Parròquia de Sant Vicenç màrtir, Sant Vicenç dels Horts
Parròquia de Sant Vicenç màrtir,Sant Vicenç dels Horts

INFORMACIONS

* Horaris Setmana Santa 2021  (+)

 

*NOU RECTOR A SANT ANTONI DE PÀDUA, DE LA VINYALA (+)

 

* Resum Econòmic 2020 (+)

 

*Activitats parroquials de la setmana  (+)

 

*Fulls Dominicals del Bisbat de l'any actual i anteriors (+)

 

*Coronavirus: Informacions, actualitat, activitats,  retransmissió de misses per TV. i altres  (+)

 

*Montserrat TV (+)

 

*Montserrat ràdio (+)

 

*Ràdio Estel en directe (+)

Col.laboradors/escrits 2021

UNA PASQUA DE PEL·LÍCULA

Quan veiem una pel·lícula o una sèrie, solem identificar-nos amb el personatge central de la història. De vegades ho fem perquè representa el que som, i altres vegades perquè representa el que ens agradaria ser. Quan veiem Superman, per exemple, ens identifiquem amb el periodista Clark Kent perquè és una persona agradable però mediocre, insegura, plena de defectes. I, quan es desdobla i es converteix en Superman, ens hi identifiquem perquè és un personatge totpoderós, que supera les lleis de l’espai i del temps i que va pel món solucionant tota mena de conflictes.

A l’evangeli d’aquest cap de setmana també hi he trobat aquesta relació dialèctica entre el que som i el que voldríem ser. Per una banda, els personatges centrals reflecteixen la nostra trista realitat: els apòstols pateixen sentiments de por i de tancament (“Per por dels jueus tenien tancades les portes”), a Tomàs l’envaeixen els dubtes i la inseguretat (“Si no veig i toco, jo no creuré pas”) i s’abandona al pessimisme i a la negació (“No siguis incrèdul”).

Per altra banda, Jesús els fa una proposta de vida ideal: els ofereix la pau amb Déu, amb ells mateixos i amb els altres (fins a tres vegades els diu “Pau a vosaltres”), els ofereix el perdó (“A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats”), els reconforta amb la força de l’Esperit (“Rebeu l’Esperit Sant”) i els fa una crida a la fe, lligada a la felicitat (“Feliços els qui creuran sense haver vist”).

La nostra vida es mou sempre, com les pel·lícules i com l’evangeli, en una tensió, en una relació dialèctica entre aquests dos pols oposats: el que som i el que hauríem de ser, o bé el que som i el que ens agradaria ser.

No ens ha d’estranyar, perquè Jesús va ser el primer a viure aquesta tensió dialèctica. Ell també va patir sentiments de por (“Pare, si és possible, que passi de mi aquest calze”). També va ser envaït pels dubtes i la solitud (“Déu meu, per què m’heu abandonat?”).

La Pasqua, com les pel·lícules, ens garanteix un final feliç, però en aquest cas és Jesús qui el fa possible. Seguirem envaïts per les pors, els dubtes i les mancances, però l’abandó confiat a les mans der Déu Pare i la força de l’Esperit faran que cada vegada tinguin més pes a les nostres vides la felicitat derivada de la fe i la capacitat de viure en pau.

Joan Ferrés Prats (11/04/2021)

PASQUA EN TEMPS DE PANDÈMIA

A diferència del que em passa altres vegades, avui m’he assegut davant l’ordinador sense saber sobre què parlaria. Bé, és clar, sabia que havia de parlar sobre la Pasqua, però no sabia què dir. He estat una estona fent-me preguntes de l’estil: es pot celebrar la Pasqua en plena pandèmia? Es pot viure l’alegria de la Pasqua amb mascaretes i a distància?

De sobte m’he adonat que estava molt desencaminat en plantejar-me aquestes qüestions. En altres paraules, he comprès que, en el fons, les preguntes que m’estava formulant no són cristianes. Reflecteixen una visió de l’esperança que és més a prop de la ciència que de la fe. L’alegria sobre la que jo estava pensant (una alegria ben lícita i desitjable) té més a veure amb l’arribada de les vacunes que amb la celebració de la Pasqua de Resurrecció.

