona a l’evangeli. Perquè penso que són dues: una de caire social i una de caire espiritual.

La primera lliçó que em dona Jesús és més necessària avui que mai. Les mancances materials, les necessitats del cos, les marginacions econòmiques i socials formen part de les exigències de l’evangeli. No em puc excusar dient que el que em correspon com a persona de fe són les coses de l’esperit, que dels cossos ja se n’ocuparan els altres. L’evangeli em deixa sense excuses. Jesús també es preocupa de les necessitats corporals.

Ara bé, per al cristià el compromís social és necessari però no suficient. És imprescindible, però no ho és tot. Jesús prohibeix al leprós que expliqui el que li ha passat perquè no vol ser malinterpretat. El seu messianisme no és de prodigis materials. Jesús mostra que el benestar corporal necessita ser complementat amb el benestar espiritual. La plenitud corporal necessita la plenitud que Déu dona a l’esperit.

Aquesta doble lliçó té a veure tant amb la meva vida cristiana personal com amb el meu comprimís social com a cristià. He de lluitar com els que no són cristians per un món més just, pel benestar de tothom, pels marginats de tota mena. Però també he de demostrar, amb les paraules i amb la vida, que la plenitud humana em ve d’un afegit, i aquest afegit és l’experiència de Déu.  

Joan Ferrés Prats
 (14/02/2021)

ENVIATS
M’agraden molt les etimologies, perquè m’ajuden a descobrir el significat que tenien les paraules quan van ser inventades, és a dir, el motiu pel que es van inventar o pel que es van començar a utilitzar.

Ja fa temps que estava encuriosit per l’origen i el significat original de la paraula missa. Aquests dies m’he dedicat a investigar una mica i he pogut confirmar el que pensava.

Quan era petit, les misses se celebraven en llatí. Encara recordo que les darreres paraules que pronunciava  el capellà, dirigint-se als fidels, per acomiadar la celebració, eren: “Ite, missa est”. La traducció al català seria: “Aneu-vos-en. Està enviada”. Efectivament, en llatí la paraula “missa” és el participi del verb mittere, que vol dir enviar.

El concepte d’enviar és molt rellevant en el cristianisme. La paraula apòstol prové del grec i significa enviat. La paraula missioner prové del llatí i també significa enviat.  I el concepte d’enviar també és capital per entendre la missa i per viure-la amb més profunditat.

L’expressió “missa est” es referia a què la forma consagrada, Jesús com a ofrena, havia estat enviada al Pare. Jesús és la realitat central de l’Eucaristia, és l’ofrena que s’ofereix al Pare com a sacrifici, però també és l’ofrena que se’ns ofereix a nosaltres com a aliment.

I aquí és on es tanca el cercle, perquè en acabar la missa nosaltres també som enviats al món. Som enviats com a apòstols, com a missioners, som enviats a donar testimoni de Jesús i a donar fruits d’amor envers els germans. Si som enviats és perquè hem rebut el do de Jesús i la força de l’Esperit.                     Joan Ferrés Prats (7 febrer 2021)

LES PARADOXES DE LA PREGÀRIA

Fa anys un company que havia deixat de creure em volia fer veure el que, segons ell, eren les contradiccions de la fe cristiana. Va fer referència, per exemple, a una coneguda cita de l’evangeli: “Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà” (Mt 7,7). Ell replicava aquesta cita simulant un cas: “Diumenge vinent juguen el Barça i el Madrid. Si un soci del Barça i un del Madrid li demanen a Déu que guanyi el seu equip, és impossible que Déu pugui donar a tots dos el que li demanen”.

De vegades recordo aquella conversa i penso que tant aquella persona com alguns cristians d’ahir i d’avui tenen de la pregària una concepció tan lamentable com la del partit de futbol. Conceben Déu com una mena de màquina escurabutxaques: hi poses una moneda i en surt un regal.

Hi ha un tipus de pregària basada en el “Facis la vostra voluntat” i un altre basat en el “Que es faci la meva voluntat”. Llavors, és que no son de fiar les promeses de Jesús a l’evangeli? Sí, però recordem que també va dir: “Bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu” (Mt 6,8).

Déu sap què li volem demanar pensant que ens cal, i sobretot sap què ens cal realment. Per això, qualsevol petició feta a la pregària hauria d’acabar com ho feia Jesús: “Però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra”.