 Per què ho dic? El que jo celebro com a cristià a la Pasqua no és que Jesús ens estalvia el dolor, sinó que ens ajuda a convertir-lo en alegria. No celebro que Jesús vingui a estalviar-nos el patiment i la mort, sinó que els converteix en font d’una nova vida.

No es tracta, doncs, que calgui estar sense mascaretes i ben vacunats per poder celebrar l’alegria de la Pasqua cristiana. Ben al contrari, amb mascaretes i sense vacunes celebrem que el virus i la mort no tenen la darrera paraula a la nostra vida, que Déu és més fort que tot això.

Com han fet sempre els pagesos, els cristians som capaços de veure el fruit en la llavor acabada de plantar, de veure la papallona en l’eruga que s’està transformant. Déu ha volgut que la Pasqua d’aquest any sigui per mi, amb mascaretes i amb distàncies, una oportunitat per celebrar que el que dona sentit i plenitud a la meva vida és més fort que allò que la pot amenaçar. 

Joan Ferrés Prats (04/04/2021)

LA VACUNA A LES PORTES DE LA PASQUA

Ja fa més d’un any que la pandèmia es manté com a centre de la realitat informativa a tot el món. Durant molts mesos les notícies més rellevants han girat, de manera gairebé exclusiva, entorn al número creixent de persones infectades i mortes a causa de la covid 19. Des de fa unes setmanes s’ha produït un canvi significatiu: aquestes dades es barregen amb les relatives al número de persones vacunades.

Les vacunes i les grans empreses farmacèutiques que les han fet possible són un bon exemple de les contradiccions del món contemporani. Per una banda, són una mostra del progrés científic: mai no s’havia aconseguit en tan poc temps un remei eficaç per a un problema tan gran, d’abast mundial. Per altra banda, aquest remei està posant de manifest les ambicions, les avarícies i les desigualtats que ens regeixen com a civilització. Les vacunes no poden arribar a tothom perquè les grans farmacèutiques en mantenen la patent, la propietat intel·lectual, malgrat haver-les aconseguit amb l’ajut de milers de milions de diners públics.

Durant els mesos de pandèmia la malaltia i la mort ens han unit a tots els habitants del planeta, el virus no fa distincions de persones, ni per ètnia, ni per cultura ni per classe social, tots hi estem igualment exposats. Ara, amb la vacuna, tornen les diferències entre països rics i pobres, s’inicien les disputes, es posen en marxa estratègies de poder.

Adonant-me de tot això, no puc deixar de pensar com a creient, a les portes de la Setmana Santa, que Jesús és l´única vacuna en la que podem confiar, l’única que se’ns dona de manera segura, gratuïta i igualitària, l’única que ens garanteix una vida amb l’anhelada normalitat, una vida amb la plenitud desitjada. 

Joan Ferrés Prats (28/03/2021)

SANT JOSEP I EL POSTUREIG

És una paraula de moda, sobretot entre els joves, aquesta del postureig, una paraula nova que el TermCat va aprovar fa només uns anys per referir-se a l’actitud d’aparentar, d’adoptar postures per semblar que una persona és més del que realment és.

Els joves utilitzen sovint aquest terme en relació amb les xarxes socials. Admeten que a les xarxes hi ha molt de postureig, és a dir, que hi ha molta tendència a presentar-se davant dels altres amb una identitat digital falsejada o, com a mínim, maquillada, amb la intenció de quedar bé, de guanyar seguidors o d’obtenir likes. A les xarxes es ven molt de fum, es tendeix a magnificar el no-res.

Però és evident que l’ús del postureig no es limita ni als joves ni a les xarxes socials. Fins i tot quan els cristians fem bones obres o quan treballem pel bé de l’església, correm el risc de caure en el postureig.

De vegades, com a la paràbola evangèlica del blat i del jull, es cola un component de postureig entre les nostres motivacions més sanes i positives. A les intencions ocultes que guien els nostres comportaments, juntament amb la bona voluntat de servir Déu i els germans, s’hi barreja de vegades un component narcisista, la necessitat de ser reconeguts, de ser valorats, d’alimentar el nostre el jo, de satisfer la nostra vanitat.

En aquest context de cerca de l’aparença, en aquesta cultura del postureig, ens ve de perles que el Papa Francesc hagi instaurat l’any de sant Josep, una figura cabdal a la fe cristiana i que pot ser considerada l’antítesi del postureig.