L’escriptor Oscar Wilde deia que quan els déus ens volen enfonsar, fan cas de les nostres pregàries. Moltes vegades hi penso: amb l’experiència que em donen els anys, quina sort vaig tenir que Déu no em fes cas en algunes de les coses que li vaig demanar amb més insistència quan era jove!

Com a creient, interpreto, doncs, el “Demaneu i Déu us donarà” en un sentit molt obert. Si Déu no em concedeix el que li demano, em concedirà forces per renunciar-hi. M’ajudarà a acceptar que, si aquesta és la seva voluntat, és el millor per mi. 

Joan Ferrés Prats

31 GENER 2021

EN ELL CONFIO I NO TINC POR

Quan era jove ens explicaven a l’església que el pecat no consisteix a sentir, sinó a consentir, és a dir, que el problema des del punt de vista de la fe no és que en un moment determinat ens assaltin pensaments o sentiments negatius, sinó que, quan els tenim, consentim a tenir-los.

 

Per què faig referència a aquest vell record? Escric aquest text després que a l’església hem cantat aquella coneguda cançó religiosa provinent de Taizé: “El Senyor és la meva força, el Senyor el meu cant. Ell m’ha estat la salvació, en ell confio i no tinc por”. Aquesta vegada la cançó  m’ha provocat. M’ha fet pensar que vivim en temps de por. És humà que la pandèmia ens provoqui sentiments de por pel risc que comporta per a la salut i la vida d’un mateix i de les persones que estimem, i també per les negatives conseqüències econòmiques que està tenint i que seguirà tenint per a moltes persones.

 

En aquestes circumstàncies, ¿haig de concloure que no soc bon cristià si tinc por? És aquí on se m’ha disparat el record de quan era jove: el pecat no prové del fet de sentir, sinó de consentir.

 

Quan reflexiono sobre aquests temes, sempre em ve al cap la figura de Jesús a l’hort de Getsemaní. Com a home, Jesús té por del que veu a venir, sua sang i li diu angoixat a Déu: “Pare, si és possible, que passi de mi aquest calze”.

 

Immediatament, però, li afegeix: “Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva”. Jesús sent, però no consent. En els moments de dificultat i d’adversitat, Jesús té por, com nosaltres. A Jesús també l’assalten, com a nosaltres, pensaments i sentiments negatius. La diferència -i l’exemple- és que ell els converteix en una oportunitat per posar la seva vida en mans del Pare.

 

“En ell confio i no tinc por” vol dir que la confiança en el Pare m’ajuda a fer passos endavant per superar els sentiments de por.

 

Joan Ferrés Prats
 (24 gener 2021)

SORTIM!

En el Congrés de laics que es va celebrar a Madrid aviat farà un any, hi havia una gran pancarta amb l’eslògan “Iglesia en salida”. I el títol del nou pla pastoral de l’arquebisbat de Barcelona és “Sortim!”.


        Són missatges que no tenen res a veure amb els que se’ns donaven als cristians quan jo era jove. Abans ens deien que l’important era anar a l’església. Ara se’ns diu que l’important és sortir-ne.

 
        Abans semblava que eres molt més bon cristià com més temps passaves a l’església. Ara sembla que no ets bon cristià si no en surts. De fet, el Papa Francesc diu textualment que “una església que no és en sortida no és església”, el que comporta que un cristià que no surt no és cristià.
No son pas missatges contradictoris. Son complementaris. Les lectures de l’Eucaristia d’aquest cap de setmana ho posen de manifest. L’evangelista Joan ens descriu l’elecció dels primers apòstols i deixebles. La paraula apòstol vol dir precisament enviat, és a dir, convidat a sortir. L’apòstol ha de sortir per donar testimoni de Jesús.


        Ara bé, només es pot donar testimoni de la fe si primer se n’ha fet experiència. No es pot sortir si primer no s’ha entrat. És significatiu que els deixebles li preguntin a Jesús: “Rabí -que vol dir mestre-, on t’estàs?”. I Jesús els contesti: “Veniu i ho veureu” (Jn 1, 38-39).
 Els deixebles veieren on s’estava Jesús i es quedaren amb ell aquell dia. Després d’estar amb Jesús, Andreu, un dels deixebles, va sortir per explicar el que havia descobert al seu germà Simó Pere. I llavors va ser Pere el que va entrar i va fer experiència de Jesús.


        Entenc que aquesta és la dialèctica a la que soc cridat com a cristià. No puc sortir a donar testimoni de Jesús si primer no n’he fet experiència. Però no serveix de res fer-ne experiència si després no surto a donar-ne testimoni.

 

Joan Ferrés Prats (17 gener 2021)

EN L’ANGOIXA DE LA INCERTESA

Diuen els que en saben que el cervell humà no para de crear històries. Cada vegada que una persona ha de prendre una decisió, el seu cervell elabora una història per a cadascuna de les opcions que estan en joc, servint-se de les experiències prèvies acumulades a la seva vida: “Si trio aquesta opció, em passarà això. Si trio aquesta altra, em passarà allò”. I la persona acaba decidint en funció de la història que li ofereix un final més feliç.

Els experts asseguren que prenem unes 7.000 decisions cada dia. Imaginem-nos, doncs, la quantitat d´històries que ha d’elaborar el nostre cervell per fer-nos sentir que prenem les decisions més adequades.

Els problemes per al nostre cervell sorgeixen en els moments d’incertesa, de novetat, d’inseguretat, quan no tenim cap experiència prèvia, que li permeti al cervell crear una història amb final feliç més o menys garantit.

És el que ens passa a tots ara mateix, amb motiu de la crisi sanitària i econòmica de la covid. No hi ha res en la nostra experiència passada que permeti al nostre cervell construir una història que ens doni seguretat. Per això els moments d’incertesa generen ansietat, angoixa, sensació d’indefensió.

El nostre cervell racional valora de manera negativa aquestes situacions d’incertesa, però hi ha l’opció que el cervell s’obri a la transcendència i les valori com una oportunitat.

És quan ens sentim vulnerables, quan la realitat ens supera, quan no podem controlar les coses, que tenim l’oportunitat de posar-nos en les mans de Déu Pare. La situacions d’incertesa són una oportunitat perquè deixem que sigui Déu, i no el nostre cervell, qui escrigui la nostra història, qui prengui les decisions en tots aquells aspectes que no són a les nostres mans.

Joan Ferrés Prats
 (10 gener 2021)

UN CAP D’ANY DIFERENT

És lògic que aquests dies hàgim viscut un cap d’any diferent, perquè tot l’any ho ha estat, de diferent. Si l’any 2020 ha estat condicionat pels problemes sanitaris i econòmics de la pandèmia de la covid, és normal que tant l’organització del cap d’any com els sentiments entorn als que ha girat també hagin estat condicionats per la covid.

No vull posar aigua al vi de les esperances generades aquest cap d’any, però permeteu-me una reflexió crítica entorn a alguns comentaris sentits i llegits aquests darrers dies. S’ha escrit i s’ha dit reiteradament que l’any que comença  “serà forçosament millor, perquè pitjor és impossible”.

Comprenc des de quin punt de vista es diuen aquestes coses, però em sap greu comprovar que de vegades siguem tan limitats en els nostres pensaments i sentiments. Ens comportem com els infants que són incapaços de fer front a les adversitats, d’encaixar-les.

És veritat que fins i tot els que ja tenim uns quants anys no havíem viscut mai una amenaça com la de la covid, però també hauríem de ser conscients que aquesta pandèmia està sent molt més benèvola que les que han assolat la humanitat en altres èpoques. I que fins i tot ara mateix hi ha pobles del món subdesenvolupat que pateixen guerres i epidèmies amb resultats molt més greus. Resulta, doncs, una mica frívol afirmar que el nou any no pot ser pitjor que el passat.

En aquest context, voldria començar el nou any com penso que ho hauríem de fer sempre els creients: posant-lo en mans de Déu. Demanant-li, per descomptat, el millor per a mi mateix, per als que estimo i per a tothom, però alhora obert a la seva voluntat. Que em doni forces per lluitar per aquelles batalles personals i socials en les que puc contribuir a què guanyem, i alhora que em doni humilitat per acceptar amb serenitat les situacions que no puc canviar, que em superen, que em sobrepassen.

Joan Ferrés Prats
 (3/01/21)


Llamar

E-mail

Cómo llegar