Sant Josep té un paper clau a la història de la salvació i, en canvi, s’allunya de qualsevol mena de protagonisme. No hi ha proporció entre la grandesa de la funció que li toca acomplir i la senzillesa i humilitat amb la que l’acompleix.

En definitiva, per mi com a cristià, a l’era de l’ostentació i de l’aparença, sant Josep em representa una crida a la humilitat, al silenci, a la purificació de les meves intencions.

Joan Ferrés Prats (21/03/2021)

 

QUARESMA: LLUM I PAU
Meditant l’evangeli d’aquest cap de setmana, m’he adonat que hi ha moltes coincidències amb un fragment de l’evangeli de Lluc al que tinc una devoció especial.
Em refereixo a uns versets del càntic de Zacaries, un càntic que l’evangeli de Lluc situa a la infància de Jesús: “Per l’amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau” (Lc 1, 78-79).
Fixeu-vos en les coincidències que hi ha entre aquests versets i l’evangeli d’aquest cap de setmana. L’evangelista Joan també parla que Jesús és una manifestació de l’amor de Déu: “Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill únic” (Jn 3, 16). Se’ns diu també que Jesús és la llum: “La llum ha vingut al món” (Jn 3, 19). També se’ns fa prendre consciència que de vegades vivim a la fosca: “Els homes s’han estimat més la fosca que la llum” (Jn 3, 19). I, finalment, se’ns parla que només si acollim la llum tindrem una vida plena: “Perquè tots els qui creuen tinguin en ell vida eterna” (Jn 3, 16).
En aquests dos fragments dels evangelis de Joan i de Lluc es repeteixen, doncs, uns quants conceptes fonamentals de la fe cristiana. En tots dos casos es fa una veritable catequesi, una catequesi molt adient per al temps de Quaresma.
Se’ns recorda, per una banda, que en alguns aspectes de la nostra vida vivim a la fosca i, per altra, que Déu ens estima i que, per demostrar-ho, ens envia Jesús, que és la llum del món. I que només si acollim la llum de Crist, entrarem a la vida plena, transitarem per camins de pau.
En temps de Quaresma, en el marc d’una crida a la conversió, ens ho podem plantejar també a l’inrevés: si no tenim vida plena, si no estem en pau amb Déu, amb els altres i amb nosaltres mateixos, és senyal que estem a la fosca i que, en conseqüència, necessitem convertir-nos, obrir-nos al Déu que ens estima, perquè la llum de Crist, la llum de la Pasqua, penetri a les nostres vides.
Joan Ferrés Prats (14/03/2021)

CRISTIANS DE LLETRA PETITA

 

 

Molts hem patit alguna vegada a la vida les conseqüències de la lletra petita d’un contracte. Hem signat un acord havent llegit només la lletra grossa, la que semblava reflectir les coses importants del contracte, i hem caigut en algun parany que hi havia amagat en la lletra petita. 

Penso que podem fer un paral·lelisme amb la fe. També els creients signem una mena de contracte amb Déu, fem un pacte amb Ell, i en aquest cas també correm el risc de caure en el parany de la lletra petita. Aquesta vegada, però, el parany funciona a l’inrevés.

Com a creient caic en aquest parany quan em preocupa tant la lletra petita que no em fixo en la gran. Soc un cristià de lletra petita, per exemple, cada vegada que em mostro escrupolós amb els manaments de l’Església, amb la normativa de la jerarquia, amb el seguiment de la tradició, però oblido la lletra grossa, el que és central a l’Evangeli.

Estic oblidant la lletra grossa cada vegada que em costa demanar perdó, que soc incapaç de perdonar i oblidar, tant si m’ho demanen com si no, cada vegada que em costa fer favors, cada vegada que tinc enemics. Soc un cristià de lletra petita cada vegada que les persones necessitades no són per mi una prioritat.

Sant Pau utilitzava unes altres paraules per dir exactament el mateix: «Si algú tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res» (1 Cor 13: 2). Sant Joan ho deia d’una altra manera, però posant el dit en la mateixa nafra: «Si algú diu que estima Déu i avorreix el seu germà, és un mentider» (1 Jn 4:20).

Sento que sempre, però encara més en aquest temps de Quaresma, sant Joan i Sant Pau m’avisen del la temptació de ser un cristià de lletra petita.

 

Joan Ferrés Prats (07 març 2021)

EGOISMES

Permeteu-me que comparteixi una petita anècdota de fa més d’un any. Érem en un sopar de feina. Cap al final de l’àpat, abans d’arribar als postres, un dels cambrers ens va preguntar si algú de nosaltres desitjava una peça que havia sobrat. Un company va contestar immediatament que sí, que ell la volia. No me’n vaig poder estar de pensar que havia estat un gest egoista per part seva, perquè no havia donat temps a què altres companys o companyes haguéssim pogut manifestar també el nostre interès.

No vaig trigar a adonar-me que el meu gest també havia estat egoista. És veritat que, en no dir res, jo havia permès que la peça fos per a ell, però si jo no havia dit res era precisament per no semblar egoista. És a dir, d’alguna manera no dir res era també un gest egoista.

Aquesta petita anècdota sense cap transcendència em va fer pensar en la complexitat dels nostres comportaments i sobretot en la fragilitat de les nostres intencions. Em va fer adonar que no tot és virtut en la motivació dels nostres comportaments virtuosos, i que potser no tot és vici en la motivació dels nostres comportaments viciosos.

Com a cristià estic molt habituat a pensar en el bé i en el mal, estic acostumat a fer examen de consciencia per a avaluar si els meus comportaments són adients o no ho són, però potser no m’examino prou sobre les intencions que s’amaguen darrera els meus comportaments. Principalment sobre les que s’amaguen darrera els bons comportaments.

Trobo que el camí de millora constant que estic cridat a fer com a cristià (i encara més en temps de Quaresma) inclou una purificació de les intencions, una purificació dels sentiments i de les actituds que s’amaguen darrera dels meus bons comportaments.

Joan Ferrés Prats 28/02/2021

QUARESMA I NORMALITAT

Tornar a la normalitat és un dels desitjos més repetits darrerament. De fet és un desig que ve des de ja fa gairebé un any. Tots entenem el que es vol dir quan es recorre a aquesta expressió, però potser no som del tot conscients dels paranys que s’amaguen darrera d’ella, perquè, tant des del punt de vista col·lectiu com des de l’individual, aquesta pandèmia ha posat de manifest una sèrie de “normalitats” a les que no hauríem de desitjar tornar.

Efectivament, vàrem entrar a la pandèmia amb greus desigualtats econòmiques i socials, i està clar que en sortirem amb unes desigualtats molt més accentuades. Els milionaris de les grans empreses tecnològiques i els de les grans empreses farmacèutiques (que fan seva la propietat intel·lectual d’unes vacunes per a la investigació de les quals han rebut milers de milions de diners públics) en sortiran encara més rics.

A l’origen de la crisi sanitària, tal com l’estem patint a tot el món, hi ha altres crisis: la crisi climàtica, la crisi social i la crisi racial. Hi són al darrera. L’ideal, doncs, no pot ser “tornar a la normalitat”, sinó sentir la urgència de transformar aquella normalitat. O, si de cas, d’entrar en una nova normalitat, que hem de construir entre tots.

Penso que m’he de plantejar el mateix, a títol individual, des del punt de vista de la fe. L’esperit de la Quaresma m’hi empeny. Se’m convida a convertir-me, i la crida a la conversió és sempre un crida a no considerar “normal” la realitat, ni la meva ni la de l’entorn que m’envolta. En altres paraules, la conversió és una crida a superar la normalitat, a transformar-la.

En aquesta Quaresma, doncs, Déu em crida a la conversió en la meva vida personal, però també a sentir-me corresponsable de la transformació d’un món que no podem considerar “normal”.

Joan Ferrés Prats
 (21/02/2021)

ELS LEPROSOS AVUI

Sentir parlar avui de leprosos em pot fer pensar que el text en qüestió està una mica passat de moda, allunyat de la meva realitat social. Només em calen, però, uns moments de reflexió per prendre consciència que els leprosos del temps de Jesús tenen similituds molt grans amb l’actual situació social. Avui, al meu entorn, hi ha persones tan marginades com ells, tan necessitades, tan excloses com ells dels beneficis que fruïm la majoria dels ciutadans.

Si accepto el paral·lelisme entre l’ahir i l’avui, també hauré d’acceptar les dues lliçons que Jesús em dona a l’evangeli. Perquè penso que són dues: una de caire social i una de caire espiritual.

La primera lliçó que em dona Jesús és més necessària avui que mai. Les mancances materials, les necessitats del cos, les marginacions econòmiques i socials formen part de les exigències de l’evangeli. No em puc excusar dient que el que em correspon com a persona de fe són les coses de l’esperit, que dels cossos ja se n’ocuparan els altres. L’evangeli em deixa sense excuses. Jesús també es preocupa de les necessitats corporals.

Ara bé, per al cristià el compromís social és necessari però no suficient. És imprescindible, però no ho és tot. Jesús prohibeix al leprós que expliqui el que li ha passat perquè no vol ser malinterpretat. El seu messianisme no és de prodigis materials. Jesús mostra que el benestar corporal necessita ser complementat amb el benestar espiritual. La plenitud corporal necessita la plenitud que Déu dona a l’esperit.

Aquesta doble lliçó té a veure tant amb la meva vida cristiana personal com amb el meu comprimís social com a cristià. He de lluitar com els que no són cristians per un món més just, pel benestar de tothom, pels marginats de tota mena. Però també he de demostrar, amb les paraules i amb la vida, que la plenitud humana em ve d’un afegit, i aquest afegit és l’experiència de Déu.  

Joan Ferrés Prats
 (14/02/2021)

ENVIATS
M’agraden molt les etimologies, perquè m’ajuden a descobrir el significat que tenien les paraules quan van ser inventades, és a dir, el motiu pel que es van inventar o pel que es van començar a utilitzar.

Ja fa temps que estava encuriosit per l’origen i el significat original de la paraula missa. Aquests dies m’he dedicat a investigar una mica i he pogut confirmar el que pensava.

Quan era petit, les misses se celebraven en llatí. Encara recordo que les darreres paraules que pronunciava  el capellà, dirigint-se als fidels, per acomiadar la celebració, eren: “Ite, missa est”. La traducció al català seria: “Aneu-vos-en. Està enviada”. Efectivament, en llatí la paraula “missa” és el participi del verb mittere, que vol dir enviar.

El concepte d’enviar és molt rellevant en el cristianisme. La paraula apòstol prové del grec i significa enviat. La paraula missioner prové del llatí i també significa enviat.  I el concepte d’enviar també és capital per entendre la missa i per viure-la amb més profunditat.

L’expressió “missa est” es referia a què la forma consagrada, Jesús com a ofrena, havia estat enviada al Pare. Jesús és la realitat central de l’Eucaristia, és l’ofrena que s’ofereix al Pare com a sacrifici, però també és l’ofrena que se’ns ofereix a nosaltres com a aliment.

I aquí és on es tanca el cercle, perquè en acabar la missa nosaltres també som enviats al món. Som enviats com a apòstols, com a missioners, som enviats a donar testimoni de Jesús i a donar fruits d’amor envers els germans. Si som enviats és perquè hem rebut el do de Jesús i la força de l’Esperit.                     Joan Ferrés Prats (7 febrer 2021)

LES PARADOXES DE LA PREGÀRIA

Fa anys un company que havia deixat de creure em volia fer veure el que, segons ell, eren les contradiccions de la fe cristiana. Va fer referència, per exemple, a una coneguda cita de l’evangeli: “Demaneu i Déu us donarà; cerqueu i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà” (Mt 7,7). Ell replicava aquesta cita simulant un cas: “Diumenge vinent juguen el Barça i el Madrid. Si un soci del Barça i un del Madrid li demanen a Déu que guanyi el seu equip, és impossible que Déu pugui donar a tots dos el que li demanen”.

De vegades recordo aquella conversa i penso que tant aquella persona com alguns cristians d’ahir i d’avui tenen de la pregària una concepció tan lamentable com la del partit de futbol. Conceben Déu com una mena de màquina escurabutxaques: hi poses una moneda i en surt un regal.

Hi ha un tipus de pregària basada en el “Facis la vostra voluntat” i un altre basat en el “Que es faci la meva voluntat”. Llavors, és que no son de fiar les promeses de Jesús a l’evangeli? Sí, però recordem que també va dir: “Bé sap el vostre Pare de què teniu necessitat abans que li ho demaneu” (Mt 6,8).

Déu sap què li volem demanar pensant que ens cal, i sobretot sap què ens cal realment. Per això, qualsevol petició feta a la pregària hauria d’acabar com ho feia Jesús: “Però que no es faci la meva voluntat, sinó la vostra”.

L’escriptor Oscar Wilde deia que quan els déus ens volen enfonsar, fan cas de les nostres pregàries. Moltes vegades hi penso: amb l’experiència que em donen els anys, quina sort vaig tenir que Déu no em fes cas en algunes de les coses que li vaig demanar amb més insistència quan era jove!

Com a creient, interpreto, doncs, el “Demaneu i Déu us donarà” en un sentit molt obert. Si Déu no em concedeix el que li demano, em concedirà forces per renunciar-hi. M’ajudarà a acceptar que, si aquesta és la seva voluntat, és el millor per mi. 

Joan Ferrés Prats

31 GENER 2021

EN ELL CONFIO I NO TINC POR

Quan era jove ens explicaven a l’església que el pecat no consisteix a sentir, sinó a consentir, és a dir, que el problema des del punt de vista de la fe no és que en un moment determinat ens assaltin pensaments o sentiments negatius, sinó que, quan els tenim, consentim a tenir-los.

 

Per què faig referència a aquest vell record? Escric aquest text després que a l’església hem cantat aquella coneguda cançó religiosa provinent de Taizé: “El Senyor és la meva força, el Senyor el meu cant. Ell m’ha estat la salvació, en ell confio i no tinc por”. Aquesta vegada la cançó  m’ha provocat. M’ha fet pensar que vivim en temps de por. És humà que la pandèmia ens provoqui sentiments de por pel risc que comporta per a la salut i la vida d’un mateix i de les persones que estimem, i també per les negatives conseqüències econòmiques que està tenint i que seguirà tenint per a moltes persones.

 

En aquestes circumstàncies, ¿haig de concloure que no soc bon cristià si tinc por? És aquí on se m’ha disparat el record de quan era jove: el pecat no prové del fet de sentir, sinó de consentir.

 

Quan reflexiono sobre aquests temes, sempre em ve al cap la figura de Jesús a l’hort de Getsemaní. Com a home, Jesús té por del que veu a venir, sua sang i li diu angoixat a Déu: “Pare, si és possible, que passi de mi aquest calze”.

 

Immediatament, però, li afegeix: “Però que no es faci la meva voluntat, sinó la teva”. Jesús sent, però no consent. En els moments de dificultat i d’adversitat, Jesús té por, com nosaltres. A Jesús també l’assalten, com a nosaltres, pensaments i sentiments negatius. La diferència -i l’exemple- és que ell els converteix en una oportunitat per posar la seva vida en mans del Pare.

 

“En ell confio i no tinc por” vol dir que la confiança en el Pare m’ajuda a fer passos endavant per superar els sentiments de por.

 

Joan Ferrés Prats
 (24 gener 2021)

SORTIM!

En el Congrés de laics que es va celebrar a Madrid aviat farà un any, hi havia una gran pancarta amb l’eslògan “Iglesia en salida”. I el títol del nou pla pastoral de l’arquebisbat de Barcelona és “Sortim!”.


        Són missatges que no tenen res a veure amb els que se’ns donaven als cristians quan jo era jove. Abans ens deien que l’important era anar a l’església. Ara se’ns diu que l’important és sortir-ne.

 
        Abans semblava que eres molt més bon cristià com més temps passaves a l’església. Ara sembla que no ets bon cristià si no en surts. De fet, el Papa Francesc diu textualment que “una església que no és en sortida no és església”, el que comporta que un cristià que no surt no és cristià.
No son pas missatges contradictoris. Son complementaris. Les lectures de l’Eucaristia d’aquest cap de setmana ho posen de manifest. L’evangelista Joan ens descriu l’elecció dels primers apòstols i deixebles. La paraula apòstol vol dir precisament enviat, és a dir, convidat a sortir. L’apòstol ha de sortir per donar testimoni de Jesús.


        Ara bé, només es pot donar testimoni de la fe si primer se n’ha fet experiència. No es pot sortir si primer no s’ha entrat. És significatiu que els deixebles li preguntin a Jesús: “Rabí -que vol dir mestre-, on t’estàs?”. I Jesús els contesti: “Veniu i ho veureu” (Jn 1, 38-39).
 Els deixebles veieren on s’estava Jesús i es quedaren amb ell aquell dia. Després d’estar amb Jesús, Andreu, un dels deixebles, va sortir per explicar el que havia descobert al seu germà Simó Pere. I llavors va ser Pere el que va entrar i va fer experiència de Jesús.


        Entenc que aquesta és la dialèctica a la que soc cridat com a cristià. No puc sortir a donar testimoni de Jesús si primer no n’he fet experiència. Però no serveix de res fer-ne experiència si després no surto a donar-ne testimoni.

 

Joan Ferrés Prats (17 gener 2021)

EN L’ANGOIXA DE LA INCERTESA

Diuen els que en saben que el cervell humà no para de crear històries. Cada vegada que una persona ha de prendre una decisió, el seu cervell elabora una història per a cadascuna de les opcions que estan en joc, servint-se de les experiències prèvies acumulades a la seva vida: “Si trio aquesta opció, em passarà això. Si trio aquesta altra, em passarà allò”. I la persona acaba decidint en funció de la història que li ofereix un final més feliç.

Els experts asseguren que prenem unes 7.000 decisions cada dia. Imaginem-nos, doncs, la quantitat d´històries que ha d’elaborar el nostre cervell per fer-nos sentir que prenem les decisions més adequades.

Els problemes per al nostre cervell sorgeixen en els moments d’incertesa, de novetat, d’inseguretat, quan no tenim cap experiència prèvia, que li permeti al cervell crear una història amb final feliç més o menys garantit.

És el que ens passa a tots ara mateix, amb motiu de la crisi sanitària i econòmica de la covid. No hi ha res en la nostra experiència passada que permeti al nostre cervell construir una història que ens doni seguretat. Per això els moments d’incertesa generen ansietat, angoixa, sensació d’indefensió.

El nostre cervell racional valora de manera negativa aquestes situacions d’incertesa, però hi ha l’opció que el cervell s’obri a la transcendència i les valori com una oportunitat.

És quan ens sentim vulnerables, quan la realitat ens supera, quan no podem controlar les coses, que tenim l’oportunitat de posar-nos en les mans de Déu Pare. La situacions d’incertesa són una oportunitat perquè deixem que sigui Déu, i no el nostre cervell, qui escrigui la nostra història, qui prengui les decisions en tots aquells aspectes que no són a les nostres mans.

Joan Ferrés Prats
 (10 gener 2021)

UN CAP D’ANY DIFERENT

És lògic que aquests dies hàgim viscut un cap d’any diferent, perquè tot l’any ho ha estat, de diferent. Si l’any 2020 ha estat condicionat pels problemes sanitaris i econòmics de la pandèmia de la covid, és normal que tant l’organització del cap d’any com els sentiments entorn als que ha girat també hagin estat condicionats per la covid.

No vull posar aigua al vi de les esperances generades aquest cap d’any, però permeteu-me una reflexió crítica entorn a alguns comentaris sentits i llegits aquests darrers dies. S’ha escrit i s’ha dit reiteradament que l’any que comença  “serà forçosament millor, perquè pitjor és impossible”.

Comprenc des de quin punt de vista es diuen aquestes coses, però em sap greu comprovar que de vegades siguem tan limitats en els nostres pensaments i sentiments. Ens comportem com els infants que són incapaços de fer front a les adversitats, d’encaixar-les.

És veritat que fins i tot els que ja tenim uns quants anys no havíem viscut mai una amenaça com la de la covid, però també hauríem de ser conscients que aquesta pandèmia està sent molt més benèvola que les que han assolat la humanitat en altres èpoques. I que fins i tot ara mateix hi ha pobles del món subdesenvolupat que pateixen guerres i epidèmies amb resultats molt més greus. Resulta, doncs, una mica frívol afirmar que el nou any no pot ser pitjor que el passat.

En aquest context, voldria començar el nou any com penso que ho hauríem de fer sempre els creients: posant-lo en mans de Déu. Demanant-li, per descomptat, el millor per a mi mateix, per als que estimo i per a tothom, però alhora obert a la seva voluntat. Que em doni forces per lluitar per aquelles batalles personals i socials en les que puc contribuir a què guanyem, i alhora que em doni humilitat per acceptar amb serenitat les situacions que no puc canviar, que em superen, que em sobrepassen.

Joan Ferrés Prats
 (3/01/21)


Llamar

E-mail

Cómo llegar